dilluns, 10 de desembre del 2007

El repetidor alacantí. Del que sembla i del que és.


Tinc especial devoció pel Conseller de Cultura de la Generalitat, des que va ser professor meu a la universitat. Tot i fer-nos classes a les 9 del matí dels dilluns, una hora poc atractiva per assistir en massa, va aconseguir que l’aula sempre estigués plena de gent.
Perquè sóc testimoni que és un gran professor, i les veus més crítiques del país l’avalen com un gran professional em fa ràbia que ara se li doni la culpa del tancament del repetidor de la Carrasqueta, a Alacant. Precisament ell és qui ha portat les negociacions perquè el tancament no es produís, i pel que ha passat avui pot semblar que no se n’hagi sortit, però cal saber ben bé les coses i no tirar pel dret, com moltes vegades estem acostumats.
Les emissions de TV3 al País Valencià es produïen sota l’al·legalitat, en tant que no hi havia una legislació que regís l’emissió d’una televisió fora dels límits del seu àmbit d’actuació. Per tant, per aquesta falta de normativa, TV3 en teoria només podia emetre en el marc del Principat. Ara bé, gràcies als repetidors d’Acció Cultural el senyal arribava fins als límits d’Alacant.
El govern del PP de València, decideix posar fi a aquesta emissió, perquè la seva filosofia no va en aquesta línia i ho empren per via judicial, denunciant aquesta falta de legalitat, i li donen la raó. I el jutge decideix que el govern valencià pot tancar els repetidors. Evidentment el que fan Camps i companyia, emparats per la resolució, és tancar-lo.

I mentrestant què? Des de Catalunya s’ha estat mirant sense dir ni piu? Doncs no. Des del primer moment, el Conseller Tresserras va engegar les negociacions perquè el tancament no es fes efectiu, i es pogués arribar a un acord amb el govern valencià. Les negociacions estan en un punt avançat, pel que fa a la possibilitat de la reciprocitat entre Tv3 al País valencià i Canal 9 al Principat. Una reciprocitat que tindrà lloc gràcies a la TDT. Però perquè això es doni primer s’ha de produir l’apagada analògica total i la implementació a tot el territori dels aparells de TDT. Per tant, estem davant d’un impàs d’un anys i mig – dos anys perquè sigui efectiva l’emissió recíproca.
Com que el govern valencià no destaca pel seu catalanisme, ni per la seva devoció pels Països Catalans, no li interessa dir que ha arribar a un acord amb el govern català, més que res perquè no és rendible electoralment. Però en canvi, fer ús de la sentencià que li dóna permís per tancar el repetidor és una arma electoral que li aporta poder i vots. I això és el que han fet.
Aquesta és la situació desitjable? És evident que no! Només faltaria! Però la penyora a pagar perquè TV3 es pugui veure de forma legal i independentment dels governs que hi hagi tan al Principat com a València és haver de passar una temporada sense emissions.
Torno a repetir, que m’hagués agradat que aquesta acció no hagués tingut lloc, i lamento profundament que la bona gent d’Alacant es quedi sense una de les millors ofertes televisives que tenien fins ara, però es veu que en política ni tot és blanc ni tot és negre.

Mentre uns denunciaven que s’ha d’arrancar la crosta nacionalista de TV3 altres intentaven salvar les emissions. Però com sempre només veiem allò que volem veure.
I ara anònim, dóna les gràcies a qui realment se les mereix, que no és altre que el PP al País Valencià. Ell és qui ha fet efectiu el tancament. O és que potser hi ha anat el Carod a tancar-lo? Va home va, prou de simplificacions cavernícoles i demagògia barata, que la gent no és tonta.

dijous, 6 de desembre del 2007

El que seré quan sigui gran...


He estrenat els 23 anys malalta. Igual és un símptoma que l'any que vindrà no serà del tot bo. O vés a saber, igual significa que anirem de pitjor a millor. Ja ho veurem. El que és pràcticament inevitable quan es compleixen anys és fer una mica de valoració dels últims mesos, i més en perspectiva, de tota la vida. Vint-i-tres anys ja és cosa seriosa. De fet, per a molta gent són massa anys. Sinó penseu en els anys de govern de CiU a la Generalitat. Clar que per altres són massa poc: si fos pel Chávez estaria al capdavant de Veneçuela, no 23 anys, sinó de forma vitalícia. Com deia aquell, tot és relatiu, així que depèn de com es miri. Les coses canvien, i amb 23 anys, poden canviar molt. De fet, i no és per posar-me melodramàtica, però quan miro enrere sempre em sembla que "cualquier tiempo fue mejor...". Clar que després surt la dosi optimista que em fa tocar de peus a terra dient que això és la sensació que tenim perquè no sabem què és el que vindrà.
Més important que la meta és el camí que fem, per això el dia a dia és el que realment importa. I als meus 23 anys hi ha dies que faig de tot menys el que hauria de fer, o potser millor dit, faig moltes coses però sempre em deixo de fer les que són importants. Em descuido de trucar algunes de les meves millors amigues per veure com estan. Em descuido de contestar aquell correu d'aquell antic company d'universitat que fa dies em va preguntar com m'anava la vida. M'oblido, sense voler, de fer una abraçada a la mare abans de marxar, o de fer-li en arribar altre cop a casa. Fins i tot hi ha dies que que vaig tan capficada que no saludo la gent del carrer en marxar cap a treballar, o que no tinc ni temps de posar-me les cançons que m'agraden abans d'anar a dormir. Sigui com sigui, la cosa és que comencem a complir més anys... i vénen les responsabilitats, i les decisions, i l'estrés...
Però com que en el fons un és allò que se sent, continuo tenint molt clar que això de fer-se gran encara em queda lluny. I mentrestant, a gaudir del dia a dia, sense oblidar les petites coses, a somriure sempre, encara que sigui davant del pastís quan comptes una espelma de més, i a continuar pensant sobre el que seré quan sigui gran!



dijous, 22 de novembre del 2007

Som una Nació i diem PROU! L'1-D tothom a Barcelona


Manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir


Som una Nació i diem PROU!

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures


Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l'Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:- És l'hora que s'acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d'infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l'espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d'uns serveis i unes xarxes públiques d'ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.- La definició d'aquest model de xarxa d'infraestructures ha de ser autocentrat. S'ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d'usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s'ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l'Eix Mediterrani, el TAV. No s'han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d'un terç dels peatges de tot l'Estat.- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d'estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d'un sistema centralitzat al servei d'un únic aeroport de primera, Barajas.- El model de mobilitat i la xarxa viària i d'infraestructures que reivindiquem ha d'estar al servei i a l'interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d'equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l'obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d'una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s'agilitin els mecanismes d'informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:


Exigim el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat de Catalunya.

Exigim la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat Espanyol.
Exigim que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els nostres impostos.

Absurditats de la justícia


Pensava que mai podria estar d'acord amb un jutge de l'Audiència Nacional, però mira, ves per on, ara coincideixo en una afirmació que va fer durant el judici pels dos acusats de cremar una foto del rei, en la que va remarcar que la situació que es va donar durant el judici era "absurda". Absurda però, gràcies a la situació que ell mateix va provocar!
No us penseu pas que m'ha posseit algun esperit monarquicoespanyolistajudicial, i ara em dedico a defensar l'Audiència, sinó més bé al contrari.
És un fet bastant lamentable el que es va donar a dimarts passat mentre es jutjava al Jaume Roua i l'Enric Stern. Ells, acusats d'injúries a la corona per cremar fotografies dels reis a Girona durant la visita dels monarques a la ciutat catalana, van respondre les preguntes del fiscal i de l'advocat en català. Fins aquí tot correcte. El jutge però, que no té ni idea de català (ni tan sols a la intimitat) va creure innecessària la presència d'un traductor i va alegar que uns nois com ells, amb la seva edat, ja haurien de conèixer perfectament el castellà.
LLàstima, però, que encara no han entès que no és qüestió de saber o no saber el castellà, sinó de poder-se expressar en la nostra llengua, de poder escollir en quin idioma es vol declarar. Pensava que anaven dient que el català també és un idioma oficial dins de l'estat plurinacional espanyol..
Bé, la situació va ratllar l'absurditat, tenint en compte les declaracions dels nois en català mentre el jutge no entenia ni una paraula del que s'estava explicant. I la situació és més que lamentable si tenim en compte que el jutge va dictar sentència sense haver-se enterat de la missa.
Així doncs, perquè serveixen els judicis? És només una parafernàlia de la justícia? Si els jutges ja tenen pensades les penes abans d'escoltar els acusats i els advocats, ens podem estalviar els tràmits, no? I, qui jutjarà l'Audiència per haver negat un dret fonamental als acusats i per celebrar un judici sense garanties?

Tot plegat, un exemple més de la merda de país en el qual ens fan viure.

Des d'aquí un recolzament als dos acusats, i un reconeixement per no deixar-se trepitjar.

dijous, 15 de novembre del 2007

Una cançó sempre va bé!

Una setmana sense actualitzar ja em comença a fer vergonya... Hi ha tantes coses sobre les que escriure... Tantes notícies, tants temes que comentar, tantes històries, anècdotes, vivències... Però ho deixaré per un altre dia. Aquesta nit, escoltant música mentre estava fent una mica de feina m'ha sortit el Llach. El mestre. Què gran! I sense voler, fruit de la casualitat, m'he fixat en una cançó en la qual no havia parat atenció abans. "Dona'm la mà". Aquí us l'escric per tots i totes vosaltres. Per submergir-se uns minuts en el món llachinià i gaudir-ne. Evidentment, lletra de Miquel Martí i Pol, l'altre mestre!

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà,
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.

Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que han de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem

creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest

com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
que s'exalta el vell desig d'un món millor.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Sobre rodes...


Durant el Pont de Tots Sants mentre a casa nostra estavem celebrant la Castanyada, entre panellets i moscatell, se succeien simultàniament dos esdeveniments prou importants a escala internacional i de la qual Catalunya n'era protagonista. Per una banda, els nois de la Selecció Catalana d'Hoquei es proclamaven subcampions de la copa Amèrica. Sí ja ho sé, no va poder ser. Sí ja ho sé, és la Copa Amèrica. Però crec que és una escletxa de llum per arribar no molt tard al ple reconeixement. No es va guanyar, però es va fer un paper més que digne, i el més important, els jugadors representaven Catalunya. L'equip formava abans dels partits amb l'himne dels Segadors de fons, i l'entrenador, el gran Camps, donava les instruccions en català als temps morts. No es tracta d'acontentar-nos amb partits de costellada ja, allò anava de veres, i vam estar a l'alçada de l'ocasió.



Però a l'altra punt de món, concretament, a Austràlia, conqueríem també dos títols mundials. Parlo de la mateixa Federació Catalana de Patinatge, però en aquest cas de la disciplina de patinatge artístic. Per quarta vegada consecutiva, les patinadores del Club Olot pujaven al caixó més alt del podi. Es posaven el públic a la butxaca amb un espectacular xou, i demostraven una vegada més que són les millors del món amb diferència. També el Club de Sant Celoni va procalmar-se campió mundial de la categoria dels grups petits, i d'aquesta manera arrodonia el resultat català.


A vegades, quan es guanya moltes vegades, dóna la sensació que la victòria és una cosa fàcil. Fins i tot, arriba a convertir-se una cosa obligada. Però ni de bon tros té res de senzill fer cada any el camí des del principi. Pensar les idees, l'esforç dels entrenaments, hores i hores de treball, de tornar-hi que no ha estat res, i la cursa fins al títol mundial: superar el provincial, el català, l'espanyol, l'europeu, i finalment arribar a la fase final. I tot això, en un esport que es troba a anys llum de la repercussió social, econòmica i de reconeixement del futbol.
Tant els jugadors d'hoquei des de Recife, com els clubs catalans des d'Austràlia, van situar Catalunya com a referent dins el Patinatge mundial. Tan uns com els altres es mereixen la més gran felicitació per la feina, i sobretot el suport unànim de la societat catalana, l'admiració d'una modesta patinadora, i mil gràcies per fer-nos feliços. Ànims!!

dimarts, 30 d’octubre del 2007

NOU BLOC!

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha obert un nou bloc per tal d'informar als internautes de les accions que emprén i de les preguntes i mocions que presenta a l'Ajuntament, a més a més, de mostrar les opinions sobre els temes importants que afecten el poble. De moment, és un bloc modest, però amb tot el necessari per començar a caminar en l'infinit món de la xarxa. Així que ja ho sabeu, si esteu interessats en tenir una altra visió de la realitat torregrossina el web http://erctorregrossa.blogspot.com/ és una eina que teniu al vostre abast.

Hi sou benvinguts i benvingudes!

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ja n'hi ha prou! Volem els papers segrestats a Salamanca

Diumenge passat, dia 21, vaig tenir el privilegi de ser una de les 12.000 persones que vam omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per reclamar el retorn dels Papers catalans que encara es troben segrestats a Salamanca. Va ser tot un acte marcat per l'emotivitat, present en el record de les víctimes del franquisme personificades en Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antic. Va ser un acte marcat també per la ràbia que se'ns encenia en veure els vídeos de la història dels papers i totes les injustícies que s'han comès, totes les mentides que ens han fet creure, i les desqualificacions que hem hagut de sentir com a poble per tan sols voler recuperar el que és nostre. Va ser un acte amb força. Un força espontània que venia de les grades en forma de consignes i crits en favor de la independència i Catalunya. I se'ns dubte va ser un acte de dignitat per reclamar amb la cara ben alta, sense pors, sense manies, sense renúncies, que tornin els papers, i que es faci justícia després de 70 anys.

La tarda va ser un cúmul de moments, i costa d'entendre com va anar sense haver-hi estat. De tot plegat però, crec que se'n pot extreure una bona conclusió. Hem de tornar a felicitar-nos pel bé que funcionen les mobilitzacions de la societat civil. La comissió de la dignitat ha aconseguit mobilitzar la gent, que ja n'està farta i que com deia el lema, ja en té prou. A escala més petita, enmig del Sant Jordi, vaig reviure l'essència de la manifestació "Som una nació" del 18 de febrer del 2006. I allò em va encoratjar, perquè només amb la força i la unitat de tots i totes podrem aconseguir allò que ens proposem.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Josep Lluis Carod-Rovira respon a TVE "Tengo una pregunta para usted"

Com a dirigent polític està clar que l'ha cagat algunes vegades i ha encertat el camí en d'altres. Com a líder del partit ha sapigut situar Esquerra com una organització de referència a Catalunya, tot i haver entrepusat alguns cops. Com a català, ahir, davant de tot l'estat, i amb la flor i la nata de l'Espanya profunda davant, va ser clar i contundent.
Crec que va estar realment bé. Sí senyor, aquesta vegada va saber representar molts catalans i catalanes que l'estàvem mirant.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Polònia - El rei d'Espanya crema les seves fotos

Un altre cop, s'ha de felicitar la gent que fa Polònia.

Ara bé, deixant de banda l'humor intel·ligent que ens regalen cada dijous, vull deixar clar que per sobre de tot defenso la llibertat d'expressió per damunt de les criminalitzacions i sacralitzacions, però això no vol dir que comparteixi l'estratègia de cremar fotografies per tal de protestar, reivindicar o fer-se sentir. Mireu, digueu el que digueu els anòmis que deixeu algun comentari en aquest bloc de tan en tan, no és més antimonàrquic qui crema més fotografies del rei, ni més independentista qui porta l'estelada lligada al coll. Jo no he cremat cap fotografia i em sembla que no en cremaré, però estigueu alerta abans de criticar-me: per res del món recolzo la persecució judicial i mediàtica que estan patint les persones que ho han fet. Perquè com deia, la llibertat d'expressió és un dels drets fonamentals per esdevenir persones lliures. I en aquest cas és injust tot el que està caient a sobre dels i les joves catalans per tal de protestar a través de la crema de fotografies. Igual que són injustes les lleis que blinden al rei, i el situen en una posició privilegiada quan parlem d'injúries, calúmnies, o ultratges. Precisament aquestes desigualtats entre persones, i aquests privilegis d'una família per sobre de la resta, sense oblidar que la corona actual no és altra que l'herència més directa del franquisme, fa que em declari antimonàrquica.

si és cert que som iguals davant la llei... perquè collons jo mai podré ser rei!