dimarts, 30 de gener del 2007

Crec en la política, i no estic boja


Els joves i la política normalment són com l’oli i el vinagre, no acaben de lligar. El tòpic diu (i la realitat confirma) que el jovent no se sent gens atret per la política perquè la consideren quelcom distant i fins i tot inútil pels seus problemes. Davant d’aquesta anàlisi jo dec ser l’excepció que confirma tota regla, perquè sóc jove i m’encanta la política. De fet, precisament l’altre dia em van preguntar perquè estava ficada en política; i ara des d’aquest espai m’agradaria fer extensiva la resposta i desestigmatitzar tots aquells i aquelles joves que un dia van optar per seguir un camí proper als afers polítics que ens envolten.

Ras i curt, per a mi, la política és el vehicle per poder canviar les coses. Sempre he cregut que el món és pot canviar, (digueu-me il·lusa) i que tot pot esdevenir millor i més just. La clau radica en intentar-ho i lluitar per aconseguir allò que es vol. El problema dels nostres dies, és que amb la lluita personal no n’hi ha prou. Una generació enrere, quan els nostres pares i mares s’obrien el camí cap a la vida, només els calia esforçar-se per arribar a les seves metes i aconseguir un bon nivell de vida. Els discurs era ben senzill: “si estudies aconseguiràs una bona feina, i amb un bon sou podràs comprar-te una casa i permetre’t els luxes d’una família mitjana normal, el cotxe, les vacances...” Actualment, el discurs ha quedat obsolet. No n’hi ha prou amb estudiar i esforçar-hi per veure’s recompensat. La generació precarietat inunda els carrers i l’habitatge és impossible per la major part dels mortals, les feines van lligades a contractes escombraria, i a sobre els i les joves estan mal vistes per bona part de la societat. Davant d’aquest panorama serveix de poc la lluita personal, perquè el problema és col·lectiu.

Aquí és on entra en joc la vida política. Encara que hi hagi un cert desencís general, jo em nego a pensar que no s’hi pot fer res. Ens agradi o no, la política organitza i gestiona la vida de les persones, per tant, no hem de fer-li front ni passar d’ella, sinó que ens cal participar. Jo em declaro públicament amiga de la política i interessada en canviar el món i en millorar les condicions del jovent. I tu?

Un somni individual és només un somni; però un somni col·lectiu esdevé, sense dubte, una realitat.