Sempre la mateixa història

Hi ha una màxima universal que diu “divideix i guanyaràs”. I per desgràcia els catalans i catalanes hem pogut comprovar vàries vegades al llarg de la història que la dita és ben certa.
El moviment anomenat de l’Esquerra Independentista ha estat i continua estant fragmentat per motius purament estratègics, metodològics i rutinaris, no pas per l’objectiu final.
Les diverses organitzacions polítiques, les associacions culturals, els col·lectius independents, els casals o les assemblees que s’engloben dins del gran marc de l’esquerra independentista tenen, cadascun, una filosofia diferent; la seva pròpia forma de fer (i només faltaria!), però a la vegada contribueixen a afeblir el moviment. El debiliten, no per la seva existència, ja que com més entitats hi hagi en aquesta lluita més gran es farà la taca d’oli i més a prop de la majoria social s’estarà, però sí amb les discrepàncies entre les mateixes organitzacions, els atacs i les lluites contra els quals pensen el mateix.
Cal tenir present i ben clar que l’enemic està en front nostre, no entre nosaltres. És per això que personalment sempre he cregut en una altra dita popular, i que lliga totalment amb la primera: “La unió fa la força”. Si tots i totes lluitem per un mateix objectiu perquè ho hem de fer per camins diferents i posant-nos, a més a més, pals a les rodes a nosaltres mateixos? Potser perquè som més idealistes no volem renunciar ni a un trosset de la nostra manera de fer; potser perquè som humans creiem que tenim la raó i no volem abandonar cap punt ni coma del nostre credo. Però només aconseguirem arribar al nostre horitzó si hi ha un cop de mà, i no una traveta. Volem uns Països Catalans socialistes i lliures? Només entre tots i amb tots és possible.

Xarranques i nenes

El títol d'aquesta entrada és també el nom d'un documental que ahir vaig tenir l'ocasió de veure. La xarranca (n'hi ha que l'anomenen palet, jo en deia escaleta) és aquell joc on es dibuixen uns requadres a terra i després s'ha de llençar una pedreta i anar saltant quadre per quadre amb la missió d'arribar a l'últim el qual s'anomena cel. Recordo haver-hi jugat vàries vegades quan era més petita. El que no sabia és que és un entreteniment internacional i que a gairebé tots els països es juga (evidentment que amb alguna que altra variació).

El documental "Xarranques i nenes", agafa aquest joc com a fil conductor per anar d'un país a un altre i mostrar el testimoni de nenes d'entre 7 i 14 anys que han estat maltractades o que són discriminades i explotades laboralment.

És una pel·lícula dura, tot s'ha de dir, però a la vegada tan plena d'esperança que fa encongir el cor. Les nenes expliquen sense vergonya la seva vida, el que pensen, el que somien, el que els han fet, el que els tocarà fer, el que han patit, el que voldrien. Ho expliquen amb aquells ulls i somriures infantils que enamoren, però amb aquella sinceritat i innocència que colpeix.

Surten els temes de l'explotació laboral, l'explotació sexual, l'ablació, els maltractaments... Uns problemes globals vistos des de la particularitat. Uns abusos que existeixen i que perduren al nostre voltant i que cal denunciar i intentar superar.

Malgrat tot, i com deia abans, el documental és capaç de trasmetre esperança a través de les visions de les nenes mateixes, que amb la seva curta edat tenen molt clar el que volen de la seva vida, el que faran perquè ningú altre visqui el que elles han patit. Saben que, com el joc de la xarranca, la vida posa entrebancs, i cal anar passet a passet, i aixecar-se i tornar-ho a intentar si es cau, i fent equilibris, per tal d'arribar finalment al cel, la llibertat i la felicitat.

Altre cop a pel català

Apareixien aquesta setmana les declaracions del PP de Lleida per les quals demanaven una ciutat bilingüe. Ja hi tornem a ser. La batalla de sempre quan menys te l'esperes. Exactament el que reivindicaven és que s'estableixi indistintament l'ús del català i castellà en l'expressió oral dels regidors, en totes les comunicacions que emet el consistori, així com les publicacions, senyalitzacions turístiques i pàgines web.

Arriba un punt, que a una servidora se li acaba la paciència al parlar dels temes lingüístics. Ja no és només aquesta proposta descabellada del PP lleidatà, sinó el voler sempre atacar amb el plan del victimisme un dels trets indentitaris més importants, com és la llengua. Però és que la gent encara té algun dubte de quina és la llengua en perill a Catalunya? És realment la gent de fora del país tan curta com per pensar que a Catalunya es persegueix el castella? I la gent que es fa dir catalana, es creu la cançó del romancer del bilingüisme?

Són moltes les qüestions que afecten la llengua. Des de les lleis, les normatives i tot el relacionat amb la legislatura fins a la pròpia actitud dels catalanoparlants davant de les diferents situacions que presenta el dia a dia. El que cal que quedi clar, és que la llengua catalana sempre rebrà actacs. Per totes bandes. I només hi ha una manera que pugui surtir-se'n una mica ben parada. I està a les nostres mans: parlar-la, reinvidicar-la, ensenyar-la, utilitzar-la, exigir-la, cuidar-la.

Els altres, ja s'encarregaran de destruir-la.

"...sóc d'un país que camina un pas endavant i dos enrera..."

Manifestacions

El dia 15 de Febrer es compleixen quatre anys de les manifestacions multitudinàries d’arreu del món com a mostra del rebuig a la guerra de l’Iraq que el govern de George Bush estava a punt d’iniciar. Als Països Catalans més de dos milions de persones van sortir al carrer per fer sentir la seva veu (recordareu la manifestació de Barcelona amb un milió de persones). Recordo que jo vaig sumar-me a la protesta que va fer-se a Lleida. Ens vam aplegar 25.000 persones. Comparat amb les grans ciutats, pot semblar poca cosa, però la intensitat, les idees i les ganes eren les mateixes.
Ara, mirat en perspectiva, els més pessimistes diran que allò no va servir de res. És evident que la guerra es va produir i que encara avui continua. Cada dia ens aixequem amb notícies sobre Iraq i no són precisament bones. És evident que el senyor Bush , junt amb els seus còmplices com Blair o Aznar van tirar endavant una guerra mentre el món els clamava pau.
Malgrat tot, el dia 15 de febrer de 2003 alguna cosa va canviar al món. Mig planeta va cridar un mateix missatge, i mig planeta va fer ús d’un dels drets més fonamentals que tenim els ciutadans com és el de manifestar-nos. I el que està clar, és que mai hem de perdre les ganes de sortir al carrer i fer-nos sentir; de reivindicar i reclamar el que és just; de cridar ben fort allò que volem. Hi haurà vegades que no ens faran cas, d’altres cops ens en sortirem. Però sempre tindrem l’orgull de poder dir que s’ha intentat. Quedar-se de braços plegats a casa i criticar-ho tot és molt fàcil i còmode. Però no és tracta d’això.
Llavors era la guerra, després va venir el Som una Nació, ara segurament en vindran d’altres, i més endavant hi tornarem. Sense perdre l’esperança i sense torçar-nos.

Com deia Vicent Andrés Estellés: “baixa al carrer i participa; no podran res davant d’un poble unit alegre i combatiu”

Crec en la política, i no estic boja

Els joves i la política normalment són com l’oli i el vinagre, no acaben de lligar. El tòpic diu (i la realitat confirma) que el jovent no se sent gens atret per la política perquè la consideren quelcom distant i fins i tot inútil pels seus problemes. Davant d’aquesta anàlisi jo dec ser l’excepció que confirma tota regla, perquè sóc jove i m’encanta la política. De fet, precisament l’altre dia em van preguntar perquè estava ficada en política; i ara des d’aquest espai m’agradaria fer extensiva la resposta i desestigmatitzar tots aquells i aquelles joves que un dia van optar per seguir un camí proper als afers polítics que ens envolten.

Ras i curt, per a mi, la política és el vehicle per poder canviar les coses. Sempre he cregut que el món és pot canviar, (digueu-me il·lusa) i que tot pot esdevenir millor i més just. La clau radica en intentar-ho i lluitar per aconseguir allò que es vol. El problema dels nostres dies, és que amb la lluita personal no n’hi ha prou. Una generació enrere, quan els nostres pares i mares s’obrien el camí cap a la vida, només els calia esforçar-se per arribar a les seves metes i aconseguir un bon nivell de vida. Els discurs era ben senzill: “si estudies aconseguiràs una bona feina, i amb un bon sou podràs comprar-te una casa i permetre’t els luxes d’una família mitjana normal, el cotxe, les vacances...” Actualment, el discurs ha quedat obsolet. No n’hi ha prou amb estudiar i esforçar-hi per veure’s recompensat. La generació precarietat inunda els carrers i l’habitatge és impossible per la major part dels mortals, les feines van lligades a contractes escombraria, i a sobre els i les joves estan mal vistes per bona part de la societat. Davant d’aquest panorama serveix de poc la lluita personal, perquè el problema és col·lectiu.

Aquí és on entra en joc la vida política. Encara que hi hagi un cert desencís general, jo em nego a pensar que no s’hi pot fer res. Ens agradi o no, la política organitza i gestiona la vida de les persones, per tant, no hem de fer-li front ni passar d’ella, sinó que ens cal participar. Jo em declaro públicament amiga de la política i interessada en canviar el món i en millorar les condicions del jovent. I tu?

Un somni individual és només un somni; però un somni col·lectiu esdevé, sense dubte, una realitat.

Canvi de Calendari

La cosa era previsible, i potser massa reiterada aquests dies per la xarxa, però no podia deixar passar l'oportunitat de desitjar-vos a tots i totes un bon any 2007.

Ara toca dir allò de què el millor d'aquest any sigui el pitjor del que ve, i tots aquests tòpics! Però a mi, el que més m'agrada és un de ben simple:
"Sigueu feliços!!" O si més no, que tingueu un bon camí cap a la felicitat! així de senzill, i axí de difícil.

...passen els dies, passen els mesos, passen els anys... i sempre és la mateixa història...

Recordo que...

Nadal és sinònim de moltes coses, algunes més bones, altres més criticables: llums al carrers, dinars familiars, consumisme i regals, solidaritat i esperit nadalenc, el tió o el pare noel, l’anunci de Freixenet, i tots els de perfums, les gales televisives i els programes de recull de l’any, els lots de les empreses i les postals de felicitació..., però també és diada de memòria i de record.

Un record que se’n va fins l’any 1933, quan el mateix dia de Nadal, va morir el president de la Generalitat Francesc Macià.

Conegut popularment com l’AVI, el president era estimat per la majoria de catalans, però sobretot per la gent de les terres de ponent que el feien seu, i la seva presència causava sempre un enorme entusiasme.

A finals de l’any 1933 va ser operat d’urgència i el seu estat era greu. El 24 de desembre, la malaltia de l’avi es va agreujar i el van haver d’operar de nou. Abans de l’operació el metge li digué: No tingui por, només seran cinc minuts. I ell, va contestar: Por? No n’he tinguda mai!

L’endemà, dia de Nadal, a les 11 del matí, moria el president. L’enterrament de Macià va ser un acte multitudinari, una enorme gentada, vinguda de tot Catalunya, es va aplegar al llarg del recorregut de la comitiva mortuòria. Mai Barcelona havia vist un acte com aquell.

Però el destí també va fer que el dia de Nadal es morís un altre català il·lustre. L’any 1948, en plena dictadura, el filòleg català Pompeu Fabra va morir. La censura espanyola va prohibir informar de la seva mort a l’exili i tampoc va ser admesa cap esquela en cap diari.

...han passat molt anys, i moltes coses han canviat; cal mirar endavant, però mai oblidar el passat... Com va dir l'Avi: "Nosaltres som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser"

EL PETIT PRÍNCEP ... (el bo i de debò)

Fa una setmana que va visitar les terres catalanes el nostre “estimat i apreciat” príncep hereu de la monarquia borbònica, el que, molt em temo, serà el Felip VI. Però bé, no predim el futur, sinó que ens fixem en la visita que ha fet aquest personatge a la ciutat de Lleida.

Responent a les preguntes periodístiques (s’han de notar les rutines de l’ofici) analitzem a continuació els punts claus:

QUI? El príncep Felip de Borbó com a invitat, i l’alcalde i tots els llepaculs de l’Ajuntament (exceptuant el grup municipal d’Esquerra) com a amfitrions bavejant.

QUÈ? Ha vingut a posar la primera pedra del que serà el futur Parc Científic i Tecnològic de Gardeny.

COM? - Amb la vigilància i el caos que sempre comporta que vingui algun peix gros

- Sense la Letízia (només faltaria la família al complet!)

ON? A Lleida, concretament a la Paeria, i a dalt del turó de Gardeny, on hi havia la Caserna militar, també pels carrers de la ciutat.

QUAN? Dilluns passat, dia 11 de desembre (si ja sé que escric amb retard, però ja se sap, val més tard que mai!)

PER QUÈ? Això és un misteri. Però anem a trobar les possibles respostes:

1. Per evidenciar -nos que a l’estat espanyol hi ha monarquia, una forma d’estat anacrònica que trenca amb la societat igualitària que hauríem de tenir .
2. Per remarcar-nos que no tenim una democràcia completa, ja que els nascuts en una família (i sense ser escollits) tenen més privilegis que la resta de ciutadans.
3. Per recordar-nos que Lleida va estar maltractada i menystinguda al llarg de la història per la repressió borbònica.
4. Per comprovar que la monarquia no ha fet ni farà res per aquest nou projecte del Parc Científic i Tecnològic (més enllà de tenir l’honor de col·locar una pedra).

Des d’aquí, faig arribar el meu humil rebuig a la visita d’aquest personatge. No vull ni prínceps, ni reis, ni súbdits. Per sobre de tot, dignitat, si us plau!

...L’únic príncep que admiro és el Petit: el Petit Príncep, el d’ Antoine de Saint-Exupéry, l’infant rialler, amb els cabells d’or i que no contesta mai quan se li pregunta...

Dels altres, no se’n salva cap (ni tan sols el príncep blau).

Dimecres, dia 6 de desembre, com molt bé deveu saber és festa. El que ens fan celebrar està molt clar: l’aniversari de l’aprovació de la constitució espanyola. Doncs bé, jo declaro el 6 de desembre com la festa oficial per reivindicar que aquesta no és la meva constitució i que va contra els meus principis. I animo a la gent que s’uneixi a la reivindicació.
La constitució que ens regeix diu molt clar en el seu article 1 que la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària. Jo no vull aquesta constitució! La mateixa carta magna que ara analitzem diu al seu article 2 que es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Jo no vull aquesta constitució! Continua amb l’article 8 en el qual recull que les Forces Armades, és a dir l’Exèrcit, té com a missió defensar la integritat territorial d’Espanya. Jo no vull aquesta constitució! I podríem seguir llegint els seus articles i trobar altres exemples que no he mencionat aquí i que també em serveixen per sentenciar que no és aquesta la meva constitució i que no la vull.

I no la vull perquè primer de tot jo no l’he pogut votar i per tant, no se m’ha preguntat mai si hi estic d’acord. Però no la vull tampoc perquè ens discrimina com a poble tot negant-nos el dret a l’autodeterminació. I la rebutjo perquè ens ha imposat una monarquia que va deixar en herència un tal dictador que va estar al poder gairebé quaranta anys. I m’hi oposaré sempre perquè atorga poder a l’exèrcit per garantir una unitat que mai ha existit i mai aconseguiran.

Per tot plegat, el dia 6 de desembre jo no celebro res; jo reivindico tots els drets que la Constitució ens nega. I ho faré fins que arribi el dia que tinguem una carta magna pròpia i que pugui fer-me meva: la constitució catalana.

Llavors, destapem les ampolles de cava i quedeu invitats a un brindis!

...perquè tot està per fer, i tot és possible...

CÒMPLICES

Avui és dia 20 de novembre, i tot i que a primer cop d’ull, pugui semblar un dia igual que l’altre, el fet és que fa 31 anys va deixar de ser una data més del calendari per a significar la fi del 40 anys d’ombra i de por; 40 anys de dictadura.

El dia 20 de novembre de l’any 1975 Catalunya i l’estat espanyol es despertaven amb la notícia de la mort de Franco, i tot i que ja han passat 31 anys, i molts de nosaltres en sabem la història perquè ens l’han explicat o l’hem llegit, avui en dia encara tenim vestigis d’aquella època, que mai hauria d’haver existit.

Dic vestigis amb el sentit de presència física de monuments, plaques commemoratives, escultures i escriptures que ens demostren que la democràcia encara no ha sabut trencar definitivament amb el passat. Però també existeix encara la presència del franquisme en les idees de moltes persones que avui es defineixen demòcrates, però en el fons són nostàlgics del règim. I això, tot i que moltes vegades no sigui tan visible com un monument, fa més mal a la societat i aquells que han treballat i treballen per la llibertat.

De fet, no s’entén que encara avui hi hagi gent que no ha condemnat el franquisme. Per dignitat i per respecte, aquesta és una acció que fa temps s’hauria d’haver fet, i tothom l’hauria d’haver dut a terme. Perquè encara que només ens pugui semblar un símbol o un gest de bona voluntat, és molt més greu. Aquells que no condemnen una dictadura assassina de persones i de cultures, se’n converteixen en còmplices, i mantenen viva l’ombra d’una època que per res es pot justificar.

Des del meu humil bloc, denuncio aquells que encara s’identifiquen amb aquella “una, grande y libre” i esperono als que amb els ideals de democràcia avancen cap endavant per la construcció d’una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa i políticament lliure.