les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
ou flamant president, Daniel Sirera, el qual si que ha anunciat que tornarà a participar a la tradicional ofrena perquè “vol evitar que la Diada sigui només la festa dels nacionalistes”. Tot i que, també ha deixat clar que l’11 de setembre no és pas una diada Nacional, sinó que és la “fiesta de la comunidad y de todos los catalanes”. Doncs no senyor. És indignant banalitzar el que és la festa més important dels catalans i les catalanes, en la qual, per desgràcia, commemorem una derrota que es va prendre totes les lleis i drets que teníem i que va convertir Catalunya en una mera colònia d’Espanya. I és d’hipòcrites assistir a un acte en el qual no es creu, parlar d’uns sentiments que no es tenen i portar una ofrena a una persona que va defensar Catalunya de persones com les que formen part del seu partit. El que és pitjor és que segurament la veritable raó de l’assistència dels peperos és la de provocar la resta d’assistents, i la gent catalana. Després, ja sabrem què vindrà: fer-se les víctimes si algú els xiula o escridassa, clamar al cel perquè a Catalunya no hi ha llibertat i on la gent espanyolista està discriminada... Doncs saps què? Ben bé que s’ho mereixen, però ja m’agradaria que per una vegada a la vida, fóssim més llestos i llestes i els ignoréssim durant la seva ofrena. Amb silenci, com si no hi fossin. El victimisme és el seu aliment, i de ben segur que se n’aprofitaran, i si no, temps al temps, que venen eleccions!
abuda. Llàstima que precisament l’any passat es va disputar un Catalunya-Euskadi a principis d’octubre també en que ja llavors era calendari oficial. Sembla que d’un any per l’altre s’obliden ràpidament les coses, i el que per l’any passat era totalment legal, aquest any esdevé un atac a la mare pàtria Espanya. 
Mira si som originals, al meu poble, que celebrem la festa major d'estiu la mateixa setmana que la majoria de poblacions dels Països Catalans! Bé, val més tindre que desitjar, diuen...Ara que ja teniu una mica més d'informació, només em resta convidar-vos a visitar Torregrossa aquests dies! I desitjar-vos una BONA FESTA MAJOR!
En aquell moment ja em va caure el món a terra! Cal una informació com aquesta? És notícia que una família es faci una fotografia mentre està de vacances? Malahuradament ho és per molta gent, però cal ho donin a Tv3? Entenc (que no comparteixo) que hi hagi bona part de la població de Catalunya que babegi quan veu el rei, i més encara quan veu el príncep; com també entenc (que no compareteixo) que hi hagi programes de tele, o bé revistes roses, més conegudes com "del cor" que visquin del safareig, els casposos, i tota la fauna que es fa dir famosa. Però no puc admetre que una televisió pública mostri unes imatges de la família reial fent-se una foto i precisament destacant que fa 30 anys que es fa i que és una tradició i bla bla bla bla bla. Un mitjà de comunicació té els seus propis criteris de noticiabilitat, que si la proximitat, que si el nombre de persones a les que afecta, que si està relacionat amb una persona amb notorietat, ... Hi ha diversos factors, i cadascú escull el que li sembla millor, o va més amb la seva ideologia, que ho faci Antena 3, em fa gràcia, que ho treguin al Corazón Corazón, em sembla bé, però que surti a Tv3, em fa mania!
Hi he pensat vàries vegades, i sempre arribo a la mateixa conclusió. En el fons, a mi m’agradaria ser d’Extremadura (per no dir Madrid o Toledo). La raó, o més aviat raons, són ben senzilles! Posem el cas que hagués nascut a Villanueva de la Serena (quedi dit que és un poble extremeny agafat a l’atzar, i que tranquil·lament hauria pogut dir Arroyomolinos de la Vera o Robledillo de Trujillo). Doncs això, si el meu poble fos Villanueva de la Serena viuria amb molta més calma. Per començar, tindria un país amb un estat, cosa indispensable per respondre a les preguntes bàsiques “d’on sóc”, “d’on vinc”, sense haver d'entrar en explicacions de l'estil Catalonia is not Spain... D’altra banda, tindria una llengua, (només una!), i no em caldria aprendre d’altres idiomes provincians que un cop et mous pel món ja deixen de tenir ús. A l’escola tindria més temps per estudiar d’altres assignatures, per exemple història o religió, ja que no hauria de destinar hores a una llengua menor. A més, no caldria perdre més temps de la meva vida per reivindicar, per exemple, el català, ni fer campanyes de promoció lingüística, i la Junta de la Comunitat autònoma, podria ben bé, eliminar el departament de política lingüística, talment com la Generalitat Valenciana ha fet!
I ja que ha sortit el tema de l’escola, penseu que vivint al meu estimat poble extremeny tindria un ordinador per mi sola! És més, igual a aquestes alçades ja hi ha més ordinadors que nens i nenes als centres escolars!
Si visqués a Villanueva de la Serena, podria desplaçar-me per la regió i fins a la capital del regne (s’entengui Madrid) a través de carreteres amb òptimes condicions, o a través d’autopistes evidentment sense peatges i amb 12 o 14 carrils que mai a la vida seran capaços d’acumular prou trànsit com perquè es vegi ni tan sols fluïdesa. A més, gaudiria d’inversions en infraestructures que m’arribarien de regal! Com que hi ha comunitats més riques, em pagarien les despeses des de Catalunya, o València! Quin xollo: rebre més diners dels que pagaria! Encara no entenc com és que la gent no va a viure allà!
D’altra banda, és evident que si fos de Villanueva de la Serena ja tindria la papereta solucionada en matèria esportiva. Per damunt de tot, una selecció: la roja! I cantar allò de “rojo es el color, del equipo español, roja será nuestra fiesta, todo al rojo en nuestra apuesta, rojo es el color que tiñe mi corazón”.... i evidentment poder vibrar en cada Mundial o Eurocopa, tenint el pressentiment que ens farem amb el títol, tot i després no passar mai de quarts!
Com més hi penso, més em convenç la idea de deixar de recolzar allò que sempre m’ha semblat més adient, i passar-me a l’oposició. Què distret, fàcil, i còmode que és, posem per cas, donar sempre les culpes de tot als nacionalismes perifèrics que volen trencar amb la “unidad de España”. Que augmenta el preu de la verdura? Culpa del separatismo catalán! Que marxa la llum una hora? Culpa de la concentració de generadors a Barcelona! Que l’autobús arriba tard? Culpa de la kale borroka basca. I anar tirant...
Així doncs, què cony! Catalana jo??? Però si voldria viure a Villanueva de la Serena!
Ara me n’adono: He estat perdent 20 anys de la meva vida; enganyada! Perquè vull la independència dels Països Catalans? Si tot el que demano ja ho tenen a Extremadura! Em sembla que em trasllado!
