dilluns, 18 de juny de 2007

Un any després...



Avui, dilluns 18 de juny, fa un any del Referèndum pel nou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un any després, el temps i algunes persones han acabat donant la raó als que, com jo, fa un any, vam dir públicament que NO volíem aquest Estatut. Un any després, i amb dos processos electorals pel mig (Parlament 06 i Municipals 07), el mapa polític pot haver canviat, i els colors de les administracions poden haver variat, però de les grans millores que ens havia de dur el nou estatut no n’hem ni tan sols notat l’olor.
Una servidora, com a jove que no va poder votar l’estatut anterior, havia dipositat moltes esperances en el nou document que ens havia de dibuixar un marc legal el més ampli possible per créixer com a país. Si bé el 30 de setembre del 2005 vaig sentir-me orgullosa de la classe política catalana, ja que les principals forces van mantenir-se unides defensant un objectiu comú, la il·lusió va esvair-se de cop quan al gener, aquell que s’omple la boca parlant de nacionalisme, va vendre tot l’acord a canvi de res. I no m’agrada furgar sempre al passat, perquè el que cal és mirar endavant, però no me n’he pogut estar de recordar i deixar clar que va ser el Mas qui va acordar o més aviat regalar l’acord de l’estatut amb el Zapatero (bon altre! el que havia promès públicament que respectaria l’estatut de Catalunya). Deia que no me n’he pogut estar d’anomenar-ho perquè aquest matí, mentre anava cap a treballar sentia a Rac 1 una entrevista al Duran i Lleida, el qual sense cap mena de vergonya ha explicat que si el Constitucional acaba tombant el que queda d’Estatut, el que haurien de fer tots els polítics catalans és asseure’s, parlar i intentar prendre una posició conjunta. I clar, després d’aquestes declaracions una servidora creu que li estan foten el pèl, no pel que diu, que fins i tot hi puc coincidir, però sí perquè qui ara declara això forma part de la coalició que fa un any i mig va passar de la resta de partits per vendre’s Catalunya al govern de Madrid.
Tornant a l’aniversari que justifica aquesta entrada, i com deia al principi, fins i tot l’expresident Pasqual Maragall va declarar que “tan d’esforç per a la reforma de l’Estatut no havia valgut la pena” i que “va ser un error” projectar-la en comptes de reformar la Constitució. Com sempre però, les notes discordants callen quan és el moment, i a toro passat tothom és valent. El temps posa les persones i les coses al seu lloc. És el que penso i el que vull creure. Fa un any deia NO clarament i ara continuo dient que mateix. Si el Tribunal Constitucional tomba el poc que queda, la societat ha de fer-se sentir com ho vam fer el 18 de febrer de l’any passat, i juntament amb les plataformes, associacions i partits defensar Catalunya tots a la una. Si el Tribunal ho deixa tal i com està, no em cansaré de repetir que no n’hi ha prou, que abans de començar-se a desplegar ja ha quedat petit, i que cal anar molt més lluny si volem una societat més justa, amb un estat del benestar com cal i amb la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

1 comentari:

Maiol Sanaüja ha dit...

Totalment d'acord Marta!

PS: T'he enllaçat ;)!