divendres, 27 de novembre del 2015

Sortim al carrer per dir #MaiMés

Molts som els que estem colpits i amb el cor encongit pels atemptats de París. I la vegada estem corpresos i se’ns escapen les llàgrimes quan veiem el drama dels refugiats i les poques respostes que els estats estan donant. Vivim amb tristesa la violència arreu que colpeja indiscriminadament dones, homes, nens i nenes. Ens enrabiem quan veiem la utilització que es fa de tot plegat i qui ho aprofita per fer islamofòbia i per atiar el racisme i la xenofòbia.
I coincidim en l’absurditat de les guerres i en l’estupidesa de voler acabar amb la violència amb més violència. Tenim dret a pensar el món que ens agradaria viure. I com a tal, tenim dret a defensar-ho. I així ho fem. També al carrer. Per això sortirem novament, recollint l’essència de fa anys del no a la guerra i liderant des de Barcelona, la capital de la pau, la bandera del pacifisme, de la llibertat i de la solidaritat.

Us animo a participar-hi! Demà, als carrers, i cada dia des de la militància personal i pacifista per un món on valgui la pena viure-hi.

 

Manifestació
Mai més, dissabte 28 de novembre, 17h.
Plaça Universitat, Barcelona
Més detalls al web: http://plataformamaimes.cat

dilluns, 23 de novembre del 2015

Acord en Re Major

Article Publicat a la Contra del Diari La Mañana el dijous 19.11.2015


Es veu que el musical d'èxit d'aquesta tardor al TNC, el clàssic de Shakespeare Molt soroll per no res, ha fet el salt de l'escenari a l’arena política-mediàtica-social. Trobem soroll per tot arreu. Xivarri a les tertúlies i a les notícies. Enrenou a les xarxes socials i al carrer. I rebombori a les converses de cafè. “S’ha d’arribar a un acord”, diuen moltes veus. I acte seguit, hi posen cullerada: Alguns des de la bona fe, altres des de la pressió, i hi ha qui –abduït per la tàctica sempre tan mancada d'estratègia– té incontinència verbal i afany de protagonisme.

De moment però, el soroll no és el millor camí per arribar a un acord necessari i urgent que permeti, no només un President i un Govern fort, sinó un camí ferm amb uns objectius claus. Així doncs, per què no provem de guardar silenci (que no vol dir callar), confiar en la responsabilitat col·lectiva i comptar fins a 10 abans de respondre? Si no som capaços tots plegats (alguns més que d'altres) d'apaivagar l'enrenou, passarem del molt soroll per no res shakespearià a l'Acord en Re Major, o dit d'altra manera, a la permanència del desacord.

Si com deia Pitàgores “el començament de la saviesa és el silenci” ves que no sigui també el silenci l'inici de tot acord. Sssshht!

Aquí teniu l'article publicat a la web de la Mañana: http://www.lamanyana.cat/detall-ipunt/article/acord-en-re-major/ 

dimarts, 17 de novembre del 2015

La FP de la incomprensió

Article d'opinió publicat a la Contra del Diari La Mañana el dijous 12 de novembre:

Ens n’estem anant. Hem dit que marxem. Al carrer, a les urnes i al Parlament. Però no han entès res. O no ho han volgut entendre. Repeteixen com un mantra a les tertúlies cridaneres que si el President Mas ha embogit, que si Junqueras és un colpista, o que si el poble és un ramat d’ovelles manipulat. Continuen amb la mateixa actitud que han tingut els últims tres anys: menyspreu, negatives combinades amb amenaces i ara un reguitzell de recursos, impugnacions, querelles i suspensions, preludi de les inhabilitacions. Davant del moviment democràtic més massiu, cívic i il·lusionant que hem viscut mai per construir un nou país, no s’ha rebut cap alternativa. Cap oferta. I si l’aposta trempadora que ens ofereixen per aferrar-nos a un futur col·lectiu comú és l’última proposta de futur pels joves a Espanya, la FP de Tauromàquia i la FP de Feines de Casa, estem ben arreglats. Si no fos que sé que són propostes serioses per perpetuar l’Espanya més rància i casposa en blanc i negre que alguns anhelen, pensaria que és la seva quadratura del cercle per ensenyar a la brava a torejar la democràcia; a donar cornades a la voluntat popular, a escombrar milions de vots i a triturar i sofregir les declaracions institucionals. Ole, ole i olé.

Consulta l'article al Diari aquí: http://www.lamanyana.cat/detall-ipunt/article/la-fp-de-la-incomprensio/

divendres, 23 d’octubre del 2015

ANEM PER FEINA!

Escric aquestes línies mentre de fons escolto l'última sessió de la X Legislatura del Parlament de Catalunya. Una legislatura que haurà durat encara no tres anys, o el que és el mateix, 1.046 dies, i en la qual des de l'#escó84 he tingut l'honor de ser una representant del poble de Catalunya.

Al post anterior, quan encara no estaven ni convocades oficialment les eleccions del 27S ni, òbviament, en sabíem el resultat, ja vaig explicar les sensacions i els sentiments que he viscut com a Diputada. Des de llavors han passat moltes coses: la més important és que tenim el mandat democràtic clar per caminar amb pas ferm cap a la República Catalana. Allò que han intentat impedir per activa i per passiva que féssim, que era votar i decidir el futur col·lectiu del nostre poble, ho vam fer el 27 de setembre a través d'unes eleccions al Parlament amb caràcter plebiscitari.


I el resultat és clar, encara que ho neguin, ho manipulin, ho tergiversin o ho amaguin. El resultat és 72 escons a favor de la independència de Catalunya i el suport del 47'8% dels vots totals emesos. Del total!! Si ho mirem en format de blocs vol dir 47'8% a favor del Sí, 39'11% a favor del No, i 11'45% en el Sí-No/No ho sé/Mig-Mig. Victòria clara. I mandat indiscutible. De fet, ho refermen i ho corroboren les portades dels diaris internacionals publicats l'endemà de les eleccions, a diferència dels mitjans espanyols, que sense sorprendre gaire, malauradament s'assemblen més a pamflets de novel·la negra o ciència ficció.


Així doncs, tenim allò que volíem? Sí. Un mandat clar i indiscutible per complir. Per tant, anem per feina. Dilluns es constitueix el nou Parlament i comença oficialment la XI Legislatura, la que ens portarà a la proclamació de la Independència del nostre país. Perquè això ja només depèn de nosaltres. De la voluntat del poble (i ja s'ha demostrat) i de tasca responsable, acurada i a l'alçada de les organitzacions polítiques que defensem la independència com l'única alternativa per poder guanyar el futur que es mereix la gent del nostre país. I no tinc cap dubte que tots tenim molt clar el que ens hi juguem, que és tant, que és tot. Per això no fallarem! 


Venen dies d'incertesa encara, potser sí, però convindrà pas a pas anar-les esvaint. I així ho farem. I és més, encara que sigui un camí a voltes incert, el que està clar és que va clarament cap a una direcció que és la de l'esperança i les oportunitats. I això és molt més potent i fort que qualsevol dels entrebancs que anem trobant o de les pedres que ens vagin posant.


Dilluns deixaré oficialment las tasca que m'ha ocupat els últims 1.046 dies de la meva vida. Passo el relleu parlamentari de les JERC al diputat Gerard Gómez, qui serà, com ha estat sempre, digne defensor del jovent, de la justícia, dels drets personals i col·lectius i de la llibertat del nostre país complet. Jo seguiré, com sempre des de que tinc ús de raó, treballant per acomplir els somnis.

Així que anem per feina! Com deia el poeta, posem-nos dempeus altra vegada i via fora!; 
perquè a vegades ens en sortim! I ara és una d'aquelles vegades.


divendres, 24 de juliol del 2015

GRÀCIES! Seguirem.Guanyarem.

El 6 d’octubre de 2012, les JERC m’escollien com la seva representant per anar a les llistes d’ERC de cara als comicis catalans que estaven convocats pel 25 de novembre. Aquell Consell Nacional va donar pas a una campanya intensíssima, enèrgica, optimista i il·lusionant. Partíem d’una ERC en hores baixes però ens presentàvem amb un cap de cartell com l’Oriol que aglutinava suports a carretades i amb un relat i compromís extraordinari per poder fer un referèndum sobre la independència de Catalunya i exercir el dret a decidir. Recordo un reguitzell infinit de debats amb joves, actes multitudinaris a la universitat, campanya de carrer amb entusiasme i actes diversos en pobles repartits per la geografia catalana que evidenciaven que ERC jugaria un paper preponderant.


I així va arribar el 25N, entre nervis i il·lusions, i amb esperances col·lectives dipositades a les urnes per fer possible un canvi al panorama català. I passaven les hores, i els primers sondejos a peu d’urna eren molt favorables, i allò que semblava impossible, que ERC es convertís en la 2ª força al Parlament, es feia realitat, i de retruc, al 96% escrutat, la representant de les JERC s’emportava l’últim escó que ballava.

De seguida la il·lusió i emoció es va convertir en vertigen, i allò que potser has gosat imaginar, només un moment no fos cas que per pensar-ho no passés, es feia realitat, i les JERC passàvem a ocupar l’#escó84 al Parlament i recuperàvem així representació institucional a la cambra catalana.

D’aquell dia fa 2 anys i 8 mesos, gairebé 1.000 dies on he tingut l’honor de representar el jovent català, de fer-ho en nom de les JERC, l’organització a la qual he militat 10 anys de la meva vida i que m’estimo i en defenso les idees, les sigles i el que representen. El grup polític humà amb qui he compartit hores i hores de feina, dedicació, acampades, esmenes, debats, escoles de formació, però també somriures, plors, abraçades, i on hi tinc amics per sempre.

La legislatura s’ha escolat ràpida. Rapidíssima. Han passat les setmanes i els mesos a ritme frenètic, sempre amb la taula del despatx plena de carpetes. Ha estat un aprenentatge continu que he intentat posar al servei de totes i tots.

Hem fet realitat un ple monogràfic de Joventut, el primer de la història, perquè érem conscients de la situació de dificultat que viuen els i les joves del nostre país, un dels col·lectius que més està patint la crisi i a qui se li ha arrencat somnis, il·lusions i oportunitats. Per això hem centrat els esforços en millorar l’ocupació, en garantir la formació, en fomentar la participació, en retornar als joves el lloc que els correspon: ser veritables protagonistes del present per poder guanyar el futur que volem.


La legislatura també ha tingut moments històrics i inèdits, la declaració de sobirania, l’aprovació de la llei de consultes populars per la via no referendària, la convocatòria i el procés del 9N, la llei per fer front a l’emergència habitacional i per lluitar contra al pobresa energètica, el tancament dels Cies...

Altres decisions i votacions han estat, convé reconèixer-ho i dir-ho, més complicades i difícils. Potser més dures de digerir, però sempre fetes des de la impecable responsabilitat que el nostre lloc en aquesta legislatura ens ha exigit: donar estabilitat a un Govern amb qui moltes coses no compartíem, estirar-lo al màxim per retornar el sentit social a les polítiques públiques, i avançar amb pas ferm per culminar el procés cap a la República Catalana.

Al llarg de les setmanes i mesos i anys, m’he desesperat amb la lentitud dels terminis parlamentaris, amb la protocol·laritat de segons quines activitats, amb la poca flexibilitat d’altres tràmits, amb actituds immobilistes, amb el corporativisme d’uns, i el menysteniment d’una diputada jove com la que us escriu, d’altres. He descobert els racons d’una institució plena d’història i he vist allò que s’amaga sota les grans catifes, que desitjo que ben aviat quedi net.

He intentat, amb millor o pitjor encert, estar a l’alçada de les expectatives, treballar incansablement, fer pedagogia, donar respostes i explicacions, negociar i enfrontar-nos amb el Govern perquè no n’hi havia prou amb allò que feien, plantar cara a les mentides i atacs del PP i companyia. He intentat fer-ho tan bé com sabia i podia i no deixar d’aprendre cada dia. Demano disculpes per tot allò que no he pogut fer, per aquelles vegades que he fallat, i per tot allò en què no ens n’hem sortit. He intentat representar les JERC i el jovent català de la millor manera, portant la veu a l’hemicicle, a les comissions, als actes on he assistit. I he conegut gent, molta gent que admiro, perquè són lluitadors nats, i que sort en té el país de tenir aquestes persones. I he conegut llocs, i testimoni n’és el meu cotxe que ha fet més quilòmetres que mai (més de 150.000km), i he descobert pobles i barris i ciutats amb il·lusions, demandes i reivindicacions.


He somrigut, he plorat, m’he emocionat, he passat nits en vetlla, m’he enfadat, m’he decebut, he lluitat, he mediat, he corregut pels passadissos, he compartit, he celebrat,..., i algunes d’aquestes coses, en un mateix dia, perquè en l’àmbit de la política les emocions, com les accions, també són importants.

Ara, acabem legislatura, tanquem carpetes i encarem nous reptes col·lectius, que són, més que mai, noves oportunitats. L’empremta de les JERC seguirà al Parlament i l’esperit de l’#escó84, que ha estat format per un trosset de cada militant, simpatitzant i amic de les JERC, seguirà, segur, representant el jovent del país perquè se’ns escolti.

Dono les gràcies als que van confiar en mi, als que m’han ajudat a cada instant, als que m’han esmenat i criticat, perquè m’han fet millor, i als que han fet possible que tot plegat valgui la pena. Estem a les portes d’una legislatura que serà diferent, on amb el mandat democràtic de les urnes forjarem la República Catalana i desconnectarem el país de rèmores i models que no ens agraden. El repte que tenim al davant és enorme! I les ganes per fer-ho, immenses. Aquells que encara creiem en la política com a forma per canviar les coses, seguirem. I ens en sortirem. I ho farem amb un somriure, que ningú ens podrà arrabassar.   




 Ara toca continuar endavant. Sempre endavant. Tenim la victòria a l’abast. 
Fem que aquesta tardor sigui una nova primavera. 

dimarts, 19 de maig del 2015

A TORREGROSSA, CONTINUEM ENDAVANT!

Sóc de Torregrossa i n’estic orgullosa. Quan volto arreu, (i volto molt), i em pregunten d’on sóc amb aquest accent lleidatà que tinc, la resposta sempre és clara: de Torregrossa! El sentiment de pertinença crec que és molt difícil de canviar, i no em sé imaginar cap altra resposta que no sigui aquesta. Però a banda, de sentir-me orgullosa de ser de Torregrossa perquè és el lloc on he nascut i viscut bona part de la meva vida, també estic orgullosa del poble que avui, entre tots, hem sabut fer. Amb tots els seus defectes i les seves virtuts. Amb totes les mancances i les oportunitats. Però un poble que des de fa uns pocs anys ha sabut mirar endavant i deixar enrere el passat que només servia per condemnar-nos a tots a no poder avançar amb convicció.


- Que encara ens falta millorar per tenir el poble ideal? - Segur que sí! - Que tenim un poble complicat? - I quin no ho és! - Que aquí hi ha coses que no canviaran mai? - Fins el dia que canviïn i ens semblin les més normals! Torregrossa no és ni millor ni pitjor que cap altre municipi. Però és el meu; és el nostre. I per això m’agrada molt que els últims anys sigui un poble alegre i positiu. On la gent participa i té ganes de fer poble. On mirem d’entendre’ns abans de deixar-nos de parlar. Un poble generós i actiu; esportiu i cultural. Un lloc on fer pinya, on enfadar-nos, si convé, on compartir, on estimar, on ser feliç i on créixer, tant individualment com col·lectivament.


El poble, al cap i a la fi, són els racons i les pedres, els carrers i les places, i les vivències i els records, però són, sobretot, les persones que el conformen i que li donen vida. I sé que els torregrossins i torregrossines, tots i totes, sabrem continuar portant aquest poble endavant. El proper 24 de maig, tindrem l’oportunitat de decidir a qui li cedim una part de la responsabilitat col·lectiva i de la confiança ciutadana per seguir liderant el poble. Jo que aquests anys he vist com el poble ha sabut creure en ell mateix i començar a construir una nova Torregrossa, tinc clar, gairebé tan clar com que estic orgullosa d’aquest poble, que ara toca Continuar Endavant!

Gràcies a tots els que heu contribuït a millorar Torregrossa, i en especial, al Josep Maria i la Marionna, veritables servidors públics, pilars i puntals del projecte col·lectiu per millorar aquest bocí de territori que anomenem poble.





El POBLE. Miquel Martí i Pol.

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.


El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

dilluns, 2 de març del 2015

La Universitat a l'abast tothom

Els estudiants tornen a estar de vaga. Aquest dijous 26F les aules s’han buidat i els carrers s’han omplert d’estudiants per defensar una universitat pública i de qualitat per a tothom, i per tant, per oposar-se contra qualsevol agressió com és el reial decret del ministre Wert sobre l’ordenació acadèmica, que sota cop de decret amaga un model exclusiu i elititzador a l’abast d’uns pocs. Jo hauria fet vaga, si la tasca parlamentària m’ho hagués permès, amb un lema clar: SÍ a la llibertat de decidir des de Catalunya sobre l’ordenació acadèmica; però NO al perill que aquesta reforma comporta pels seus impactes negatius socials i econòmics que recauen contra els més vulnerables: els estudiants.

De forma majoritària i transversal des de Catalunya ja dèiem fa gairebé 10 anys amb el debat de l’aplicació de Bolonya que havíem de tendir a un model flexible sobretot de 3+2 (tres anys de grau i dos de màster). Però llavors el made in Spain ens va relegar a anar contracorrent i ara, s’esmena aquell error a cop de decret, i el que és pitjor: sense consens, sense cap garantia, i sense tenir en compte l’impacte social i econòmic que té una reforma així. I per tant, fa pudor.

El decret, sense cap mesura social i econòmica paral·lela, és un nou atac a la universitat pública i de qualitat perquè suposa un encariment dels preus d’estudis i atempta contra la igualtat d’oportunitats dels estudiants; perquè afecta directament al finançament de les universitats, que pot disminuir de forma directa i indirecta, en un moment ja d’ofec econòmic; perquè no es garanteixen els criteris acadèmics i els interessos econòmics o particulars poden aprofitar-se’n; perquè pot impactar també en el cos de professorat, ara ja molt inestable i precari. Precisament perquè els dubtes i les incerteses són importants i rellevants, qualsevol canvi, modificació i adaptació de l’ordenació acadèmica s’ha de fer de forma reflexiva, pactada i consensuada.

I per això, crec que cal encetar un procés de reflexió transparent amb els diferents actors de la comunitat universitària per trobar el consens i arribar a un Acord Nacional de les universitats catalanes, i de la Xarxa Vives, que avali actuar com a sistema universitari català, que blindi les decisions per criteris estrictament acadèmics, en base a les necessitats dels àmbits de coneixement i en cap cas criteris econòmics, que permeti l’estabilitat financera de les universitats públiques, i sobretot que garanteixi l’equitat en l’accés.

En aquest sentit, qualsevol mesura que afecti la universitat ha d’evitar un nou i mortal encariment de preus, al contrari, el nostre objectiu ha de ser caminar cap a la reducció de preus públics d’accés a la universitat, i la potenciació d’un sistema de beques ambiciós que garanteixi que cap jove queda fora de la universitat per motius econòmics. Tant que es parla d’equiparar-nos amb Europa, equiparem-nos també amb els preus i amb la universalització de l’accés als estudis reduint progressivament l’aportació dels estudiants i les famílies als costos universitaris.

Des d’Esquerra Republicana ens mantindrem ferms amb el compromís d’una universitat pública, de qualitat, crítica i compromesa socialment. Qualsevol reforma de l’ordenació acadèmica ha de blindar l’equitat, ha de garantir la igualtat d’oportunitats i s’ha de fer de la mà i conjuntament amb tot el sistema universitari català. Per això dic i diem NO a aquest decret 3+2 del ministre Wert. SÍ al dret a decidir i a la independència del nostre model acadèmic català que s’allunyi de l’elitització i del negoci del coneixement i garanteixi la igualtat d’oportunitats al jovent del nostre país. Mai permetrem tornar a temps pretèrits en què anar a la universitat era només cosa de rics. Catalunya és i ha de ser creadora de talent, terra de coneixement, i generadora d’oportunitats per a tothom.