divendres, 24 de juliol del 2015

GRÀCIES! Seguirem.Guanyarem.

El 6 d’octubre de 2012, les JERC m’escollien com la seva representant per anar a les llistes d’ERC de cara als comicis catalans que estaven convocats pel 25 de novembre. Aquell Consell Nacional va donar pas a una campanya intensíssima, enèrgica, optimista i il·lusionant. Partíem d’una ERC en hores baixes però ens presentàvem amb un cap de cartell com l’Oriol que aglutinava suports a carretades i amb un relat i compromís extraordinari per poder fer un referèndum sobre la independència de Catalunya i exercir el dret a decidir. Recordo un reguitzell infinit de debats amb joves, actes multitudinaris a la universitat, campanya de carrer amb entusiasme i actes diversos en pobles repartits per la geografia catalana que evidenciaven que ERC jugaria un paper preponderant.


I així va arribar el 25N, entre nervis i il·lusions, i amb esperances col·lectives dipositades a les urnes per fer possible un canvi al panorama català. I passaven les hores, i els primers sondejos a peu d’urna eren molt favorables, i allò que semblava impossible, que ERC es convertís en la 2ª força al Parlament, es feia realitat, i de retruc, al 96% escrutat, la representant de les JERC s’emportava l’últim escó que ballava.

De seguida la il·lusió i emoció es va convertir en vertigen, i allò que potser has gosat imaginar, només un moment no fos cas que per pensar-ho no passés, es feia realitat, i les JERC passàvem a ocupar l’#escó84 al Parlament i recuperàvem així representació institucional a la cambra catalana.

D’aquell dia fa 2 anys i 8 mesos, gairebé 1.000 dies on he tingut l’honor de representar el jovent català, de fer-ho en nom de les JERC, l’organització a la qual he militat 10 anys de la meva vida i que m’estimo i en defenso les idees, les sigles i el que representen. El grup polític humà amb qui he compartit hores i hores de feina, dedicació, acampades, esmenes, debats, escoles de formació, però també somriures, plors, abraçades, i on hi tinc amics per sempre.

La legislatura s’ha escolat ràpida. Rapidíssima. Han passat les setmanes i els mesos a ritme frenètic, sempre amb la taula del despatx plena de carpetes. Ha estat un aprenentatge continu que he intentat posar al servei de totes i tots.

Hem fet realitat un ple monogràfic de Joventut, el primer de la història, perquè érem conscients de la situació de dificultat que viuen els i les joves del nostre país, un dels col·lectius que més està patint la crisi i a qui se li ha arrencat somnis, il·lusions i oportunitats. Per això hem centrat els esforços en millorar l’ocupació, en garantir la formació, en fomentar la participació, en retornar als joves el lloc que els correspon: ser veritables protagonistes del present per poder guanyar el futur que volem.


La legislatura també ha tingut moments històrics i inèdits, la declaració de sobirania, l’aprovació de la llei de consultes populars per la via no referendària, la convocatòria i el procés del 9N, la llei per fer front a l’emergència habitacional i per lluitar contra al pobresa energètica, el tancament dels Cies...

Altres decisions i votacions han estat, convé reconèixer-ho i dir-ho, més complicades i difícils. Potser més dures de digerir, però sempre fetes des de la impecable responsabilitat que el nostre lloc en aquesta legislatura ens ha exigit: donar estabilitat a un Govern amb qui moltes coses no compartíem, estirar-lo al màxim per retornar el sentit social a les polítiques públiques, i avançar amb pas ferm per culminar el procés cap a la República Catalana.

Al llarg de les setmanes i mesos i anys, m’he desesperat amb la lentitud dels terminis parlamentaris, amb la protocol·laritat de segons quines activitats, amb la poca flexibilitat d’altres tràmits, amb actituds immobilistes, amb el corporativisme d’uns, i el menysteniment d’una diputada jove com la que us escriu, d’altres. He descobert els racons d’una institució plena d’història i he vist allò que s’amaga sota les grans catifes, que desitjo que ben aviat quedi net.

He intentat, amb millor o pitjor encert, estar a l’alçada de les expectatives, treballar incansablement, fer pedagogia, donar respostes i explicacions, negociar i enfrontar-nos amb el Govern perquè no n’hi havia prou amb allò que feien, plantar cara a les mentides i atacs del PP i companyia. He intentat fer-ho tan bé com sabia i podia i no deixar d’aprendre cada dia. Demano disculpes per tot allò que no he pogut fer, per aquelles vegades que he fallat, i per tot allò en què no ens n’hem sortit. He intentat representar les JERC i el jovent català de la millor manera, portant la veu a l’hemicicle, a les comissions, als actes on he assistit. I he conegut gent, molta gent que admiro, perquè són lluitadors nats, i que sort en té el país de tenir aquestes persones. I he conegut llocs, i testimoni n’és el meu cotxe que ha fet més quilòmetres que mai (més de 150.000km), i he descobert pobles i barris i ciutats amb il·lusions, demandes i reivindicacions.


He somrigut, he plorat, m’he emocionat, he passat nits en vetlla, m’he enfadat, m’he decebut, he lluitat, he mediat, he corregut pels passadissos, he compartit, he celebrat,..., i algunes d’aquestes coses, en un mateix dia, perquè en l’àmbit de la política les emocions, com les accions, també són importants.

Ara, acabem legislatura, tanquem carpetes i encarem nous reptes col·lectius, que són, més que mai, noves oportunitats. L’empremta de les JERC seguirà al Parlament i l’esperit de l’#escó84, que ha estat format per un trosset de cada militant, simpatitzant i amic de les JERC, seguirà, segur, representant el jovent del país perquè se’ns escolti.

Dono les gràcies als que van confiar en mi, als que m’han ajudat a cada instant, als que m’han esmenat i criticat, perquè m’han fet millor, i als que han fet possible que tot plegat valgui la pena. Estem a les portes d’una legislatura que serà diferent, on amb el mandat democràtic de les urnes forjarem la República Catalana i desconnectarem el país de rèmores i models que no ens agraden. El repte que tenim al davant és enorme! I les ganes per fer-ho, immenses. Aquells que encara creiem en la política com a forma per canviar les coses, seguirem. I ens en sortirem. I ho farem amb un somriure, que ningú ens podrà arrabassar.   




 Ara toca continuar endavant. Sempre endavant. Tenim la victòria a l’abast. 
Fem que aquesta tardor sigui una nova primavera.