Em sembla que dec haver estat dormint els últims quatre dies de la meva vida. Ja se sap, coses inexplicables de la naturalesa.. Resulta que he somiat que he estat en un festival polític i musical, diferent a la resta d’esdeveniments que durant l’estiu se celebren per la geografia catalana, perquè darrera l’aparador musical engloba un conjunt d’actes i espectacles amb l’objectiu de reivindicar la independència, la justícia i la llibertat del nostre país.
De fet, fins i tot he arribat a somiar que en aquest acte, anomenat Acampada Jove, hi havia 38.000 persones, i la gràcia era que una servidora, juntament amb 500 companys i companyes més, ens passàvem el somni treballant per fer-lo possible. En aquestes meves llargues hores de son, apareixien grups com Obrint Pas en un apoteòsic concert a rebentar de gent i fent vibrar tots els presents, o la Troba Kung-Fú, amb el Joan i el seu acordió com sempre fent ballar a qualsevol que senti la seva música. I com no, també hi apareixia Betagarri, el grup basc imprescindible, que millor versiona l’Estaca de Llach. El Titot fent de Cantimplora, el Pepet i la Marieta, Celtas Cortos i Discípulos de Otília, fins i tot, Ojos de Brujo, eren presents al festival. En total el somni durava tres dies, amb la presència de Puigcercós, Vendrell, Oriol Junqueras, membres de l’Esquerra independentista, agrupacions de cultura popular, castellers, grallers, bastoners, membres d’organitzacions juvenils internacionals... És un dels millors somnis. Recordo festa, rialles, reivindicació, satisfacció de fer la feina ben feta, un sentiment únic, la força de la majoria i les ganes de tornar a viure el mateix somni.
Però tot plegat, deu haver estat un somni, perquè en despertar-me i llegir la premsa (ja ni he gosat escoltar la ràdio o mirar la televisió), l’única cosa que he trobat a les pàgines de cultura dels rotatius és el Summercase o cròniques d’espectacles, que sense ànim d’ofendre, ni de bon tros han reunit tanta gent. De fet, és el que tenen els somnis, que tard o d’hora, en despertar-se, s’acaben i es torna a la realitat.
I aquesta realitat el que ens porta és el mateix que cada any! Un intent descarat de silenciar tot allò que no interessa
a l’status quo; un intent d’amagar una evidència palpable cada any a mitjans juliol que ja fa dotze edicions que dura. Però és clar, l’Acampada no interessa. No interessa perquè és cosa de les JERC, no interessa perquè reclama justícia, llibertat, igualtat,... tot allò prohibit per qui controla l’opinió pública. Els mitjans de comunicació nacionals més importants sempre han tingut clar amb qui han d’anar de bracet, i de retruc, a qui han de menysprear. I ves quina cosa, que per casualitat sempre qui rep tots els cops és Esquerra i tot el que l’envolta. No estic demanant un tracte de favor, (que encara sóc jove i tinc els ideals de la parcialitat i l’objectivitat), però sí una mica més de respecte professional, i una mica menys de manipulació.
Per sort, cada cop hi ha més espais lliures de comunicació i vies per comunicar-se sense pautes marcades. Internet ha esdevingut ja la primera eina d’informació i de comunicació de molts joves i la xarxa és tan gran que és molt més difícil controlar allò que s’hi diu. Potser enguany encara ha estat un somni, però amb la nostra força, que no és altra que la del moviment de l’esquerra independentista, amb el nostre treball, que és de dedicació infinita, i amb les nostres idees, que són les bones, l’any que ve tornarà a ser una realitat.
De fet, fins i tot he arribat a somiar que en aquest acte, anomenat Acampada Jove, hi havia 38.000 persones, i la gràcia era que una servidora, juntament amb 500 companys i companyes més, ens passàvem el somni treballant per fer-lo possible. En aquestes meves llargues hores de son, apareixien grups com Obrint Pas en un apoteòsic concert a rebentar de gent i fent vibrar tots els presents, o la Troba Kung-Fú, amb el Joan i el seu acordió com sempre fent ballar a qualsevol que senti la seva música. I com no, també hi apareixia Betagarri, el grup basc imprescindible, que millor versiona l’Estaca de Llach. El Titot fent de Cantimplora, el Pepet i la Marieta, Celtas Cortos i Discípulos de Otília, fins i tot, Ojos de Brujo, eren presents al festival. En total el somni durava tres dies, amb la presència de Puigcercós, Vendrell, Oriol Junqueras, membres de l’Esquerra independentista, agrupacions de cultura popular, castellers, grallers, bastoners, membres d’organitzacions juvenils internacionals... És un dels millors somnis. Recordo festa, rialles, reivindicació, satisfacció de fer la feina ben feta, un sentiment únic, la força de la majoria i les ganes de tornar a viure el mateix somni.
Però tot plegat, deu haver estat un somni, perquè en despertar-me i llegir la premsa (ja ni he gosat escoltar la ràdio o mirar la televisió), l’única cosa que he trobat a les pàgines de cultura dels rotatius és el Summercase o cròniques d’espectacles, que sense ànim d’ofendre, ni de bon tros han reunit tanta gent. De fet, és el que tenen els somnis, que tard o d’hora, en despertar-se, s’acaben i es torna a la realitat.
I aquesta realitat el que ens porta és el mateix que cada any! Un intent descarat de silenciar tot allò que no interessa
a l’status quo; un intent d’amagar una evidència palpable cada any a mitjans juliol que ja fa dotze edicions que dura. Però és clar, l’Acampada no interessa. No interessa perquè és cosa de les JERC, no interessa perquè reclama justícia, llibertat, igualtat,... tot allò prohibit per qui controla l’opinió pública. Els mitjans de comunicació nacionals més importants sempre han tingut clar amb qui han d’anar de bracet, i de retruc, a qui han de menysprear. I ves quina cosa, que per casualitat sempre qui rep tots els cops és Esquerra i tot el que l’envolta. No estic demanant un tracte de favor, (que encara sóc jove i tinc els ideals de la parcialitat i l’objectivitat), però sí una mica més de respecte professional, i una mica menys de manipulació.Per sort, cada cop hi ha més espais lliures de comunicació i vies per comunicar-se sense pautes marcades. Internet ha esdevingut ja la primera eina d’informació i de comunicació de molts joves i la xarxa és tan gran que és molt més difícil controlar allò que s’hi diu. Potser enguany encara ha estat un somni, però amb la nostra força, que no és altra que la del moviment de l’esquerra independentista, amb el nostre treball, que és de dedicació infinita, i amb les nostres idees, que són les bones, l’any que ve tornarà a ser una realitat.
Quant hem avançat? Estem en el mateix punt de partida: la dona sotmesa a l'home, amb la por al cos, culpabilitzant-se d'allò ple qual ha estat víctima.
