Gent valenta al Palau

Més i millor formació

Els i les joves som els que més directament hem patit i estem patint la crisi. Avui, tenim un atur del 40% entre jovent de 16 a 29 anys... És cert, que una bona colla són estudiants, però la xifra és encandalosament elevada. I per tant, se'ns fa evident un problema si no som capaços d’aconseguir la inserció laboral dels i les joves: correm el risc d’abocar-los a l'exclusió social.

Partim d'una premissa molt clara: més treball vol dir més i millor formació. Per una banda, formació pels que no van perdre el rol d'estudiar, però que s'han d'anar reciclant i mantenint al dia en uns moments com els actuals. Necessitem batxillerats nocturns, postgraus, màsters, i formació professional que permeti compatibilitzar treball i formació. Els que van abandonar els estudis perquè es van incorporar al mercat laboral quan hi havia una gran demanda de mà d'obra, han de tenir l'oportunitat de retornar al camí de la formació com a garantia d’una major i millor qualificació professional. D'altra banda, formació específica pels que han perdut el tren de la formació reglada i han de poder reenganxar-se a la societat. I en aquesta línia, és fonamental la valorització de la Formació Professional o cursos prelaborals, i l'adequació d'aquesta formació a les necessitats del territori. Així mateix, pel que fa a la formació universitària, aquesta ha d'anar lligada a la investigació, a la recerca i a la innovació. D'aquesta manera, es reté el talent i es crea el valor afegit. (I avui no parlaré de beques, que és la mare dels ous!!)

De fet, precisament el que és necessari és un canvi en el model de producció. No podem continuar en el model basat en els baixos costos. Necessitem que el nostre model es basi en el coneixement, en la potenciació de la recerca i la innovació i de productes i serveis amb valor afegit. I per tant, s'ha d'afavorir l’emprenedoria i s'ha de facilitar més la tramitació administrativa per fer-ho possible, aixi com els instruments de finançament.

Per tant, la formació és la base. Ara bé, necessitem retornar als valors de l'esforç. Estic a favor d'una societat on el mèrit de l’esforç sigui reconegut sempre, tant en la formació com en el treball. Per una banda, no pot ser que el PSC posi l’accent prioritari de les seves polítiques de joventut en els nini (que són la minoria dels joves). Anem a l'arrel del problema. Facilitem l'accés a tots els joves al món formatiu perquè es reenganxin en el tren del coneixement i del progrés. D'altra banda, tampoc entenc el model de CiU basat en la precarització dels joves amb contractes en pràctiques, que només tenen un sentit puntual.

Si volem ser un país modern, ambiciós i capdavanter, necessitem formació a l'abast de tothom; formació de qualitat; adequada a les necessitats i garantia d'un major nombre d'oportunitats per al jovent.

Si parlem de greuges comparatius, parlem de beques...

Avui que és dia de parlar de greuges comparatius. Avui que és ben real aquella dia que diu que les veritats ofenen (sinó no s'entendrien les reaccions vistes des d'Andalusia). Avui que ens diuen que hauríem de vigilar amb segons quines coses diem. Avui que ja veiem qui fa por en aquestes eleccions. Avui que segons qui diu que ens hauríem d'engollir les veritats dites.

Doncs avui mateix, parlem d'un nou greuge. El de les beques i els i les estudiants catalans.

I és que Catalunya pateix un greuge comparatiu respecte els altres territoris de l’estat, perquè la comunitat estudiantil catalana tot i ser el 16% d’estudiants de l’estat, només percep el 9% de les beques. De fet, el ministeri de torn de Madrid no atén ni a criteris de població, ni proporcionalitat, ni cost de la vida a l’hora d’adjudicar les beques i castiga any rere any als estudiants catalans.

Per això, més que mai, és imprescindible i necessari tenir la gestió dels recursos, augmentar la dotació econòmica i ampliar l’oferta de beques i ajuts econòmics als cursos de doctorats, postgraus i màsters, sobretot en moments actuals en que cal apostar per la formació superior del jovent del nostre país. Hem de garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació superior i que cap persona que ho desitgi es quedi sense la possibilitat de realitzar formació superior.

Avui que parlem de greuges comparatius, parlem de beques. I ja poden enfadar-se des de la resta de l'estat....

I tu, ets valenta?

Conec molts valents. Encara conec més valentes. Surto al carrer i en veig uns quants. Passejo pel poble i me n'adono que som molts. A la ciutat, la cosa és multiplica: al metro, al bus, a la cafeteria, a la feina, al teatre, a l'eix comercial. I quan obro la tele, n'apareixen per tot arreu. Gent valenta és aquella que lluita per ser feliç. És aquella que lluita per tirar endavant. És aquella que reclama per allò que creu que no és just. És gent que va saltant tots els murs que se li posen per davant. Conec valentes de l'institut. Conec valentes de la universitat. Conec valentes de quan faig patinatge. I conec valentes i valents entre les amistats. Conec una professora valenta; i una mestra valenta; i una química valenta; i conec una entrenadora valenta; i una infermera valenta. Conec una mare valenta. I una germana valenta. Conec un venedor valent i una cambrera valenta. Conec periodistes valents. També conec un estudiant valent. I per suposat molts pagesos valents. Conec un historiador valent. I uns quants polítics valents. Conec herois quotidians i em fan enveja. I entenc que la virtut d'aquest país nostre és la suma de tots els valents i valentes que el formen. Però això sóc optimista. Perquè els valents i les valentes són les que se'n surten. Els porucs i les porugues són les que cauen.

Avui, un grup de jovent valent ens hem reunit per deixar clar que volem desafiar el destí, anar contracorrent. Som inconformistes i volem més. Més llibertat; més democràcia. Volem decidir i volem ser decisius. Volem construir el nostre món. Tenim la valentia per afrontar qualsevol dificultat. Només ens cal que la gent valenta descobreixi que ho és; i que la gent poruga, s'ompli de coratge.

Tret de sortida!

Tot camí comença amb un primer pas. I avui hem trepitjat terreny de campanya. La oficial. La que només dura 15 dies. És com un compte enrere. Un primer missatge: la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya som gent valenta. Gent treballadora. Gent honesta. Com tu.

Som somiadors, però toquem de peus a terra. Som perseverants però no ens manca rauxa! Sabem que volem i com arribar-hi!

Tenim 15 dies per desafiar el destí. Per capgirar les enquestes. Per convèncer i vèncer. No tenim cap por. No ens lliga res. Som gent valenta.

I tu?

Compromisos clars abans de començar!

Som a les portes de la campanya electoral. Queden pocs dies perquè arribin les eleccions del 28 de novembre, tot i que són els dies més intesos. El ritme d'aquestes jornades és frenètic per aquelles persones que participem activament en la campanya. I un cop posem la primera marxa, la cosa no fa sinó accelerar.

Fins avui ja s'han dit moltes coses, s'han presentat persones i candidatures, s'han llançat propostes i s'han desevetllat lemes electorals de tot tipus. Ara toca la recta final. I ara toca també deixar les coses clares.

Esquerra Republicana de Catalunya, formació de la qual sóc candidata per Lleida, va presentar fa pocs dies al Teatre Grec de Barcelona els compromisos que ha fixat com a condicionants per a formar part d'un nou Govern. Aquests compromisos han sortit de les enquestes que Esquerra ha fet des del gener a través de la campanya Catalunya Decideix i que ha consultat unes 72.000 persones. Els compromisos són:

- La celebració d’una consulta per via de referèndum sobre el futur de Catalunya.

- El Concert Econòmic quan s’acabi el model de finançament vigent.

- La creació d'un sistema financer públic català per suplir les dificultats de crèdits a empreses, autònoms i famílies.

- Garantir els recursos necessaris per aplicar la Llei de la dependència.

- Establir un règim de preus justos per als productors que potenciï la producció agrària i ramadera i en faciliti la comercialització.

- La reforma de l’estructura del Govern per reduir els alts càrrecs i fer una administració més eficient i transparent.

Deixem clar per endavant què volem i què prioritzem. Ho expliquem en forma de compromisos. Són les nostres condicions. Durant aquests dies anirem desgranant propostes. Tenim clar quin model de país volem. És clar que el volem independent i lliure! Però també el defensem equilibrat, cohesionat, en català, amb un estat del benestar fort, amb polítiques socials que garanteixin l'accés als serveis per part de la ciutadania,...

De moment, i per endavant, els nostres compromisos sobre la taula.

Gent valenta

Política activa amb els joves i no només per als joves

Participar vol dir prendre part. Però és molt més que això. Perquè afavoreix, entre d’altres, l’esperit crític, l’adquisició de coneixement, l’arrelament al territori i la transformació social. I a més, la participació és un enfortiment de la democràcia. A nivell juvenil, les dades ens diuen que les taxes d’associacionisme juvenil es mantenen al voltant d’un terç de la població entre 15 i 29 anys, és a dir, un de cada tres joves, formen part d’alguna associació, sigui cultural, esportiva, política, del lleure...

És evident, que són molts els i les joves que dediquen part del seu temps a formar part d’un col·lectiu. Però encara són pocs. Les motivacions que fan que el jovent participin, participem, són diverses, però possiblement responen a la satisfacció de les necessitats com sentir-se últil, o estar amb persones que pensen igual o amb qui es comparteixen idees.

Deia que encara són pocs els joves que participen activament. Perquè està demostrat que aquelles persones que ho fan adquireixen una formació i uns valors que equival a una experiència vital riquíssima, a la vegada que ajuden a construir un país millor.

La qüestió és doncs, com fer que el jovent participi més. Crec que la recepta màgica no existeix. Ara bé, parteixo de la base que la solució, si és que se’n pot dir solució, parteix de la transversalitat, ja que és una tasca col·lectiva. L’administració, tant a nivell nacional, com a nivell local, ha d’apostar fermament per fomentar la participació; les escoles, instituts i universitats també han de ser actius en aquesta missió; l’educació familiar no es pot deixar de banda, i és evident que forjar les persones amb els valors de l’associacionisme, el voluntariat i la participació és forjar persones més preparades per afrontar el futur.

D’entre aquest àmbits d’actuació, si una cosa està clara és que l’actuació de la Secretaria de Joventut del Govern català, liderada per les JERC, en matèria de polítiques de joventut a Catalunya ha estat pivotant entre dos grans objectius: la participació i l’emancipació juvenil.

Precisament en aquest àmbit de les polítiques públiques de joventut crec fermament que els consells locals de joventut són les eines claus per a la participació juvenil. Ja que només des d’una participació activa i decidia del jovent en els debats socials i polítics es poden elaborar polítiques de joventut adequades als interessos o necessitats del jovent. Per tant, una de les claus és que les administracions (ajuntaments i Generalitat) prenguin els consells de joventut o les plataformes unitàries com a interlocutores directes per al desenvolupament de les polítiques públiques. Perquè els consells de joventut? Perquè els consells de joventut són l’eina més propera del jovent per a transformar el seu entorn més immediat. I a la vegada, els consells són les eines per fomentar l’associacionisme juvenil i la participació democràtica.

De fet, ja s’està fent, només cal mirar els consells locals que s’han creat a Catalunya aquests últims anys, però el que cal és aprofundir-hi i seguir per aquest camí. Perquè el que necessitem és una política activa amb els joves i no només per als joves.

Exemples de bones pràctiques que ens demostren que el camí és bo són els plans locals que s’han desenvolupat arreu del territori lleidatà i del Pirineu; uns plans que han comptat amb la participació juvenil de centenars de joves de les nostres comarques i que han definit les necessitats juvenils a nivell local. O bé, la gran quantitat de locals de joves i hotels d’entitats que s’han construït per donar resposta a les aspiracions que el jovent té. Els joves han passat de reunir-se al caixer automàtic o a la parada de bus, a tenir un espai on trobar-se i fer activitats. La demarcació de Lleida ha multiplicat per 3 els espais joves i ara ja n’hi ha 130. Tenir un local, també ajuda a la participació i a la cohesió. O també s’ha aprovat el nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya, que ha comptat amb la participació de milers de joves i que estableix les línies bàsiques de les polítiques de Joventut de Catalunya per als propers 10 anys. I finalment, què dir de la Llei de polítiques de Joventut, la primera llei de joventut, que malgrat els pals a les rodes que ha rebut d’alguns ja és una realitat.

Totes aquestes són eines que ens han d’ajudar a desenvolupar i millorar la vida dels joves. Són eines que s’han basat en la participació i han escoltat la veu del jovent per a poder-se realitzar. Aquestes eines han de permetre avançar cap a l’emancipació juvenil i la construcció del model de societat que volem. Així que, malgrat tot, tinguem sempre present que s’està fent feina. Que s’està fent bé. I que està a les nostres mans continuar per aquest camí. Només cal baixar al carrer i participar!

La Diada de la cruïlla

La Diada Nacional de Catalunya és, aquest any, més important que mai. És el primer Onze de Setembre després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, després de la resposta massiva del poble català en la manifestació del 10 de juliol i de la constatació de la impossibilitat d’establir un marc de relacions amb l’Estat espanyol. És també la primera Diada després de les diferents onades de consultes sobiranistes que s’han desenvolupat arreu del Principat i que han evidenciat un moviment imparable envers el nostre dret a decidir. És la festa nacional que arriba després de les recents retallades en infraestructures i les retallades socials i que tindrà lloc tot just dos mesos i mig abans de les eleccions al Parlament.

És en aquest context que l'independentisme es mostra com l’única proposta viable de futur per al nostre país. Tant l'autonomisme com el federalisme s'han mostrat inservibles o inviables per tal de gestionar la relació amb un Estat que no vol res més que el manteniment dels Països Catalans com una font de recursos econòmics sense reconèixer en cap cas la seva identitat pròpia ni el seu dret a decidir.

Les properes eleccions suposaran una clara tria entre dos camins. D’una banda els immobilistes i partidaris de què res canviï i a l’altre costat l’aposta clara i decidida per passar pàgina d’una vegada per totes a l’autonomisme. Cal dir alt i clar que l’única força política que ha situat el dret a decidir i la convocatòria d'un referèndum sobre el futur de Catalunya com a objectiu per la propera legislatura ha estat Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb les JERC.

No podem passar per alt que aquest 11 també arriba en un moment especialment complicat per al jovent. La crisi, tal com hem vingut denunciant, passa factura especialment als i les més joves, amb unes taxes d'atur insostenibles. A diferència d’altres, nosaltres tenim clar que és precisament la dependència política i econòmica un dels principals obstacles per poder fer front a la crisi actual amb totes les eines possibles.

Per tot això, aquest 11 de setembre ens sobren els motius per reclamar la independència de la nostra nació, per poder construir un futur pel jovent, per garantir els nostres drets i per trencar les cadenes que ens empresonen. És en aquesta línia que les JERC fem una crida al jovent lleidatà a sortir al carrer aquest 11 de setembre i a participar a la manifestació unitària que tindrà lloc a Lleida. Fem sentir la nostra veu per avançar cap a la Independència i la Justícia Social.

El moment de tornar a casa...

El tòpic diu que la vida dóna moltes voltes. Però és ben cert. A vegades ens pensem que ho tenim tot controlat i ben lligat i en un instant ens trobem descol·locats davant de la immensitat el món. Tot el que ens semblava etern, s'esfuma; mentre que allò que havíem rebutjat incansablement ara ho anhelem. Les prioritats d'una vida canvien d'ordre com si juguéssin a la borsa i el camí a recórrer, en lloc de ser una marató a peu pla, es converteix en una cursa d'obstacles sense fi.

Les experiències viscudes poden ser més o menys bones, però de ben segur que de totes en podem aprendre, i que totes ens faran més forts. I a vegades sense saber ben bé perquè tenim la certesa que hem de fer alguna cosa. No perquè estigués previst, ni perquè algú ens ho mana, sinó que una veu interior ens guia. No crec que sigui intuïció femenina, però saps que ha arribat el moment de tancar una porta i obrir una finestra.

I d'això es deu tractar la vida. A anar fent passos, seguint el que ens dicten les emocions i sensacions, i després veure si el resultat és el que ens espereràvem o no. Potser no hi ha camí bo, i resulta que tots són possibles i només es tracta de portar el calçat i la motxilla adequats. Així doncs, ens anirem preparant per quan arribi el moment de tornar a casa...




Malalties per mancança d'aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.

Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d'amagar-me i observar la gent.

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me'n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè:

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.

Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s'esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure'm l'enyorança mirava allà.

I tot i que el mes entrant
pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè...

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.