El
6 d’octubre de 2012, les JERC m’escollien com la seva representant per anar a
les llistes d’ERC de cara als comicis catalans que estaven convocats pel 25 de
novembre. Aquell Consell Nacional va donar pas a una campanya intensíssima, enèrgica,
optimista i il·lusionant. Partíem d’una ERC en hores baixes però ens
presentàvem amb un cap de cartell com l’Oriol que aglutinava suports a
carretades i amb un relat i compromís extraordinari per poder fer un referèndum
sobre la independència de Catalunya i exercir el dret a decidir. Recordo un
reguitzell infinit de debats amb joves, actes multitudinaris a la universitat,
campanya de carrer amb entusiasme i actes diversos en pobles repartits per la geografia
catalana que evidenciaven que ERC jugaria un paper preponderant.
I
així va arribar el 25N, entre nervis i il·lusions, i amb esperances
col·lectives dipositades a les urnes per fer possible un canvi al panorama
català. I passaven les hores, i els primers sondejos a peu d’urna eren molt
favorables, i allò que semblava impossible, que ERC es convertís en la 2ª força
al Parlament, es feia realitat, i de retruc, al 96% escrutat, la representant
de les JERC s’emportava l’últim escó que ballava.
De
seguida la il·lusió i emoció es va convertir en vertigen, i allò que potser has
gosat imaginar, només un moment no fos cas que per pensar-ho no passés, es feia
realitat, i les JERC passàvem a ocupar l’#escó84 al Parlament i recuperàvem
així representació institucional a la cambra catalana.
D’aquell
dia fa 2 anys i 8 mesos, gairebé 1.000 dies on he tingut l’honor de representar
el jovent català, de fer-ho en nom de les JERC, l’organització a la qual he
militat 10 anys de la meva vida i que m’estimo i en defenso les idees, les
sigles i el que representen. El grup polític humà amb qui he compartit hores i
hores de feina, dedicació, acampades, esmenes, debats, escoles de formació,
però també somriures, plors, abraçades, i on hi tinc amics per sempre.
La
legislatura s’ha escolat ràpida. Rapidíssima. Han passat les setmanes i els mesos
a ritme frenètic, sempre amb la taula del despatx plena de carpetes. Ha estat
un aprenentatge continu que he intentat posar al servei de totes i tots.
Hem
fet realitat un ple monogràfic de Joventut, el primer de la història, perquè érem
conscients de la situació de dificultat que viuen els i les joves del nostre
país, un dels col·lectius que més està patint la crisi i a qui se li ha arrencat
somnis, il·lusions i oportunitats. Per això hem centrat els esforços en
millorar l’ocupació, en garantir la formació, en fomentar la participació, en
retornar als joves el lloc que els correspon: ser veritables protagonistes del
present per poder guanyar el futur que volem.
La
legislatura també ha tingut moments històrics i inèdits, la declaració de
sobirania, l’aprovació de la llei de consultes populars per la via no
referendària, la convocatòria i el procés del 9N, la llei per fer front a l’emergència
habitacional i per lluitar contra al pobresa energètica, el tancament dels
Cies...
Altres
decisions i votacions han estat, convé reconèixer-ho i dir-ho, més complicades
i difícils. Potser més dures de digerir, però sempre fetes des de la impecable
responsabilitat que el nostre lloc en aquesta legislatura ens ha exigit: donar
estabilitat a un Govern amb qui moltes coses no compartíem, estirar-lo al màxim
per retornar el sentit social a les polítiques públiques, i avançar amb pas
ferm per culminar el procés cap a la República Catalana.
Al
llarg de les setmanes i mesos i anys, m’he desesperat amb la lentitud dels
terminis parlamentaris, amb la protocol·laritat
de segons quines activitats, amb la poca flexibilitat d’altres tràmits, amb
actituds immobilistes, amb el corporativisme d’uns, i el menysteniment d’una
diputada jove com la que us escriu, d’altres. He descobert els racons d’una
institució plena d’història i he vist allò que s’amaga sota les grans catifes, que
desitjo que ben aviat quedi net. 
He
intentat, amb millor o pitjor encert, estar a l’alçada de les expectatives,
treballar incansablement, fer pedagogia, donar respostes i explicacions,
negociar i enfrontar-nos amb el Govern perquè no n’hi havia prou amb allò que
feien, plantar cara a les mentides i atacs del PP i companyia. He intentat
fer-ho tan bé com sabia i podia i no deixar d’aprendre cada dia. Demano
disculpes per tot allò que no he pogut fer, per aquelles vegades que he fallat,
i per tot allò en què no ens n’hem sortit. He intentat representar les JERC i
el jovent català de la millor manera, portant la veu a l’hemicicle, a les
comissions, als actes on he assistit. I he conegut gent, molta gent que admiro,
perquè són lluitadors nats, i que sort en té el país de tenir aquestes
persones. I he conegut llocs, i testimoni n’és el meu cotxe que ha fet més
quilòmetres que mai (més de 150.000km), i he descobert pobles i barris i
ciutats amb il·lusions, demandes i reivindicacions. 
He
somrigut, he plorat, m’he emocionat, he passat nits en vetlla, m’he enfadat, m’he
decebut, he lluitat, he mediat, he corregut pels passadissos, he compartit, he
celebrat,..., i algunes d’aquestes coses, en un mateix dia, perquè en l’àmbit
de la política les emocions, com les accions, també són importants.
Ara, acabem legislatura,
tanquem carpetes i encarem nous reptes col·lectius, que són, més que mai, noves
oportunitats. L’empremta de les JERC seguirà al Parlament i l’esperit de l’#escó84,
que ha estat format per un trosset de cada militant, simpatitzant i amic de les
JERC, seguirà, segur, representant el jovent del país perquè se’ns escolti.
Dono
les gràcies als que van confiar en mi, als que m’han ajudat a cada instant, als
que m’han esmenat i criticat, perquè m’han fet millor, i als que han fet
possible que tot plegat valgui la pena. Estem a les portes d’una legislatura que
serà diferent, on amb el mandat democràtic de les urnes forjarem la República
Catalana i desconnectarem el país de rèmores i models que no ens agraden. El
repte que tenim al davant és enorme! I les ganes per fer-ho, immenses. Aquells
que encara creiem en la política com a forma per canviar les coses, seguirem. I
ens en sortirem. I ho farem amb un somriure, que ningú ens podrà arrabassar. 
Ara toca continuar endavant. Sempre endavant. Tenim la victòria a l’abast.
Fem que aquesta tardor sigui una nova primavera.
