Som una Nació i diem PROU! L'1-D tothom a Barcelona

Manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir

Som una Nació i diem PROU!

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l'Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:- És l'hora que s'acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d'infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l'espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d'uns serveis i unes xarxes públiques d'ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.- La definició d'aquest model de xarxa d'infraestructures ha de ser autocentrat. S'ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d'usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s'ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l'Eix Mediterrani, el TAV. No s'han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d'un terç dels peatges de tot l'Estat.- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d'estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d'un sistema centralitzat al servei d'un únic aeroport de primera, Barajas.- El model de mobilitat i la xarxa viària i d'infraestructures que reivindiquem ha d'estar al servei i a l'interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d'equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l'obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d'una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s'agilitin els mecanismes d'informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:

Exigim el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat de Catalunya.

Exigim la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat Espanyol.

Exigim que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els nostres impostos.

Absurditats de la justícia

Pensava que mai podria estar d'acord amb un jutge de l'Audiència Nacional, però mira, ves per on, ara coincideixo en una afirmació que va fer durant el judici pels dos acusats de cremar una foto del rei, en la que va remarcar que la situació que es va donar durant el judici era "absurda". Absurda però, gràcies a la situació que ell mateix va provocar!
No us penseu pas que m'ha posseit algun esperit monarquicoespanyolistajudicial, i ara em dedico a defensar l'Audiència, sinó més bé al contrari.
És un fet bastant lamentable el que es va donar a dimarts passat mentre es jutjava al Jaume Roua i l'Enric Stern. Ells, acusats d'injúries a la corona per cremar fotografies dels reis a Girona durant la visita dels monarques a la ciutat catalana, van respondre les preguntes del fiscal i de l'advocat en català. Fins aquí tot correcte. El jutge però, que no té ni idea de català (ni tan sols a la intimitat) va creure innecessària la presència d'un traductor i va alegar que uns nois com ells, amb la seva edat, ja haurien de conèixer perfectament el castellà.
LLàstima, però, que encara no han entès que no és qüestió de saber o no saber el castellà, sinó de poder-se expressar en la nostra llengua, de poder escollir en quin idioma es vol declarar. Pensava que anaven dient que el català també és un idioma oficial dins de l'estat plurinacional espanyol..
Bé, la situació va ratllar l'absurditat, tenint en compte les declaracions dels nois en català mentre el jutge no entenia ni una paraula del que s'estava explicant. I la situació és més que lamentable si tenim en compte que el jutge va dictar sentència sense haver-se enterat de la missa.
Així doncs, perquè serveixen els judicis? És només una parafernàlia de la justícia? Si els jutges ja tenen pensades les penes abans d'escoltar els acusats i els advocats, ens podem estalviar els tràmits, no? I, qui jutjarà l'Audiència per haver negat un dret fonamental als acusats i per celebrar un judici sense garanties?

Tot plegat, un exemple més de la merda de país en el qual ens fan viure.

Des d'aquí un recolzament als dos acusats, i un reconeixement per no deixar-se trepitjar.

Una cançó sempre va bé!

Una setmana sense actualitzar ja em comença a fer vergonya... Hi ha tantes coses sobre les que escriure... Tantes notícies, tants temes que comentar, tantes històries, anècdotes, vivències... Però ho deixaré per un altre dia. Aquesta nit, escoltant música mentre estava fent una mica de feina m'ha sortit el Llach. El mestre. Què gran! I sense voler, fruit de la casualitat, m'he fixat en una cançó en la qual no havia parat atenció abans. "Dona'm la mà". Aquí us l'escric per tots i totes vosaltres. Per submergir-se uns minuts en el món llachinià i gaudir-ne. Evidentment, lletra de Miquel Martí i Pol, l'altre mestre!

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà,
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que han de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
que s'exalta el vell desig d'un món millor.

Sobre rodes...

Durant el Pont de Tots Sants mentre a casa nostra estavem celebrant la Castanyada, entre panellets i moscatell, se succeien simultàniament dos esdeveniments prou importants a escala internacional i de la qual Catalunya n'era protagonista. Per una banda, els nois de la Selecció Catalana d'Hoquei es proclamaven subcampions de la copa Amèrica. Sí ja ho sé, no va poder ser. Sí ja ho sé, és la Copa Amèrica. Però crec que és una escletxa de llum per arribar no molt tard al ple reconeixement. No es va guanyar, però es va fer un paper més que digne, i el més important, els jugadors representaven Catalunya. L'equip formava abans dels partits amb l'himne dels Segadors de fons, i l'entrenador, el gran Camps, donava les instruccions en català als temps morts. No es tracta d'acontentar-nos amb partits de costellada ja, allò anava de veres, i vam estar a l'alçada de l'ocasió.

Però a l'altra punt de món, concretament, a Austràlia, conqueríem també dos títols mundials. Parlo de la mateixa Federació Catalana de Patinatge, però en aquest cas de la disciplina de patinatge artístic. Per quarta vegada consecutiva, les patinadores del Club Olot pujaven al caixó més alt del podi. Es posaven el públic a la butxaca amb un espectacular xou, i demostraven una vegada més que són les millors del món amb diferència. També el Club de Sant Celoni va procalmar-se campió mundial de la categoria dels grups petits, i d'aquesta manera arrodonia el resultat català.

A vegades, quan es guanya moltes vegades, dóna la sensació que la victòria és una cosa fàcil. Fins i tot, arriba a convertir-se una cosa obligada. Però ni de bon tros té res de senzill fer cada any el camí des del principi. Pensar les idees, l'esforç dels entrenaments, hores i hores de treball, de tornar-hi que no ha estat res, i la cursa fins al títol mundial: superar el provincial, el català, l'espanyol, l'europeu, i finalment arribar a la fase final. I tot això, en un esport que es troba a anys llum de la repercussió social, econòmica i de reconeixement del futbol.

Tant els jugadors d'hoquei des de Recife, com els clubs catalans des d'Austràlia, van situar Catalunya com a referent dins el Patinatge mundial. Tan uns com els altres es mereixen la més gran felicitació per la feina, i sobretot el suport unànim de la societat catalana, l'admiració d'una modesta patinadora, i mil gràcies per fer-nos feliços. Ànims!!

NOU BLOC!

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha obert un nou bloc per tal d'informar als internautes de les accions que emprén i de les preguntes i mocions que presenta a l'Ajuntament, a més a més, de mostrar les opinions sobre els temes importants que afecten el poble. De moment, és un bloc modest, però amb tot el necessari per començar a caminar en l'infinit món de la xarxa. Així que ja ho sabeu, si esteu interessats en tenir una altra visió de la realitat torregrossina el web http://erctorregrossa.blogspot.com/ és una eina que teniu al vostre abast.

Hi sou benvinguts i benvingudes!

Ja n'hi ha prou! Volem els papers segrestats a Salamanca

Diumenge passat, dia 21, vaig tenir el privilegi de ser una de les 12.000 persones que vam omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per reclamar el retorn dels Papers catalans que encara es troben segrestats a Salamanca. Va ser tot un acte marcat per l'emotivitat, present en el record de les víctimes del franquisme personificades en Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antic. Va ser un acte marcat també per la ràbia que se'ns encenia en veure els vídeos de la història dels papers i totes les injustícies que s'han comès, totes les mentides que ens han fet creure, i les desqualificacions que hem hagut de sentir com a poble per tan sols voler recuperar el que és nostre. Va ser un acte amb força. Un força espontània que venia de les grades en forma de consignes i crits en favor de la independència i Catalunya. I se'ns dubte va ser un acte de dignitat per reclamar amb la cara ben alta, sense pors, sense manies, sense renúncies, que tornin els papers, i que es faci justícia després de 70 anys.

La tarda va ser un cúmul de moments, i costa d'entendre com va anar sense haver-hi estat. De tot plegat però, crec que se'n pot extreure una bona conclusió. Hem de tornar a felicitar-nos pel bé que funcionen les mobilitzacions de la societat civil. La comissió de la dignitat ha aconseguit mobilitzar la gent, que ja n'està farta i que com deia el lema, ja en té prou. A escala més petita, enmig del Sant Jordi, vaig reviure l'essència de la manifestació "Som una nació" del 18 de febrer del 2006. I allò em va encoratjar, perquè només amb la força i la unitat de tots i totes podrem aconseguir allò que ens proposem.

Josep Lluis Carod-Rovira respon a TVE "Tengo una pregunta para usted"

Com a dirigent polític està clar que l'ha cagat algunes vegades i ha encertat el camí en d'altres. Com a líder del partit ha sapigut situar Esquerra com una organització de referència a Catalunya, tot i haver entrepusat alguns cops. Com a català, ahir, davant de tot l'estat, i amb la flor i la nata de l'Espanya profunda davant, va ser clar i contundent.
Crec que va estar realment bé. Sí senyor, aquesta vegada va saber representar molts catalans i catalanes que l'estàvem mirant.

Polònia - El rei d'Espanya crema les seves fotos

Un altre cop, s'ha de felicitar la gent que fa Polònia.

Ara bé, deixant de banda l'humor intel·ligent que ens regalen cada dijous, vull deixar clar que per sobre de tot defenso la llibertat d'expressió per damunt de les criminalitzacions i sacralitzacions, però això no vol dir que comparteixi l'estratègia de cremar fotografies per tal de protestar, reivindicar o fer-se sentir. Mireu, digueu el que digueu els anòmis que deixeu algun comentari en aquest bloc de tan en tan, no és més antimonàrquic qui crema més fotografies del rei, ni més independentista qui porta l'estelada lligada al coll. Jo no he cremat cap fotografia i em sembla que no en cremaré, però estigueu alerta abans de criticar-me: per res del món recolzo la persecució judicial i mediàtica que estan patint les persones que ho han fet. Perquè com deia, la llibertat d'expressió és un dels drets fonamentals per esdevenir persones lliures. I en aquest cas és injust tot el que està caient a sobre dels i les joves catalans per tal de protestar a través de la crema de fotografies. Igual que són injustes les lleis que blinden al rei, i el situen en una posició privilegiada quan parlem d'injúries, calúmnies, o ultratges. Precisament aquestes desigualtats entre persones, i aquests privilegis d'una família per sobre de la resta, sense oblidar que la corona actual no és altra que l'herència més directa del franquisme, fa que em declari antimonàrquica.

si és cert que som iguals davant la llei... perquè collons jo mai podré ser rei!

SALTEN ESPURNES!

No em fa cap por dir ben alt que jo també sóc ANTIMONÀRQUICA! i que per mi, i tal com deia aquell, una Corona no és res més que un barret que deixa passar la pluja!

I ja està, ni fa falta justificar-se, ni fa falta donar explicacions! O potser ens van preguntar si el volíem el rei?

HEM FET EL CIM!

Aquest cap de setmana passat, juntament amb uns companys i companyes "de lluita" hem anat d'excursió al Pedraforca. La veritat, i és que s'ha de ser sincers, jo no estic gaire acostumada a fer viatgets d'aquest tipus: amb motxilla i cantimplora i venga a grimpar per les pedres. No sóc una fanàtica de l'excursionisme ni em tira molt això de pujar i pujar per després tornar a baixar i baixar... Però també cal acceptar les realitats quan es presenten davant dels nassos. I he de reconèixer que en arribar al cim del Pedraforca em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, i evidentment de tot el grup que anàvem, d'haver aconseguit la petita gesta. No puc magnificar gaire sobre el cim fet, ja que molta gent ha pujat la muntanya en qüestió, però és d'aquelles coses que fan sentir bé a un mateix. Arribar a dalt, i veure tot el panorama als teus peus és la millor recompença a l'esforç fet. El paisatge és genial, impressionant. La sensació, difícil d'explicar: calma, pau, i desconexió total de la vida quotidiana. La segona part del dia és l'arribada. Quan tornes arribar al punt de partida i gires els ulls enrere i veus d'on vens, dóna la sensació que ets una mica més gran i important, perquè ja has fet una cosa més que poder explicar. Llavors apareix el cansament, les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
Al cap i a la fi, l'excursió al Pedraforca és ben bé com les diverses metes que apareixen a la vida: fan falta esforç, lluita, constància i coratge per aconseguir fer el cim, i un cop coronat, ja ve la satisfació del premi, d'haver aconseguit un nou repte.

Brindo pel Pedraforca, brindo per la Patum, brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.... I Brindarem tot maleint, la memòria de Felip Quint, I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint...