25N - 365 després: Il·lusió, vertigen, respecte, i feina!

Acaba de fer un any del 25N de 2012, jornada electoral a Catalunya que va sacsejar el mapa polític català, que va donar el tret de sortida parlamentari al camí ferm cap a l’exercici del dret a decidir, i que a títol personal va canviar-me la vida radicalment. 

Permeteu-me que en ser un bloc de caire personal, avui parli de mi, de les sensacions i les vivències, de com han estat aquests 365 dies que han passat en un obrir i tancar d’ulls, però que a la vegada han estat en molts casos dels més intensos que he viscut. 

Fa 365 dies de la nit electoral, quan en l’últim sospir de l’escrutini ERC ens convertíem en la segona força política parlamentària i jo esdevenia la 21a diputada dels republicans al Parlament i la representant de les JERC a la cambra. L’eufòria i alegria de les primeres hores d’una llarga nit de celebració van deixar pas a una sensació d’incredulitat, primer, i de respecte, després.

Un respecte que s’incrementa quan entres per la porta principal del Parlament i puges pels esglaons de l’escalinata principal, que dècades enllà van pujar homenots com Macià i Companys, i on es respira el pes de la història del nostre país. Un respecte que m’embolcalla en saber que de les nostres decisions en depenen la gent del nostre país, i que en la nostra feina, molts ciutadans i ciutadanes hi tenen posades il·lusions i esperances. 

El respecte que a vegades es transforma en vertigen quan et toca parlar per primer cop des del faristol o intervenir en la solemnitat d’un ple. I que no és res més que el vertigen habitual de quan encares nous reptes i afrontes nous desafiaments. 

Però el respecte i el vertigen es superen amb feina, feina i feina, acompanyada de la il·lusió per la tasca encomanada. Des d’aquell 25 de novembre del 2012 es com si portés una motxilla invisible carregada de responsabilitat que et recorda cada dia, de cada setmana, de cada mes, qui ets i què representes. Des del primer dia m’he cregut la meva feina com la del veritable servei públic, de representació del jovent al Parlament, de fer-hi arribar la seva veu.

Per això, la voluntat d’aquests 12 mesos ha estat la de donar respostes, la d’escoltar, la de treballar colze a colze amb entitats, la d’aprendre, la de documentar-me, la de fer reunions i reunions, la de fer xerrades pel territori, la de donar la cara;  sense un No per contesta i prioritzant la feina sobre altres qüestions. És també responsabilitat de cadascun de nosaltres saber ser prou divulgatius per posar en valor la feina que fem, de fer-nos útils i trencar els tòpics que ens recauen com una llosa, també als diputats nouvinguts.

Acaba de fer un any del 25N de 2012. Satisfeta per la feina feta des de l'#escó84 i desesperada per la que encara no he pogut fer. Il·lusionada per l’oportunitat que tenim a les mans i desencisada per descobrir antigues i velles pràctiques tacticistes que dilueixen la bona feina. Toca continuar, avançar, incidir, canviar.




Així és com, sense oblidar el vertigen i tenint molt present el respecte, faig la feina amb la il·lusió de saber que si vols, pots, i amb la voluntat de fer-me digna de la confiança rebuda.