dimecres, 21 de maig de 2008

Per ella. Per la seva lluita. Pel Sàhara.

El dia de Sant Jordi, passejant pel carrer Major de Lleida a la caça d'algun llibre no mediàtic per poder regalar, em vaig topar amb l'Antònia (Antonieta) i la Ceci. Feia molt temps que no les veia. Tot i que som família i vivim al mateix poble, ja se sap, la vida porta per camins diferents, i a vegades costa trobar-te amb la gent que tens més aprop. No obstant, sempre és grat trobar-te persones que fa temps que no veus i sobretot, quan menys ho esperes.
Precisament, al voltant d'aquella data havia tingut notícies de l'Antònia (la senyoreta Antonieta, que deia jo, durant la meva etapa escolar).
Jo ja sabia que feia temps que dedicava bona part del seu temps i la seva feina a treballar pel Sàhara. Des que un estiu va acollir una nena sahrauí, la lluita no ha cessat ni un moment.
Gràcies al seu comentari que va deixar en aquest bloc vaig poder descobrir les seves pàgines a internet. Una meravella, de veritat. El Sàhara, trenta anys d'exili, trenta anys de d'ocupació, és un recull d'experiències, opinions i reflexions sobre la solidaritat amb els sahrauís.
Però en té més, notícies del Sàhara i Sàhara Ponent.

Per això, des d'aquí li agraeixo públicament el fet que em concedís el premi DARDO
(
La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”)
i la felicito sincerament per la seva feinada per l'alliberament del poble sahrauí i sobretot per donar a conèixer al món les seves experiències amb la Lab, i tot el seu saber sobre el Sàhara.

Quan et concedeixen el premi DARDO diuen que has de donar el premi als blocs que creguis oportú. No se si es pot fer, en cas que sigui que si, jo li tornaria a donar a ella, sense cap mena de dubte!

1 comentari:

Antònia P. ha dit...

Marta, la veritat és que no sé que dir.
Gràcies a tu per aquesta entrada.
Shukran, diuen els sahrauís.
Que sàpiguis que estic molt orgullosa de tu.
Saps que penso? que aquesta fascinació per les causes que els pragmàtics consideren perdudes, és una cosa que compartim potser per aquestes arrels comunes familiars.
UNA ABRAÇADA BEN FORTA PER A TOTS.