divendres, 3 d’agost de 2007

Catalana jo? ...Si voldria viure a Villanueva de la Serena!


Hi he pensat vàries vegades, i sempre arribo a la mateixa conclusió. En el fons, a mi m’agradaria ser d’Extremadura (per no dir Madrid o Toledo). La raó, o més aviat raons, són ben senzilles! Posem el cas que hagués nascut a Villanueva de la Serena (quedi dit que és un poble extremeny agafat a l’atzar, i que tranquil·lament hauria pogut dir Arroyomolinos de la Vera o Robledillo de Trujillo). Doncs això, si el meu poble fos Villanueva de la Serena viuria amb molta més calma. Per començar, tindria un país amb un estat, cosa indispensable per respondre a les preguntes bàsiques “d’on sóc”, “d’on vinc”, sense haver d'entrar en explicacions de l'estil Catalonia is not Spain... D’altra banda, tindria una llengua, (només una!), i no em caldria aprendre d’altres idiomes provincians que un cop et mous pel món ja deixen de tenir ús. A l’escola tindria més temps per estudiar d’altres assignatures, per exemple història o religió, ja que no hauria de destinar hores a una llengua menor. A més, no caldria perdre més temps de la meva vida per reivindicar, per exemple, el català, ni fer campanyes de promoció lingüística, i la Junta de la Comunitat autònoma, podria ben bé, eliminar el departament de política lingüística, talment com la Generalitat Valenciana ha fet!
I ja que ha sortit el tema de l’escola, penseu que vivint al meu estimat poble extremeny tindria un ordinador per mi sola! És més, igual a aquestes alçades ja hi ha més ordinadors que nens i nenes als centres escolars!
Si visqués a Villanueva de la Serena, podria desplaçar-me per la regió i fins a la capital del regne (s’entengui Madrid) a través de carreteres amb òptimes condicions, o a través d’autopistes evidentment sense peatges i amb 12 o 14 carrils que mai a la vida seran capaços d’acumular prou trànsit com perquè es vegi ni tan sols fluïdesa. A més, gaudiria d’inversions en infraestructures que m’arribarien de regal! Com que hi ha comunitats més riques, em pagarien les despeses des de Catalunya, o València! Quin xollo: rebre més diners dels que pagaria! Encara no entenc com és que la gent no va a viure allà!
D’altra banda, és evident que si fos de Villanueva de la Serena ja tindria la papereta solucionada en matèria esportiva. Per damunt de tot, una selecció: la roja! I cantar allò de “rojo es el color, del equipo español, roja será nuestra fiesta, todo al rojo en nuestra apuesta, rojo es el color que tiñe mi corazón”.... i evidentment poder vibrar en cada Mundial o Eurocopa, tenint el pressentiment que ens farem amb el títol, tot i després no passar mai de quarts!
Com més hi penso, més em convenç la idea de deixar de recolzar allò que sempre m’ha semblat més adient, i passar-me a l’oposició. Què distret, fàcil, i còmode que és, posem per cas, donar sempre les culpes de tot als nacionalismes perifèrics que volen trencar amb la “unidad de España”. Que augmenta el preu de la verdura? Culpa del separatismo catalán! Que marxa la llum una hora? Culpa de la concentració de generadors a Barcelona! Que l’autobús arriba tard? Culpa de la kale borroka basca. I anar tirant...


Així doncs, què cony! Catalana jo??? Però si voldria viure a Villanueva de la Serena!
Ara me n’adono: He estat perdent 20 anys de la meva vida; enganyada! Perquè vull la independència dels Països Catalans? Si tot el que demano ja ho tenen a Extremadura! Em sembla que em trasllado!

2 comentaris:

Camps ha dit...

Jo també ho he pensat moltíssimes voltes, però prefereixo ser català i tindre que lluitar per tot, que no ser espanyol i que hem donin una vida regalada, i veure com un poble lluite per tirà endavant mentre jo estic al sofà vivint d'ells...

Això sense mencionar que no coneixeria la meva gent, la meva cultura...

Estic ple d'orgull de ser català, i potsé tinc una vida més difícil, i sé que quan siga major d'edat encara ho serà més de difícil, però ser català ho compensa, soc català i m'agrada, m'agrada el meu idioma, m'agrada la meva gent, m'agrada la meva cultura...
Fa un parell de setmanes, una noia amb la que estva llavors (ho vam deixar la setmana passada) hem va preguntar que era el que m'es m'agradava de mi...és referia al fisic, o a la meva manera de ser, o no se, però insitntivament vaig dir: ser català... (val a dir que era un d'aquells dies que et despertes amb el sentiment catalanista al cor).

jo escullo ha dit...

Hola! Et llegeixo tot sovint però no deixo mai comentaris perquè no tinc massa cosa a dir...

Sigui com sigui, aquest últim post m'ha agradat especialment i per això he volgut saludar-te.

Molta sort i fins aviat!