La meva herència

A casa, pagesos de tota la vida com som, sempre m'havien repetit una idea: "la meva herència eren els estudis que em donaven. El llegat més gran que em deixaven i que em podrien deixar era la meva formació. Que jo, la filla gran d'una família humil d'un poble interior, pogués fer una carrera i aconseguir guanyar-me un futur millor".

Aquests dies de selectivitat i de notícies als diaris sobre universitats, beques, taxes, ..., hi penso sovint. I me n'adono com n'era de veritat aquella frase que em repetien i que potser no sabia valorar al seu moment. I quan més hi penso més me n'adono que a vegades la voluntat de fer o aconseguir una cosa, necessita alguna ajuda, alguna empenta. En el meu cas, aquesta ajuda va ser una beca d'estudis.

I ara, que han passat els anys i que ha canviat molt tot, crec que puc afirmar que si no hagués estat per la beca, potser no hauria pogut anar a la universitat; i si no hagués anat a la universitat, ara no seria periodista;  ni hauria pogut aconseguir les feines que he fet al llarg de la meva vida laboral; ni ves a saber...

No sé que hauria passat, però sí que crec amb certesa que no hauria pogut estudiar per culpa dels costos econòmics que suposa portar un fill o una filla a la universitat. I això hauria estat injust. Com és injust ara que hi hagi unes taxes universitàries altíssimes, sense un ampli ventall de beques que ho compensin, que dificulten l'accés a l'educació superior a molts joves, en un moment, on més que mai és imprescindible formar-me per guanyar-se un futur amb més garanties.

Diuen les estadístiques que ara són tres mil els estudiants que han d'abandonar els estudis perquè no poden fer front al cost dels estudis. Diuen les mateixes estadístiques que aquesta xifra és la mitjana dels últims anys. El que no diuen les estadístiques és que darrera cada xifra hi ha un nom i uns cognoms, hi ha un jove amb la seva història, hi ha un estudiant amb la seva vivència personal. I tres mil, encara que siguin la mitjana, són molts. Perquè mentre hi hagi una sola persona que per motius econòmics no pugui accedir a la universitat tindrem un sistema injust. I per tant, fallarem com a país.  I el que hem de fer com a país és garantir, amb els mecanismes que siguin i que tinguem al nostre abast, que NINGÚ quedarà fora del sistema unievrsitari per qüestió de diners.

La formació universitària, els estudis superiors, són molt més que una pila de crèdits, pràctiques i exàmens. A vegades, són una herència, la principal herència, que ens garanteix un futur millor.

Pregunta al ple

Visualitza la intervenció al Parlament 

Esborrar per recordar; reconstruir per avançar; superar per guanyar!

Fa tants anys que esperàvem aquest moment que fins i tot sembla que no pugui ser! Avui és un gran dia per Torregrossa, el meu poble. La major part de la gent ens sentim orgullosos del lloc on hem nascut, on hem crescut, on hem après, on hem estimat, on hi tenim els amics i la família i pràcticament totes les experiències quotidianes. En el meu és així, evidentment. Sempre he estat orgullosa d'un poble que amb els seus defectes i les seves mancances, és el meu! I això, per si sol, ja el feia (i el fa) el millor del món. 

Malgrat tot, fins avui hi havia una cosa, que igual que una espina, estava clavada al meu orgull de poble i em feia abaixar la mirada cada cop que algú em recordava la seva existència: el monument feixista situat a l'entrada dels jardins municipals. Altrament dit i rebatejat per molts: el monument de la vergonya. Avui, puc dir ben alt i clar que estic (del tot i sense espines) orgullosa d'aquest petit gran poble del Pla d'Urgell. 

Després de massa anys i de massa discussions, avui s'ha fet realitat un dels somnis més esperats per bona part dels meus conciutadans: la retirada del monument franquista. Una decisió que fa anys que s'hauria d'haver pres, però que malgrat tot, no és més que un acte de normalitat democràtica, de superació de prejudicis i de valentia política.

Pedra a pedra que es desmuntava, es reparava una part de la història. Avui, 18 de juny de 2013, al llarg del matí, Torregrossa tanca una pàgina de la seva història i pot mirar el futur amb optimisme. Avui, Torregrossa i la seva gent ha aconseguit esborrar la imatge viva del franquisme per fer que el record d'allò que rebutgem sigui encara més fort. Avui, Torregrossa té la possibilitat de reconstruir el present i avançar, deixant de mirar al passat de reüll. Des d'avui, Torregrossa supera les ferides de la història per guanyar un nou futur: lliure i just. 

Avui, que des de Barcelona seguia les notícies del poble a través del telèfon i internet, tancava els ulls i m'imaginava sortint de casa, saludant les veïnes que prenen la fresca, caminant carrer avall fins a la placeta, girar pel carrer de Lleida i enfilar-lo fins al Portell, i allà, vigilant no ser atropellada, seguir Sant Roc avall, saludant els que estan a les terrasses prenent alguna cosa per combatre la calor i un cop a l'Ajuntament, respirar fons, fer unes quantes passes més, girar la cantonada i mirar, amb emoció i pell de gallina que, presidint els jardins on hi ha les escoles i la zona esportiva, encapçalant un dels punts neuràlgics del poble, ja no hi ha res; només la sensació i la seguretat d'haver escrit una nova pàgina de la nostra història: una pàgina que parla de memòria, de democràcia, de justícia i de llibertat.  

*Felicitats a l'alcade i company, Josep M. Puig, i a la Tinent d'Alcalde i companya, Marionna Solsona, així com a tots i totes els que  ho heu fet possible. I sobretot, felicitats a tots els torregrossins i torregrossines.

 Aquí pots consultar les notícies destacades:


http://www.territoris.cat/articulo/comarca/torregrossa-retira-el-monument-feixista-dels-jardins-municipals/20130618150657006525.html#votar-5

http://www.vilaweb.cat/noticia/4126702/20130619/treuen-monument-franquista-torregrossa.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4079805/20130201/torregrossa-retirara-monument-feixista-jardi-municipal.html

Agrònoms, Lleida i el territori

La major part dels dies al Parlament tenim comissions. Allò que fem quan poca gent ens veu, malgrat que tot es pot seguir per la pàgina web del Parlament www.parlament.cat , és un bon gruix de la tasca parlamentària. És debatre, consensuar, buscar acords, contrastar, i cercar solucions per infinitat de propostes de tot tipus que fan referència a diferents temes i que aborden aquelles problemàtiques, injustícies o conflictes que estan latents a les nostres vides.

Dijous vam tenir comissió d'Ensenyament i Universitats, una a les quals pertanyo, i entre moltes altres propostes per defensar escoles del nostre territori que passen per una situació complicadíssima, també vam debatre sobre una proposta de resolució presentada pel PSC i que demanava el garantiment dels estudis d'enginyer superior agrònom en exclusiva a l'Escola tècnica superior d'Enginyeria Agrària (ETSEA) a Lleida. 

Definir que uns estudis s'imparteixin en exclusiva a una universitat concreta és una aposta arriscada i potser no és el model a seguir en totes les disciplines i estudis, però és també un acte de coherència i coratge que va molt més enllà d'una simple decisió, perquè comporta apostar per l'especificitat, blindar aquells estudis i consegüentment reconèixer una universitat i un territori.

Finalment, i durant el debat, en lloc de mantenir la proposta inicial, el PSC i CiU van pactar un nou redactat que explicitava que els estudis de màster universitari en l'àmbit agronòmic es concentrin a la Universitat de Lleida. Nosaltres ens hi vam acabar sumant en pro del consens i de la voluntat d'arribar a acords i en tant que defensar la concentració dels estudis a Lleida evidentment ja va en la línia del que volem. Però creiem que hem perdut una oportunitat.

I és per això que vam lamentar i lamentem el que ha estat una rebaixa en el nivell de petició, ja que no es blinda aquesta especificitat com si que contemplava el redactat inicial i sí que quedava blindat amb l'esmena que havíem presentat des del grup d'ERC i que no es va acceptar.


Visualitza la Intervenció a la Comissió

Defensar la UdL, defensar l'ETSEA és molt més que defensar una universitats o uns estudis. És defensar un model territorial equilibrat, defensar tot un territori i la seva gent que té en la universitat un dels puntals socials, culturals i econòmics.

Així ho hem fet sempre i així ho continuarem fent.

Herois quotidians

Oportunitats...

Últimament, més que abans, tinc la gran oportunitat de conèixer moltes persones, homes, dones, nois i noies, ..., que d'alguna manera es mereixen tota la meva admiració. Són ciutadans que en el seu àmbit, en el seu sector, en les seves creences, en la seva feina, en les seves rutines, defensen allò que viuen, lluiten per allò que defensen i s'aixequen cada dia amb la ferma convicció de no llençar mai la tovallola. Cadascú a la seva manera, cadascú amb les seves paraules. Cada un des de cada lloc, i tots i totes amb vehemència i passió.



Responsabilitat...

La nostra responsabilitat, la responsabilitat d'aquells que tenim responsabilitats, és la de fer possibles els impossibles. És la de canalitzar aquestes lluites justes en un món injust, en un país injust, i aconseguir i aportar solucions. Aquesta és la meva tasca i així entenc que ha de ser. Ho era abans, des d'una altra situació, i ho és ara, encara de forma més forta. La impotència que pugui sentir a vegades i els atzucacs on inevitablement fem cap, es combaten amb la força i l'empenta d'aquells que amb els ulls brillants ens apel·len directament.


La nostra força és la nostra gent...

Són herois quotidians. Homes i dones, nois i noies imprescindibles. Sé segur que com a país ens en sortirem. Però no només això. Se segur que aconseguirem canviar-ho tot. Tinc clar que com a país ens en sortirem quan els escolto, quan els miro, quan compartim converses, diàlegs, mobilitzacions i reivindicacions. Com diu aquell, la nostra força és la nostra gent. I per això tinc clar que tirarem endavant i serem, no només capaces de superar el moment, sinó que serem capaces de tot allò que ens proposem: de fer possibles els impossibles i de convertir en justa la injustícia.

A tots i totes, a cadascun, gràcies! I força!

Si caiem, ens hem d'aixecar ràpidament!

Aquest és el vídeo del programa "Parlament" de TV3 on surt el reportatge sobre el Club Esportiu Patí Torregrossa. Una de les entitats que més important ha estat per mi al llarg de la vida. Viure sobre rodes és una filosofia de vida, la que t'ensenya la cultura de l'esfoç, la capacitat de superació, la d'aprendre gaudint o de gaudir aprenent, la del companyerisme, i la que et trasmet una lliçó pel dia a dia: si caiem, ens hem d'aixecar ràpidament!



Parlament - 18/05/2013 - Televisió de Catalunya (minut 20.16)



Gràcies a totes les persones que heu format, formeu i formareu part d'aquest petit gran club!!!

Crònica d'una campanya vista amb perspectiva

Per fi reactivo per enèssima vegada el bloc. I a l'entrar-hi em trobo un escrit a mitges. Un escrit que versava sobre els sentiments experimentats durant una campanya electoral frenètica al mes de novembre i un post eleccions marcat pels canvis, l'adaptació i un procés d'aprenentatge constant per fer la tasca que m'havien encomanat les urnes. Un gran repte i una gran responsabilitat, que des del primer dia encaro amb il·lusió i respecte que es mereix. 

5 desembre 2012-
 
Han passat dos mesos des que es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. I en dos mesos, que han passat tan ràpid com un obrir i tancar d'ulls, però que s'han fet eterns si ara mirem enrere, han tingut lloc molts esdeveniments que ens han portat fins ara.

El 6 d'octubre, tot recordant els fets d'octubre del 34 i la proclamació de l'Estat Català per part de Companys, les JERC celebravem un Consell Nacional on m'escollien candidata de l'organització a la qual milito des de fa més de 8 anys, i amb conjuntament amb 12 companys i companyes més formàvem els representants de les JERC a les llistes d'ERC.

A finals d'octubre aprovàvem el programa i presentàvem lema i imatge:
El país que volem! El país que farem.

Quinze dies oficials de campanya i uns quants més de propina previs que van ser intensos i gratificants, i al llarg dels quals vaig acabar fent una quarentena d'actes i 2.893 quilòmetres pel territori. En el fons, un regal en forma d'experiència vital, de col·lecció de coneixements, de grans descobriments, de superació de reptes, de retrobar gent magnífica, de veure companys i companyes deixar-hi la pell, d'il·lusió i energia, i de participar d'un país que es posava dempeus.

L'oportunitat de poder representar l'organització que ha format part d'uns quants anys de la meva vida, sumat a l'oportunitat d'aprendre, d'explicar, de posar la veu a unes idees i de compartir l'esperança i la il·lusió d'estar escrivint les pàgines de la història del nostre país, des de la modèstia, es converteixen en un agraiment immens a totes aquelles persones que ho van fer possible. Que van fer possible això:

I fins ara, uns dies després del 25N, no he pogut reflexionar i assimiliar què volien dir les xifres del recompte. Unes xifres, uns vots, una confiança, que donaven 21 diputats a Esquerra Republicana de Catalunya i que em convertien en una representant més del poble català, del meu país. La responsabilitat i el privilegi de ser diputada de les JERC i per tant portar la veu del jovent independentista a la cambra catalana, la veu d'un poble que demana llibertat i justícia.




Només em queda agrair a tothom. La feina, les hores, la dedicació, els somriures, les bronques, els nervis, les abraçades, els argumentaris, la sinceritat, ... tot! Agrair el fer-ho possible. I tot descobrint que si allò ho vam fer possible, som capaces i capaços de tot!

L’urna de la llibertat; l'urna de la justícia.

L’11 de setembre, prop de dos milions de persones omplíem el centre de Barcelona. Aquest dijous passat, 27 de setembre, el Parlament ha aprovat la resolució que acorda convocar un referèndum d’autodeterminació durant la propera legislatura perquè el poble no només omplim els carrers sinó també les urnes. Aquesta és la primera victòria: poder votar, poder expressar de forma lliure i democràtica la voluntat de cadascú sobre el futur del país. Sembla que el país s’hagi posat les piles, que hagi canviat de motor. Hem viscut alguns dies històrics durant les últimes tres setmanes, però cal agafar aire i reflexionar. 

La primera constatació és que el president Mas ha sabut jugar les seves cartes i ha actuat bé. Des de la manifestació de l’11 de setembre, el president ha liderat la veu de Catalunya i ha sabut dir allò que bona part de la societat catalana volia sentir. I vagi per endavant que jo no l’he votat i no crec que el voti mai. Però penso que és de justícia reconèixer-ho. Sigui per tacticisme, sigui per estratègia electoral, sigui per amagar la seva gestió dels últims dos anys o perquè realment es creu allò que ara pronuncia; sigui pel motiu que sigui, entenc des del meu humil parer que ha exercit de president d’un país que vol ser lliure. I això pel país és bo. 

Amb això n’hi ha prou? No. Hem d’idolatrar el president? Tampoc. El molthonorable dels últims 15 dies no pot amagar-nos el Mas dels últims dos anys: uns 24 mesos caracteritzats per les retallades en el sector públic i, per tant, en l’estat del benestar; mitja legislatura d’actuar amb mà dura contra els dèbils i de forma suau amb els forts; uns dos anys pactant amb el PP, al Parlament, a les Diputacions, i votant a Madrid de forma incoherent per interessos particulars. El president i el Govern de les retallades és el mateix que el que ara proclama als quatre vents les estructures d’estat, la transició nacional, la sobirania i la plenitud de Catalunya.  

Per tot això desconfio del que pot venir. I em porta a combinar la meva sensació d’il·lusió, esperança i d’emoció amb la por i la incertesa. La por que les paraules pronunciades amb fermesa se les emportin els primers vents de tardor; por que la defensa aferrissada per fer un referèndum l’enterri la neu de l’hivern. Perquè ja ha passat abans; perquè ja van trair la voluntat del país. I si això passa serà trist. I davant l’oportunitat històrica, ningú perdonarà aquells que abarateixin el somni. Aquells que utilitzin l’esperança per guanyar escons. 

Però hi ha més. Ara que com a país hem començat a saltar el mur, que agafem el camí recte i ferm cap a la llibertat, ara que es lidera la lluita nacional amb consens i majories, ara és quan és més necessari que mai persistir en la defensa de la lluita social. Perquè lluita nacional i social van lligades de la mà, són indissociables, no s’entenen una sense l’altra. De res serveix una Catalunya sobirana sense justícia i igualtat. De res em val una Catalunya lliure on els seus homes i les seves dones siguem esclaus dels mercats, els bancs, les corrupteles i les injustícies.  

Hi estem a prop. Més que mai. Allò que abans no sabíem si passaria, ara tenim clar que passarà. No sabem quan. Però passarà. És inevitable. Però cal mesurar molt com ho fem. Vindran temps difícils, és cert. L’oposició espanyola no ha ni començat. Però a la vegada és el procés més apassionant que podem viure. Alliberem el país de les cadenes i de la injustícia. 

I el dia que aconseguim el somni. Tornarem a despertar-nos i continuarem. Perquè ens quedarà la meitat de la nació per alliberar. 

 Vídeo "A espatlles de gegants" d'Esquerra

Potser és que hem renunciat com a poble...

Em dóna la sensació que hem renunciat com a poble a exercir la nostra força. Tinc la impressió que hem abandonat abans de començar la lluita. Crec que hem deixat de creure'ns que nosaltres, la suma de tots nosaltres, tenim el veritable poder per decidir.

Tinc aquesta sensació quan la gent ho dóna tot perdut i diuen els tan repetits "això no servirà per res..." "ara ja és massa tard"... Em dóna aquesta sensació quan sento reiteradament que ningú vol fer el sacrifici un dia, tenint en compte que això pot portar a beneficis a mig termini.


M'agradaria pensar que som capaços de canviar l'edevenir d'un país. M'agradaria creure que podem canviar el destí d'un poble. M'agradaria saber que som gent valenta!

No escriuré aquí la llista dels motius pels quals fer vaga; no ecriuré sobre els arguments en contra de la Reforma Laboral. Tampoc denunciaré el greuge social i fiscal que vivim els Països Catalans i que ens escanyen encara més. No cal. Hi ha molts llocs on trobar aquesta informació.

Simplement deixaré per escrit que, igual que em manifestava contra la Guerra d'Iraq quan estava a la universitat; o igual que em manifesto cada any l'11 de setembre, o igual que he fet concentracions en favor dels drets de les dones; demà faré vaga i aniré a la manifestació. Perquè potser no s'aconsegueix tot allò que voldria, però segur que callant i abaixant el cap tampoc s'aconseguirà.

No vull permetre que la meva generació sigui la generació perduda. No vull haver de marxar a l'estranger per guanyar-me la vida. No vull descobrir un dia que no vaig fer allò que calia.

Sí, faré vaga! Perquè sé que tu també l'hauries fet!

L'essencial és invisible pels ulls

Suposo que és a còpia d'experiències, quan un acaba descobrint allò que val la pena de veritat. Allò que com va dir un dels petits més grans "és invisible als ulls". Allò que només es pot sentir amb el cor, amb els sentiments, allò lligat estretament amb les emocions.

Suposo que és a còpia que fas anys, que la vida agafa un regust tendre i nostàlgic. De repàs d'allò que has fet, de balanç del temps passat; i de resum d'allò pendent, del que encara queda per fer. Somnis passats i somnis futurs que s'entrellacen en un present inabastable però constant.



Suposo que és amb el pas del temps, que es curen algunes ferides i es cicatritzen les marques de guerra. I que s'obren les esperances i retorna la il·lusió. Sempre amb el raconet dedicat a les coses que se n'han anat, però que com tot allò important, malgrat no poder veure amb el ulls, ho podem veure amb el cor.

Marta. 27 anys. 

MIREM ENDAVANT!

Aquest diumenge, 22 de maig, tindran lloc les eleccions municipals. Aviat doncs, sabrem com quedaran formades les noves corporacions municipals del país. El que està clar, és que més enllà de les xifres i els percentatges, el que significaran els resultats serà la manera d'entendre el poble i marcaran quines són unes prioritats per als propers anys.

Com ja sabeu, jo formo part d'una candidatura, la d’Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa. Una candidatura formada per homes i dones, torregrossins i torregrossines, que fem un pas endavant i que prenem la paraula i la decisió de dedicar part del nostre temps a treballar pel nostre poble.

Ara fa 4 anys ens presentàvem per primera vegada, proporcionant al poble i a la seva gent, una nova opció, una alternativa. Ara, continuem amb aquella essència; l’essència de ser una alternativa real pel nostre poble. Per això mirem endavant. I tenim la voluntat de fer poble, i de construir una Torregrossa millor, el poble que tots i totes nosaltres ens mereixem. 

Durant aquests 4 anys, com bé sabeu, hem tingut un representant a la corporació municipal: l’Eusebi, al qual vull agrair públicament tota la feina que ha fet, la dedicació, el seu temps, i el fet que hagi estat a nostra cara visible durant aquest temps. Esperem que a partir de diumenge sigui novament un dels nostres representants a l’Ajuntament.

El nostre grup ens presentem amb un lema molt clar: Mirem endavant!. Aquest és el nostre horitzó. Mirar endavant. I la nostra candidatura està formada per persones que poden aportar aire fresc, idees noves, imaginació i empenta. Som una candidatura jove, que té ganes de participar en el present del poble per garantir-li un millor futur. Som una candidatura de gent valenta: perquè els valents no són els que no tenen por, sinó els que tot i tenir por, tenen el coratge per afrontar-la. I per això, malgrat la feina, el poc temps, els problemes, i les coses que cadascú se sap, estem disposats a dedicar una part del temps a treballar pel poble, a millorar Torregrossa.

Som el Josep Maria, la Marionna, l'Eusebi, el Miquel, el Ramon, la M. Àngels, el Roger, la Betlem, el Josep, el Raul, la Marta i el Josep Maria. 

 

Sabem que les eleccions municipals són les més importants per l'esdevenir del nostre poble. Els ajuntaments són l’administració més propera als ciutadans, i la que, malgrat no tingui competències en segons quins àmbits, ni finançament per fer-hi front, ha de vetllar per les necessitats dels veïns i veïnes del municipi. Aquesta premissa la tenim clara. Per sobre de tot, som persones que ens agrupem per oferir la nostra voluntat de servei.

Som gent que fa política des de la proximitat, des del convenciment, amb vocació de servei, sempre tenint com a finalitat la millora i el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Som gent propera i humil, disposats a donar-ho tot, i amb uns valors republicans per bandera. Som gent honesta. I la nostra missió és ser-hi sempre: En els grans projectes i a les coses de cada dia; en els moments feliços i quan tot es complica; al costat dels que se’n surten i ajudant els que se’n sortiran; liderant reivindicacions nacionals i socials; apostant pel país i la seva gent; apostant per Torregrossa i per la seva gent. Sempre hi som!

El Josep Maria i la Marionna són el tàndem que encapçala la nostra llista, que sempre ha treballat com a grup. Aquesta és la nostra força. Som conscients que només avançarem si sumem, si pensem en positiu, si anem units i si fem de la participació la nostra bandera. 

 

El 22 de maig tenim l'oportunitat de mirar endavant! De fer un nou pas! 

Volem construir el present per guanyar el futur!