Units per tenir més peles

Nova temporada del Polònia, i sembla que han tornat amb les piles recarregades! Us deixo gaudir del nou Doraemon i dels "nens de la terra" que ara són els "polítics catalans".

Un sentiment, una bandera!

El dia onze a primera hora, o si ets d'aquells que dorm fins tard, el dia 10 a la nit, pots sortir al balcó i penjar una estelada de manera que quan surti el sol tothom ho pugui veure. Et prometo que no et prendrà gaire temps, i tampoc fa cap mena de mal. Només necessites una bandera i un balcó o finestra. Clar que tens moltes opcions, lligar-ho amb un cordill, posar-hi alguna cosa que pesi perquè no se l'emporti el vent, enganxar-la amb pinces d'estendre la roba. Tot s'hi val. Fins i tot pots triar el color, groc o blau. Tu mateixa!

Si em preguntes perquè, et diré que enguany es compleix el centenari de la creació de l’estelada de la mà de Vicenç Albert Ballester, com a senyal d’una lluita per una Catalunya lliure. I siguem francs, vull dir sincers, això de celebrar efemèrides sempre cau bé! Però també pots penjar-la perquè n'estàs fins als collons o ets una d'aquelles que s'autoanomena catalana emprenyada! De motius no te'n falten, la situació política que arrosseguem des de fa anys, i que s’ha accentuat els últims mesos amb el tema del finançament, ens indica que només hi ha una solució per resoldre els dèficits del país, i no és cap altra que la recuperació de la plena sobirania per Catalunya i la consecució d’un estat propi. Però potser dit així sona massa gros això. I per tant, pots optar per penjar-la per fotre al veí de sota, o a la veïna de davant de casa. També pots contribuir a animar la diada, i com que preveuen que serà un dia plujós i gris, decideixes penjar l'estelada per donar color.

I si no, saps que et dic, pots penjar-la sense explicacions, sense excuses ni arguments. Simplement perquè tu vols i punt. Perquè sí!

Volem el Museu Sencer!

Dimecres va tenir lloc la Manifestació organitzada per la Plataforma Cïvica per la Unitat del Museu de Lleida, en la qual ens vam aplegar més de 500 persones.
Algú podria estar temptat de pensar que això és cosa de l'església, però que voleu que us digui, a mi més em dóna la sensació que no es tracta ben bé d'un afer eclèsiàtic, sinó que els bens del Museu ja s'han convertit en patrimoni de tot el país i per tant, aquest afer és més aviat un assumpte nacional.

Les obres d'art que reclama el bisbat de Barbastre -Montsé són part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la memòria històrica. I ara, paguem les conseqüències de quan l'església i l'estat van tenir la brillant idea de segregar les parròquies de la Franja. Precisament aquests obres es disputa són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres de la Franja eren part de Catalunya.

Però clar, què hi farem! l'Estat ha mantingut la dèria d'aniquilar la personalitat nacional catalana des de sempre, i en aquest cas ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l'Església espanyola i en algun que altre bisbe de les diòcesis catalanes.
Per això vaig sortir dimecres als carrers de Lleida:
- per defensar la unitat del patromoni comú català
- per dir No als que volen apropiar-se de les obres del Museu de LLeida
- per plantar cara als manipuladors d'Aragó que ens tracten de lladres
- i per deixar clar que la nostra identitat no es trosseja

"Salvar la unitat del Museu de Lleida no és cap caprici patrimonialista, és salvar la memòria històrica de Catalunya"

Acampada Jove 08, reivindicació, festa, lluita, música i aigua!

Digueu-me supersitciosa, però la tretzena edició ha estat la primera en què s'ha hagut de suspendre algun concert per culpa del mal temps.

Això és d'aquelles coses que no es poden controlar i que toquen una mica els nassos, als organitzadors i al públic en general.

Però, així és la vida, i el bo de tot plegat és que mentre l'Acampada es va poder desenvolupar amb normalitat, tot va sortir bé, organitzativament parlant, i en el mateix transcurs de les activitats culturals i musicals programades.

Espero retobar-vos l'any vinent a l'Acampada Jove 09!

A 48 hores!

Ja sóc a Sant Celoni!!, vila del Vallès Oriental, situada als peus del Montseny, que aquest cap de setmana acull l'Acampada Jove. Ja fa més d'una setmana que el poble s'està transformant per rebre el festival de les JERC. Com veieu a la foto l'escenari ja pren forma i la resta s'acaba d'enllestir perquè dijous a les 12 del migdia pugui començar l'Acampada!!

Aquí us deixo unes quantes fotos del muntatge per anar fent boca...
Ens veiem a Sant Celoni!

No hi falteu!

el pèl i els quartos!

Que el Zapatero incompleixi una promesa, ja no és notícia. Malauradament per nosaltres, ens hem acostumat a què no faci efectiu els seus compromisos. Clar que per la majoria de la ciutadania, això no deu tenir importància, sinó no s'entendria el suport que va rebre a Catalunya en les passades eleccions generals. El cas és però, que no podem permetre deixar passar per alt els seus mals costums, i ara toca denunciar el que no és res més que una nova falta de respecte pel poble català, per no dir-ne directament una presa de pèl. Ara ja fa més de dos mesos que ZP va comprometre's a publicar les tan reclamades balances fiscals. Precisament quan estava redactant aquestes línies el presidente anunciava en una compareixença que per motius tècnics, no serà fins al 15 de juliol quan es publiquin. Vaja, no serà que en ple procés de negociació d'un nou model de finançament, el govern de l'estat retarda la publicació de les balances per tal d'impedir que se sàpiga la magnitud de la tragèdia?

Doncs miri, d'estudis ja se n'han fet. I són prou dramàtics. Segons la Fundació Irla, Catalunya va tenir l'any 2005 un dèficit fiscal de 18.595 milions d'euros. Perquè ens entenguem, això significa que cada català paga 2.262 euros a l'estat que no ens són retornats. Però aquí no acaba la cosa, si la tendència d'augment del dèficit fiscal català continua mantenint-se, ens podem trobar que aquest any puguem patir un espoli de 23.000 milions d'euros. Per això, veient aquestes dades, i perdoni'm l'agosarament, diria que la cosa no va de problemes tècnics, sinó d'intentar amagar la injustícia que pateix el nostre país, una situació fiscal injustificable que ens escanya dia a dia i ens mata com a país.

I de promesa en promesa, ara hem d'esperar un mes més per vés a saber amb quina altra excusa de mal pagador ens sortirà el Zapatero. Doncs que quedi clar, que no tinc més ganes que em fotin el pèl i els quartos. El president que tenen a l'estat i que patim els catalans ens enganya reiteradament. Primer va ser l'estatut, després el traspàs de rodalies i de l'aeroport, entre d'altres qüestions, i ara li toca a les balances. Espanya roba i menteix els catalans. I nosaltres tenim dues opcions: deixar-nos enganyar o plantar cara. Tu decideixes!

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, el més gran poeta del poble català
Ara mateix, sense dubte, la seva millor poesia

Ja és aquí l'Acampada Jove 08!

Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) han presentat aquest matí a la seva Seu Nacional l’Acampada Jove 2008. L’Acampada Jove és el primer festival políticojuvenil dels Països Catalans en nombre de participants –40.000 de mitjana durant els darrers anys—, l’organitzen les JERC i enguany arriba a la 13a edició. L’Acampada Jove tindrà lloc el 10, 11 i 12 de juliol a Sant Celoni i entre els grups principals hi ha Soziedad Alkoholika, La Gossa Sorda, Els

Pets, Betagarri o Banda Bassotti.

Dijous el Festour visitarà l’Acampada i es donarà l’oportunitat a grups nous de música en català per fer sentir la seva veu entre el jovent independentista dels Països Catalans. El cartell de dijous compta amb grups com Vall Folk Ska, Kontra-Band, Dr. Calypso, Kayo Malayo i Betagarri. Divendres tocarà Sota Zero, la Kinki Beat, Strombers, Banda Bassotti i the Toasters. La nit del divendres es completarà amb la Festa Flàixbac amb Carles Pérez. Finalment, dissabte l’Acampada oferirà Sva-ters, Els Pets, Revolta 21, Soziedad Alkoholika i la Gossa Sorda, que tancarà l’Acampada Jove 2008.
L’Acampada compta amb cinc espais clarament diferenciats: l’Espai Independència, on hi tenen lloc els concerts de la nit; l’Espai Cultura, amb debats, xerrades i activitats diverses que diferencien aquest festival per la implicació política que conté; l’Espai Socialisme és on cada any s’hi apleguen els acampats; l’Espai Llibertat és la vila de Sant Celoni, un municipi còmplice del festival i de l’ambient de festa i compromís i, finalment, l’Espai Natura és una zona de tranquil·litat per passar bones estones al peu del Montseny.
Els abonaments ja són a la venda. A la pàgina de les JERC-Ponent pots consultar els punts de venta del territori lleidatà.

Viu la independència!

Les millors patinadores del món!

Aquestes són les "meves nenes". Algunes de les nenes del Club Esportiu Patí Torregrossa a les quals entreno i que van arribar a la final del campionat d'aquest any. Que voleu que us digui, són les meves nenes, ja fa temps que les conec, els hi tinc molt carinyo, i encara que em facin enfadar i perdre la paciència, són les millors del món. Potser no pugen totes al pòdium, però per mi són totes unes campiones!

L'estaca-txiki

Polònia... el programa que Catalunya es mereix...

Dissabte de selecció...

Dissabte es va disputar el Catalunya-Argentina, (0-1) pels despitats.
Aquí us deixo unes quantes imatges de la tarda.
Com veureu el Camp Nou no estava ple, i això entristeix una mica, perquè hauria hagut d'estar a rebentar, amb les entrades exhaurides i amb un crit unànim i fort en favor de les seleccions catalanes. Però tampoc hem de perdre de vista que al Camp Nou hi caben més de 100.000 persones, i això és molt...

Sigui com sigui, els que hi vam ser vam cridar com sempre, vam omplir el camp d'estelades i pancartes i vam gaudir en una nova ocasió de la nostra selecció.

Potser no vam guanyar, però vam jugar contra Argentina, una de les potències mundials en futbol, i això, segur ja va fotre a uns quants! Només espero i desitjo que la gent no perdi l'esperança i cada nou partit tingui una resposta massiva per reclamar el dret que tenim de competir oficialment sota el nom i la bandera de Catalunya.


Estic segura que ben aviat ho veurem. S'han anat fent passos de gegant en altres esports, i poc a poc i a pas valent, aconseguirem que les disciplines majoritàries siguin també reconegudes. Mentrestant, seguirem partit a partit, animant la nostra selecció, jugui amb qui jugui. Després, seguirem els partits oficials i les competicions on vagi! I quan per fi, puguem participar al mundial o l'Eurocopa, voldrà dir que tot s'ha normalitzat.

Una nació! Una selecció!

Per ella. Per la seva lluita. Pel Sàhara.

El dia de Sant Jordi, passejant pel carrer Major de Lleida a la caça d'algun llibre no mediàtic per poder regalar, em vaig topar amb l'Antònia (Antonieta) i la Ceci. Feia molt temps que no les veia. Tot i que som família i vivim al mateix poble, ja se sap, la vida porta per camins diferents, i a vegades costa trobar-te amb la gent que tens més aprop. No obstant, sempre és grat trobar-te persones que fa temps que no veus i sobretot, quan menys ho esperes.

Precisament, al voltant d'aquella data havia tingut notícies de l'Antònia (la senyoreta Antonieta, que deia jo, durant la meva etapa escolar).
Jo ja sabia que feia temps que dedicava bona part del seu temps i la seva feina a treballar pel Sàhara. Des que un estiu va acollir una nena sahrauí, la lluita no ha cessat ni un moment.

Gràcies al seu comentari que va deixar en aquest bloc vaig poder descobrir les seves pàgines a internet. Una meravella, de veritat. El Sàhara, trenta anys d'exili, trenta anys de d'ocupació, és un recull d'experiències, opinions i reflexions sobre la solidaritat amb els sahrauís.

Però en té més, notícies del Sàhara i Sàhara Ponent.

Per això, des d'aquí li agraeixo públicament el fet que em concedís el premi DARDO
(La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”)
i la felicito sincerament per la seva feinada per l'alliberament del poble sahrauí i sobretot per donar a conèixer al món les seves experiències amb la Lab, i tot el seu saber sobre el Sàhara.

Quan et concedeixen el premi DARDO diuen que has de donar el premi als blocs que creguis oportú. No se si es pot fer, en cas que sigui que si, jo li tornaria a donar a ella, sense cap mena de dubte!

TV3 - Polònia - Franco i la compra de vots a Eurovisió

Entrem en una setmana eurovisiva i què millor que un gag del Polònia que toca el tema! Jo m'he fet un fart de riure; espero que vosaltres també gaudiu de les confessions del "generalísimo".
Tot i que ara, el programa Polònia em fa molta gràcia i trobo que és un programa genial, sempre, després dels gags, em queda aquell punt d'amargor de saber que ni la Dictadura franquista va ser de riure, ni els polítics d'ara haurien posar tan fàcil als guionistes fer un programa d'aquestes característiques...

passadís de 90 minuts!

.... la imatge que està donant avui el FC Barcelona , d'uns institució que té més d'un segle, és una imatge d'expedient disciplinari! Però que collons s'han cregut aquests jugadors! Què collons s'han cregut que són! per tractar d'aquets manera el Barça... Els socis i seguidors del Barça no es mereixen això. No s'ho mereixen de cap de les maneres. No es pot venir al Bernabeu a contribuir a la festa del Real Madrid. No es pot contribuir així a què el teu etern rival se't pixi a la cara. No és tolerable! Això no pot ser! Aquests senyors es guanyen molt bé la vida. Aquests senyors cobren molts diners. I és un problema d'actitud! És un problema de ganes! És un problema d'orgull, de posar la cara, de lluitar! Què s'han cregut que són per tractar així el barcelonisme! No pot ser!!
Ja n'hi ha prou!!...

Aquestes eren les paraules del Joan Maria Pou, el locutor de Rac1 mentre estava retransmetent el partit. Sí senyor. Vas reproduir per les ones el que molts seguidors i seguidores pensaven. Però per molt que diguem, no hi ha paraules per expressar el sentiment d'humiliació que molts culés tenim a dins, després , no ja del passadís, sinó del partit.

Però com que els colors blaugranes es porten dins del cor, faré veure que aquestes dues temporades no han existit. Esborraré de la memòria el partit del 4-1. Recordaré els millors moments de l'etapa Rijkaard i Ronaldinho. I a còpia dels dies em tornaré a il·lusionar. Amb Guardiola i nous fitxatges ens ho tornarem a creure, i acabaré per tornar a pronunciar la coneguda frase: "Aquest any sí"

-... sinó... sempre ens quedarà París!...-

Si el món es mou...

...com puc estar aturat? Diuen Els Pets.
De fet, podríem dir que el món fins i tot es mou massa ràpid en segons quins moments. La vida porta un ritme frenètic, i podem optar o bé per seguir-la de prop o bé per reduir la nostra marxa i anar fent, com deia aquell. Les persones inquietes sovint planten cara i aconsegueixen un bon ritme. Altres, més pacients, caminen tranquilament sense presses, seguint allò de "a poc a poc i bona lletra". No sabria dir quina és millor opció. Suposo que, com en tot, l'equilibri acaba sent una bona solució, però tampoc està tan clar. El que si que és una obvietat és que quan deixes una cosa aparcada amb l'excusa de ja ho faré després, allò té la gran possibilitat de quedar-se per fer.

Durant aquestes últimes setmanes ho he viscut en primera persona. Després d'un inici d'any a un ritme frenètic per qüestions laborals, que pogut descobrir la calma d'arribar aviat a casa, de poder asseure'm al sofà i mirar la tele, de tenir 10 minuts per esmorzar mentre miro el Cuní,..., i que voleu que us digui, també m'ha agradat l'experiència!
No obstant, i com que en el fons és cosa de caràcters, crec que sóc una mica al·lèrgica a la tranquilitat i m'agrada anar contrarellotge i no perdre'm ni un instant d'aquest viatge que és la vida.

En poc més d'un mes he vist com el govern del meu país s'ha vist obligat a fer un transvassament per portar aigua a Barcelona, he vist la mala gestió del Conseller Baltasar quan va encetar la problemàtica de la sequera, he vist com les coses no canvien i la justícia deixa de ser justa en el cas del Franki, el noi de Terrassa, he vist com el Barça llençava una lliga i perdia l'opció de la Champions, he vist com al país Basc continua la croada contra l'esquerra abertzale, he vist com per Sant Jordi el llibre més venut era un escrit en castellà, i com a can Esquerra (com a tots els altres partits) continua la cursa interna per véncer al congrés del juny.
I moltes coses més, o i tant!
Ara però, ja estic cansada de mirar tant! I torno a tenir ganes de fer, de participar!
La bona vida per mi, no és aquella en la que faig d'aspectadora, sinó aquella en la que jo sóc protagonista!

Miro
i cada persona al meu davant
porta
un secret amagat.

Sento
i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.

La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.

Parlo
i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.

Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.

Si el món es mou,
com puc estar aturat.

La llegenda de Sant Jordi

Llegenda i imatges extretes del portal educatiu edu365.cat.

Diu la llegenda de Sant Jordi que fa molt i molt de temps hi havia un drac monstruós, amb les urpes llargues i l’alè de foc. Aquest drac feia fugir al poble, matava la gent amb el seu alè i s’empassava les persones vives .

Els ciutadans, sense cap solució, varen decidir donar-li dos ovelles cada dia per apaivagar la seva fam. Quan s’acabaren els bens, li donaren vaques, bous i tots els animals que tenien, fins que es quedaren sense.

El rei convocà una reunió,on van decidir que farien un sorteig li donarien al drac una persona cada dia, perquè se la menges.

Un dia, per mala sort, li va tocar a la filla del rei, i ell tot plorós va dir:

- Perdoneu a la meva filla i ,a canvi, us donaré tot el meu or , el meu argent i la meitat del meu regne, però us ho demano per favor, deixeu la meva filla.

El poble li va negar, i el rei va demanar vuit dies per a plorar la seva filla. Arribat el dia el rei la va vestir i la va deixar davant de la cova, a prop del drac.

Però de sobte, quan el drac ja obria la seva gran boca per menjar-se d’una queixalada la princesa,
va aparèixer, cavalcant sobre un cavall blanc i amb la seva llança i el seu escut daurat el cavaller Sant Jordi, per salvar la princesa de les urpes d’aquell enorme drac.

Aquell cavaller va alçar la seva llarga llança i d’un cop, el drac va caure a terra desplomat, amb la llança clavada al vell mig del cor.

De cop, de la sang del drac que li regalimava cos avall en va sortir un roser, amb unes roses que brillaven amb la esplendor del sol, i de sobte, el cavaller Sant Jordi en va collir una, la més bonica de totes, va anar a la princesa i li va donar en senyal d’amor.

El rei li va demanar que es cases amb la seva filla i que li donaria tot el seu or i la meitat del regne.

Però el cavaller va marxar sobre el seu cavall blanc sense dir res.

Des d’aquell dia la gent del poble va viure tranquil·la.

Per això el dia de Sant Jordi els homes regalen una flor a la persona que més estimen. Les dones, diu la tradició, han de regalar un llibre.

Les llegendes no cal que siguin certes, només cal que siguin boniques.

Jo em faig la tradició a la meva manera i regalo un llibre i una rosa a aquells que més m'estimo! Qüestió d'igualtat!

màgia per a tothom!

Bones vacances a aquells que en podeu fer! Bona Pasqua a aquells que la celebreu! Bona festa als companys i amics del Pla que aneu a passar fred a la Serra, al Monamour! Bona ressaca als que anireu a Salou com cada any en busca dels primers guiris de la temporada! Bon profit als peques que us atipareu de xocolata de la mona! Bons dies per aquells que currareu tots aquests dies! Bones cues als que us passareu hores a la carretera en algun peatge!


i que sempre, i per tothom, hi hagi màgia...

intentaré portar-vos-en un pessic!

...caure per tornar-se a aixecar...

Una xifra: 27.511
Una altra xifra: 0
Un color: el vermell
Una imatge: decepció
Una paraula: derrota
Un missatge: la reflexió

Que les coses no han anat bé, en som tots i totes conscients. Que hi ha diverses causes, és just reconeixer-ho. Per això ara es tracta d'escoltar i analitzar perquè la gent no ha renovat la confiança en Esquerra. (bipolarització, abstenció, mala estratègia, desil·lusió, govern de desgast, pactes incompresos, desacreditació mediàtica...)

Comença un nou cicle: tres diputats a Madrid, cursa interna per la direcció d'Esquerra, negociacions per un sistema de finançament, la resolució del Constitucional envers l'Estatut...

Passaran coses, moltes coses. El ritme no s'atura, i l'evolució d'Esquerra tampoc. Quan una persona cau a terra, té dos opcions, quedar-se allà perquè la trepitgin, o aixecar-se i caminar de nou. Els nens petits aprenen a caminar a base de caigudes (ara no feu la interpretació simple i entengueu que estic comparant ERC amb un nen petit), és la matèfora de la vida: seguir sempre endavant o deixar-ho córrer.

Com diria aquell, dels errors se n'apren. En cap llibreria venen "el manual per construir la majoria social i aconseguir la independència de Catalunya sense que l'esquerra independentista extraparlamentària et tracti de botiflers, la dreta (i esquerra) espanyola et titlli de separatista i et criminalitzi, la societat t'acusi de totes les desestabilitzacions del govern, els militants de tota la vida critiquin per criticar i la dreta nacionalista catalana copiï el discurs nacional sense creure-se'l i es ven a Madrid sempre que en té l'oportunitat".

Mentre tinguem la suficient dignitat i responsabilitat per rectificar i seguir avançant no ens ha de fer por res. Ni tan sols un revés electoral. Hi ha 300.000 catalans que han fet confiança a Esquerra, a tots ells els devem l'esforç i el treball per poder tornar a ser la força que lideri les reivindicacions dels Països Catalans.

Parentèsis enmig de la campanya

Desconnectar sempre va bé. Fins i tot diria que de tan en tan és necessari. Dissabte passat el concert de Gossos em va servir per oblidar per uns instants la realitat en la que cada dia visc immersa des de fa unes setmanes: la campanya electoral.

Com dirien aquells, una estona de cel!

Per tot un patriota!

Felicitats Ventura! L'altre dia vam celebrar l'aniversari del Ventura. Tot un personatge de les Borges! Des d'aquí només vull fer-li un petit homenatge. Encoratjar-lo a escriure encara moltes de les cartulines que acostuma a fer, i desitjar-li que conservi encara molt temps més el tarannà valent, desacomplexat i lliure que el caracteritza.

A Lleida, tu decideixes: ERC o PP?

TU DECIDEIXES

A mesura que passen els dies i no actualitzo el bloc, cada cop és fa més difícil tornar-hi a escriure. Un dia és perquè no hi ha temps, l'altre dia és perquè ja ho faré demà, una altra volta penses sobre què escriure i no acabes de trobar el tema adequat.. i sense gairebé donar-te'n compte, ja ha passat un mes i la cosa no ha variat.
Puc posar com a excusa que la feina aquests dies m'absorbeix 24 hores al dia, i que prioritzant les accions el bloc passa a un segon terme. Però no m'agraden les excuses! I per això intentaré que el Món de Marta vagi variant més sovint...
Admeto però que sóc una malalta de la feina que faig, i tot i que podria parlar de les festes de carnaval dels pobles del voltant, o de què el Barça ha retallat punts als Madrid, o bé de la nova sèrie de Tv3 zoo, de moment us deixaré un dels cartells que hem creat des de les JERC i que espero que vegeu penjats per les parets dels vostres municipis.


La cursa electoral comença aquesta setmana ja (bé de fet, la oficial, perquè la campanya ja fa dies que està en marxa) i encara que Madrid ens pugui semblar lluny, que puguem pensar que les eleccions Generals no són les nostres o creure que el nostre vot no serveix de res perquè si no guanya Rajoy, guanyarà Zapatero i "tanto monta, monta tanto", animo al jovent i la gent en general a fer sentir la seva veu en forma de vots el 9 de març. Perquè Madrid queda lluny però encara hem de passar per allà per decidir-ho tot, i les eleccions generals no són les nostres però el seu resultat ens afecta directament i en patim les conseqüències, i servirà de molt si el 9 de març Catalunya té el màxim de representants d'esquerres i independentistes per defensar a Madrid el que volem: un estat propi.

Bloc Debat Ponent, l'espai de formació de les JERC-Ponent

Ja fa uns quants dies que des de la Secretaria de Formació de les JERC-Ponent, es va tirar endavant la proposta de crear un bloc de debat i formació per tal de tractar diversos temes des de la reflexió i els intercanvis d'opinions. El bloc, avui ja és una realitat, i tot i que està en una fase inicial, crec que només tindrà sentit i serà plenament operatiu si hi participa força gent, aportant debat, aportant idees, i establint discussions (en el sentit positiu del terme), per tal d'entre tots aprendre una mica més.



Des d'aquí doncs, us animo a què visiteu la nostra pàgina http://debatponent.blogspot.com i participeu comentant els articles, proposant temes de debat, i fent una mica més gran la xarxa virtual independentista.

Resum JERC-Ponent 2006-07

Res, que girant la vista enrere a vegades se'ns fa un somriure tímid recordant els millors moments tots i totes junts! A seguir per bon camí i sense deixar mai de treballar.
Ara és demà. Caminem cap a la llibertat!

Estimats reis mags...

Per aquest 2 mil 8 només us demano quatre coses, que suposo que no tindreu problema per portar-me. A més, tenint en compte, que he estat "bona nena" (amb moments de tot, és clar!), espero que un any més sigueu generosos...

Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, si pot ser amb un regust de martini, millor! Per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.


I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres reis, sinó de la voluntat del poble.

Només em queda desitjar-vos un bon viatge.

I us estaré esperant!! Amb la il·lusió i innocència dels infants!