Sobre rodes...

Durant el Pont de Tots Sants mentre a casa nostra estavem celebrant la Castanyada, entre panellets i moscatell, se succeien simultàniament dos esdeveniments prou importants a escala internacional i de la qual Catalunya n'era protagonista. Per una banda, els nois de la Selecció Catalana d'Hoquei es proclamaven subcampions de la copa Amèrica. Sí ja ho sé, no va poder ser. Sí ja ho sé, és la Copa Amèrica. Però crec que és una escletxa de llum per arribar no molt tard al ple reconeixement. No es va guanyar, però es va fer un paper més que digne, i el més important, els jugadors representaven Catalunya. L'equip formava abans dels partits amb l'himne dels Segadors de fons, i l'entrenador, el gran Camps, donava les instruccions en català als temps morts. No es tracta d'acontentar-nos amb partits de costellada ja, allò anava de veres, i vam estar a l'alçada de l'ocasió.

Però a l'altra punt de món, concretament, a Austràlia, conqueríem també dos títols mundials. Parlo de la mateixa Federació Catalana de Patinatge, però en aquest cas de la disciplina de patinatge artístic. Per quarta vegada consecutiva, les patinadores del Club Olot pujaven al caixó més alt del podi. Es posaven el públic a la butxaca amb un espectacular xou, i demostraven una vegada més que són les millors del món amb diferència. També el Club de Sant Celoni va procalmar-se campió mundial de la categoria dels grups petits, i d'aquesta manera arrodonia el resultat català.

A vegades, quan es guanya moltes vegades, dóna la sensació que la victòria és una cosa fàcil. Fins i tot, arriba a convertir-se una cosa obligada. Però ni de bon tros té res de senzill fer cada any el camí des del principi. Pensar les idees, l'esforç dels entrenaments, hores i hores de treball, de tornar-hi que no ha estat res, i la cursa fins al títol mundial: superar el provincial, el català, l'espanyol, l'europeu, i finalment arribar a la fase final. I tot això, en un esport que es troba a anys llum de la repercussió social, econòmica i de reconeixement del futbol.

Tant els jugadors d'hoquei des de Recife, com els clubs catalans des d'Austràlia, van situar Catalunya com a referent dins el Patinatge mundial. Tan uns com els altres es mereixen la més gran felicitació per la feina, i sobretot el suport unànim de la societat catalana, l'admiració d'una modesta patinadora, i mil gràcies per fer-nos feliços. Ànims!!

NOU BLOC!

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha obert un nou bloc per tal d'informar als internautes de les accions que emprén i de les preguntes i mocions que presenta a l'Ajuntament, a més a més, de mostrar les opinions sobre els temes importants que afecten el poble. De moment, és un bloc modest, però amb tot el necessari per començar a caminar en l'infinit món de la xarxa. Així que ja ho sabeu, si esteu interessats en tenir una altra visió de la realitat torregrossina el web http://erctorregrossa.blogspot.com/ és una eina que teniu al vostre abast.

Hi sou benvinguts i benvingudes!

Ja n'hi ha prou! Volem els papers segrestats a Salamanca

Diumenge passat, dia 21, vaig tenir el privilegi de ser una de les 12.000 persones que vam omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per reclamar el retorn dels Papers catalans que encara es troben segrestats a Salamanca. Va ser tot un acte marcat per l'emotivitat, present en el record de les víctimes del franquisme personificades en Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antic. Va ser un acte marcat també per la ràbia que se'ns encenia en veure els vídeos de la història dels papers i totes les injustícies que s'han comès, totes les mentides que ens han fet creure, i les desqualificacions que hem hagut de sentir com a poble per tan sols voler recuperar el que és nostre. Va ser un acte amb força. Un força espontània que venia de les grades en forma de consignes i crits en favor de la independència i Catalunya. I se'ns dubte va ser un acte de dignitat per reclamar amb la cara ben alta, sense pors, sense manies, sense renúncies, que tornin els papers, i que es faci justícia després de 70 anys.

La tarda va ser un cúmul de moments, i costa d'entendre com va anar sense haver-hi estat. De tot plegat però, crec que se'n pot extreure una bona conclusió. Hem de tornar a felicitar-nos pel bé que funcionen les mobilitzacions de la societat civil. La comissió de la dignitat ha aconseguit mobilitzar la gent, que ja n'està farta i que com deia el lema, ja en té prou. A escala més petita, enmig del Sant Jordi, vaig reviure l'essència de la manifestació "Som una nació" del 18 de febrer del 2006. I allò em va encoratjar, perquè només amb la força i la unitat de tots i totes podrem aconseguir allò que ens proposem.

Josep Lluis Carod-Rovira respon a TVE "Tengo una pregunta para usted"

Com a dirigent polític està clar que l'ha cagat algunes vegades i ha encertat el camí en d'altres. Com a líder del partit ha sapigut situar Esquerra com una organització de referència a Catalunya, tot i haver entrepusat alguns cops. Com a català, ahir, davant de tot l'estat, i amb la flor i la nata de l'Espanya profunda davant, va ser clar i contundent.
Crec que va estar realment bé. Sí senyor, aquesta vegada va saber representar molts catalans i catalanes que l'estàvem mirant.

Polònia - El rei d'Espanya crema les seves fotos

Un altre cop, s'ha de felicitar la gent que fa Polònia.

Ara bé, deixant de banda l'humor intel·ligent que ens regalen cada dijous, vull deixar clar que per sobre de tot defenso la llibertat d'expressió per damunt de les criminalitzacions i sacralitzacions, però això no vol dir que comparteixi l'estratègia de cremar fotografies per tal de protestar, reivindicar o fer-se sentir. Mireu, digueu el que digueu els anòmis que deixeu algun comentari en aquest bloc de tan en tan, no és més antimonàrquic qui crema més fotografies del rei, ni més independentista qui porta l'estelada lligada al coll. Jo no he cremat cap fotografia i em sembla que no en cremaré, però estigueu alerta abans de criticar-me: per res del món recolzo la persecució judicial i mediàtica que estan patint les persones que ho han fet. Perquè com deia, la llibertat d'expressió és un dels drets fonamentals per esdevenir persones lliures. I en aquest cas és injust tot el que està caient a sobre dels i les joves catalans per tal de protestar a través de la crema de fotografies. Igual que són injustes les lleis que blinden al rei, i el situen en una posició privilegiada quan parlem d'injúries, calúmnies, o ultratges. Precisament aquestes desigualtats entre persones, i aquests privilegis d'una família per sobre de la resta, sense oblidar que la corona actual no és altra que l'herència més directa del franquisme, fa que em declari antimonàrquica.

si és cert que som iguals davant la llei... perquè collons jo mai podré ser rei!

SALTEN ESPURNES!

No em fa cap por dir ben alt que jo també sóc ANTIMONÀRQUICA! i que per mi, i tal com deia aquell, una Corona no és res més que un barret que deixa passar la pluja!

I ja està, ni fa falta justificar-se, ni fa falta donar explicacions! O potser ens van preguntar si el volíem el rei?

HEM FET EL CIM!

Aquest cap de setmana passat, juntament amb uns companys i companyes "de lluita" hem anat d'excursió al Pedraforca. La veritat, i és que s'ha de ser sincers, jo no estic gaire acostumada a fer viatgets d'aquest tipus: amb motxilla i cantimplora i venga a grimpar per les pedres. No sóc una fanàtica de l'excursionisme ni em tira molt això de pujar i pujar per després tornar a baixar i baixar... Però també cal acceptar les realitats quan es presenten davant dels nassos. I he de reconèixer que en arribar al cim del Pedraforca em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, i evidentment de tot el grup que anàvem, d'haver aconseguit la petita gesta. No puc magnificar gaire sobre el cim fet, ja que molta gent ha pujat la muntanya en qüestió, però és d'aquelles coses que fan sentir bé a un mateix. Arribar a dalt, i veure tot el panorama als teus peus és la millor recompença a l'esforç fet. El paisatge és genial, impressionant. La sensació, difícil d'explicar: calma, pau, i desconexió total de la vida quotidiana. La segona part del dia és l'arribada. Quan tornes arribar al punt de partida i gires els ulls enrere i veus d'on vens, dóna la sensació que ets una mica més gran i important, perquè ja has fet una cosa més que poder explicar. Llavors apareix el cansament, les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
Al cap i a la fi, l'excursió al Pedraforca és ben bé com les diverses metes que apareixen a la vida: fan falta esforç, lluita, constància i coratge per aconseguir fer el cim, i un cop coronat, ja ve la satisfació del premi, d'haver aconseguit un nou repte.

Brindo pel Pedraforca, brindo per la Patum, brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.... I Brindarem tot maleint, la memòria de Felip Quint, I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint...

QUE HIPÒCRITES!

Dimarts vinent, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. En aquesta ocasió, amb especial èmfasi des de Ponent perquè es compleixen els 300 anys de la caiguda de Lleida davant de les tropes Borbòniques (per ser més exactes l’aniversari serà a l’octubre, però simbòlicament ho commemorem per la Diada). Arreu de viles i ciutats, una de les tradicions més arrelades és fer ofrenes florals en llocs reivindicatius o emblemàtics per recordar tots els nostres avantpassats que van lluitar per defensar les nostres lleis i el nostre país. Si a Lleida aquestes ofrenes es duen a terme a l’edifici del Roser on la història explica que hi ha haver una matança indiscriminada de tots els ciutadans que el 1707 s’hi van refugiar, a Barcelona el punt neuràlgic de trobada és el monument a Rafael de Casanova, Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona que va defensar la ciutat l’11 de setembre de fa 293 anys. Com és ben sabut, associacions, partits, entitats, i totes aquelles persones que ho desitgin, s’acosten al monument del moianès per recordar la seva memòria. És un acte sens dubte simbòlic i emotiu, on no hi falta mai el cant dels segadors. Enguany però, la prèvia de la Diada ha vingut marcada per les declaracions de dos partits polítics que precisament no s’identifiquen gaire ni amb l’11 de setembre, ni amb els sentiments catalans.
Per una banda Albert Rivera, líder de Ciutadans ha confirmat que el seu partit no assistirà a l’ofrena floral a Rafael de Casanova, sota l’argument de “no rendir homenatge a cap mite nacionalista”. I jo, que me n’alegro! I és que només faltaria que un partit que predica el que predica, que es defineix espanyolista i que coincidint amb la Diada vol “desmuntar la mitologia del nacionalisme sobre l’11 de setembre” es presentés com qui no vol la cosa, a retre homenatge a la figura de Casanova quan segurament no saben ni qui va ser.
Tot el contrari que el PP (C?), amb el seu nou flamant president, Daniel Sirera, el qual si que ha anunciat que tornarà a participar a la tradicional ofrena perquè “vol evitar que la Diada sigui només la festa dels nacionalistes”. Tot i que, també ha deixat clar que l’11 de setembre no és pas una diada Nacional, sinó que és la “fiesta de la comunidad y de todos los catalanes”. Doncs no senyor. És indignant banalitzar el que és la festa més important dels catalans i les catalanes, en la qual, per desgràcia, commemorem una derrota que es va prendre totes les lleis i drets que teníem i que va convertir Catalunya en una mera colònia d’Espanya. I és d’hipòcrites assistir a un acte en el qual no es creu, parlar d’uns sentiments que no es tenen i portar una ofrena a una persona que va defensar Catalunya de persones com les que formen part del seu partit. El que és pitjor és que segurament la veritable raó de l’assistència dels peperos és la de provocar la resta d’assistents, i la gent catalana. Després, ja sabrem què vindrà: fer-se les víctimes si algú els xiula o escridassa, clamar al cel perquè a Catalunya no hi ha llibertat i on la gent espanyolista està discriminada... Doncs saps què? Ben bé que s’ho mereixen, però ja m’agradaria que per una vegada a la vida, fóssim més llestos i llestes i els ignoréssim durant la seva ofrena. Amb silenci, com si no hi fossin. El victimisme és el seu aliment, i de ben segur que se n’aprofitaran, i si no, temps al temps, que venen eleccions!

SE US VEU EL LLAUTÓ!!! (PER ENÈSIMA VEGADA)

La Federació espanyola de futbol ja ha tornat a fer de les seves. Aquest cop vetant el partit que havia de disputar la Selecció Catalana contra els Estats Units el proper 14 d’octubre. De fet, no sorprèn gaire una notícia com aquesta, ja que l’estrany seria que aplaudissin la iniciativa i compressin entrades per venir a animar els jugadors catalans.
Però és clar, veient el previsibles que són, ja directament podien haver dit que no autoritzen el partit perquè no els dóna la gana, en lloc de buscar unes excuses barates que cauen pel seu propi pes i no convencen a ningú. Aquest cop, l’argument que tenen és que el partit s’havia de jugar en calendari oficial (calendari FIFA) i per tant, els partits “de costellada” no hi tenen cabuda. Llàstima que precisament l’any passat es va disputar un Catalunya-Euskadi a principis d’octubre també en que ja llavors era calendari oficial. Sembla que d’un any per l’altre s’obliden ràpidament les coses, i el que per l’any passat era totalment legal, aquest any esdevé un atac a la mare pàtria Espanya.

Bé, sigui com sigui, la societat catalana ja s’hi ha pronunciat. Partits polítics, blogosfera digital, entitats i associacions, articulistes i gent del carrer coincideixen a reclamar que la Federació espanyola rectifiqui. Clar que el que encara no es deuen haver adonat és que com més prohibeixen una cosa, més ganes tenim d’aconseguir-la...

Bon dia Basté!

Torna el setembre, i amb ell, la normalitat (feina, escola, tasques quotidianes...). Clar que també per alguns arriba el síndrome post-vacacional! Però això ja és problema de mala gestió de les vacances.
El cas és que avui, 3 de setembre, també els mitjans de comunicació han tornat a la “normalitat” i han començat les noves temporades dels programes estrelles de les diverses emissores. La nuestra (perdó, TV3) ha engegat altre cop Els matins del Cuní i la Nit al Dia amb la Terribas i Catalunya Ràdio també ha donat el bon dia a través del Basses.
Però el que més feliç m’ha fet aquest matí ha estat escoltar El Món de Rac1 conduït pel Jordi Basté. Abans que res, he de reconèixer que jo vaig ser una d’aquelles trànsfugues que quan el Basté va deixar de presentar el No ho diguis a ningú i se’n va anar de Catalunya Ràdio cap a Rac1 també vaig fer el canvi d’emissora de referència. En aquest cas, jo no escoltava un programa esportiu nocturn, sinó el Basté! Perquè s’ha de reconèixer que té una manera de fer que el caracteritza. El seu estil peculiar, directe, sense embuts, també irònic és clar! va saber-se guanyar els oients de la franja nocturna, i ara, continuarà, de ben segur, amb la tendència de posar-se els oients del matí a la butxaca. Està clar que els esports (que ha estat fent fins ara) no és el mateix que un magazine matinal, però avui ja s’ha estrenat amb bon peu (almenys l’estona que he pogut escoltar-lo) i segur que se’n sortirà prou bé amb la resta de temes de l’actualitat.
No us penseu que m’ha pagat perquè li faci propaganda! Sinó que ben al contrari, com a aprenent de periodista que sóc, sempre l’he tingut com un professional de referència.

Malgrat tot, com que mai plou al gust de tothom, el que serà pitjor a partir d’ara és no escoltar-lo a les retransmissions del Barça, o bé no gaudir de les seves editorials a l’inici del Tu diràs. Tot i això, l’equip esportiu de Rac1, és una gran plantilla, un equip de Champions, diríem en llenguatge futbolístic. I des del moment que vaig decidir canviar Catalunya Ràdio per Rac1 ja m’han tingut com a oient fidel. Pertanyi al grup que pertanyi, i tingui la ideologia que tingui l’emissora, s’ha de reconèixer que actualment és la millor ràdio que podem trobar a Catalunya, amb els millors professionals i els millors programes ( Minoria Absoluta, Versió Rac1...) De fet, tenint en compte el camí que segueixen les cadenes de la Corporació, me n’alegro del canvi de sintonia que vaig fer! Però no puc sinó lamentar-me per la direcció poc nacional que segueixen tan Catalunya Ràdio com TV3. Siusplau, que vinguin vents millors i que redrecin les veles!!!