L’11
de setembre, prop de dos milions de persones omplíem el centre de Barcelona.
Aquest dijous passat, 27 de setembre, el Parlament ha aprovat la resolució que
acorda convocar un referèndum d’autodeterminació durant la propera legislatura
perquè el poble no només omplim els carrers sinó també les urnes. Aquesta és la
primera victòria: poder votar, poder expressar de forma lliure i democràtica la
voluntat de cadascú sobre el futur del país. Sembla que el país s’hagi posat
les piles, que hagi canviat de motor. Hem viscut alguns dies històrics durant
les últimes tres setmanes, però cal agafar aire i reflexionar.
La
primera constatació és que el president Mas ha sabut jugar les seves cartes i ha
actuat bé. Des de la manifestació de l’11 de setembre, el president ha liderat
la veu de Catalunya i ha sabut dir allò que bona part de la societat catalana
volia sentir. I vagi per endavant que jo no l’he votat i no crec que el voti
mai. Però penso que és de justícia reconèixer-ho. Sigui per tacticisme, sigui
per estratègia electoral, sigui per amagar la seva gestió dels últims dos anys
o perquè realment es creu allò que ara pronuncia; sigui pel motiu que sigui,
entenc des del meu humil parer que ha exercit de president d’un país que vol
ser lliure. I això pel país és bo.
Amb
això n’hi ha prou? No. Hem d’idolatrar el president? Tampoc. El molthonorable
dels últims 15 dies no pot amagar-nos el Mas dels últims dos anys: uns 24 mesos
caracteritzats per les retallades en el sector públic i, per tant, en l’estat del
benestar; mitja legislatura d’actuar amb mà dura contra els dèbils i de forma
suau amb els forts; uns dos anys pactant amb el PP, al Parlament, a les
Diputacions, i votant a Madrid de forma incoherent per interessos particulars.
El president i el Govern de les retallades és el mateix que el que ara proclama
als quatre vents les estructures d’estat, la transició nacional, la sobirania i
la plenitud de Catalunya.
Per
tot això desconfio del que pot venir. I em porta a combinar la meva sensació
d’il·lusió, esperança i d’emoció amb la por i la incertesa. La por que les
paraules pronunciades amb fermesa se les emportin els primers vents de tardor;
por que la defensa aferrissada per fer un referèndum l’enterri la neu de
l’hivern. Perquè ja ha passat abans; perquè ja van trair la voluntat del país.
I si això passa serà trist. I davant l’oportunitat històrica, ningú perdonarà
aquells que abarateixin el somni. Aquells que utilitzin l’esperança per guanyar
escons.
Però
hi ha més. Ara que com a país hem començat a saltar el mur, que agafem el camí
recte i ferm cap a la llibertat, ara que es lidera la lluita nacional amb
consens i majories, ara és quan és més necessari que mai persistir en la
defensa de la lluita social. Perquè lluita nacional i social van lligades de la
mà, són indissociables, no s’entenen una sense l’altra. De res serveix una
Catalunya sobirana sense justícia i igualtat. De res em val una Catalunya
lliure on els seus homes i les seves dones siguem esclaus dels mercats, els
bancs, les corrupteles i les injustícies.
Hi
estem a prop. Més que mai. Allò que abans no sabíem si passaria, ara tenim clar
que passarà. No sabem quan. Però passarà. És inevitable. Però cal mesurar molt
com ho fem. Vindran temps difícils, és cert. L’oposició espanyola no ha ni
començat. Però a la vegada és el procés més apassionant que podem viure. Alliberem
el país de les cadenes i de la injustícia.
Vídeo "A espatlles de gegants" d'Esquerra
