dimarts, 2 d’octubre del 2012

L’urna de la llibertat; l'urna de la justícia.



L’11 de setembre, prop de dos milions de persones omplíem el centre de Barcelona. Aquest dijous passat, 27 de setembre, el Parlament ha aprovat la resolució que acorda convocar un referèndum d’autodeterminació durant la propera legislatura perquè el poble no només omplim els carrers sinó també les urnes. Aquesta és la primera victòria: poder votar, poder expressar de forma lliure i democràtica la voluntat de cadascú sobre el futur del país. Sembla que el país s’hagi posat les piles, que hagi canviat de motor. Hem viscut alguns dies històrics durant les últimes tres setmanes, però cal agafar aire i reflexionar. 

La primera constatació és que el president Mas ha sabut jugar les seves cartes i ha actuat bé. Des de la manifestació de l’11 de setembre, el president ha liderat la veu de Catalunya i ha sabut dir allò que bona part de la societat catalana volia sentir. I vagi per endavant que jo no l’he votat i no crec que el voti mai. Però penso que és de justícia reconèixer-ho. Sigui per tacticisme, sigui per estratègia electoral, sigui per amagar la seva gestió dels últims dos anys o perquè realment es creu allò que ara pronuncia; sigui pel motiu que sigui, entenc des del meu humil parer que ha exercit de president d’un país que vol ser lliure. I això pel país és bo. 

Amb això n’hi ha prou? No. Hem d’idolatrar el president? Tampoc. El molthonorable dels últims 15 dies no pot amagar-nos el Mas dels últims dos anys: uns 24 mesos caracteritzats per les retallades en el sector públic i, per tant, en l’estat del benestar; mitja legislatura d’actuar amb mà dura contra els dèbils i de forma suau amb els forts; uns dos anys pactant amb el PP, al Parlament, a les Diputacions, i votant a Madrid de forma incoherent per interessos particulars. El president i el Govern de les retallades és el mateix que el que ara proclama als quatre vents les estructures d’estat, la transició nacional, la sobirania i la plenitud de Catalunya.  

Per tot això desconfio del que pot venir. I em porta a combinar la meva sensació d’il·lusió, esperança i d’emoció amb la por i la incertesa. La por que les paraules pronunciades amb fermesa se les emportin els primers vents de tardor; por que la defensa aferrissada per fer un referèndum l’enterri la neu de l’hivern. Perquè ja ha passat abans; perquè ja van trair la voluntat del país. I si això passa serà trist. I davant l’oportunitat històrica, ningú perdonarà aquells que abarateixin el somni. Aquells que utilitzin l’esperança per guanyar escons. 

Però hi ha més. Ara que com a país hem començat a saltar el mur, que agafem el camí recte i ferm cap a la llibertat, ara que es lidera la lluita nacional amb consens i majories, ara és quan és més necessari que mai persistir en la defensa de la lluita social. Perquè lluita nacional i social van lligades de la mà, són indissociables, no s’entenen una sense l’altra. De res serveix una Catalunya sobirana sense justícia i igualtat. De res em val una Catalunya lliure on els seus homes i les seves dones siguem esclaus dels mercats, els bancs, les corrupteles i les injustícies.  

Hi estem a prop. Més que mai. Allò que abans no sabíem si passaria, ara tenim clar que passarà. No sabem quan. Però passarà. És inevitable. Però cal mesurar molt com ho fem. Vindran temps difícils, és cert. L’oposició espanyola no ha ni començat. Però a la vegada és el procés més apassionant que podem viure. Alliberem el país de les cadenes i de la injustícia. 

I el dia que aconseguim el somni. Tornarem a despertar-nos i continuarem. Perquè ens quedarà la meitat de la nació per alliberar. 


 Vídeo "A espatlles de gegants" d'Esquerra

dimecres, 28 de març del 2012

Potser és que hem renunciat com a poble...

Em dóna la sensació que hem renunciat com a poble a exercir la nostra força. Tinc la impressió que hem abandonat abans de començar la lluita. Crec que hem deixat de creure'ns que nosaltres, la suma de tots nosaltres, tenim el veritable poder per decidir.

Tinc aquesta sensació quan la gent ho dóna tot perdut i diuen els tan repetits "això no servirà per res..." "ara ja és massa tard"... Em dóna aquesta sensació quan sento reiteradament que ningú vol fer el sacrifici un dia, tenint en compte que això pot portar a beneficis a mig termini.


M'agradaria pensar que som capaços de canviar l'edevenir d'un país. M'agradaria creure que podem canviar el destí d'un poble. M'agradaria saber que som gent valenta!

No escriuré aquí la llista dels motius pels quals fer vaga; no ecriuré sobre els arguments en contra de la Reforma Laboral. Tampoc denunciaré el greuge social i fiscal que vivim els Països Catalans i que ens escanyen encara més. No cal. Hi ha molts llocs on trobar aquesta informació.

Simplement deixaré per escrit que, igual que em manifestava contra la Guerra d'Iraq quan estava a la universitat; o igual que em manifesto cada any l'11 de setembre, o igual que he fet concentracions en favor dels drets de les dones; demà faré vaga i aniré a la manifestació. Perquè potser no s'aconsegueix tot allò que voldria, però segur que callant i abaixant el cap tampoc s'aconseguirà.

No vull permetre que la meva generació sigui la generació perduda. No vull haver de marxar a l'estranger per guanyar-me la vida. No vull descobrir un dia que no vaig fer allò que calia.

Sí, faré vaga! Perquè sé que tu també l'hauries fet!