GRÀCIES! Seguirem.Guanyarem.

El 6 d’octubre de 2012, les JERC m’escollien com la seva representant per anar a les llistes d’ERC de cara als comicis catalans que estaven convocats pel 25 de novembre. Aquell Consell Nacional va donar pas a una campanya intensíssima, enèrgica, optimista i il·lusionant. Partíem d’una ERC en hores baixes però ens presentàvem amb un cap de cartell com l’Oriol que aglutinava suports a carretades i amb un relat i compromís extraordinari per poder fer un referèndum sobre la independència de Catalunya i exercir el dret a decidir. Recordo un reguitzell infinit de debats amb joves, actes multitudinaris a la universitat, campanya de carrer amb entusiasme i actes diversos en pobles repartits per la geografia catalana que evidenciaven que ERC jugaria un paper preponderant.

I així va arribar el 25N, entre nervis i il·lusions, i amb esperances col·lectives dipositades a les urnes per fer possible un canvi al panorama català. I passaven les hores, i els primers sondejos a peu d’urna eren molt favorables, i allò que semblava impossible, que ERC es convertís en la 2ª força al Parlament, es feia realitat, i de retruc, al 96% escrutat, la representant de les JERC s’emportava l’últim escó que ballava.

De seguida la il·lusió i emoció es va convertir en vertigen, i allò que potser has gosat imaginar, només un moment no fos cas que per pensar-ho no passés, es feia realitat, i les JERC passàvem a ocupar l’#escó84 al Parlament i recuperàvem així representació institucional a la cambra catalana.

D’aquell dia fa 2 anys i 8 mesos, gairebé 1.000 dies on he tingut l’honor de representar el jovent català, de fer-ho en nom de les JERC, l’organització a la qual he militat 10 anys de la meva vida i que m’estimo i en defenso les idees, les sigles i el que representen. El grup polític humà amb qui he compartit hores i hores de feina, dedicació, acampades, esmenes, debats, escoles de formació, però també somriures, plors, abraçades, i on hi tinc amics per sempre.

La legislatura s’ha escolat ràpida. Rapidíssima. Han passat les setmanes i els mesos a ritme frenètic, sempre amb la taula del despatx plena de carpetes. Ha estat un aprenentatge continu que he intentat posar al servei de totes i tots.

Hem fet realitat un ple monogràfic de Joventut, el primer de la història, perquè érem conscients de la situació de dificultat que viuen els i les joves del nostre país, un dels col·lectius que més està patint la crisi i a qui se li ha arrencat somnis, il·lusions i oportunitats. Per això hem centrat els esforços en millorar l’ocupació, en garantir la formació, en fomentar la participació, en retornar als joves el lloc que els correspon: ser veritables protagonistes del present per poder guanyar el futur que volem.

La legislatura també ha tingut moments històrics i inèdits, la declaració de sobirania, l’aprovació de la llei de consultes populars per la via no referendària, la convocatòria i el procés del 9N, la llei per fer front a l’emergència habitacional i per lluitar contra al pobresa energètica, el tancament dels Cies...

Altres decisions i votacions han estat, convé reconèixer-ho i dir-ho, més complicades i difícils. Potser més dures de digerir, però sempre fetes des de la impecable responsabilitat que el nostre lloc en aquesta legislatura ens ha exigit: donar estabilitat a un Govern amb qui moltes coses no compartíem, estirar-lo al màxim per retornar el sentit social a les polítiques públiques, i avançar amb pas ferm per culminar el procés cap a la República Catalana.

Al llarg de les setmanes i mesos i anys, m’he desesperat amb la lentitud dels terminis parlamentaris, amb la protocol·laritat de segons quines activitats, amb la poca flexibilitat d’altres tràmits, amb actituds immobilistes, amb el corporativisme d’uns, i el menysteniment d’una diputada jove com la que us escriu, d’altres. He descobert els racons d’una institució plena d’història i he vist allò que s’amaga sota les grans catifes, que desitjo que ben aviat quedi net.

He intentat, amb millor o pitjor encert, estar a l’alçada de les expectatives, treballar incansablement, fer pedagogia, donar respostes i explicacions, negociar i enfrontar-nos amb el Govern perquè no n’hi havia prou amb allò que feien, plantar cara a les mentides i atacs del PP i companyia. He intentat fer-ho tan bé com sabia i podia i no deixar d’aprendre cada dia. Demano disculpes per tot allò que no he pogut fer, per aquelles vegades que he fallat, i per tot allò en què no ens n’hem sortit. He intentat representar les JERC i el jovent català de la millor manera, portant la veu a l’hemicicle, a les comissions, als actes on he assistit. I he conegut gent, molta gent que admiro, perquè són lluitadors nats, i que sort en té el país de tenir aquestes persones. I he conegut llocs, i testimoni n’és el meu cotxe que ha fet més quilòmetres que mai (més de 150.000km), i he descobert pobles i barris i ciutats amb il·lusions, demandes i reivindicacions.

He somrigut, he plorat, m’he emocionat, he passat nits en vetlla, m’he enfadat, m’he decebut, he lluitat, he mediat, he corregut pels passadissos, he compartit, he celebrat,..., i algunes d’aquestes coses, en un mateix dia, perquè en l’àmbit de la política les emocions, com les accions, també són importants.

Ara, acabem legislatura, tanquem carpetes i encarem nous reptes col·lectius, que són, més que mai, noves oportunitats. L’empremta de les JERC seguirà al Parlament i l’esperit de l’#escó84, que ha estat format per un trosset de cada militant, simpatitzant i amic de les JERC, seguirà, segur, representant el jovent del país perquè se’ns escolti.

Dono les gràcies als que van confiar en mi, als que m’han ajudat a cada instant, als que m’han esmenat i criticat, perquè m’han fet millor, i als que han fet possible que tot plegat valgui la pena. Estem a les portes d’una legislatura que serà diferent, on amb el mandat democràtic de les urnes forjarem la República Catalana i desconnectarem el país de rèmores i models que no ens agraden. El repte que tenim al davant és enorme! I les ganes per fer-ho, immenses. Aquells que encara creiem en la política com a forma per canviar les coses, seguirem. I ens en sortirem. I ho farem amb un somriure, que ningú ens podrà arrabassar.   

 Ara toca continuar endavant. Sempre endavant. Tenim la victòria a l’abast. 
Fem que aquesta tardor sigui una nova primavera. 

A TORREGROSSA, CONTINUEM ENDAVANT!

Sóc de Torregrossa i n’estic orgullosa. Quan volto arreu, (i volto molt), i em pregunten d’on sóc amb aquest accent lleidatà que tinc, la resposta sempre és clara: de Torregrossa! El sentiment de pertinença crec que és molt difícil de canviar, i no em sé imaginar cap altra resposta que no sigui aquesta. Però a banda, de sentir-me orgullosa de ser de Torregrossa perquè és el lloc on he nascut i viscut bona part de la meva vida, també estic orgullosa del poble que avui, entre tots, hem sabut fer. Amb tots els seus defectes i les seves virtuts. Amb totes les mancances i les oportunitats. Però un poble que des de fa uns pocs anys ha sabut mirar endavant i deixar enrere el passat que només servia per condemnar-nos a tots a no poder avançar amb convicció.

- Que encara ens falta millorar per tenir el poble ideal? - Segur que sí! - Que tenim un poble complicat? - I quin no ho és! - Que aquí hi ha coses que no canviaran mai? - Fins el dia que canviïn i ens semblin les més normals! Torregrossa no és ni millor ni pitjor que cap altre municipi. Però és el meu; és el nostre. I per això m’agrada molt que els últims anys sigui un poble alegre i positiu. On la gent participa i té ganes de fer poble. On mirem d’entendre’ns abans de deixar-nos de parlar. Un poble generós i actiu; esportiu i cultural. Un lloc on fer pinya, on enfadar-nos, si convé, on compartir, on estimar, on ser feliç i on créixer, tant individualment com col·lectivament.

El poble, al cap i a la fi, són els racons i les pedres, els carrers i les places, i les vivències i els records, però són, sobretot, les persones que el conformen i que li donen vida. I sé que els torregrossins i torregrossines, tots i totes, sabrem continuar portant aquest poble endavant. El proper 24 de maig, tindrem l’oportunitat de decidir a qui li cedim una part de la responsabilitat col·lectiva i de la confiança ciutadana per seguir liderant el poble. Jo que aquests anys he vist com el poble ha sabut creure en ell mateix i començar a construir una nova Torregrossa, tinc clar, gairebé tan clar com que estic orgullosa d’aquest poble, que ara toca Continuar Endavant!

Gràcies a tots els que heu contribuït a millorar Torregrossa, i en especial, al Josep Maria i la Marionna, veritables servidors públics, pilars i puntals del projecte col·lectiu per millorar aquest bocí de territori que anomenem poble.

El POBLE. Miquel Martí i Pol.

El poble és un vell tossut,

és una noia que no té promès,

és un petit comerciant en descrèdit,

és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,

és un paperet damunt la sorra,

és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura,

és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la vostra veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

Denunciem el cinisme del PP i rebutgem el seu model universitari

La Universitat a l'abast tothom

Els estudiants tornen a estar de vaga. Aquest dijous 26F les aules s’han buidat i els carrers s’han omplert d’estudiants per defensar una universitat pública i de qualitat per a tothom, i per tant, per oposar-se contra qualsevol agressió com és el reial decret del ministre Wert sobre l’ordenació acadèmica, que sota cop de decret amaga un model exclusiu i elititzador a l’abast d’uns pocs. Jo hauria fet vaga, si la tasca parlamentària m’ho hagués permès, amb un lema clar: SÍ a la llibertat de decidir des de Catalunya sobre l’ordenació acadèmica; però NO al perill que aquesta reforma comporta pels seus impactes negatius socials i econòmics que recauen contra els més vulnerables: els estudiants.

De forma majoritària i transversal des de Catalunya ja dèiem fa gairebé 10 anys amb el debat de l’aplicació de Bolonya que havíem de tendir a un model flexible sobretot de 3+2 (tres anys de grau i dos de màster). Però llavors el made in Spain ens va relegar a anar contracorrent i ara, s’esmena aquell error a cop de decret, i el que és pitjor: sense consens, sense cap garantia, i sense tenir en compte l’impacte social i econòmic que té una reforma així. I per tant, fa pudor.

El decret, sense cap mesura social i econòmica paral·lela, és un nou atac a la universitat pública i de qualitat perquè suposa un encariment dels preus d’estudis i atempta contra la igualtat d’oportunitats dels estudiants; perquè afecta directament al finançament de les universitats, que pot disminuir de forma directa i indirecta, en un moment ja d’ofec econòmic; perquè no es garanteixen els criteris acadèmics i els interessos econòmics o particulars poden aprofitar-se’n; perquè pot impactar també en el cos de professorat, ara ja molt inestable i precari. Precisament perquè els dubtes i les incerteses són importants i rellevants, qualsevol canvi, modificació i adaptació de l’ordenació acadèmica s’ha de fer de forma reflexiva, pactada i consensuada.

I per això, crec que cal encetar un procés de reflexió transparent amb els diferents actors de la comunitat universitària per trobar el consens i arribar a un Acord Nacional de les universitats catalanes, i de la Xarxa Vives, que avali actuar com a sistema universitari català, que blindi les decisions per criteris estrictament acadèmics, en base a les necessitats dels àmbits de coneixement i en cap cas criteris econòmics, que permeti l’estabilitat financera de les universitats públiques, i sobretot que garanteixi l’equitat en l’accés.

En aquest sentit, qualsevol mesura que afecti la universitat ha d’evitar un nou i mortal encariment de preus, al contrari, el nostre objectiu ha de ser caminar cap a la reducció de preus públics d’accés a la universitat, i la potenciació d’un sistema de beques ambiciós que garanteixi que cap jove queda fora de la universitat per motius econòmics. Tant que es parla d’equiparar-nos amb Europa, equiparem-nos també amb els preus i amb la universalització de l’accés als estudis reduint progressivament l’aportació dels estudiants i les famílies als costos universitaris.

Des d’Esquerra Republicana ens mantindrem ferms amb el compromís d’una universitat pública, de qualitat, crítica i compromesa socialment. Qualsevol reforma de l’ordenació acadèmica ha de blindar l’equitat, ha de garantir la igualtat d’oportunitats i s’ha de fer de la mà i conjuntament amb tot el sistema universitari català. Per això dic i diem NO a aquest decret 3+2 del ministre Wert. SÍ al dret a decidir i a la independència del nostre model acadèmic català que s’allunyi de l’elitització i del negoci del coneixement i garanteixi la igualtat d’oportunitats al jovent del nostre país. Mai permetrem tornar a temps pretèrits en què anar a la universitat era només cosa de rics. Catalunya és i ha de ser creadora de talent, terra de coneixement, i generadora d’oportunitats per a tothom. 

La força del jovent

El jovent, aquell col·lectiu que segons la Llei de Polítiques de Joventut de Catalunya, va dels 16 als 29 anys, malgrat que per dinàmiques, vivències i context, cada vegada s’allarga més en la vida d’una persona, és un dels col·lectiu que més pateix la crisi. Aquesta és una constatació innegable si ens fixem amb les dades: atur juvenil del 50%, temporalitat molt per sobre de l’ocupació de les persones anomenades adultes, precarietat en els casos en què es pot treballar, el fenomen de l’exili juvenil,  o la taxa d’emancipació que està caient per la impossibilitat del jovent a crear el seu propi projecte vital. 

Avui fa un any que al Parlament vam celebrar el debat monogràfic sobre la situació de joventut, atenent a l’alarmant situació del jovent, a través del qual es va posar al centre de l’agenda política el jovent, i d’on en van sortir més de 300 mesures que en molts casos han  ajudat a millorar la situació d’alguns joves,  malgrat ser molt lluny encara dels objectius que voldríem aconseguir . En aquests 365 dies hem celebrat també, més enllà de la dinàmica ordinària parlamentària, un debat monogràfic per combatre la pobresa i les desigualtats, un debat sobre el món agrari, així com el debat de política general.  En cadascun d’aquests debats, la visió del jovent hi ha estat present i la nostra obsessió ha estat sempre introduir la mirada des de l’òptica juvenil, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats entre joves, combatre els desigualtats pel fet de ser jove, pel fet de ser jove del territori, i fins i tot, per ser dona jove. 

Les problemàtiques del jovent no s’acaben amb la manca d’oportunitats o les dificultats d’obrir-nos camí en un context extremadament complicat. Cal massa vegades, i de forma reiterativa, que els i les joves ens dediquem a trencar tòpics i desmuntar prejudicis sobre nosaltres mateixos: “que el jovent som ni-ni, que el jovent està poc preparat, que el jovent està poc compromès, que el jovent només és bo per sortir de festa...” La criminalització del col·lectiu sense tenir en compte que està format per una multitud de perfils, i per infinitat de casuístiques, s’ha instal·lat en els discursos, però si ens fixem en el fons, veiem que la generació de joves actual és la més ben preparada de la història, veiem que segons l’Enquesta de Participació Política, el jovent s’implica i participa igual que la resta de gent de diferents edats i que el moviment associatiu juvenil és un dels teixits més importants a casa nostra pel foment de la participació, per la cohesió social, i per un enriquiment tant personal com col·lectiu. 

No són els millors temps pel jovent, és evident, però davant d’això hi ha un bon nombre de joves que reivindiquen el seu paper a la societat, que volen esdevenir protagonistes i que reclamen un major apoderament juvenil. Això és el que els que també hem de garantir tenim responsabilitats.

Demà faran 20 mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre del 2012, on vaig sortir escollida diputada per les JERC i ERC. Des d’aquell dia que tinc clar que cal portar la veu del jovent al Parlament i que els i les joves tinguin un altaveu institucional.  Algunes vegades ho hem aconseguit més que en altres, però el que no farem mai és renunciar al paper actiu, viu i preeminent que el jovent ha de tenir a la nostra societat, i també a les institucions. Perquè un país que renuncia al seu jovent és un país que renuncia al seu futur  i això no ens ho podem permetre. 

I quatre ja són massa....

Cercant-te en l'infinit, més enllà de l'horitzó, més amunt de les estrelles, més lluny de tot...
Mentre els records guardats de tu, cada trosset de memòria que forma un tresor, esdevenen invisibles als ulls, però es forgen eterns en el cor.
I quatre ja són massa....

25N - 365 després: Il·lusió, vertigen, respecte, i feina!

Acaba de fer un any del 25N de 2012, jornada electoral a Catalunya que va sacsejar el mapa polític català, que va donar el tret de sortida parlamentari al camí ferm cap a l’exercici del dret a decidir, i que a títol personal va canviar-me la vida radicalment. 

Permeteu-me que en ser un bloc de caire personal, avui parli de mi, de les sensacions i les vivències, de com han estat aquests 365 dies que han passat en un obrir i tancar d’ulls, però que a la vegada han estat en molts casos dels més intensos que he viscut. 

Fa 365 dies de la nit electoral, quan en l’últim sospir de l’escrutini ERC ens convertíem en la segona força política parlamentària i jo esdevenia la 21a diputada dels republicans al Parlament i la representant de les JERC a la cambra. L’eufòria i alegria de les primeres hores d’una llarga nit de celebració van deixar pas a una sensació d’incredulitat, primer, i de respecte, després.

Un respecte que s’incrementa quan entres per la porta principal del Parlament i puges pels esglaons de l’escalinata principal, que dècades enllà van pujar homenots com Macià i Companys, i on es respira el pes de la història del nostre país. Un respecte que m’embolcalla en saber que de les nostres decisions en depenen la gent del nostre país, i que en la nostra feina, molts ciutadans i ciutadanes hi tenen posades il·lusions i esperances. 

El respecte que a vegades es transforma en vertigen quan et toca parlar per primer cop des del faristol o intervenir en la solemnitat d’un ple. I que no és res més que el vertigen habitual de quan encares nous reptes i afrontes nous desafiaments. 

Però el respecte i el vertigen es superen amb feina, feina i feina, acompanyada de la il·lusió per la tasca encomanada. Des d’aquell 25 de novembre del 2012 es com si portés una motxilla invisible carregada de responsabilitat que et recorda cada dia, de cada setmana, de cada mes, qui ets i què representes. Des del primer dia m’he cregut la meva feina com la del veritable servei públic, de representació del jovent al Parlament, de fer-hi arribar la seva veu.

Per això, la voluntat d’aquests 12 mesos ha estat la de donar respostes, la d’escoltar, la de treballar colze a colze amb entitats, la d’aprendre, la de documentar-me, la de fer reunions i reunions, la de fer xerrades pel territori, la de donar la cara;  sense un No per contesta i prioritzant la feina sobre altres qüestions. És també responsabilitat de cadascun de nosaltres saber ser prou divulgatius per posar en valor la feina que fem, de fer-nos útils i trencar els tòpics que ens recauen com una llosa, també als diputats nouvinguts.

Acaba de fer un any del 25N de 2012. Satisfeta per la feina feta des de l'#escó84 i desesperada per la que encara no he pogut fer. Il·lusionada per l’oportunitat que tenim a les mans i desencisada per descobrir antigues i velles pràctiques tacticistes que dilueixen la bona feina. Toca continuar, avançar, incidir, canviar.




Així és com, sense oblidar el vertigen i tenint molt present el respecte, faig la feina amb la il·lusió de saber que si vols, pots, i amb la voluntat de fer-me digna de la confiança rebuda.

No només hem fet història; també hem canviat la història!

Són les 19:14 de l'11 de setembre i els cotxes i autobusos ja enfilen el camí de retorn cap a les seves cases. La gent, feliç de saber amb certesa que avui ha escrit una pàgina clau de la història de Catalunya, però encara sense adonar-se, potser, de la magnitud del seu gest; el gest de donar-se la mà fins a conformar una llarga cadena d'il·lusions i esperances.





Fa dues hores he vist gent amb llàgrimes als ulls, he vist noies i nois amb somriures i punys aixecats cantant i ballant, he vist nens riallers amb ulls brillants i enjugassats fent onjear estelades. Fa dues hores he vist centenars de persones a dreta i esquerra formant una llarga filera interminable d'anhel de llibertat.

Són les 19.14 de l'11S i espero davant la platja que es desfacin els embussos dels que pugen del sud i em vinguin a buscar per enfilar el camí de retorn desitjant veure per la televisió les imatges de la Via.

Sóc davant del mar i penso en els que ens han precedit i han lluitat perquè avui nosaltres fóssim aquí. Hi penso i estic convençuda que avui ens han donat la mà des del cel.

Mà en mà hem encadenat el nostre clam. Mà en mà hem tenyit de groc un país que resisteix i s'aixeca, que vol ser. Mà en mà hem teixit les complicitats d'un poble que vol ser lliure.



"Ara és l'hora" escoltava per un transistor de ràdio que havia quedat oblidat en un racó de casa i que ahir vam rescatar per estar connectats no només amb les mans sinó també per les ones. "Ara és l'hora" i no fallarem!!

 Avui, no només hem fet història. 

Avui, hem canviat la història.

La meva herència

A casa, pagesos de tota la vida com som, sempre m'havien repetit una idea: "la meva herència eren els estudis que em donaven. El llegat més gran que em deixaven i que em podrien deixar era la meva formació. Que jo, la filla gran d'una família humil d'un poble interior, pogués fer una carrera i aconseguir guanyar-me un futur millor".

Aquests dies de selectivitat i de notícies als diaris sobre universitats, beques, taxes, ..., hi penso sovint. I me n'adono com n'era de veritat aquella frase que em repetien i que potser no sabia valorar al seu moment. I quan més hi penso més me n'adono que a vegades la voluntat de fer o aconseguir una cosa, necessita alguna ajuda, alguna empenta. En el meu cas, aquesta ajuda va ser una beca d'estudis.

I ara, que han passat els anys i que ha canviat molt tot, crec que puc afirmar que si no hagués estat per la beca, potser no hauria pogut anar a la universitat; i si no hagués anat a la universitat, ara no seria periodista;  ni hauria pogut aconseguir les feines que he fet al llarg de la meva vida laboral; ni ves a saber...

No sé que hauria passat, però sí que crec amb certesa que no hauria pogut estudiar per culpa dels costos econòmics que suposa portar un fill o una filla a la universitat. I això hauria estat injust. Com és injust ara que hi hagi unes taxes universitàries altíssimes, sense un ampli ventall de beques que ho compensin, que dificulten l'accés a l'educació superior a molts joves, en un moment, on més que mai és imprescindible formar-me per guanyar-se un futur amb més garanties.

Diuen les estadístiques que ara són tres mil els estudiants que han d'abandonar els estudis perquè no poden fer front al cost dels estudis. Diuen les mateixes estadístiques que aquesta xifra és la mitjana dels últims anys. El que no diuen les estadístiques és que darrera cada xifra hi ha un nom i uns cognoms, hi ha un jove amb la seva història, hi ha un estudiant amb la seva vivència personal. I tres mil, encara que siguin la mitjana, són molts. Perquè mentre hi hagi una sola persona que per motius econòmics no pugui accedir a la universitat tindrem un sistema injust. I per tant, fallarem com a país.  I el que hem de fer com a país és garantir, amb els mecanismes que siguin i que tinguem al nostre abast, que NINGÚ quedarà fora del sistema unievrsitari per qüestió de diners.

La formació universitària, els estudis superiors, són molt més que una pila de crèdits, pràctiques i exàmens. A vegades, són una herència, la principal herència, que ens garanteix un futur millor.

Pregunta al ple

Visualitza la intervenció al Parlament