divendres, 30 de maig del 2008

dimarts, 27 de maig del 2008

Dissabte de selecció...

Dissabte es va disputar el Catalunya-Argentina, (0-1) pels despitats.
Aquí us deixo unes quantes imatges de la tarda.
Com veureu el Camp Nou no estava ple, i això entristeix una mica, perquè hauria hagut d'estar a rebentar, amb les entrades exhaurides i amb un crit unànim i fort en favor de les seleccions catalanes. Però tampoc hem de perdre de vista que al Camp Nou hi caben més de 100.000 persones, i això és molt...


Sigui com sigui, els que hi vam ser vam cridar com sempre, vam omplir el camp d'estelades i pancartes i vam gaudir en una nova ocasió de la nostra selecció.



Potser no vam guanyar, però vam jugar contra Argentina, una de les potències mundials en futbol, i això, segur ja va fotre a uns quants! Només espero i desitjo que la gent no perdi l'esperança i cada nou partit tingui una resposta massiva per reclamar el dret que tenim de competir oficialment sota el nom i la bandera de Catalunya.


Estic segura que ben aviat ho veurem. S'han anat fent passos de gegant en altres esports, i poc a poc i a pas valent, aconseguirem que les disciplines majoritàries siguin també reconegudes. Mentrestant, seguirem partit a partit, animant la nostra selecció, jugui amb qui jugui. Després, seguirem els partits oficials i les competicions on vagi! I quan per fi, puguem participar al mundial o l'Eurocopa, voldrà dir que tot s'ha normalitzat.


Una nació! Una selecció!

dimecres, 21 de maig del 2008

Per ella. Per la seva lluita. Pel Sàhara.

El dia de Sant Jordi, passejant pel carrer Major de Lleida a la caça d'algun llibre no mediàtic per poder regalar, em vaig topar amb l'Antònia (Antonieta) i la Ceci. Feia molt temps que no les veia. Tot i que som família i vivim al mateix poble, ja se sap, la vida porta per camins diferents, i a vegades costa trobar-te amb la gent que tens més aprop. No obstant, sempre és grat trobar-te persones que fa temps que no veus i sobretot, quan menys ho esperes.
Precisament, al voltant d'aquella data havia tingut notícies de l'Antònia (la senyoreta Antonieta, que deia jo, durant la meva etapa escolar).
Jo ja sabia que feia temps que dedicava bona part del seu temps i la seva feina a treballar pel Sàhara. Des que un estiu va acollir una nena sahrauí, la lluita no ha cessat ni un moment.
Gràcies al seu comentari que va deixar en aquest bloc vaig poder descobrir les seves pàgines a internet. Una meravella, de veritat. El Sàhara, trenta anys d'exili, trenta anys de d'ocupació, és un recull d'experiències, opinions i reflexions sobre la solidaritat amb els sahrauís.
Però en té més, notícies del Sàhara i Sàhara Ponent.

Per això, des d'aquí li agraeixo públicament el fet que em concedís el premi DARDO
(
La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”)
i la felicito sincerament per la seva feinada per l'alliberament del poble sahrauí i sobretot per donar a conèixer al món les seves experiències amb la Lab, i tot el seu saber sobre el Sàhara.

Quan et concedeixen el premi DARDO diuen que has de donar el premi als blocs que creguis oportú. No se si es pot fer, en cas que sigui que si, jo li tornaria a donar a ella, sense cap mena de dubte!

dilluns, 19 de maig del 2008

TV3 - Polònia - Franco i la compra de vots a Eurovisió

Entrem en una setmana eurovisiva i què millor que un gag del Polònia que toca el tema! Jo m'he fet un fart de riure; espero que vosaltres també gaudiu de les confessions del "generalísimo".
Tot i que ara, el programa Polònia em fa molta gràcia i trobo que és un programa genial, sempre, després dels gags, em queda aquell punt d'amargor de saber que ni la Dictadura franquista va ser de riure, ni els polítics d'ara haurien posar tan fàcil als guionistes fer un programa d'aquestes característiques...

dijous, 8 de maig del 2008

passadís de 90 minuts!


.... la imatge que està donant avui el FC Barcelona , d'uns institució que té més d'un segle, és una imatge d'expedient disciplinari! Però que collons s'han cregut aquests jugadors! Què collons s'han cregut que són! per tractar d'aquets manera el Barça... Els socis i seguidors del Barça no es mereixen això. No s'ho mereixen de cap de les maneres. No es pot venir al Bernabeu a contribuir a la festa del Real Madrid. No es pot contribuir així a què el teu etern rival se't pixi a la cara. No és tolerable! Això no pot ser! Aquests senyors es guanyen molt bé la vida. Aquests senyors cobren molts diners. I és un problema d'actitud! És un problema de ganes! És un problema d'orgull, de posar la cara, de lluitar! Què s'han cregut que són per tractar així el barcelonisme! No pot ser!!
Ja n'hi ha prou!!...

Aquestes eren les paraules del Joan Maria Pou, el locutor de Rac1 mentre estava retransmetent el partit. Sí senyor. Vas reproduir per les ones el que molts seguidors i seguidores pensaven. Però per molt que diguem, no hi ha paraules per expressar el sentiment d'humiliació que molts culés tenim a dins, després , no ja del passadís, sinó del partit.

Però com que els colors blaugranes es porten dins del cor, faré veure que aquestes dues temporades no han existit. Esborraré de la memòria el partit del 4-1. Recordaré els millors moments de l'etapa Rijkaard i Ronaldinho. I a còpia dels dies em tornaré a il·lusionar. Amb Guardiola i nous fitxatges ens ho tornarem a creure, i acabaré per tornar a pronunciar la coneguda frase: "Aquest any sí"

-... sinó... sempre ens quedarà París!...-

dilluns, 5 de maig del 2008

Si el món es mou...

...com puc estar aturat? Diuen Els Pets.
De fet, podríem dir que el món fins i tot es mou massa ràpid en segons quins moments. La vida porta un ritme frenètic, i podem optar o bé per seguir-la de prop o bé per reduir la nostra marxa i anar fent, com deia aquell. Les persones inquietes sovint planten cara i aconsegueixen un bon ritme. Altres, més pacients, caminen tranquilament sense presses, seguint allò de "a poc a poc i bona lletra". No sabria dir quina és millor opció. Suposo que, com en tot, l'equilibri acaba sent una bona solució, però tampoc està tan clar. El que si que és una obvietat és que quan deixes una cosa aparcada amb l'excusa de ja ho faré després, allò té la gran possibilitat de quedar-se per fer.

Durant aquestes últimes setmanes ho he viscut en primera persona. Després d'un inici d'any a un ritme frenètic per qüestions laborals, que pogut descobrir la calma d'arribar aviat a casa, de poder asseure'm al sofà i mirar la tele, de tenir 10 minuts per esmorzar mentre miro el Cuní,..., i que voleu que us digui, també m'ha agradat l'experiència!
No obstant, i com que en el fons és cosa de caràcters, crec que sóc una mica al·lèrgica a la tranquilitat i m'agrada anar contrarellotge i no perdre'm ni un instant d'aquest viatge que és la vida.

En poc més d'un mes he vist com el govern del meu país s'ha vist obligat a fer un transvassament per portar aigua a Barcelona, he vist la mala gestió del Conseller Baltasar quan va encetar la problemàtica de la sequera, he vist com les coses no canvien i la justícia deixa de ser justa en el cas del Franki, el noi de Terrassa, he vist com el Barça llençava una lliga i perdia l'opció de la Champions, he vist com al país Basc continua la croada contra l'esquerra abertzale, he vist com per Sant Jordi el llibre més venut era un escrit en castellà, i com a can Esquerra (com a tots els altres partits) continua la cursa interna per véncer al congrés del juny.
I moltes coses més, o i tant!
Ara però, ja estic cansada de mirar tant! I torno a tenir ganes de fer, de participar!
La bona vida per mi, no és aquella en la que faig d'aspectadora, sinó aquella en la que jo sóc protagonista!


Miro
i cada persona al meu davant
porta
un secret amagat.

Sento
i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.

La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.

Parlo
i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.

Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.

Si el món es mou,
com puc estar aturat.