Sempre la mateixa història

Hi ha una màxima universal que diu “divideix i guanyaràs”. I per desgràcia els catalans i catalanes hem pogut comprovar vàries vegades al llarg de la història que la dita és ben certa.
El moviment anomenat de l’Esquerra Independentista ha estat i continua estant fragmentat per motius purament estratègics, metodològics i rutinaris, no pas per l’objectiu final.
Les diverses organitzacions polítiques, les associacions culturals, els col·lectius independents, els casals o les assemblees que s’engloben dins del gran marc de l’esquerra independentista tenen, cadascun, una filosofia diferent; la seva pròpia forma de fer (i només faltaria!), però a la vegada contribueixen a afeblir el moviment. El debiliten, no per la seva existència, ja que com més entitats hi hagi en aquesta lluita més gran es farà la taca d’oli i més a prop de la majoria social s’estarà, però sí amb les discrepàncies entre les mateixes organitzacions, els atacs i les lluites contra els quals pensen el mateix.
Cal tenir present i ben clar que l’enemic està en front nostre, no entre nosaltres. És per això que personalment sempre he cregut en una altra dita popular, i que lliga totalment amb la primera: “La unió fa la força”. Si tots i totes lluitem per un mateix objectiu perquè ho hem de fer per camins diferents i posant-nos, a més a més, pals a les rodes a nosaltres mateixos? Potser perquè som més idealistes no volem renunciar ni a un trosset de la nostra manera de fer; potser perquè som humans creiem que tenim la raó i no volem abandonar cap punt ni coma del nostre credo. Però només aconseguirem arribar al nostre horitzó si hi ha un cop de mà, i no una traveta. Volem uns Països Catalans socialistes i lliures? Només entre tots i amb tots és possible.

Xarranques i nenes

El títol d'aquesta entrada és també el nom d'un documental que ahir vaig tenir l'ocasió de veure. La xarranca (n'hi ha que l'anomenen palet, jo en deia escaleta) és aquell joc on es dibuixen uns requadres a terra i després s'ha de llençar una pedreta i anar saltant quadre per quadre amb la missió d'arribar a l'últim el qual s'anomena cel. Recordo haver-hi jugat vàries vegades quan era més petita. El que no sabia és que és un entreteniment internacional i que a gairebé tots els països es juga (evidentment que amb alguna que altra variació).

El documental "Xarranques i nenes", agafa aquest joc com a fil conductor per anar d'un país a un altre i mostrar el testimoni de nenes d'entre 7 i 14 anys que han estat maltractades o que són discriminades i explotades laboralment.

És una pel·lícula dura, tot s'ha de dir, però a la vegada tan plena d'esperança que fa encongir el cor. Les nenes expliquen sense vergonya la seva vida, el que pensen, el que somien, el que els han fet, el que els tocarà fer, el que han patit, el que voldrien. Ho expliquen amb aquells ulls i somriures infantils que enamoren, però amb aquella sinceritat i innocència que colpeix.

Surten els temes de l'explotació laboral, l'explotació sexual, l'ablació, els maltractaments... Uns problemes globals vistos des de la particularitat. Uns abusos que existeixen i que perduren al nostre voltant i que cal denunciar i intentar superar.

Malgrat tot, i com deia abans, el documental és capaç de trasmetre esperança a través de les visions de les nenes mateixes, que amb la seva curta edat tenen molt clar el que volen de la seva vida, el que faran perquè ningú altre visqui el que elles han patit. Saben que, com el joc de la xarranca, la vida posa entrebancs, i cal anar passet a passet, i aixecar-se i tornar-ho a intentar si es cau, i fent equilibris, per tal d'arribar finalment al cel, la llibertat i la felicitat.