Xarranques i nenes

El títol d'aquesta entrada és també el nom d'un documental que ahir vaig tenir l'ocasió de veure. La xarranca (n'hi ha que l'anomenen palet, jo en deia escaleta) és aquell joc on es dibuixen uns requadres a terra i després s'ha de llençar una pedreta i anar saltant quadre per quadre amb la missió d'arribar a l'últim el qual s'anomena cel. Recordo haver-hi jugat vàries vegades quan era més petita. El que no sabia és que és un entreteniment internacional i que a gairebé tots els països es juga (evidentment que amb alguna que altra variació).

El documental "Xarranques i nenes", agafa aquest joc com a fil conductor per anar d'un país a un altre i mostrar el testimoni de nenes d'entre 7 i 14 anys que han estat maltractades o que són discriminades i explotades laboralment.

És una pel·lícula dura, tot s'ha de dir, però a la vegada tan plena d'esperança que fa encongir el cor. Les nenes expliquen sense vergonya la seva vida, el que pensen, el que somien, el que els han fet, el que els tocarà fer, el que han patit, el que voldrien. Ho expliquen amb aquells ulls i somriures infantils que enamoren, però amb aquella sinceritat i innocència que colpeix.

Surten els temes de l'explotació laboral, l'explotació sexual, l'ablació, els maltractaments... Uns problemes globals vistos des de la particularitat. Uns abusos que existeixen i que perduren al nostre voltant i que cal denunciar i intentar superar.

Malgrat tot, i com deia abans, el documental és capaç de trasmetre esperança a través de les visions de les nenes mateixes, que amb la seva curta edat tenen molt clar el que volen de la seva vida, el que faran perquè ningú altre visqui el que elles han patit. Saben que, com el joc de la xarranca, la vida posa entrebancs, i cal anar passet a passet, i aixecar-se i tornar-ho a intentar si es cau, i fent equilibris, per tal d'arribar finalment al cel, la llibertat i la felicitat.