Últimament, més que abans, tinc la gran oportunitat de conèixer moltes persones, homes, dones, nois i noies, ..., que d'alguna manera es mereixen tota la meva admiració. Són ciutadans que en el seu àmbit, en el seu sector, en les seves creences, en la seva feina, en les seves rutines, defensen allò que viuen, lluiten per allò que defensen i s'aixequen cada dia amb la ferma convicció de no llençar mai la tovallola. Cadascú a la seva manera, cadascú amb les seves paraules. Cada un des de cada lloc, i tots i totes amb vehemència i passió.
Responsabilitat...
La nostra responsabilitat, la responsabilitat d'aquells que tenim responsabilitats, és la de fer possibles els impossibles. És la de canalitzar aquestes lluites justes en un món injust, en un país injust, i aconseguir i aportar solucions. Aquesta és la meva tasca i així entenc que ha de ser. Ho era abans, des d'una altra situació, i ho és ara, encara de forma més forta. La impotència que pugui sentir a vegades i els atzucacs on inevitablement fem cap, es combaten amb la força i l'empenta d'aquells que amb els ulls brillants ens apel·len directament.
La nostra força és la nostra gent...
Són herois quotidians. Homes i dones, nois i noies imprescindibles. Sé segur que com a país ens en sortirem. Però no només això. Se segur que aconseguirem canviar-ho tot. Tinc clar que com a país ens en sortirem quan els escolto, quan els miro, quan compartim converses, diàlegs, mobilitzacions i reivindicacions. Com diu aquell, la nostra força és la nostra gent. I per això tinc clar que tirarem endavant i serem, no només capaces de superar el moment, sinó que serem capaces de tot allò que ens proposem: de fer possibles els impossibles i de convertir en justa la injustícia.
Aquest és el vídeo del programa "Parlament" de TV3 on surt el reportatge sobre el Club Esportiu Patí Torregrossa. Una de les entitats que més important ha estat per mi al llarg de la vida. Viure sobre rodes és una filosofia de vida, la que t'ensenya la cultura de l'esfoç, la capacitat de superació, la d'aprendre gaudint o de gaudir aprenent, la del companyerisme, i la que et trasmet una lliçó pel dia a dia: si caiem, ens hem d'aixecar ràpidament!
Per fi reactivo per enèssima vegada el bloc. I a l'entrar-hi em trobo un escrit a mitges. Un escrit que versava sobre els sentiments experimentats durant una campanya electoral frenètica al mes de novembre i un post eleccions marcat pels canvis, l'adaptació i un procés d'aprenentatge constant per fer la tasca que m'havien encomanat les urnes. Un gran repte i una gran responsabilitat, que des del primer dia encaro amb il·lusió i respecte que es mereix.
5 desembre 2012-
Han passat dos mesos des que es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. I en dos mesos, que han passat tan ràpid com un obrir i tancar d'ulls, però que s'han fet eterns si ara mirem enrere, han tingut lloc molts esdeveniments que ens han portat fins ara.
El 6 d'octubre, tot recordant els fets d'octubre del 34 i la proclamació de l'Estat Català per part de Companys, les JERCcelebravem un Consell Nacional on m'escollien candidata de l'organització a la qual milito des de fa més de 8 anys, i amb conjuntament amb 12 companys i companyes més formàvem els representants de les JERC a les llistes d'ERC.
A finals d'octubre aprovàvem el programa i presentàvem lema i imatge: El país que volem! El país que farem.
Quinze dies oficials de campanya i uns quants més de propina previs que van ser intensos i gratificants, i al llarg dels quals vaig acabar fent una quarentena d'actes i 2.893 quilòmetres pel territori. En el fons, un regal en forma d'experiència vital, de col·lecció de coneixements, de grans descobriments, de superació de reptes, de retrobar gent magnífica, de veure companys i companyes deixar-hi la pell, d'il·lusió i energia, i de participar d'un país que es posava dempeus.
L'oportunitat de poder representar l'organització que ha format part d'uns quants anys de la meva vida, sumat a l'oportunitat d'aprendre, d'explicar, de posar la veu a unes idees i de compartir l'esperança i la il·lusió d'estar escrivint les pàgines de la història del nostre país, des de la modèstia, es converteixen en un agraiment immens a totes aquelles persones que ho van fer possible. Que van fer possible això:
I fins ara, uns dies després del 25N, no he pogut reflexionar i assimiliar què volien dir les xifres del recompte. Unes xifres, uns vots, una confiança, que donaven 21 diputats a Esquerra Republicana de Catalunya i que em convertien en una representant més del poble català, del meu país. La responsabilitat i el privilegi de ser diputada de les JERC i per tant portar la veu del jovent independentista a la cambra catalana, la veu d'un poble que demana llibertat i justícia.
Només em queda agrair a tothom. La feina, les hores, la dedicació, els somriures, les bronques, els nervis, les abraçades, els argumentaris, la sinceritat, ... tot! Agrair el fer-ho possible. I tot descobrint que si allò ho vam fer possible, som capaces i capaços de tot!
L’11
de setembre, prop de dos milions de persones omplíem el centre de Barcelona.
Aquest dijous passat, 27 de setembre, el Parlament ha aprovat la resolució que
acorda convocar un referèndum d’autodeterminació durant la propera legislatura
perquè el poble no només omplim els carrers sinó també les urnes. Aquesta és la
primera victòria: poder votar, poder expressar de forma lliure i democràtica la
voluntat de cadascú sobre el futur del país. Sembla que el país s’hagi posat
les piles, que hagi canviat de motor. Hem viscut alguns dies històrics durant
les últimes tres setmanes, però cal agafar aire i reflexionar.
La
primera constatació és que el president Mas ha sabut jugar les seves cartes i ha
actuat bé. Des de la manifestació de l’11 de setembre, el president ha liderat
la veu de Catalunya i ha sabut dir allò que bona part de la societat catalana
volia sentir. I vagi per endavant que jo no l’he votat i no crec que el voti
mai. Però penso que és de justícia reconèixer-ho. Sigui per tacticisme, sigui
per estratègia electoral, sigui per amagar la seva gestió dels últims dos anys
o perquè realment es creu allò que ara pronuncia; sigui pel motiu que sigui,
entenc des del meu humil parer que ha exercit de president d’un país que vol
ser lliure. I això pel país és bo.
Amb
això n’hi ha prou? No. Hem d’idolatrar el president? Tampoc. El molthonorable
dels últims 15 dies no pot amagar-nos el Mas dels últims dos anys: uns 24 mesos
caracteritzats per les retallades en el sector públic i, per tant, en l’estat del
benestar; mitja legislatura d’actuar amb mà dura contra els dèbils i de forma
suau amb els forts; uns dos anys pactant amb el PP, al Parlament, a les
Diputacions, i votant a Madrid de forma incoherent per interessos particulars.
El president i el Govern de les retallades és el mateix que el que ara proclama
als quatre vents les estructures d’estat, la transició nacional, la sobirania i
la plenitud de Catalunya.
Per
tot això desconfio del que pot venir. I em porta a combinar la meva sensació
d’il·lusió, esperança i d’emoció amb la por i la incertesa. La por que les
paraules pronunciades amb fermesa se les emportin els primers vents de tardor;
por que la defensa aferrissada per fer un referèndum l’enterri la neu de
l’hivern. Perquè ja ha passat abans; perquè ja van trair la voluntat del país.
I si això passa serà trist. I davant l’oportunitat històrica, ningú perdonarà
aquells que abarateixin el somni. Aquells que utilitzin l’esperança per guanyar
escons.
Però
hi ha més. Ara que com a país hem començat a saltar el mur, que agafem el camí
recte i ferm cap a la llibertat, ara que es lidera la lluita nacional amb
consens i majories, ara és quan és més necessari que mai persistir en la
defensa de la lluita social. Perquè lluita nacional i social van lligades de la
mà, són indissociables, no s’entenen una sense l’altra. De res serveix una
Catalunya sobirana sense justícia i igualtat. De res em val una Catalunya
lliure on els seus homes i les seves dones siguem esclaus dels mercats, els
bancs, les corrupteles i les injustícies.
Hi
estem a prop. Més que mai. Allò que abans no sabíem si passaria, ara tenim clar
que passarà. No sabem quan. Però passarà. És inevitable. Però cal mesurar molt
com ho fem. Vindran temps difícils, és cert. L’oposició espanyola no ha ni
començat. Però a la vegada és el procés més apassionant que podem viure. Alliberem
el país de les cadenes i de la injustícia.
I el dia que aconseguim el somni. Tornarem a
despertar-nos i continuarem. Perquè ens quedarà la meitat de la nació per
alliberar.
Em dóna la sensació que hem renunciat com a poble a exercir la nostra força. Tinc la impressió que hem abandonat abans de començar la lluita. Crec que hem deixat de creure'ns que nosaltres, la suma de tots nosaltres, tenim el veritable poder per decidir.
Tinc aquesta sensació quan la gent ho dóna tot perdut i diuen els tan repetits "això no servirà per res..." "ara ja és massa tard"... Em dóna aquesta sensació quan sento reiteradament que ningú vol fer el sacrifici un dia, tenint en compte que això pot portar a beneficis a mig termini.
M'agradaria pensar que som capaços de canviar l'edevenir d'un país. M'agradaria creure que podem canviar el destí d'un poble. M'agradaria saber que som gent valenta!
No escriuré aquí la llista dels motius pels quals fer vaga; no ecriuré sobre els arguments en contra de la Reforma Laboral. Tampoc denunciaré el greuge social i fiscal que vivim els Països Catalans i que ens escanyen encara més. No cal. Hi ha molts llocs on trobar aquesta informació.
Simplement deixaré per escrit que, igual que em manifestava contra la Guerra d'Iraq quan estava a la universitat; o igual que em manifesto cada any l'11 de setembre, o igual que he fet concentracions en favor dels drets de les dones; demà faré vaga i aniré a la manifestació. Perquè potser no s'aconsegueix tot allò que voldria, però segur que callant i abaixant el cap tampoc s'aconseguirà.
No vull permetre que la meva generació sigui la generació perduda. No vull haver de marxar a l'estranger per guanyar-me la vida. No vull descobrir un dia que no vaig fer allò que calia.
Sí, faré vaga! Perquè sé que tu també l'hauries fet!
Suposo que és a còpia d'experiències, quan un acaba descobrint allò que val la pena de veritat. Allò que com va dir un dels petits més grans "és invisible als ulls". Allò que només es pot sentir amb el cor, amb els sentiments, allò lligat estretament amb les emocions.
Suposo que és a còpia que fas anys, que la vida agafa un regust tendre i nostàlgic. De repàs d'allò que has fet, de balanç del temps passat; i de resum d'allò pendent, del que encara queda per fer. Somnis passats i somnis futurs que s'entrellacen en un present inabastable però constant.
Suposo que és amb el pas del temps, que es curen algunes ferides i es cicatritzen les marques de guerra. I que s'obren les esperances i retorna la il·lusió. Sempre amb el raconet dedicat a les coses que se n'han anat, però que com tot allò important, malgrat no poder veure amb el ulls, ho podem veure amb el cor.
Aquest diumenge, 22 de maig, tindran lloc les eleccions municipals. Aviat doncs, sabrem com quedaran formades les noves corporacions municipals del país. El que està clar, és que més enllà de les xifres i els percentatges, el que significaran els resultats serà la manera d'entendre el poble i marcaran quines són unes prioritats per als propers anys.
Com ja sabeu, jo formo part d'una candidatura, la d’Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa. Una candidatura formada per homes i dones, torregrossins i torregrossines, que fem un pas endavant i que prenem la paraula i la decisió de dedicar part del nostre temps a treballar pel nostre poble.
Ara fa 4 anys ens presentàvem per primera vegada, proporcionant al poble i a la seva gent, una nova opció, una alternativa. Ara, continuem amb aquella essència; l’essència de ser una alternativa real pel nostre poble. Per això mirem endavant. I tenim la voluntat de fer poble, i de construir una Torregrossa millor, el poble que tots i totes nosaltres ens mereixem.
Durant aquests 4 anys, com bé sabeu, hem tingut un representant a la corporació municipal: l’Eusebi, al qual vull agrair públicament tota la feina que ha fet, la dedicació, el seu temps, i el fet que hagi estat a nostra cara visible durant aquest temps. Esperem que a partir de diumenge sigui novament un dels nostres representants a l’Ajuntament.
El nostre grup ens presentem amb un lema molt clar: Mirem endavant!. Aquest és el nostre horitzó. Mirar endavant. I la nostra candidatura està formada per persones que poden aportar aire fresc, idees noves, imaginació i empenta. Som una candidatura jove, que té ganes de participar en el present del poble per garantir-li un millor futur. Som una candidatura de gent valenta: perquè els valents no són els que no tenen por, sinó els que tot i tenir por, tenen el coratge per afrontar-la. I per això, malgrat la feina, el poc temps, els problemes, i les coses que cadascú se sap, estem disposats a dedicar una part del temps a treballar pel poble, a millorar Torregrossa.
Som el Josep Maria, la Marionna, l'Eusebi, el Miquel, el Ramon, la M. Àngels, el Roger, la Betlem, el Josep, el Raul, la Marta i el Josep Maria.
Sabem que les eleccions municipals són les més importants per l'esdevenir del nostre poble. Els ajuntaments són l’administració més propera als ciutadans, i la que, malgrat no tingui competències en segons quins àmbits, ni finançament per fer-hi front, ha de vetllar per les necessitats dels veïns i veïnes del municipi. Aquesta premissa la tenim clara. Per sobre de tot, som persones que ens agrupem per oferir la nostra voluntat de servei.
Som gent que fa política des de la proximitat, des del convenciment, amb vocació de servei, sempre tenint com a finalitat la millora i el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Som gent propera i humil, disposats a donar-ho tot, i amb uns valors republicans per bandera.Som gent honesta. I la nostra missió és ser-hi sempre: En els grans projectes i a les coses de cada dia; en els moments feliços i quan tot es complica; al costat dels que se’n surten i ajudant els que se’n sortiran; liderant reivindicacions nacionals i socials; apostant pel país i la seva gent; apostant per Torregrossa i per la seva gent. Sempre hi som!
El Josep Maria i la Marionna són el tàndem que encapçala la nostra llista, que sempre ha treballat com a grup. Aquesta és la nostra força. Som conscients que només avançarem si sumem, si pensem en positiu, si anem units i si fem de la participació la nostra bandera.
El 22 de maig tenim l'oportunitat de mirar endavant! De fer un nou pas!
Esquerra, dreta, esquerra i pam. Un, dos, tres, quatre i volta. Quietes. Silenci, nervis, petites vacil·lacions, música: Va, som-hi, noies! I tot seguit, cinc minuts per demostrar la feina de tot un any. Caps enlaire, mirada amunt, braços estirats, esquena dura, sentimeeeent! I més ràpid, més encara! Que la pista és gran i hem d'omplir-la. Si us plau, que no caigui, per favor ara no puc relliscar! La part nova, que bonica. Més expressió! I els guants! El moment dels guants! Ai que no surt; ara ja està. Compte que no pot tocar terra! Conserveu les línies! Molt bé. Ja s'acaba, un últim esforç. Més sentiment. Ohh, les blanques ja van blanques! Un, dos, tres, quatre, cinc i fora. Silenci. I de cop, veus familiars del públic que ens aclamen.
I llavors, un somriure s'apodera del rostre i un sentiment d'alleugiment recorre tot el cos. Mentre el cor batega amb força i em falta l'aire per respirar. I en sortir de la pista i saber que allò ja està i que ha quedat bé, i que ens n'hem sortit, i que hem pogut, i que hem crescut, i que ha agradat, en saber això, es desferma l'emoció i som les persones més felices del món. I ho som perquè hem aconseguit allò pel qual havíem treballat. I ho som perquè som un equip, una pinya, un tot, un puzzle complert. Perquè som guanyadores sense copa, som triumfadores orgulloses d'haver pogut compartir amb el món el que som, el que signifiquem, i el que valem.
I amb els ulls encara humits no puc sinó pensar en tu, en l'orgullós que hauries estat. Em va semblar veure't entre el públic, amb una mirada de complicitat, i que em picaves l'ullet abans de començar...
Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la:
Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.
I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres reis, sinó de la voluntat del poble.
Us estaré esperant!! Amb la il·lusió i innocència dels infants!
Últimament, més que abans, tinc la gran oportunitat de conèixer moltes persones, homes, dones, nois i noies, ..., que d'alguna manera es mereixen tota la meva admiració. Són ciutadans que en el seu àmbit, en el seu sector, en les seves creences, en la seva feina, en les seves rutines, defensen allò que viuen, lluiten per allò que defensen i s'aixequen cada dia amb la ferma convicció de no llençar mai la tovallola. Cadascú a la seva manera, cadascú amb les seves paraules. Cada un des de cada lloc, i tots i totes amb vehemència i passió. 
La nostra responsabilitat, la responsabilitat d'aquells que tenim responsabilitats, és la de fer possibles els impossibles. És la de canalitzar aquestes lluites justes en un món injust, en un país injust, i aconseguir i aportar solucions. Aquesta és la meva tasca i així entenc que ha de ser. Ho era abans, des d'una altra situació, i ho és ara, encara de forma més forta. La impotència que pugui sentir a vegades i els atzucacs on inevitablement fem cap, es combaten amb la força i l'empenta d'aquells que amb els ulls brillants ens apel·len directament. 
