Una estona de cel...

En aquesta època de l’any, quan el sol ja apreta fort, les mosques són més empipadores que mai i tot està calmat perquè molta gent ja fa vacances, potser toca també desconnectar del món i escriure d’aquelles coses que sempre deixem a segon terme, com si fossin menys importants.
Ai! Que equivocats que estem tots plegats...
En el fons, les petites coses són aquelles que ens acaben donant la felicitat. I per tant, hem d’aprendre a valorar-les i a gaudir-ne. Sobretot a gaudir dels petits moments. De fet, això és el que explica la cançó dels Pets “Una estona de cel”, que ja s’ha convertit en la meva preferida, no perquè sigui la millor, ni molt menys! (i és que els senyors de Constantí tenen un reguitzell de cançons per triar abans que aquesta) Però si que és especial perquè em recorda uns moments de la meva vida molt bons. I ara clar, tots us pensareu que tinc un amant per aquests móns de Déu, com explica la cançó! Doncs no!!! És molt més simple i molt més profund alhora. La cançó ve associada als petits moments especials que compartia ja fa un quant temps amb una persona també especial. De fet, és necessari tan poc per a ser feliç, que a vegades em pregunto com és possible que ens sembli que ho haguem de tenir tot per a viure!! Mireu, us donaré una recepta del que per a mi era una estona de cel: una bona amiga, un bon cafè (amb espuma si us plau!), i una bona conversa, d’aquelles que flueixen soles, i que duren hores i hores. I si voleu hi posarem bona música de fons i una finestra gran al local per tenir bona vista del que passa al voltant. Res més!

La quotidianitat ens proporciona tants bons moments per escollir!! Sols falta adonar-nos-en i agafar-los!!

"Joies" del franquisme que encara perviuen avui

Ja fa temps vaig rebre un correu electrònic d'aquests en forma de cadena titulat "joyas del franquismo" i avui l'he tornat a rebre (és l'efecte boomerang del món virtual: tot torna). El cas és que el correu en qüestió m'ha tornat a produir la mateixa indignació que al seu moment ja em va provocar. Diria allò de què fa riure per no plorar, però mirat fredament dóna tota la sensació que és una broma i que és impossible que fos veritat en el seu temps, talment com si avui algú ens volgués fer creure que Jiménez Losantos és imparcial en la seva tasca de periodista.

Bé, doncs com podeu anar veient en les

imatges que apareixen en aquesta entrada, les joies a les que es referia el mail eren els consells i les doctrines que es donaven a les dones durant els 40 anys de dictadura i els quals bàsicament feien referència a complaure als respectius marits.

"Sort que els temps han canviat" podríem pensar tots plegats. Ens repetim que "les mentalitats han evolucionat" (tot i que no pas prou com seria necessari) i que "avui en dia seria impensable trobar un anunci com aquest", exclamem cofois. Però en ple segle XXI hi ha coses que no canvien, i avui llegint el diari m'he trobat amb aquesta notícia:

Quant hem avançat? Estem en el mateix punt de partida: la dona sotmesa a l'home, amb la por al cos, culpabilitzant-se d'allò ple qual ha estat víctima.

És molt trist, la veritat. Suposo que és impossible posar-se a la pell d'una dona maltractada, però siusplau, que la por no ens faci deixar de ser persones. Actualment hi ha moltes sortides on agafar-se quan es passa un infern així, que donen l'ajuda i el recolzament necessari.

...Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no, tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...

Torna l'Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

Queden dues setmanes perquè obri les portes la dotzena edició de l'Acampada Jove, el festival politico-musical organitzat per les JERC. M'estalvio comentar què és l'Acampada, perquè la major part de tots i totes vosaltres ja la coneixereu i perquè la informació (grups, horaris, entrades...) està completament recollida a la pàgina web del festival. El que si que m'agradaria explicar des d'aquí, és tot l'engranatge que fa possible els tres dies d'Acampada i que moltes vegades és desconegut, oblidat i fins i tot, menyspreat. Les JERC, és a dir, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya , són qui organitzen el festival i qui durant els dies que dura en soporta la major part de tasques i feines. Des de la contractació dels grups i conferenciants, el lloguer dels terrenys, el disseny dels espais, la gestió de les barres, la neteja de les zones de concerts, la seguretat dels accessos, fins a la venta d'entrades a les guixetes, les acreditacions, el seguiment dels comptes, la publicitat i comunicació o la producció musical. Totes les petites i grans coses de l'Acampada Jove existeixen i són possibles perquè hi ha algú darrera que en vetlla. No es tracta de tirar-se floretes, o de lloar a companys i companyes, sinó de fer un reconeixement sincer per tots aquells que són conscients que sense l'esforç d'uns quants, l'Acampada Jove no seria possible i per tant, milers de joves no podrien gaudir de tres dies que simbolitzen la Independència i el Socialisme, els objectius principals de les JERC.

Fa anys que hi vaig, i aquest estiu hi tornaré. I estic segura que només per poder tornar a veure la pista d'Atletisme plena de gom a gom, saltant i cridant a l'uníson, ja haurà valgut la pena dedicar-hi esforços. Espero trobar-vos-hi!!

Un any després...

Avui, dilluns 18 de juny, fa un any del Referèndum pel nou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un any després, el temps i algunes persones han acabat donant la raó als que, com jo, fa un any, vam dir públicament que NO volíem aquest Estatut. Un any després, i amb dos processos electorals pel mig (Parlament 06 i Municipals 07), el mapa polític pot haver canviat, i els colors de les administracions poden haver variat, però de les grans millores que ens havia de dur el nou estatut no n’hem ni tan sols notat l’olor.
Una servidora, com a jove que no va poder votar l’estatut anterior, havia dipositat moltes esperances en el nou document que ens havia de dibuixar un marc legal el més ampli possible per créixer com a país. Si bé el 30 de setembre del 2005 vaig sentir-me orgullosa de la classe política catalana, ja que les principals forces van mantenir-se unides defensant un objectiu comú, la il·lusió va esvair-se de cop quan al gener, aquell que s’omple la boca parlant de nacionalisme, va vendre tot l’acord a canvi de res. I no m’agrada furgar sempre al passat, perquè el que cal és mirar endavant, però no me n’he pogut estar de recordar i deixar clar que va ser el Mas qui va acordar o més aviat regalar l’acord de l’estatut amb el Zapatero (bon altre! el que havia promès públicament que respectaria l’estatut de Catalunya). Deia que no me n’he pogut estar d’anomenar-ho perquè aquest matí, mentre anava cap a treballar sentia a Rac 1 una entrevista al Duran i Lleida, el qual sense cap mena de vergonya ha explicat que si el Constitucional acaba tombant el que queda d’Estatut, el que haurien de fer tots els polítics catalans és asseure’s, parlar i intentar prendre una posició conjunta. I clar, després d’aquestes declaracions una servidora creu que li estan foten el pèl, no pel que diu, que fins i tot hi puc coincidir, però sí perquè qui ara declara això forma part de la coalició que fa un any i mig va passar de la resta de partits per vendre’s Catalunya al govern de Madrid.
Tornant a l’aniversari que justifica aquesta entrada, i com deia al principi, fins i tot l’expresident Pasqual Maragall va declarar que “tan d’esforç per a la reforma de l’Estatut no havia valgut la pena” i que “va ser un error” projectar-la en comptes de reformar la Constitució. Com sempre però, les notes discordants callen quan és el moment, i a toro passat tothom és valent. El temps posa les persones i les coses al seu lloc. És el que penso i el que vull creure. Fa un any deia NO clarament i ara continuo dient que mateix. Si el Tribunal Constitucional tomba el poc que queda, la societat ha de fer-se sentir com ho vam fer el 18 de febrer de l’any passat, i juntament amb les plataformes, associacions i partits defensar Catalunya tots a la una. Si el Tribunal ho deixa tal i com està, no em cansaré de repetir que no n’hi ha prou, que abans de començar-se a desplegar ja ha quedat petit, i que cal anar molt més lluny si volem una societat més justa, amb un estat del benestar com cal i amb la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

LA RESSACA ELECTORAL

Després de massa dies de no actualitzar el bloc, faig un repàs ràpid de com han quedat les coses al meu municipi. Fins al 27 de maig el ple estava format per 6 regidors de CiU i 5 del PSC. Per tant, un plenari completament divit amb majoria absoluta dels convergents. Per aquestes comicis, es presentaven quatre llistes: repetien CiU, PSC i PP (que no havia obtingut representacó fa quatre anys) i començava un projecte nou: Esquerra Republicana de Catalunya, per tal d'esdevenir l'alternativa que el poble necessita.
El 27 de maig, la gent va parlar i els resultats van donar 6 regidors al PSC, 4 a CiU i 1 a Esquerra, (el PP es va quedar altre cop sense representació). Aquest nou panorama té moltes lectures possibles, però jo em quedo amb la voluntat de canvi que ha viscut el municipi, i el suport que el grup d'Esquerra ha rebut de part dels veïns veïnes del poble.
Em sento molt orgullosa d'haver format part d'un nou projecte que tenia, i continua tenint com a principal objectiu millorar el poble, i fer-hi indispensables la convivència, el respecte i la participació.
A partir de demà dissabte tindrem un regidor d'Esquerra dins de l'Ajuntament, cosa que en tots esl anys després de la transició no s'havia vist mai. Un regidor que per sobre de tot defensarà amb coherència i treball allò que venim dient des del primer dia.
D'altra banda, no puc evitar fer un comentari respecte a la majoria absoluta obtinguda pel PSC, i que ha capgirat el color que fins ara hi havia al poble. Els qui em coneixeu m'haureu sentit dir en vàries ocasions que les majories absolutes mai m'han agradat perquè cauen en la temptació de convertir-se en governs més propers a les dictadures. Només espero des d'aquí, i sincerament, que aquest no sigui el futur per a Torregrossa, que tothom pugui com a mínim fer sentir la seva veu, i que tothom sigui escoltat.

"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres"

Diari de campanya 2

Aquesta nit el grup d'Esquerra hem dut a terme el nostre míting electoral de campanya. La cosa ha anat força bé, de fet, estic especialment satisfeta tant de la resposta de la gent, com de la nostra actuació. Ja sap, en aquests casos, els nervis poden jugar males passades, i la por escènica és normal que tregui el cap. Malgrat tot, i com ja us he dit hem fet allò que havíem de fer: explicar els nostres projectes clarament, sense embuts ni mitges veritats, i al mateix temps donar-nos més a conèixer.
Ens ha acompanyat el Carmel Mòdol, Diputat al Parlament, i també aprofito per donar-li les gràcies des d'aquí.
Per aquells que no hagueu pogut venir i que encara no heu vist el programa us en faig cinc cèntims: El nostre grup es presenta a les properes eleccions com l'alternativa, com una opció amb compromís ferm pel poble, i sobretot amb la il·lusió d'iniciciar un projecte de tots i per a tots. El nostre lema és: IL·LUSIONA'T, L'ALTERNATIVA PER TORREGROSSA, tota una definició del nostre objectiu i del que som i volem ser.
Les nostres propostes giren al voltant de tres idees clau per aconseguir el màxim benestar per a les persones i les solucions per les mancances actuals. Creiem prioritari atendre les necessitats bàsiques que té la gent gran del municipim i per això volem reconvertir l'edifici multifuncional en un local de serveis diversos per aquest col·lectiu. Entenem també que el jovent no és només el futur sinó que és també el present i per això cal dotar aquest conjunt de població amb el màxim d'equipaments, com pot ser un poliesportiu amb totes les condicions, o bé un local del jovent. Finalment, Torregrossa necessita una empenta per crèixer i esdevenir punt de referència del nostre entorn. Aquest impuls el pot aconseguir a través de la creació d'un polígon industrial, amb tots els equipaments necessaris perquè les empreses s'hi puguin instal·lar.
Aquestes tres idees estructuren el nostre discurs, el qual es complementa amb moltes altres propostes que recull el programa.
Ara, la feina pre-electoral està feta, però la cursa només acaba de començar. Fins aquí hem disputat un assalt, però queda molt combat.
Esperem comptar amb la teva ajuda aquest diumenge! I sobretot, a partir del dia 28!

El futur és nostre! El present també!

Torregrossa: diari de campanya 1

Començar de zero és molt complicat, i més encara en segons quins contextos. A Torregrossa, el meu poble, en aquestes eleccions es presenta una nova candidatura. Per primera vegada en 28 anys els torregrossins i torregrossines podran optar a votar Esquerra Republicana de Catalunya en unes eleccions municipals. Però més enllà de les sigles o del nom del partit, al que per cert em sento orgullosa de representar, les persones que el formen són el més important.

Nosaltres som un grup de gent heterogènia, diferents i diversos, cadascú amb les seves particularitats, però amb l'objectiu comú d'intentar treballar pel poble. I ara direu, això és el que diuen tots i totes. I segurament tindreu raó. Però hi ha una diferència. Torregrossa des de sempre ha arrossegat un frontisme exagerat que més enllà de fer avançar el poble l'ha perjudicat i molt. Torregrossa sempre ha estat dividida en dos pols, sense cap altra opció. El nostre grup vol acabar amb això. Ens presentem com l'alternativa, a deixar de jugar un partit de tennis i obrir les portes d'una vegada. Apel·lem a la participació de tothom per millorar Torregrossa, a la il·lusió per demostrar que hi ha moltes coses a fer des del consens i la paraula, a les ganes de posar Torregrossa al lloc que es mereix entre els municipis de la zona.

Com deia al principi, començar des de zero és complicat, i més al meu poble, però malgrat tot, sempre val la pena començar. I intentar-ho, i insistir. I aquí estem.

Otros Ciudadanos de Segunda según www.Aixotoca.com

Aquesta és una bona rèplica al "famós" documental de Telemadrid on es denuncia que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya!

Sempre la mateixa història

Hi ha una màxima universal que diu “divideix i guanyaràs”. I per desgràcia els catalans i catalanes hem pogut comprovar vàries vegades al llarg de la història que la dita és ben certa.
El moviment anomenat de l’Esquerra Independentista ha estat i continua estant fragmentat per motius purament estratègics, metodològics i rutinaris, no pas per l’objectiu final.
Les diverses organitzacions polítiques, les associacions culturals, els col·lectius independents, els casals o les assemblees que s’engloben dins del gran marc de l’esquerra independentista tenen, cadascun, una filosofia diferent; la seva pròpia forma de fer (i només faltaria!), però a la vegada contribueixen a afeblir el moviment. El debiliten, no per la seva existència, ja que com més entitats hi hagi en aquesta lluita més gran es farà la taca d’oli i més a prop de la majoria social s’estarà, però sí amb les discrepàncies entre les mateixes organitzacions, els atacs i les lluites contra els quals pensen el mateix.
Cal tenir present i ben clar que l’enemic està en front nostre, no entre nosaltres. És per això que personalment sempre he cregut en una altra dita popular, i que lliga totalment amb la primera: “La unió fa la força”. Si tots i totes lluitem per un mateix objectiu perquè ho hem de fer per camins diferents i posant-nos, a més a més, pals a les rodes a nosaltres mateixos? Potser perquè som més idealistes no volem renunciar ni a un trosset de la nostra manera de fer; potser perquè som humans creiem que tenim la raó i no volem abandonar cap punt ni coma del nostre credo. Però només aconseguirem arribar al nostre horitzó si hi ha un cop de mà, i no una traveta. Volem uns Països Catalans socialistes i lliures? Només entre tots i amb tots és possible.

Xarranques i nenes

El títol d'aquesta entrada és també el nom d'un documental que ahir vaig tenir l'ocasió de veure. La xarranca (n'hi ha que l'anomenen palet, jo en deia escaleta) és aquell joc on es dibuixen uns requadres a terra i després s'ha de llençar una pedreta i anar saltant quadre per quadre amb la missió d'arribar a l'últim el qual s'anomena cel. Recordo haver-hi jugat vàries vegades quan era més petita. El que no sabia és que és un entreteniment internacional i que a gairebé tots els països es juga (evidentment que amb alguna que altra variació).

El documental "Xarranques i nenes", agafa aquest joc com a fil conductor per anar d'un país a un altre i mostrar el testimoni de nenes d'entre 7 i 14 anys que han estat maltractades o que són discriminades i explotades laboralment.

És una pel·lícula dura, tot s'ha de dir, però a la vegada tan plena d'esperança que fa encongir el cor. Les nenes expliquen sense vergonya la seva vida, el que pensen, el que somien, el que els han fet, el que els tocarà fer, el que han patit, el que voldrien. Ho expliquen amb aquells ulls i somriures infantils que enamoren, però amb aquella sinceritat i innocència que colpeix.

Surten els temes de l'explotació laboral, l'explotació sexual, l'ablació, els maltractaments... Uns problemes globals vistos des de la particularitat. Uns abusos que existeixen i que perduren al nostre voltant i que cal denunciar i intentar superar.

Malgrat tot, i com deia abans, el documental és capaç de trasmetre esperança a través de les visions de les nenes mateixes, que amb la seva curta edat tenen molt clar el que volen de la seva vida, el que faran perquè ningú altre visqui el que elles han patit. Saben que, com el joc de la xarranca, la vida posa entrebancs, i cal anar passet a passet, i aixecar-se i tornar-ho a intentar si es cau, i fent equilibris, per tal d'arribar finalment al cel, la llibertat i la felicitat.