divendres, 31 de desembre del 2010

Un any...


Un any és molt o poc?

És tan llarg i tan curt...

És una lluita permanent.

És un instant, un cop de dits,

un tancar i obrir d’ulls.

I és també una eternitat:

tantes vivències, tants moments.


Un any és tot i no res.

És dolor i tristesa;

és superació i fer el cor fort.

És nostàlgia i records;

és present i aprenentatge.


Un any, és molt o poc?

És massa. Massa temps.

Massa temps sense tu, però amb tu.


dimarts, 21 de desembre del 2010

Costa escriure...

Quan costa escriure sobre segons quins temes de l'actualitat perquè ja tothom n'ha escrit... i quan costa escriure sobre temes més personals perquè fan vergonya posar-los a l'abast de la gent... i quan costa redactar quatre ratlles perquè segons quines paraules encara fan mal, o provoquen alguna llàgrima... i quan costa posar sobre paper certes idees perquè ningú més les entendrà... Què queda? Què puc fer? Pensar sense escriure? Escriure sense pensar? Empassar idees, sentiments i sensacions? Copiar, plagiar?



De moment esperaré. Amb el llapis a la butxaca i la llibreta a la bossa.

dijous, 2 de desembre del 2010

Autofelicitació.

Qui dia passa, any empeny! I amb un obrir i tancar d'ulls, tornem a situar-nos en el dia de l'aniversari i anem afegint un nou número al compte particular! I avui 26 tardors després, només espero que em posin el pastís al davant per poder desitjar amb totes les meves forces que el nou any sigui millor que l'anterior, perquè si la vida continua posant-me a prova com ho ha fet aquest últim any, jo ja no jugo més, paro el tren i baixo!

Vull tancar els ulls, bufar les espelmes, i en obrir-los veure'us a tots al meu costat. Jo prometo posar els peus a terra per caminar, seguir pas a pas cap endavant, correr si fa falta, i aturar-me a descansar quan sigui precís. Prometo lluitar per cada somni i treballar per cada objectiu. Em comprometo a escoltar i ajudar; dedicar el meu temps a la gent que m'estimo; i somriure davant de cada dificultat. A canvi, només et demano que la sort que m'ha girat l'esquena retorni com una brisa suau i m'agafi de la mà per continuar caminant.

I així, un any més enllà, des de la distància poder mirar enrere i veure que els motius per somriure guanyen als motius per plorar. I descobrir que, malgrat tot, somiar, desitjar, estimar, lluitar, somriure i viure val la pena!

dimecres, 1 de desembre del 2010

Tornarem!



Hi ha cançons que sorprenen perquè precisament diuen allò que sents, que penses, que voldries dir però no saps ben bé com...

Amb el permís del Jordi, un bon amic, que m'ha fet partícep de la cançó, us la deixo perquè la gaudiu....

Quan has tocat el cel
i sents a prop l'infern
camines sense fe, sense destí,
sense saviesa.

Fugint del que no entens,
fugint d'aquest present,
pensar en aquells anhels
és l'única forma que tens de continuar.

Tornarem a ser grans, hi tornarem,
quan sortim d'aquesta tempesta
que amaguem rere rostre indiferent.
Però cou i ens fa sentir que hi tornarem.

Trencar aquest desencert
comença en un mateix.
Tornem a les arrels,
als somnis que ens van veure néixer.

És temps de ser valents,
és temps de ser conscients
que cal cor i cervell,
i no volem perdre ningú
en aquest camí.

Tornarem a ser grans...

Rere els núvols hi ha un sol tan gran
que mai ningú no es pot amagar.
Rere els dubtes hi ha la veritat,
creu-me, tenim futur.

Tornarem a ser grans...