Notícia d'avui, 31 de juliol, a la Mañana

En aquest poble no hi ha d'haver ni vencedors ni vençuts. No podem ser complíces del que es va fer anys enrere. Hem de treure els dos monuments i fer un salt endavant.

Ens mullem! Fora els monuments! Superem el passat!

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha presentat una proposta de moció al Ple municipal per tal de què s'iniciin els tràmits per a la retirada del monument feixista que encara ara resta plantat a l'inici de la zona enjardinada del poble.


Preciaments aquest dies es compelix el 30è aniversari dels Ajuntaments democràtics. I doncs, més de 30 anys després de la dicatdura, tenim un símbol que ens la recorda, el monument de la vergonya.


Mireu, perquè n'estigueu al corrent, el que vam proposar va ser una moció on es concretaven tres actuacions concretes:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Atès que es commemoren els trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i amb la voluntat de contribuir a la convivència del nostre poble, des del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, i fent referència als símbols dels jardins municipals de la nostra vila que recorden la guerra civil espanyola, presentem la següent proposta al proper ple ordinari, pel seu debat i aprovació si s’escau

El Grup Municipal d’Esquerra-AM proposa al Ple de l’ajuntament de Torregrossa els següents

ACORDS:

1. Que l’Ajuntament estableixi un calendari per retirar els símbols que recorden la guerra civil espanyola, siguin del tipus que siguin, dels nostres jardins municipals.

2. Que es traslladin els símbols al cementiri municipal, com a lloc per a la memòria històrica i se’n tregui la simbologia.

3. Que l’Ajuntament sol·liciti els ajuts econòmics pertinents a les Administracions supramunicipals perquè aquests treballs no repercuteixin al pressupost municipal.

Abans que ens tireu la cavalleria per sobre, faig uns aclariments que crec que són necessaris i justos. La voluntat del nostre grup és acabar amb aquells símbols que representen una dictadura feixista, que va fer tan mal al nostre país i a la nostra gent. És evident que els dos monuments no representen el mateix, però cal tenir present com es van desenvolupar els fets: quan va arribar el moment de retirar el monument que literalment descriu "Caídos por Dios y por la Patria. Presentes", el govern municipal d'aleshores va tenir la brillant idea de fer-ne un altre, a l'altra banda dels jardins municipals, de mida similar, per tal de recordar aquelles persones que van morir a la guerra civil. Molt bé, ens sobra un monument i en fem un altre! Deia doncs, que no són el mateix, però considero que els monuments actuals no fan sinó representar cadascun un bàndol diferent, no fan sinó dividir en dos i perpetuar en les pedres aquesta divisió.


Per això, el més adequat, al nostre entendre, és retira-los els dos, i superar aquesta pàgina de la història.


El fet de portar-los al cemintiri és per seguir les recomanacions que fan els experts en memòria històrica. I és que encara que no ens agradi, els símbols representen una part de la nostra història, i si no volem oblidar qui som i d'on venir, hem de recordar aquelles etapes viscudes, per aprendre'n. Això sí, seria recomanable que s'en treiés aquella simbologia (plaques o inscripcions) que pot ferir sensibilitats.


I finalment demanem que des de l'equip de govern es busqui els ajuts econòmics pertinents, perquè la retirada dels monuments no suposi cap despesa extraordinària pels torregrossins i torregrossines. Ja prous anys hem aguantat haver de veure el monument de davant la biblioteca cada dia!





Crec que és del tot necessari encetar aquest debat, o si més no, socialitzar-lo! A Torregrossa no hi ha d'haver tabús ni pors. La gran majoria de la gent que viu al municipi no va viure la guerra civil. I molts dels i les joves del poble no vam ni tan sols viure el franquisme. Per això, ha arribat el moment d'afrontar aquesta realitat. He viscut 24 anys tenint vergonya d'un trosset del meu poble i no en vull viure ni un més.

Del que crec i el que no crec...

A voltes s'arriba a situacions inevitables, sense saber ben bé com, o seguint una estratègia molt ben marcada. Sigui com sigui, hi ha un moment en què s'arriba a un punt de no retorn. I llavors, només queda mirar endavant i continuar caminant. No estic contenta d'allà on hem arribat. Però tampoc critico la direcció presa. Escric sense saber moltes coses i sense ser tampoc objectiva. Però, a vegades, no fa falta ni una cosa ni l'altra. Em saben greu les demagògies i ràbies dipositades en les webs des de fa temps. No crec en salvapàtries de la muntanya que volen ser herois. Tampoc crec en monocolors i discursos únics.

Crec en la democràcia interna, en els canals oficials i els debats constructius. No crec en l'ús del mitjans de comunicació per les lluites internes ni en manifestos virtuals apareguts per art de màgia al voltant de silencis en els fòrums reals. Ni tot és blanc, ni tot és negre, però cada cosa al seu temps.

Continuo apostant pel treball incansable, per les crítiques constructives, i el respecte a les institucions. Pel seny en moments de seny i la rauxa en moments de rauxa. M'agradaria el rigor en les notícies i la reflexió en les anàlisis. No vull un partit amb fuites però molt menys un partit dividit. Militar en un partit no és ser soci de la penya de l'espardenya de Matafaluga de la Plana. Els circs m'agraden, però dins de les carpes! Igual que els espectacles! I les receptes màgiques no existeixen, sinó, algú ja les hauria trobat!

Ni crec en les competicions de puristes, ni en qui és més d'això i més d'allò. I no m'agrades les disjuntives, sinó les conjuntives.

Crec en la gran feina que s'està fent des de molt àmbits i no crec ni en cadires ni en poltrones. Crec en el coratge i en la intel·ligència i no gens en les desqualificacions barates i els tòpics banals.

Respecto totes les decisions, encara que no les comparteixi, perquè tots i totes tenim un mateix objectiu. El temps ens acabarà donant la raó. I per això, mentrestant, seguiré al peu del canó.

Crec en Esquerra Republicana de Catalunya, perquè ha estat i és el partit més important de la història contemporània del nostre país. Crec en ERC perquè és el partit que representa els meus ideals. I crec en ERC perquè és i serà l'eina més útil per aconseguir la llibertat.

I tot recomença de nou...

Reconec que em feia vergonya saber que tenia un bloc abandonat per la xarxa. He de reconèixer també que, igual que els nens abandonen les joguines velles quan els arriben les noves, jo vaig traslladar el meu temps d'inernauta cap al "Feisbuc", cosa que va patir aquesta pàgina.
Però després d'un llarg parèntesi (3 mesos i mig) toca posar-se al dia i tornar a la feina! Toca reemprendre les accions que van quedar a mitges. I per això crec que és el moment de recuperar aquella antiga rutina d'escriure sobre la meva manera de veure les coses, o sobre alguna de les coses que veig.
Amb l'arribada del nou any, ho tinc fàcil, és allò dels propòsits d'any nou. Tot i que no hi crec gaire en aquestes coses. Sempre queden guardats en un calaix, oblidats i perduts, i només s'intenten recuperar 365 dies més tard.
Però encara falten uns dies perquè em posi mans a la feina! De moment, toca època de canvis i trasllats! I no m'adelanto. O com diu aquell: "però això serà després". Així que aquesta és la primera pedra del "Món de la Marta 2.0", que ben aviat podreu anar seguint amb més freqüència i més canvis! Us ho asseguro.

Units per tenir més peles

Nova temporada del Polònia, i sembla que han tornat amb les piles recarregades! Us deixo gaudir del nou Doraemon i dels "nens de la terra" que ara són els "polítics catalans".

Un sentiment, una bandera!

El dia onze a primera hora, o si ets d'aquells que dorm fins tard, el dia 10 a la nit, pots sortir al balcó i penjar una estelada de manera que quan surti el sol tothom ho pugui veure. Et prometo que no et prendrà gaire temps, i tampoc fa cap mena de mal. Només necessites una bandera i un balcó o finestra. Clar que tens moltes opcions, lligar-ho amb un cordill, posar-hi alguna cosa que pesi perquè no se l'emporti el vent, enganxar-la amb pinces d'estendre la roba. Tot s'hi val. Fins i tot pots triar el color, groc o blau. Tu mateixa!

Si em preguntes perquè, et diré que enguany es compleix el centenari de la creació de l’estelada de la mà de Vicenç Albert Ballester, com a senyal d’una lluita per una Catalunya lliure. I siguem francs, vull dir sincers, això de celebrar efemèrides sempre cau bé! Però també pots penjar-la perquè n'estàs fins als collons o ets una d'aquelles que s'autoanomena catalana emprenyada! De motius no te'n falten, la situació política que arrosseguem des de fa anys, i que s’ha accentuat els últims mesos amb el tema del finançament, ens indica que només hi ha una solució per resoldre els dèficits del país, i no és cap altra que la recuperació de la plena sobirania per Catalunya i la consecució d’un estat propi. Però potser dit així sona massa gros això. I per tant, pots optar per penjar-la per fotre al veí de sota, o a la veïna de davant de casa. També pots contribuir a animar la diada, i com que preveuen que serà un dia plujós i gris, decideixes penjar l'estelada per donar color.

I si no, saps que et dic, pots penjar-la sense explicacions, sense excuses ni arguments. Simplement perquè tu vols i punt. Perquè sí!

Volem el Museu Sencer!

Dimecres va tenir lloc la Manifestació organitzada per la Plataforma Cïvica per la Unitat del Museu de Lleida, en la qual ens vam aplegar més de 500 persones.
Algú podria estar temptat de pensar que això és cosa de l'església, però que voleu que us digui, a mi més em dóna la sensació que no es tracta ben bé d'un afer eclèsiàtic, sinó que els bens del Museu ja s'han convertit en patrimoni de tot el país i per tant, aquest afer és més aviat un assumpte nacional.

Les obres d'art que reclama el bisbat de Barbastre -Montsé són part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la memòria històrica. I ara, paguem les conseqüències de quan l'església i l'estat van tenir la brillant idea de segregar les parròquies de la Franja. Precisament aquests obres es disputa són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres de la Franja eren part de Catalunya.

Però clar, què hi farem! l'Estat ha mantingut la dèria d'aniquilar la personalitat nacional catalana des de sempre, i en aquest cas ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l'Església espanyola i en algun que altre bisbe de les diòcesis catalanes.
Per això vaig sortir dimecres als carrers de Lleida:
- per defensar la unitat del patromoni comú català
- per dir No als que volen apropiar-se de les obres del Museu de LLeida
- per plantar cara als manipuladors d'Aragó que ens tracten de lladres
- i per deixar clar que la nostra identitat no es trosseja

"Salvar la unitat del Museu de Lleida no és cap caprici patrimonialista, és salvar la memòria històrica de Catalunya"

Acampada Jove 08, reivindicació, festa, lluita, música i aigua!

Digueu-me supersitciosa, però la tretzena edició ha estat la primera en què s'ha hagut de suspendre algun concert per culpa del mal temps.

Això és d'aquelles coses que no es poden controlar i que toquen una mica els nassos, als organitzadors i al públic en general.

Però, així és la vida, i el bo de tot plegat és que mentre l'Acampada es va poder desenvolupar amb normalitat, tot va sortir bé, organitzativament parlant, i en el mateix transcurs de les activitats culturals i musicals programades.

Espero retobar-vos l'any vinent a l'Acampada Jove 09!

A 48 hores!

Ja sóc a Sant Celoni!!, vila del Vallès Oriental, situada als peus del Montseny, que aquest cap de setmana acull l'Acampada Jove. Ja fa més d'una setmana que el poble s'està transformant per rebre el festival de les JERC. Com veieu a la foto l'escenari ja pren forma i la resta s'acaba d'enllestir perquè dijous a les 12 del migdia pugui començar l'Acampada!!

Aquí us deixo unes quantes fotos del muntatge per anar fent boca...
Ens veiem a Sant Celoni!

No hi falteu!

el pèl i els quartos!

Que el Zapatero incompleixi una promesa, ja no és notícia. Malauradament per nosaltres, ens hem acostumat a què no faci efectiu els seus compromisos. Clar que per la majoria de la ciutadania, això no deu tenir importància, sinó no s'entendria el suport que va rebre a Catalunya en les passades eleccions generals. El cas és però, que no podem permetre deixar passar per alt els seus mals costums, i ara toca denunciar el que no és res més que una nova falta de respecte pel poble català, per no dir-ne directament una presa de pèl. Ara ja fa més de dos mesos que ZP va comprometre's a publicar les tan reclamades balances fiscals. Precisament quan estava redactant aquestes línies el presidente anunciava en una compareixença que per motius tècnics, no serà fins al 15 de juliol quan es publiquin. Vaja, no serà que en ple procés de negociació d'un nou model de finançament, el govern de l'estat retarda la publicació de les balances per tal d'impedir que se sàpiga la magnitud de la tragèdia?

Doncs miri, d'estudis ja se n'han fet. I són prou dramàtics. Segons la Fundació Irla, Catalunya va tenir l'any 2005 un dèficit fiscal de 18.595 milions d'euros. Perquè ens entenguem, això significa que cada català paga 2.262 euros a l'estat que no ens són retornats. Però aquí no acaba la cosa, si la tendència d'augment del dèficit fiscal català continua mantenint-se, ens podem trobar que aquest any puguem patir un espoli de 23.000 milions d'euros. Per això, veient aquestes dades, i perdoni'm l'agosarament, diria que la cosa no va de problemes tècnics, sinó d'intentar amagar la injustícia que pateix el nostre país, una situació fiscal injustificable que ens escanya dia a dia i ens mata com a país.

I de promesa en promesa, ara hem d'esperar un mes més per vés a saber amb quina altra excusa de mal pagador ens sortirà el Zapatero. Doncs que quedi clar, que no tinc més ganes que em fotin el pèl i els quartos. El president que tenen a l'estat i que patim els catalans ens enganya reiteradament. Primer va ser l'estatut, després el traspàs de rodalies i de l'aeroport, entre d'altres qüestions, i ara li toca a les balances. Espanya roba i menteix els catalans. I nosaltres tenim dues opcions: deixar-nos enganyar o plantar cara. Tu decideixes!