Canvi de Calendari

La cosa era previsible, i potser massa reiterada aquests dies per la xarxa, però no podia deixar passar l'oportunitat de desitjar-vos a tots i totes un bon any 2007.

Ara toca dir allò de què el millor d'aquest any sigui el pitjor del que ve, i tots aquests tòpics! Però a mi, el que més m'agrada és un de ben simple:
"Sigueu feliços!!" O si més no, que tingueu un bon camí cap a la felicitat! així de senzill, i axí de difícil.

...passen els dies, passen els mesos, passen els anys... i sempre és la mateixa història...

Recordo que...

Nadal és sinònim de moltes coses, algunes més bones, altres més criticables: llums al carrers, dinars familiars, consumisme i regals, solidaritat i esperit nadalenc, el tió o el pare noel, l’anunci de Freixenet, i tots els de perfums, les gales televisives i els programes de recull de l’any, els lots de les empreses i les postals de felicitació..., però també és diada de memòria i de record.

Un record que se’n va fins l’any 1933, quan el mateix dia de Nadal, va morir el president de la Generalitat Francesc Macià.

Conegut popularment com l’AVI, el president era estimat per la majoria de catalans, però sobretot per la gent de les terres de ponent que el feien seu, i la seva presència causava sempre un enorme entusiasme.

A finals de l’any 1933 va ser operat d’urgència i el seu estat era greu. El 24 de desembre, la malaltia de l’avi es va agreujar i el van haver d’operar de nou. Abans de l’operació el metge li digué: No tingui por, només seran cinc minuts. I ell, va contestar: Por? No n’he tinguda mai!

L’endemà, dia de Nadal, a les 11 del matí, moria el president. L’enterrament de Macià va ser un acte multitudinari, una enorme gentada, vinguda de tot Catalunya, es va aplegar al llarg del recorregut de la comitiva mortuòria. Mai Barcelona havia vist un acte com aquell.

Però el destí també va fer que el dia de Nadal es morís un altre català il·lustre. L’any 1948, en plena dictadura, el filòleg català Pompeu Fabra va morir. La censura espanyola va prohibir informar de la seva mort a l’exili i tampoc va ser admesa cap esquela en cap diari.

...han passat molt anys, i moltes coses han canviat; cal mirar endavant, però mai oblidar el passat... Com va dir l'Avi: "Nosaltres som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser"

EL PETIT PRÍNCEP ... (el bo i de debò)

Fa una setmana que va visitar les terres catalanes el nostre “estimat i apreciat” príncep hereu de la monarquia borbònica, el que, molt em temo, serà el Felip VI. Però bé, no predim el futur, sinó que ens fixem en la visita que ha fet aquest personatge a la ciutat de Lleida.

Responent a les preguntes periodístiques (s’han de notar les rutines de l’ofici) analitzem a continuació els punts claus:

QUI? El príncep Felip de Borbó com a invitat, i l’alcalde i tots els llepaculs de l’Ajuntament (exceptuant el grup municipal d’Esquerra) com a amfitrions bavejant.

QUÈ? Ha vingut a posar la primera pedra del que serà el futur Parc Científic i Tecnològic de Gardeny.

COM? - Amb la vigilància i el caos que sempre comporta que vingui algun peix gros

- Sense la Letízia (només faltaria la família al complet!)

ON? A Lleida, concretament a la Paeria, i a dalt del turó de Gardeny, on hi havia la Caserna militar, també pels carrers de la ciutat.

QUAN? Dilluns passat, dia 11 de desembre (si ja sé que escric amb retard, però ja se sap, val més tard que mai!)

PER QUÈ? Això és un misteri. Però anem a trobar les possibles respostes:

1. Per evidenciar -nos que a l’estat espanyol hi ha monarquia, una forma d’estat anacrònica que trenca amb la societat igualitària que hauríem de tenir .
2. Per remarcar-nos que no tenim una democràcia completa, ja que els nascuts en una família (i sense ser escollits) tenen més privilegis que la resta de ciutadans.
3. Per recordar-nos que Lleida va estar maltractada i menystinguda al llarg de la història per la repressió borbònica.
4. Per comprovar que la monarquia no ha fet ni farà res per aquest nou projecte del Parc Científic i Tecnològic (més enllà de tenir l’honor de col·locar una pedra).

Des d’aquí, faig arribar el meu humil rebuig a la visita d’aquest personatge. No vull ni prínceps, ni reis, ni súbdits. Per sobre de tot, dignitat, si us plau!

...L’únic príncep que admiro és el Petit: el Petit Príncep, el d’ Antoine de Saint-Exupéry, l’infant rialler, amb els cabells d’or i que no contesta mai quan se li pregunta...

Dels altres, no se’n salva cap (ni tan sols el príncep blau).

Dimecres, dia 6 de desembre, com molt bé deveu saber és festa. El que ens fan celebrar està molt clar: l’aniversari de l’aprovació de la constitució espanyola. Doncs bé, jo declaro el 6 de desembre com la festa oficial per reivindicar que aquesta no és la meva constitució i que va contra els meus principis. I animo a la gent que s’uneixi a la reivindicació.
La constitució que ens regeix diu molt clar en el seu article 1 que la forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària. Jo no vull aquesta constitució! La mateixa carta magna que ara analitzem diu al seu article 2 que es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Jo no vull aquesta constitució! Continua amb l’article 8 en el qual recull que les Forces Armades, és a dir l’Exèrcit, té com a missió defensar la integritat territorial d’Espanya. Jo no vull aquesta constitució! I podríem seguir llegint els seus articles i trobar altres exemples que no he mencionat aquí i que també em serveixen per sentenciar que no és aquesta la meva constitució i que no la vull.

I no la vull perquè primer de tot jo no l’he pogut votar i per tant, no se m’ha preguntat mai si hi estic d’acord. Però no la vull tampoc perquè ens discrimina com a poble tot negant-nos el dret a l’autodeterminació. I la rebutjo perquè ens ha imposat una monarquia que va deixar en herència un tal dictador que va estar al poder gairebé quaranta anys. I m’hi oposaré sempre perquè atorga poder a l’exèrcit per garantir una unitat que mai ha existit i mai aconseguiran.

Per tot plegat, el dia 6 de desembre jo no celebro res; jo reivindico tots els drets que la Constitució ens nega. I ho faré fins que arribi el dia que tinguem una carta magna pròpia i que pugui fer-me meva: la constitució catalana.

Llavors, destapem les ampolles de cava i quedeu invitats a un brindis!

...perquè tot està per fer, i tot és possible...

CÒMPLICES

Avui és dia 20 de novembre, i tot i que a primer cop d’ull, pugui semblar un dia igual que l’altre, el fet és que fa 31 anys va deixar de ser una data més del calendari per a significar la fi del 40 anys d’ombra i de por; 40 anys de dictadura.

El dia 20 de novembre de l’any 1975 Catalunya i l’estat espanyol es despertaven amb la notícia de la mort de Franco, i tot i que ja han passat 31 anys, i molts de nosaltres en sabem la història perquè ens l’han explicat o l’hem llegit, avui en dia encara tenim vestigis d’aquella època, que mai hauria d’haver existit.

Dic vestigis amb el sentit de presència física de monuments, plaques commemoratives, escultures i escriptures que ens demostren que la democràcia encara no ha sabut trencar definitivament amb el passat. Però també existeix encara la presència del franquisme en les idees de moltes persones que avui es defineixen demòcrates, però en el fons són nostàlgics del règim. I això, tot i que moltes vegades no sigui tan visible com un monument, fa més mal a la societat i aquells que han treballat i treballen per la llibertat.

De fet, no s’entén que encara avui hi hagi gent que no ha condemnat el franquisme. Per dignitat i per respecte, aquesta és una acció que fa temps s’hauria d’haver fet, i tothom l’hauria d’haver dut a terme. Perquè encara que només ens pugui semblar un símbol o un gest de bona voluntat, és molt més greu. Aquells que no condemnen una dictadura assassina de persones i de cultures, se’n converteixen en còmplices, i mantenen viva l’ombra d’una època que per res es pot justificar.

Des del meu humil bloc, denuncio aquells que encara s’identifiquen amb aquella “una, grande y libre” i esperono als que amb els ideals de democràcia avancen cap endavant per la construcció d’una Catalunya econòmicament pròspera, socialment justa i políticament lliure.

... tresors que et caben a la mà...

En un dies en què tota la blogosfera està plena a vessar de comentaris i notícies sobre les eleccions i els pactes post-electorals, voldria deixar constància d'aquelles petites coses que ens poden portar durant una estona a la felicitat. Ahir nit (dissabte) van actuar a l'Auditori de Lleida Els Pets, dins la seva gira pels teatres dels Països Catalans. No és el marc d'un concert habitual al qual ens tenen acostumats, malgrat tot, l'experiment d'aquesta banda de pop-rock català ha complert de molt els objectius i expectatives que el trio de Constantí es podien haver marcat. Va ser una vetllada tendra, però també amb l'adrenalina a flor de pell en més d'una peça. Va ser una estona de cel, com diuen ells, gaudint d'algunes de les seves millors cançons de la seva trajectòria.
Recordar no és tornar a viure, però ben prop. I ara quan penso en el concert, m'invaeix una certa nostàlgia, que no és res més que la felicitat puntual que s'aconsegueix en alguns moments. Com sempre ells han predicat, i tot i que pugui semblar un tòpic, les petites coses són les realment valuoses i importants a les nostres vides.
Amb una escenografia molt acurada i original, unes americanes blanques que van donar pas a les samarretes típiques autopromocionals i uns arranjaments genials van aconseguir crear una atmosfera de complicitat d'aquelles que es fan difícils d'explicar en paraules.
Com deia al principi, crec que és just anar més enllà dels temes habituals que es poden llegir en molts llocs aquests dies, i parlar dels sentiments i les emocions, de la vida i de les coses quotidianes.

...coses menudes, petites engrunes, eclipsis de lluna, tresors que et caben a la mà... que ho tornen tot tan fàcil...

L'HORA DEL JOVENT

Tot i que m'havia promès a mi mateixa que no escriuria res sobre les eleccions, perquè ja està tot prou saturat pel que fa aquest tema, al final la temptació m'ha guanyat!
Avui és jornada de reflexió, i no vull pas entrar ara en quin partit és el millor o el menys dolent! Però si que crec que hem de ser tots i totes conscients del que suposen aquestes eleccions. Sobretot nosaltres, el jovent, hem de tenir clar que ara és el moment de fer sentir la nostra veu. Les urnes ens donen l'oportunitat d'escollir aquell futur que volem per nosaltres i que volem pel país.
Per tant, ara més que mai, cal que demà, diada de Tots Sants, sortim al carrer i participem de la festa (com deia el poeta).
Us animo a tots i totes a que exerciu el vostre dret. Ara és l'hora dels i les joves, perquè si no lluitem nosaltres, no ho farà ningú!

...I s'alçarà forta i lliure la nació catalana, i obrirà solcs l'esquerra nacional!...

benvingudes i benvinguts!

HOLA!
Aquí comença el meu viatge de la mà de les noves tecnologies. Us animo a que m'acompanyeu i puguem fer un camí plegats, intercanviant els nostres punts de vista i opinions.
Fins ara!