Altre cop a pel català

Apareixien aquesta setmana les declaracions del PP de Lleida per les quals demanaven una ciutat bilingüe. Ja hi tornem a ser. La batalla de sempre quan menys te l'esperes. Exactament el que reivindicaven és que s'estableixi indistintament l'ús del català i castellà en l'expressió oral dels regidors, en totes les comunicacions que emet el consistori, així com les publicacions, senyalitzacions turístiques i pàgines web.

Arriba un punt, que a una servidora se li acaba la paciència al parlar dels temes lingüístics. Ja no és només aquesta proposta descabellada del PP lleidatà, sinó el voler sempre atacar amb el plan del victimisme un dels trets indentitaris més importants, com és la llengua. Però és que la gent encara té algun dubte de quina és la llengua en perill a Catalunya? És realment la gent de fora del país tan curta com per pensar que a Catalunya es persegueix el castella? I la gent que es fa dir catalana, es creu la cançó del romancer del bilingüisme?

Són moltes les qüestions que afecten la llengua. Des de les lleis, les normatives i tot el relacionat amb la legislatura fins a la pròpia actitud dels catalanoparlants davant de les diferents situacions que presenta el dia a dia. El que cal que quedi clar, és que la llengua catalana sempre rebrà actacs. Per totes bandes. I només hi ha una manera que pugui surtir-se'n una mica ben parada. I està a les nostres mans: parlar-la, reinvidicar-la, ensenyar-la, utilitzar-la, exigir-la, cuidar-la.

Els altres, ja s'encarregaran de destruir-la.

"...sóc d'un país que camina un pas endavant i dos enrera..."

Manifestacions

El dia 15 de Febrer es compleixen quatre anys de les manifestacions multitudinàries d’arreu del món com a mostra del rebuig a la guerra de l’Iraq que el govern de George Bush estava a punt d’iniciar. Als Països Catalans més de dos milions de persones van sortir al carrer per fer sentir la seva veu (recordareu la manifestació de Barcelona amb un milió de persones). Recordo que jo vaig sumar-me a la protesta que va fer-se a Lleida. Ens vam aplegar 25.000 persones. Comparat amb les grans ciutats, pot semblar poca cosa, però la intensitat, les idees i les ganes eren les mateixes.
Ara, mirat en perspectiva, els més pessimistes diran que allò no va servir de res. És evident que la guerra es va produir i que encara avui continua. Cada dia ens aixequem amb notícies sobre Iraq i no són precisament bones. És evident que el senyor Bush , junt amb els seus còmplices com Blair o Aznar van tirar endavant una guerra mentre el món els clamava pau.
Malgrat tot, el dia 15 de febrer de 2003 alguna cosa va canviar al món. Mig planeta va cridar un mateix missatge, i mig planeta va fer ús d’un dels drets més fonamentals que tenim els ciutadans com és el de manifestar-nos. I el que està clar, és que mai hem de perdre les ganes de sortir al carrer i fer-nos sentir; de reivindicar i reclamar el que és just; de cridar ben fort allò que volem. Hi haurà vegades que no ens faran cas, d’altres cops ens en sortirem. Però sempre tindrem l’orgull de poder dir que s’ha intentat. Quedar-se de braços plegats a casa i criticar-ho tot és molt fàcil i còmode. Però no és tracta d’això.
Llavors era la guerra, després va venir el Som una Nació, ara segurament en vindran d’altres, i més endavant hi tornarem. Sense perdre l’esperança i sense torçar-nos.

Com deia Vicent Andrés Estellés: “baixa al carrer i participa; no podran res davant d’un poble unit alegre i combatiu”