dimarts, 31 de desembre del 2013

I quatre ja són massa....


Cercant-te en l'infinit, més enllà de l'horitzó, més amunt de les estrelles, més lluny de tot...
Mentre els records guardats de tu, cada trosset de memòria que forma un tresor, esdevenen invisibles als ulls, però es forgen eterns en el cor.
I quatre ja són massa....

dimecres, 27 de novembre del 2013

25N - 365 després: Il·lusió, vertigen, respecte, i feina!



Acaba de fer un any del 25N de 2012, jornada electoral a Catalunya que va sacsejar el mapa polític català, que va donar el tret de sortida parlamentari al camí ferm cap a l’exercici del dret a decidir, i que a títol personal va canviar-me la vida radicalment. 

Permeteu-me que en ser un bloc de caire personal, avui parli de mi, de les sensacions i les vivències, de com han estat aquests 365 dies que han passat en un obrir i tancar d’ulls, però que a la vegada han estat en molts casos dels més intensos que he viscut. 

Fa 365 dies de la nit electoral, quan en l’últim sospir de l’escrutini ERC ens convertíem en la segona força política parlamentària i jo esdevenia la 21a diputada dels republicans al Parlament i la representant de les JERC a la cambra. L’eufòria i alegria de les primeres hores d’una llarga nit de celebració van deixar pas a una sensació d’incredulitat, primer, i de respecte, després.


Un respecte que s’incrementa quan entres per la porta principal del Parlament i puges pels esglaons de l’escalinata principal, que dècades enllà van pujar homenots com Macià i Companys, i on es respira el pes de la història del nostre país. Un respecte que m’embolcalla en saber que de les nostres decisions en depenen la gent del nostre país, i que en la nostra feina, molts ciutadans i ciutadanes hi tenen posades il·lusions i esperances. 

El respecte que a vegades es transforma en vertigen quan et toca parlar per primer cop des del faristol o intervenir en la solemnitat d’un ple. I que no és res més que el vertigen habitual de quan encares nous reptes i afrontes nous desafiaments. 

Però el respecte i el vertigen es superen amb feina, feina i feina, acompanyada de la il·lusió per la tasca encomanada. Des d’aquell 25 de novembre del 2012 es com si portés una motxilla invisible carregada de responsabilitat que et recorda cada dia, de cada setmana, de cada mes, qui ets i què representes. Des del primer dia m’he cregut la meva feina com la del veritable servei públic, de representació del jovent al Parlament, de fer-hi arribar la seva veu.

Per això, la voluntat d’aquests 12 mesos ha estat la de donar respostes, la d’escoltar, la de treballar colze a colze amb entitats, la d’aprendre, la de documentar-me, la de fer reunions i reunions, la de fer xerrades pel territori, la de donar la cara;  sense un No per contesta i prioritzant la feina sobre altres qüestions. És també responsabilitat de cadascun de nosaltres saber ser prou divulgatius per posar en valor la feina que fem, de fer-nos útils i trencar els tòpics que ens recauen com una llosa, també als diputats nouvinguts.

Acaba de fer un any del 25N de 2012. Satisfeta per la feina feta des de l'#escó84 i desesperada per la que encara no he pogut fer. Il·lusionada per l’oportunitat que tenim a les mans i desencisada per descobrir antigues i velles pràctiques tacticistes que dilueixen la bona feina. Toca continuar, avançar, incidir, canviar.




Així és com, sense oblidar el vertigen i tenint molt present el respecte, faig la feina amb la il·lusió de saber que si vols, pots, i amb la voluntat de fer-me digna de la confiança rebuda.

dijous, 12 de setembre del 2013

No només hem fet història; també hem canviat la història!


Són les 19:14 de l'11 de setembre i els cotxes i autobusos ja enfilen el camí de retorn cap a les seves cases. La gent, feliç de saber amb certesa que avui ha escrit una pàgina clau de la història de Catalunya, però encara sense adonar-se, potser, de la magnitud del seu gest; el gest de donar-se la mà fins a conformar una llarga cadena d'il·lusions i esperances.





Fa dues hores he vist gent amb llàgrimes als ulls, he vist noies i nois amb somriures i punys aixecats cantant i ballant, he vist nens riallers amb ulls brillants i enjugassats fent onjear estelades. Fa dues hores he vist centenars de persones a dreta i esquerra formant una llarga filera interminable d'anhel de llibertat.



Són les 19.14 de l'11S i espero davant la platja que es desfacin els embussos dels que pugen del sud i em vinguin a buscar per enfilar el camí de retorn desitjant veure per la televisió les imatges de la Via.

Sóc davant del mar i penso en els que ens han precedit i han lluitat perquè avui nosaltres fóssim aquí. Hi penso i estic convençuda que avui ens han donat la mà des del cel.

Mà en mà hem encadenat el nostre clam. Mà en mà hem tenyit de groc un país que resisteix i s'aixeca, que vol ser. Mà en mà hem teixit les complicitats d'un poble que vol ser lliure.



"Ara és l'hora" escoltava per un transistor de ràdio que havia quedat oblidat en un racó de casa i que ahir vam rescatar per estar connectats no només amb les mans sinó també per les ones. "Ara és l'hora" i no fallarem!!





 Avui, no només hem fet història. 
Avui, hem canviat la història.

dimarts, 25 de juny del 2013

La meva herència

A casa, pagesos de tota la vida com som, sempre m'havien repetit una idea: "la meva herència eren els estudis que em donaven. El llegat més gran que em deixaven i que em podrien deixar era la meva formació. Que jo, la filla gran d'una família humil d'un poble interior, pogués fer una carrera i aconseguir guanyar-me un futur millor".

Aquests dies de selectivitat i de notícies als diaris sobre universitats, beques, taxes, ..., hi penso sovint. I me n'adono com n'era de veritat aquella frase que em repetien i que potser no sabia valorar al seu moment. I quan més hi penso més me n'adono que a vegades la voluntat de fer o aconseguir una cosa, necessita alguna ajuda, alguna empenta. En el meu cas, aquesta ajuda va ser una beca d'estudis.

I ara, que han passat els anys i que ha canviat molt tot, crec que puc afirmar que si no hagués estat per la beca, potser no hauria pogut anar a la universitat; i si no hagués anat a la universitat, ara no seria periodista;  ni hauria pogut aconseguir les feines que he fet al llarg de la meva vida laboral; ni ves a saber...

No sé que hauria passat, però sí que crec amb certesa que no hauria pogut estudiar per culpa dels costos econòmics que suposa portar un fill o una filla a la universitat. I això hauria estat injust. Com és injust ara que hi hagi unes taxes universitàries altíssimes, sense un ampli ventall de beques que ho compensin, que dificulten l'accés a l'educació superior a molts joves, en un moment, on més que mai és imprescindible formar-me per guanyar-se un futur amb més garanties.

Diuen les estadístiques que ara són tres mil els estudiants que han d'abandonar els estudis perquè no poden fer front al cost dels estudis. Diuen les mateixes estadístiques que aquesta xifra és la mitjana dels últims anys. El que no diuen les estadístiques és que darrera cada xifra hi ha un nom i uns cognoms, hi ha un jove amb la seva història, hi ha un estudiant amb la seva vivència personal. I tres mil, encara que siguin la mitjana, són molts. Perquè mentre hi hagi una sola persona que per motius econòmics no pugui accedir a la universitat tindrem un sistema injust. I per tant, fallarem com a país.  I el que hem de fer com a país és garantir, amb els mecanismes que siguin i que tinguem al nostre abast, que NINGÚ quedarà fora del sistema unievrsitari per qüestió de diners.

La formació universitària, els estudis superiors, són molt més que una pila de crèdits, pràctiques i exàmens. A vegades, són una herència, la principal herència, que ens garanteix un futur millor.

Pregunta al ple




dimarts, 18 de juny del 2013

Esborrar per recordar; reconstruir per avançar; superar per guanyar!


Fa tants anys que esperàvem aquest moment que fins i tot sembla que no pugui ser! Avui és un gran dia per Torregrossa, el meu poble. La major part de la gent ens sentim orgullosos del lloc on hem nascut, on hem crescut, on hem après, on hem estimat, on hi tenim els amics i la família i pràcticament totes les experiències quotidianes. En el meu és així, evidentment. Sempre he estat orgullosa d'un poble que amb els seus defectes i les seves mancances, és el meu! I això, per si sol, ja el feia (i el fa) el millor del món. 

Malgrat tot, fins avui hi havia una cosa, que igual que una espina, estava clavada al meu orgull de poble i em feia abaixar la mirada cada cop que algú em recordava la seva existència: el monument feixista situat a l'entrada dels jardins municipals. Altrament dit i rebatejat per molts: el monument de la vergonya. Avui, puc dir ben alt i clar que estic (del tot i sense espines) orgullosa d'aquest petit gran poble del Pla d'Urgell. 

Després de massa anys i de massa discussions, avui s'ha fet realitat un dels somnis més esperats per bona part dels meus conciutadans: la retirada del monument franquista. Una decisió que fa anys que s'hauria d'haver pres, però que malgrat tot, no és més que un acte de normalitat democràtica, de superació de prejudicis i de valentia política.

Pedra a pedra que es desmuntava, es reparava una part de la història. Avui, 18 de juny de 2013, al llarg del matí, Torregrossa tanca una pàgina de la seva història i pot mirar el futur amb optimisme. Avui, Torregrossa i la seva gent ha aconseguit esborrar la imatge viva del franquisme per fer que el record d'allò que rebutgem sigui encara més fort. Avui, Torregrossa té la possibilitat de reconstruir el present i avançar, deixant de mirar al passat de reüll. Des d'avui, Torregrossa supera les ferides de la història per guanyar un nou futur: lliure i just. 


Avui, que des de Barcelona seguia les notícies del poble a través del telèfon i internet, tancava els ulls i m'imaginava sortint de casa, saludant les veïnes que prenen la fresca, caminant carrer avall fins a la placeta, girar pel carrer de Lleida i enfilar-lo fins al Portell, i allà, vigilant no ser atropellada, seguir Sant Roc avall, saludant els que estan a les terrasses prenent alguna cosa per combatre la calor i un cop a l'Ajuntament, respirar fons, fer unes quantes passes més, girar la cantonada i mirar, amb emoció i pell de gallina que, presidint els jardins on hi ha les escoles i la zona esportiva, encapçalant un dels punts neuràlgics del poble, ja no hi ha res; només la sensació i la seguretat d'haver escrit una nova pàgina de la nostra història: una pàgina que parla de memòria, de democràcia, de justícia i de llibertat.  


*Felicitats a l'alcade i company, Josep M. Puig, i a la Tinent d'Alcalde i companya, Marionna Solsona, així com a tots i totes els que  ho heu fet possible. I sobretot, felicitats a tots els torregrossins i torregrossines.

 Aquí pots consultar les notícies destacades:


http://www.territoris.cat/articulo/comarca/torregrossa-retira-el-monument-feixista-dels-jardins-municipals/20130618150657006525.html#votar-5

http://www.vilaweb.cat/noticia/4126702/20130619/treuen-monument-franquista-torregrossa.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/4079805/20130201/torregrossa-retirara-monument-feixista-jardi-municipal.html

dissabte, 15 de juny del 2013

Agrònoms, Lleida i el territori

La major part dels dies al Parlament tenim comissions. Allò que fem quan poca gent ens veu, malgrat que tot es pot seguir per la pàgina web del Parlament www.parlament.cat , és un bon gruix de la tasca parlamentària. És debatre, consensuar, buscar acords, contrastar, i cercar solucions per infinitat de propostes de tot tipus que fan referència a diferents temes i que aborden aquelles problemàtiques, injustícies o conflictes que estan latents a les nostres vides.

Dijous vam tenir comissió d'Ensenyament i Universitats, una a les quals pertanyo, i entre moltes altres propostes per defensar escoles del nostre territori que passen per una situació complicadíssima, també vam debatre sobre una proposta de resolució presentada pel PSC i que demanava el garantiment dels estudis d'enginyer superior agrònom en exclusiva a l'Escola tècnica superior d'Enginyeria Agrària (ETSEA) a Lleida. 

Definir que uns estudis s'imparteixin en exclusiva a una universitat concreta és una aposta arriscada i potser no és el model a seguir en totes les disciplines i estudis, però és també un acte de coherència i coratge que va molt més enllà d'una simple decisió, perquè comporta apostar per l'especificitat, blindar aquells estudis i consegüentment reconèixer una universitat i un territori.

Finalment, i durant el debat, en lloc de mantenir la proposta inicial, el PSC i CiU van pactar un nou redactat que explicitava que els estudis de màster universitari en l'àmbit agronòmic es concentrin a la Universitat de Lleida. Nosaltres ens hi vam acabar sumant en pro del consens i de la voluntat d'arribar a acords i en tant que defensar la concentració dels estudis a Lleida evidentment ja va en la línia del que volem. Però creiem que hem perdut una oportunitat.

I és per això que vam lamentar i lamentem el que ha estat una rebaixa en el nivell de petició, ja que no es blinda aquesta especificitat com si que contemplava el redactat inicial i sí que quedava blindat amb l'esmena que havíem presentat des del grup d'ERC i que no es va acceptar.


Visualitza la Intervenció a la Comissió



Defensar la UdL, defensar l'ETSEA és molt més que defensar una universitats o uns estudis. És defensar un model territorial equilibrat, defensar tot un territori i la seva gent que té en la universitat un dels puntals socials, culturals i econòmics.

Així ho hem fet sempre i així ho continuarem fent.



dilluns, 10 de juny del 2013

Herois quotidians

Oportunitats...

Últimament, més que abans, tinc la gran oportunitat de conèixer moltes persones, homes, dones, nois i noies, ..., que d'alguna manera es mereixen tota la meva admiració. Són ciutadans que en el seu àmbit, en el seu sector, en les seves creences, en la seva feina, en les seves rutines, defensen allò que viuen, lluiten per allò que defensen i s'aixequen cada dia amb la ferma convicció de no llençar mai la tovallola. Cadascú a la seva manera, cadascú amb les seves paraules. Cada un des de cada lloc, i tots i totes amb vehemència i passió.



Responsabilitat...

La nostra responsabilitat, la responsabilitat d'aquells que tenim responsabilitats, és la de fer possibles els impossibles. És la de canalitzar aquestes lluites justes en un món injust, en un país injust, i aconseguir i aportar solucions. Aquesta és la meva tasca i així entenc que ha de ser. Ho era abans, des d'una altra situació, i ho és ara, encara de forma més forta. La impotència que pugui sentir a vegades i els atzucacs on inevitablement fem cap, es combaten amb la força i l'empenta d'aquells que amb els ulls brillants ens apel·len directament.


La nostra força és la nostra gent...

Són herois quotidians. Homes i dones, nois i noies imprescindibles. Sé segur que com a país ens en sortirem. Però no només això. Se segur que aconseguirem canviar-ho tot. Tinc clar que com a país ens en sortirem quan els escolto, quan els miro, quan compartim converses, diàlegs, mobilitzacions i reivindicacions. Com diu aquell, la nostra força és la nostra gent. I per això tinc clar que tirarem endavant i serem, no només capaces de superar el moment, sinó que serem capaces de tot allò que ens proposem: de fer possibles els impossibles i de convertir en justa la injustícia.


A tots i totes, a cadascun, gràcies! I força!

dijous, 23 de maig del 2013

Si caiem, ens hem d'aixecar ràpidament!

Aquest és el vídeo del programa "Parlament" de TV3 on surt el reportatge sobre el Club Esportiu Patí Torregrossa. Una de les entitats que més important ha estat per mi al llarg de la vida. Viure sobre rodes és una filosofia de vida, la que t'ensenya la cultura de l'esfoç, la capacitat de superació, la d'aprendre gaudint o de gaudir aprenent, la del companyerisme, i la que et trasmet una lliçó pel dia a dia: si caiem, ens hem d'aixecar ràpidament!



Parlament - 18/05/2013 - Televisió de Catalunya (minut 20.16)



Gràcies a totes les persones que heu format, formeu i formareu part d'aquest petit gran club!!!


dimecres, 8 de maig del 2013

Crònica d'una campanya vista amb perspectiva

Per fi reactivo per enèssima vegada el bloc. I a l'entrar-hi em trobo un escrit a mitges. Un escrit que versava sobre els sentiments experimentats durant una campanya electoral frenètica al mes de novembre i un post eleccions marcat pels canvis, l'adaptació i un procés d'aprenentatge constant per fer la tasca que m'havien encomanat les urnes. Un gran repte i una gran responsabilitat, que des del primer dia encaro amb il·lusió i respecte que es mereix. 

5 desembre 2012-
 
Han passat dos mesos des que es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. I en dos mesos, que han passat tan ràpid com un obrir i tancar d'ulls, però que s'han fet eterns si ara mirem enrere, han tingut lloc molts esdeveniments que ens han portat fins ara.

El 6 d'octubre, tot recordant els fets d'octubre del 34 i la proclamació de l'Estat Català per part de Companys, les JERC celebravem un Consell Nacional on m'escollien candidata de l'organització a la qual milito des de fa més de 8 anys, i amb conjuntament amb 12 companys i companyes més formàvem els representants de les JERC a les llistes d'ERC.

A finals d'octubre aprovàvem el programa i presentàvem lema i imatge:
El país que volem! El país que farem.


Quinze dies oficials de campanya i uns quants més de propina previs que van ser intensos i gratificants, i al llarg dels quals vaig acabar fent una quarentena d'actes i 2.893 quilòmetres pel territori. En el fons, un regal en forma d'experiència vital, de col·lecció de coneixements, de grans descobriments, de superació de reptes, de retrobar gent magnífica, de veure companys i companyes deixar-hi la pell, d'il·lusió i energia, i de participar d'un país que es posava dempeus.

L'oportunitat de poder representar l'organització que ha format part d'uns quants anys de la meva vida, sumat a l'oportunitat d'aprendre, d'explicar, de posar la veu a unes idees i de compartir l'esperança i la il·lusió d'estar escrivint les pàgines de la història del nostre país, des de la modèstia, es converteixen en un agraiment immens a totes aquelles persones que ho van fer possible. Que van fer possible això:





I fins ara, uns dies després del 25N, no he pogut reflexionar i assimiliar què volien dir les xifres del recompte. Unes xifres, uns vots, una confiança, que donaven 21 diputats a Esquerra Republicana de Catalunya i que em convertien en una representant més del poble català, del meu país. La responsabilitat i el privilegi de ser diputada de les JERC i per tant portar la veu del jovent independentista a la cambra catalana, la veu d'un poble que demana llibertat i justícia.




Només em queda agrair a tothom. La feina, les hores, la dedicació, els somriures, les bronques, els nervis, les abraçades, els argumentaris, la sinceritat, ... tot! Agrair el fer-ho possible. I tot descobrint que si allò ho vam fer possible, som capaces i capaços de tot!