ENVEJA SANA

A vegades la rivalitat entre pobles veïns és inevitable. Ja sigui per motius històrics, per disputes familiars, per embolics administratius, o simplement per una tradició remota que ningú sap explicar. El cas és que el nostre país és ple d’aquestes picabaralles (més de paraula que de fet). Així, és de domini públic entre les ciutats de Sabadell i Terrassa, o bé Reus i Tarragona... i aquí més a la vora tenim Juneda i Borges o bé Bellvís i Poal....
Amb tot, no va per aquí el tema d’aquest escrit, sinó més aviat tot el contrari. El municipi de Bellvís, poble veí de Torregrossa, i pel qual hi tinc una estima especial, celebra aquest proper cap de setmana els seus “Firals”. Dels que vivim per aquí Lleida, qui més qui menys n’haurà sentit a parlar, dels que sou de comarques més allunyades de Ponent, només us diré que és un espectacle digne de veure.
Per començar, els Firals de Bellvís són un viatge al segle XVII, concretament a l’any 1637, quan van entrar les tropes de Felip IV a Catalunya i van començar a fonamentar el que tres anys després seria la guerra dels Segadors.
Els Firals són també la memòria d’una llegenda, basada en la nissaga de la família Bufalà, una casa que tenia títols nobiliaris i propietats, així com també una prerrogativa reial que atorgava el dret d’asil a tota persona que fugia de la justícia i que arribava a tocar l’anella de la seva picaporta, coneguda popularment com l’Anella de Cal Bufalà. En cas de ser jutjades, les persones que havien demanat asil, eren defensades pel mateix senyor Bufalà, emparant-se en la presumpció d’innocència.
Els Firals són la recreació de la història entre el Joan i la Maria i la persecució que pateix el noi per part del Capità Rodrigo. Persones del poble encarnen els protagonistes d’aquell fet i reprodueixen el judici públic i els fets que es van esdevenir fa més de tres segles: des de l’entrada de les tropes de Felip IV, fins a l’escenificació de jocs de malabars amb foc, passant per representacions amb titelles.
Els Firals són també espectacle viu i itinerant. Tots els racons del municipi es transformen per convertir-se en el poble que era al segle XVII, i els trobadors, els jocs de malabars, les parades de productes artesans, les danses populars, i la gastronomia típica són presents pels carrers de Bellvís durant tot el cap de setmana.
I des de fa uns quants anys, els Firals són també l’excusa perfecta per celebrar l’Acampada Vikinga (un nom que trenca amb l’onomàstica firal) però que ajuda a arrodonir la festa amb un concert al Miracle.
Però per sobre de tot, i això crec que és el més important i remarcable, els Firals són una aposta que fa onze anys que ve fent el poble per convertir-se en un referent dins les fires i festes d’aquest tipus i en una cita indispensable de l’estiu. Són la iniciativa popular més encertada per fer poble. Vist des de fora és envejable el que Bellvís viu l’últim cap de setmana de juliol, però també la resta de l’any amb els preparatius i l’organització. L’ambient que es respira és molt difícil de trobar en segons quins llocs, i la participació de la gent, des del més petit encarnant la figura de l’hereu, fins al més vell convertint-se en un dels nobles de la vila, és sens dubte, la clau de l’èxit d’aquesta festa.
Hi tinc amics i amigues a Bellvís, i tots col·laboren d’una manera o altra amb la festa més important del poble. Des d’aquí els vull felicitar per tota la seva feina, per la seva dedicació, i pels esforços per aconseguir organitzar els Firals. Com deia al principi, doncs, més enllà de rivalitats locals, vull fer extensiu la meva enveja sana envers al poble del costat que és capaç de muntar un esdeveniment com aquest, i a la vegada crec que amb aquesta iniciativa es converteix en un bon model a seguir per tots els municipis.
Ens veiem a Bellvís aquest cap de setmana!

“Us esperem l'any que ve, volem que torneu a venir, ens ho passarem ben bé amb el que hem contat aquí. Ens acomiadem de tots vosaltres, en acabar-se la llegenda, en sentireu moltes altres, però cap com aquesta”.

PODRIA....

Si en aquesta entrada em volgués posar melancòlica podria recordar que aquest mes fa quinze anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, els quals, tot i ser petita, recordo bastant. Podria parlar del que va significar per Barcelona i de retruc per Catalunya, per donar-nos a conèixer com a país i per demostrar un saber fer a un alt nivell. Però també podria parlar de la persecució que va patir molta gent que pel simple fet de ser independentistes actius, eren suposadament un perill per una competició a escala mundial. Podria parlar-ne però no ho faré...
Si, d’altra banda, volgués parlar de política, podria començar per la crisi entre CDC i Unió que hi ha a les terres de Lleida, o podria centrar-me amb el PPC, que ha vist com un dels grans polítics de l’escena catalana ha dimitit en veure’s desautoritzat des de Madrid (sempre Madrid..). Per cert, dos fets que demostren que tots (remarco TOTS) els partits tenen divisions internes, que sincerament trobo patètiques, ja que en principi se suposa que tothom que en forma part està al mateix vaixell. També podria mencionar tot l’afer del Jueves, el seu segrest en plena “democràcia” i en ple S. XXI, i denunciar la inexistent llibertat d’expressió que viu l’estat espanyol, cosa que fa caure la cara de vergonya. Podria parlar de tot això, però tampoc ho faré...
Si em posés en pla literari podria parlar de l’últim llibre del Harry Potter, que ja ha sortit publicat, això si, en anglès, i de tot el rebombori que porta la seva publicació arreu del món. També us podria comunicar que jo ja me l’he comprat, però que no sé si podré afrontar el repte de llegir-me més de 700 pàgines seguides en anglès! Podria referir-me al mag més famós del planeta, però ho deixaré per un altre dia...
Per dissimular podria reproduir la típica conversa de gasolinera que fa: “sembla que avui torna a fer calor eh!” “si, ja ho havien dit a les notícies que pujarien les temperatures”. Podria parlar del temps i de la calor, i els núvols prims, però ara no crec que toqui.
O també podria fer un apunt musical i explicar el concert del Borges Crema, del qual en destaca el retorn dels Nabo de Pavo, o anunciar-vos que a festa major Torregrossa vindran uns que es fan dir Toreros Muertos i que encara que la gent digui que els hi sonen, una servidora, potser per la seva joventut, desconeix la seva existència.
Clar que també en la secció esportiva podria resumir les notícies més importants del cap de setmana i parlar de la pluja aliada del sempre prepotent Alonso, o dels pneumàtics enemics de Pedrosa. Com no, podria fer esment de les 24 hores de futbol sala de Fulleda (un poble per cert, on no hi arriba l’estiu) i explicar com es pot perdre la dignitat esportiva jugant un partit de futbol a les 9 del matí després d’una nit amb uns quants cubates (perdó, combinats) de més.
Com que no vull parlar de tot això, tot i que podria, només us recordaré que diumenge 29 de juliol (aquest diumenge que ve) és el meu sant! I d’entrada aprofitaré per felicitar a les Annes, els Jaumes, els Joaquims, i les Cristines que aquesta setmana també celebren el seu i aquells amics que us heu fet una mica més vells!

Deu haver estat un somni...

Em sembla que dec haver estat dormint els últims quatre dies de la meva vida. Ja se sap, coses inexplicables de la naturalesa.. Resulta que he somiat que he estat en un festival polític i musical, diferent a la resta d’esdeveniments que durant l’estiu se celebren per la geografia catalana, perquè darrera l’aparador musical engloba un conjunt d’actes i espectacles amb l’objectiu de reivindicar la independència, la justícia i la llibertat del nostre país.
De fet, fins i tot he arribat a somiar que en aquest acte, anomenat Acampada Jove, hi havia 38.000 persones, i la gràcia era que una servidora, juntament amb 500 companys i companyes més, ens passàvem el somni treballant per fer-lo possible. En aquestes meves llargues hores de son, apareixien grups com Obrint Pas en un apoteòsic concert a rebentar de gent i fent vibrar tots els presents, o la Troba Kung-Fú, amb el Joan i el seu acordió com sempre fent ballar a qualsevol que senti la seva música. I com no, també hi apareixia Betagarri, el grup basc imprescindible, que millor versiona l’Estaca de Llach. El Titot fent de Cantimplora, el Pepet i la Marieta, Celtas Cortos i Discípulos de Otília, fins i tot, Ojos de Brujo, eren presents al festival. En total el somni durava tres dies, amb la presència de Puigcercós, Vendrell, Oriol Junqueras, membres de l’Esquerra independentista, agrupacions de cultura popular, castellers, grallers, bastoners, membres d’organitzacions juvenils internacionals... És un dels millors somnis. Recordo festa, rialles, reivindicació, satisfacció de fer la feina ben feta, un sentiment únic, la força de la majoria i les ganes de tornar a viure el mateix somni.

Però tot plegat, deu haver estat un somni, perquè en despertar-me i llegir la premsa (ja ni he gosat escoltar la ràdio o mirar la televisió), l’única cosa que he trobat a les pàgines de cultura dels rotatius és el Summercase o cròniques d’espectacles, que sense ànim d’ofendre, ni de bon tros han reunit tanta gent. De fet, és el que tenen els somnis, que tard o d’hora, en despertar-se, s’acaben i es torna a la realitat.
I aquesta realitat el que ens porta és el mateix que cada any! Un intent descarat de silenciar tot allò que no interessa a l’status quo; un intent d’amagar una evidència palpable cada any a mitjans juliol que ja fa dotze edicions que dura. Però és clar, l’Acampada no interessa. No interessa perquè és cosa de les JERC, no interessa perquè reclama justícia, llibertat, igualtat,... tot allò prohibit per qui controla l’opinió pública. Els mitjans de comunicació nacionals més importants sempre han tingut clar amb qui han d’anar de bracet, i de retruc, a qui han de menysprear. I ves quina cosa, que per casualitat sempre qui rep tots els cops és Esquerra i tot el que l’envolta. No estic demanant un tracte de favor, (que encara sóc jove i tinc els ideals de la parcialitat i l’objectivitat), però sí una mica més de respecte professional, i una mica menys de manipulació.
Per sort, cada cop hi ha més espais lliures de comunicació i vies per comunicar-se sense pautes marcades. Internet ha esdevingut ja la primera eina d’informació i de comunicació de molts joves i la xarxa és tan gran que és molt més difícil controlar allò que s’hi diu. Potser enguany encara ha estat un somni, però amb la nostra força, que no és altra que la del moviment de l’esquerra independentista, amb el nostre treball, que és de dedicació infinita, i amb les nostres idees, que són les bones, l’any que ve tornarà a ser una realitat.

Una estona de cel...

En aquesta època de l’any, quan el sol ja apreta fort, les mosques són més empipadores que mai i tot està calmat perquè molta gent ja fa vacances, potser toca també desconnectar del món i escriure d’aquelles coses que sempre deixem a segon terme, com si fossin menys importants.
Ai! Que equivocats que estem tots plegats...
En el fons, les petites coses són aquelles que ens acaben donant la felicitat. I per tant, hem d’aprendre a valorar-les i a gaudir-ne. Sobretot a gaudir dels petits moments. De fet, això és el que explica la cançó dels Pets “Una estona de cel”, que ja s’ha convertit en la meva preferida, no perquè sigui la millor, ni molt menys! (i és que els senyors de Constantí tenen un reguitzell de cançons per triar abans que aquesta) Però si que és especial perquè em recorda uns moments de la meva vida molt bons. I ara clar, tots us pensareu que tinc un amant per aquests móns de Déu, com explica la cançó! Doncs no!!! És molt més simple i molt més profund alhora. La cançó ve associada als petits moments especials que compartia ja fa un quant temps amb una persona també especial. De fet, és necessari tan poc per a ser feliç, que a vegades em pregunto com és possible que ens sembli que ho haguem de tenir tot per a viure!! Mireu, us donaré una recepta del que per a mi era una estona de cel: una bona amiga, un bon cafè (amb espuma si us plau!), i una bona conversa, d’aquelles que flueixen soles, i que duren hores i hores. I si voleu hi posarem bona música de fons i una finestra gran al local per tenir bona vista del que passa al voltant. Res més!

La quotidianitat ens proporciona tants bons moments per escollir!! Sols falta adonar-nos-en i agafar-los!!

"Joies" del franquisme que encara perviuen avui

Ja fa temps vaig rebre un correu electrònic d'aquests en forma de cadena titulat "joyas del franquismo" i avui l'he tornat a rebre (és l'efecte boomerang del món virtual: tot torna). El cas és que el correu en qüestió m'ha tornat a produir la mateixa indignació que al seu moment ja em va provocar. Diria allò de què fa riure per no plorar, però mirat fredament dóna tota la sensació que és una broma i que és impossible que fos veritat en el seu temps, talment com si avui algú ens volgués fer creure que Jiménez Losantos és imparcial en la seva tasca de periodista.

Bé, doncs com podeu anar veient en les

imatges que apareixen en aquesta entrada, les joies a les que es referia el mail eren els consells i les doctrines que es donaven a les dones durant els 40 anys de dictadura i els quals bàsicament feien referència a complaure als respectius marits.

"Sort que els temps han canviat" podríem pensar tots plegats. Ens repetim que "les mentalitats han evolucionat" (tot i que no pas prou com seria necessari) i que "avui en dia seria impensable trobar un anunci com aquest", exclamem cofois. Però en ple segle XXI hi ha coses que no canvien, i avui llegint el diari m'he trobat amb aquesta notícia:

Quant hem avançat? Estem en el mateix punt de partida: la dona sotmesa a l'home, amb la por al cos, culpabilitzant-se d'allò ple qual ha estat víctima.

És molt trist, la veritat. Suposo que és impossible posar-se a la pell d'una dona maltractada, però siusplau, que la por no ens faci deixar de ser persones. Actualment hi ha moltes sortides on agafar-se quan es passa un infern així, que donen l'ajuda i el recolzament necessari.

...Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no, tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...

Torna l'Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

Queden dues setmanes perquè obri les portes la dotzena edició de l'Acampada Jove, el festival politico-musical organitzat per les JERC. M'estalvio comentar què és l'Acampada, perquè la major part de tots i totes vosaltres ja la coneixereu i perquè la informació (grups, horaris, entrades...) està completament recollida a la pàgina web del festival. El que si que m'agradaria explicar des d'aquí, és tot l'engranatge que fa possible els tres dies d'Acampada i que moltes vegades és desconegut, oblidat i fins i tot, menyspreat. Les JERC, és a dir, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya , són qui organitzen el festival i qui durant els dies que dura en soporta la major part de tasques i feines. Des de la contractació dels grups i conferenciants, el lloguer dels terrenys, el disseny dels espais, la gestió de les barres, la neteja de les zones de concerts, la seguretat dels accessos, fins a la venta d'entrades a les guixetes, les acreditacions, el seguiment dels comptes, la publicitat i comunicació o la producció musical. Totes les petites i grans coses de l'Acampada Jove existeixen i són possibles perquè hi ha algú darrera que en vetlla. No es tracta de tirar-se floretes, o de lloar a companys i companyes, sinó de fer un reconeixement sincer per tots aquells que són conscients que sense l'esforç d'uns quants, l'Acampada Jove no seria possible i per tant, milers de joves no podrien gaudir de tres dies que simbolitzen la Independència i el Socialisme, els objectius principals de les JERC.

Fa anys que hi vaig, i aquest estiu hi tornaré. I estic segura que només per poder tornar a veure la pista d'Atletisme plena de gom a gom, saltant i cridant a l'uníson, ja haurà valgut la pena dedicar-hi esforços. Espero trobar-vos-hi!!

Un any després...

Avui, dilluns 18 de juny, fa un any del Referèndum pel nou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un any després, el temps i algunes persones han acabat donant la raó als que, com jo, fa un any, vam dir públicament que NO volíem aquest Estatut. Un any després, i amb dos processos electorals pel mig (Parlament 06 i Municipals 07), el mapa polític pot haver canviat, i els colors de les administracions poden haver variat, però de les grans millores que ens havia de dur el nou estatut no n’hem ni tan sols notat l’olor.
Una servidora, com a jove que no va poder votar l’estatut anterior, havia dipositat moltes esperances en el nou document que ens havia de dibuixar un marc legal el més ampli possible per créixer com a país. Si bé el 30 de setembre del 2005 vaig sentir-me orgullosa de la classe política catalana, ja que les principals forces van mantenir-se unides defensant un objectiu comú, la il·lusió va esvair-se de cop quan al gener, aquell que s’omple la boca parlant de nacionalisme, va vendre tot l’acord a canvi de res. I no m’agrada furgar sempre al passat, perquè el que cal és mirar endavant, però no me n’he pogut estar de recordar i deixar clar que va ser el Mas qui va acordar o més aviat regalar l’acord de l’estatut amb el Zapatero (bon altre! el que havia promès públicament que respectaria l’estatut de Catalunya). Deia que no me n’he pogut estar d’anomenar-ho perquè aquest matí, mentre anava cap a treballar sentia a Rac 1 una entrevista al Duran i Lleida, el qual sense cap mena de vergonya ha explicat que si el Constitucional acaba tombant el que queda d’Estatut, el que haurien de fer tots els polítics catalans és asseure’s, parlar i intentar prendre una posició conjunta. I clar, després d’aquestes declaracions una servidora creu que li estan foten el pèl, no pel que diu, que fins i tot hi puc coincidir, però sí perquè qui ara declara això forma part de la coalició que fa un any i mig va passar de la resta de partits per vendre’s Catalunya al govern de Madrid.
Tornant a l’aniversari que justifica aquesta entrada, i com deia al principi, fins i tot l’expresident Pasqual Maragall va declarar que “tan d’esforç per a la reforma de l’Estatut no havia valgut la pena” i que “va ser un error” projectar-la en comptes de reformar la Constitució. Com sempre però, les notes discordants callen quan és el moment, i a toro passat tothom és valent. El temps posa les persones i les coses al seu lloc. És el que penso i el que vull creure. Fa un any deia NO clarament i ara continuo dient que mateix. Si el Tribunal Constitucional tomba el poc que queda, la societat ha de fer-se sentir com ho vam fer el 18 de febrer de l’any passat, i juntament amb les plataformes, associacions i partits defensar Catalunya tots a la una. Si el Tribunal ho deixa tal i com està, no em cansaré de repetir que no n’hi ha prou, que abans de començar-se a desplegar ja ha quedat petit, i que cal anar molt més lluny si volem una societat més justa, amb un estat del benestar com cal i amb la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

LA RESSACA ELECTORAL

Després de massa dies de no actualitzar el bloc, faig un repàs ràpid de com han quedat les coses al meu municipi. Fins al 27 de maig el ple estava format per 6 regidors de CiU i 5 del PSC. Per tant, un plenari completament divit amb majoria absoluta dels convergents. Per aquestes comicis, es presentaven quatre llistes: repetien CiU, PSC i PP (que no havia obtingut representacó fa quatre anys) i començava un projecte nou: Esquerra Republicana de Catalunya, per tal d'esdevenir l'alternativa que el poble necessita.
El 27 de maig, la gent va parlar i els resultats van donar 6 regidors al PSC, 4 a CiU i 1 a Esquerra, (el PP es va quedar altre cop sense representació). Aquest nou panorama té moltes lectures possibles, però jo em quedo amb la voluntat de canvi que ha viscut el municipi, i el suport que el grup d'Esquerra ha rebut de part dels veïns veïnes del poble.
Em sento molt orgullosa d'haver format part d'un nou projecte que tenia, i continua tenint com a principal objectiu millorar el poble, i fer-hi indispensables la convivència, el respecte i la participació.
A partir de demà dissabte tindrem un regidor d'Esquerra dins de l'Ajuntament, cosa que en tots esl anys després de la transició no s'havia vist mai. Un regidor que per sobre de tot defensarà amb coherència i treball allò que venim dient des del primer dia.
D'altra banda, no puc evitar fer un comentari respecte a la majoria absoluta obtinguda pel PSC, i que ha capgirat el color que fins ara hi havia al poble. Els qui em coneixeu m'haureu sentit dir en vàries ocasions que les majories absolutes mai m'han agradat perquè cauen en la temptació de convertir-se en governs més propers a les dictadures. Només espero des d'aquí, i sincerament, que aquest no sigui el futur per a Torregrossa, que tothom pugui com a mínim fer sentir la seva veu, i que tothom sigui escoltat.

"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres"

Diari de campanya 2

Aquesta nit el grup d'Esquerra hem dut a terme el nostre míting electoral de campanya. La cosa ha anat força bé, de fet, estic especialment satisfeta tant de la resposta de la gent, com de la nostra actuació. Ja sap, en aquests casos, els nervis poden jugar males passades, i la por escènica és normal que tregui el cap. Malgrat tot, i com ja us he dit hem fet allò que havíem de fer: explicar els nostres projectes clarament, sense embuts ni mitges veritats, i al mateix temps donar-nos més a conèixer.
Ens ha acompanyat el Carmel Mòdol, Diputat al Parlament, i també aprofito per donar-li les gràcies des d'aquí.
Per aquells que no hagueu pogut venir i que encara no heu vist el programa us en faig cinc cèntims: El nostre grup es presenta a les properes eleccions com l'alternativa, com una opció amb compromís ferm pel poble, i sobretot amb la il·lusió d'iniciciar un projecte de tots i per a tots. El nostre lema és: IL·LUSIONA'T, L'ALTERNATIVA PER TORREGROSSA, tota una definició del nostre objectiu i del que som i volem ser.
Les nostres propostes giren al voltant de tres idees clau per aconseguir el màxim benestar per a les persones i les solucions per les mancances actuals. Creiem prioritari atendre les necessitats bàsiques que té la gent gran del municipim i per això volem reconvertir l'edifici multifuncional en un local de serveis diversos per aquest col·lectiu. Entenem també que el jovent no és només el futur sinó que és també el present i per això cal dotar aquest conjunt de població amb el màxim d'equipaments, com pot ser un poliesportiu amb totes les condicions, o bé un local del jovent. Finalment, Torregrossa necessita una empenta per crèixer i esdevenir punt de referència del nostre entorn. Aquest impuls el pot aconseguir a través de la creació d'un polígon industrial, amb tots els equipaments necessaris perquè les empreses s'hi puguin instal·lar.
Aquestes tres idees estructuren el nostre discurs, el qual es complementa amb moltes altres propostes que recull el programa.
Ara, la feina pre-electoral està feta, però la cursa només acaba de començar. Fins aquí hem disputat un assalt, però queda molt combat.
Esperem comptar amb la teva ajuda aquest diumenge! I sobretot, a partir del dia 28!

El futur és nostre! El present també!

Torregrossa: diari de campanya 1

Començar de zero és molt complicat, i més encara en segons quins contextos. A Torregrossa, el meu poble, en aquestes eleccions es presenta una nova candidatura. Per primera vegada en 28 anys els torregrossins i torregrossines podran optar a votar Esquerra Republicana de Catalunya en unes eleccions municipals. Però més enllà de les sigles o del nom del partit, al que per cert em sento orgullosa de representar, les persones que el formen són el més important.

Nosaltres som un grup de gent heterogènia, diferents i diversos, cadascú amb les seves particularitats, però amb l'objectiu comú d'intentar treballar pel poble. I ara direu, això és el que diuen tots i totes. I segurament tindreu raó. Però hi ha una diferència. Torregrossa des de sempre ha arrossegat un frontisme exagerat que més enllà de fer avançar el poble l'ha perjudicat i molt. Torregrossa sempre ha estat dividida en dos pols, sense cap altra opció. El nostre grup vol acabar amb això. Ens presentem com l'alternativa, a deixar de jugar un partit de tennis i obrir les portes d'una vegada. Apel·lem a la participació de tothom per millorar Torregrossa, a la il·lusió per demostrar que hi ha moltes coses a fer des del consens i la paraula, a les ganes de posar Torregrossa al lloc que es mereix entre els municipis de la zona.

Com deia al principi, començar des de zero és complicat, i més al meu poble, però malgrat tot, sempre val la pena començar. I intentar-ho, i insistir. I aquí estem.