Avui és dia 20 de novembre, i tot i que a primer cop d’ull, pugui semblar un dia igual que l’altre, el fet és que fa 31 anys va deixar de ser una data més del calendari per a significar la fi del 40 anys d’ombra i de por; 40 anys de dictadura.
El dia 20 de novembre de l’any 1975 Catalunya i l’estat espanyol es despertaven amb la notícia de la mort de Franco, i tot i que ja han passat 31 anys, i molts de nosaltres en sabem la història perquè ens l’han explicat o l’hem llegit, avui en dia encara tenim vestigis d’aquella època, que mai hauria d’haver existit.
Dic vestigis amb el sentit de presència física de monuments, plaques commemoratives, escultures i escriptures que ens demostren que la democràcia encara no ha sabut trencar definitivament amb el passat. Però també existeix encara la presència del franquisme en les idees de moltes persones que avui es defineixen demòcrates, però en el fons són nostàlgics del règim. I això, tot i que moltes vegades no sigui tan visible com un monument, fa més mal a la societat i aquells que han treballat i treballen per la llibertat.
De fet, no s’entén que encara avui hi hagi gent que no ha condemnat el franquisme. Per dignitat i per respecte, aquesta és una acció que fa temps s’hauria d’haver fet, i tothom l’hauria d’haver dut a terme. Perquè encara que només ens pugui semblar un símbol o un gest de bona voluntat, és molt més greu. Aquells que no condemnen una dictadura assassina de persones i de cultures, se’n converteixen en còmplices, i mantenen viva l’ombra d’una època que per res es pot justificar.
Des del meu humil bloc, denuncio aquells que encara s’identifiquen amb aquella “una, grande y libre” i esperono als que amb els ideals de democràcia avancen cap endavant per la construcció d’una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa i políticament lliure.
