SALTEN ESPURNES!

No em fa cap por dir ben alt que jo també sóc ANTIMONÀRQUICA! i que per mi, i tal com deia aquell, una Corona no és res més que un barret que deixa passar la pluja!

I ja està, ni fa falta justificar-se, ni fa falta donar explicacions! O potser ens van preguntar si el volíem el rei?

HEM FET EL CIM!

Aquest cap de setmana passat, juntament amb uns companys i companyes "de lluita" hem anat d'excursió al Pedraforca. La veritat, i és que s'ha de ser sincers, jo no estic gaire acostumada a fer viatgets d'aquest tipus: amb motxilla i cantimplora i venga a grimpar per les pedres. No sóc una fanàtica de l'excursionisme ni em tira molt això de pujar i pujar per després tornar a baixar i baixar... Però també cal acceptar les realitats quan es presenten davant dels nassos. I he de reconèixer que en arribar al cim del Pedraforca em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, i evidentment de tot el grup que anàvem, d'haver aconseguit la petita gesta. No puc magnificar gaire sobre el cim fet, ja que molta gent ha pujat la muntanya en qüestió, però és d'aquelles coses que fan sentir bé a un mateix. Arribar a dalt, i veure tot el panorama als teus peus és la millor recompença a l'esforç fet. El paisatge és genial, impressionant. La sensació, difícil d'explicar: calma, pau, i desconexió total de la vida quotidiana. La segona part del dia és l'arribada. Quan tornes arribar al punt de partida i gires els ulls enrere i veus d'on vens, dóna la sensació que ets una mica més gran i important, perquè ja has fet una cosa més que poder explicar. Llavors apareix el cansament, les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
Al cap i a la fi, l'excursió al Pedraforca és ben bé com les diverses metes que apareixen a la vida: fan falta esforç, lluita, constància i coratge per aconseguir fer el cim, i un cop coronat, ja ve la satisfació del premi, d'haver aconseguit un nou repte.

Brindo pel Pedraforca, brindo per la Patum, brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.... I Brindarem tot maleint, la memòria de Felip Quint, I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint...

QUE HIPÒCRITES!

Dimarts vinent, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. En aquesta ocasió, amb especial èmfasi des de Ponent perquè es compleixen els 300 anys de la caiguda de Lleida davant de les tropes Borbòniques (per ser més exactes l’aniversari serà a l’octubre, però simbòlicament ho commemorem per la Diada). Arreu de viles i ciutats, una de les tradicions més arrelades és fer ofrenes florals en llocs reivindicatius o emblemàtics per recordar tots els nostres avantpassats que van lluitar per defensar les nostres lleis i el nostre país. Si a Lleida aquestes ofrenes es duen a terme a l’edifici del Roser on la història explica que hi ha haver una matança indiscriminada de tots els ciutadans que el 1707 s’hi van refugiar, a Barcelona el punt neuràlgic de trobada és el monument a Rafael de Casanova, Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona que va defensar la ciutat l’11 de setembre de fa 293 anys. Com és ben sabut, associacions, partits, entitats, i totes aquelles persones que ho desitgin, s’acosten al monument del moianès per recordar la seva memòria. És un acte sens dubte simbòlic i emotiu, on no hi falta mai el cant dels segadors. Enguany però, la prèvia de la Diada ha vingut marcada per les declaracions de dos partits polítics que precisament no s’identifiquen gaire ni amb l’11 de setembre, ni amb els sentiments catalans.
Per una banda Albert Rivera, líder de Ciutadans ha confirmat que el seu partit no assistirà a l’ofrena floral a Rafael de Casanova, sota l’argument de “no rendir homenatge a cap mite nacionalista”. I jo, que me n’alegro! I és que només faltaria que un partit que predica el que predica, que es defineix espanyolista i que coincidint amb la Diada vol “desmuntar la mitologia del nacionalisme sobre l’11 de setembre” es presentés com qui no vol la cosa, a retre homenatge a la figura de Casanova quan segurament no saben ni qui va ser.
Tot el contrari que el PP (C?), amb el seu nou flamant president, Daniel Sirera, el qual si que ha anunciat que tornarà a participar a la tradicional ofrena perquè “vol evitar que la Diada sigui només la festa dels nacionalistes”. Tot i que, també ha deixat clar que l’11 de setembre no és pas una diada Nacional, sinó que és la “fiesta de la comunidad y de todos los catalanes”. Doncs no senyor. És indignant banalitzar el que és la festa més important dels catalans i les catalanes, en la qual, per desgràcia, commemorem una derrota que es va prendre totes les lleis i drets que teníem i que va convertir Catalunya en una mera colònia d’Espanya. I és d’hipòcrites assistir a un acte en el qual no es creu, parlar d’uns sentiments que no es tenen i portar una ofrena a una persona que va defensar Catalunya de persones com les que formen part del seu partit. El que és pitjor és que segurament la veritable raó de l’assistència dels peperos és la de provocar la resta d’assistents, i la gent catalana. Després, ja sabrem què vindrà: fer-se les víctimes si algú els xiula o escridassa, clamar al cel perquè a Catalunya no hi ha llibertat i on la gent espanyolista està discriminada... Doncs saps què? Ben bé que s’ho mereixen, però ja m’agradaria que per una vegada a la vida, fóssim més llestos i llestes i els ignoréssim durant la seva ofrena. Amb silenci, com si no hi fossin. El victimisme és el seu aliment, i de ben segur que se n’aprofitaran, i si no, temps al temps, que venen eleccions!

SE US VEU EL LLAUTÓ!!! (PER ENÈSIMA VEGADA)

La Federació espanyola de futbol ja ha tornat a fer de les seves. Aquest cop vetant el partit que havia de disputar la Selecció Catalana contra els Estats Units el proper 14 d’octubre. De fet, no sorprèn gaire una notícia com aquesta, ja que l’estrany seria que aplaudissin la iniciativa i compressin entrades per venir a animar els jugadors catalans.
Però és clar, veient el previsibles que són, ja directament podien haver dit que no autoritzen el partit perquè no els dóna la gana, en lloc de buscar unes excuses barates que cauen pel seu propi pes i no convencen a ningú. Aquest cop, l’argument que tenen és que el partit s’havia de jugar en calendari oficial (calendari FIFA) i per tant, els partits “de costellada” no hi tenen cabuda. Llàstima que precisament l’any passat es va disputar un Catalunya-Euskadi a principis d’octubre també en que ja llavors era calendari oficial. Sembla que d’un any per l’altre s’obliden ràpidament les coses, i el que per l’any passat era totalment legal, aquest any esdevé un atac a la mare pàtria Espanya.

Bé, sigui com sigui, la societat catalana ja s’hi ha pronunciat. Partits polítics, blogosfera digital, entitats i associacions, articulistes i gent del carrer coincideixen a reclamar que la Federació espanyola rectifiqui. Clar que el que encara no es deuen haver adonat és que com més prohibeixen una cosa, més ganes tenim d’aconseguir-la...

Bon dia Basté!

Torna el setembre, i amb ell, la normalitat (feina, escola, tasques quotidianes...). Clar que també per alguns arriba el síndrome post-vacacional! Però això ja és problema de mala gestió de les vacances.
El cas és que avui, 3 de setembre, també els mitjans de comunicació han tornat a la “normalitat” i han començat les noves temporades dels programes estrelles de les diverses emissores. La nuestra (perdó, TV3) ha engegat altre cop Els matins del Cuní i la Nit al Dia amb la Terribas i Catalunya Ràdio també ha donat el bon dia a través del Basses.
Però el que més feliç m’ha fet aquest matí ha estat escoltar El Món de Rac1 conduït pel Jordi Basté. Abans que res, he de reconèixer que jo vaig ser una d’aquelles trànsfugues que quan el Basté va deixar de presentar el No ho diguis a ningú i se’n va anar de Catalunya Ràdio cap a Rac1 també vaig fer el canvi d’emissora de referència. En aquest cas, jo no escoltava un programa esportiu nocturn, sinó el Basté! Perquè s’ha de reconèixer que té una manera de fer que el caracteritza. El seu estil peculiar, directe, sense embuts, també irònic és clar! va saber-se guanyar els oients de la franja nocturna, i ara, continuarà, de ben segur, amb la tendència de posar-se els oients del matí a la butxaca. Està clar que els esports (que ha estat fent fins ara) no és el mateix que un magazine matinal, però avui ja s’ha estrenat amb bon peu (almenys l’estona que he pogut escoltar-lo) i segur que se’n sortirà prou bé amb la resta de temes de l’actualitat.
No us penseu que m’ha pagat perquè li faci propaganda! Sinó que ben al contrari, com a aprenent de periodista que sóc, sempre l’he tingut com un professional de referència.

Malgrat tot, com que mai plou al gust de tothom, el que serà pitjor a partir d’ara és no escoltar-lo a les retransmissions del Barça, o bé no gaudir de les seves editorials a l’inici del Tu diràs. Tot i això, l’equip esportiu de Rac1, és una gran plantilla, un equip de Champions, diríem en llenguatge futbolístic. I des del moment que vaig decidir canviar Catalunya Ràdio per Rac1 ja m’han tingut com a oient fidel. Pertanyi al grup que pertanyi, i tingui la ideologia que tingui l’emissora, s’ha de reconèixer que actualment és la millor ràdio que podem trobar a Catalunya, amb els millors professionals i els millors programes ( Minoria Absoluta, Versió Rac1...) De fet, tenint en compte el camí que segueixen les cadenes de la Corporació, me n’alegro del canvi de sintonia que vaig fer! Però no puc sinó lamentar-me per la direcció poc nacional que segueixen tan Catalunya Ràdio com TV3. Siusplau, que vinguin vents millors i que redrecin les veles!!!