Torna l'Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

Queden dues setmanes perquè obri les portes la dotzena edició de l'Acampada Jove, el festival politico-musical organitzat per les JERC. M'estalvio comentar què és l'Acampada, perquè la major part de tots i totes vosaltres ja la coneixereu i perquè la informació (grups, horaris, entrades...) està completament recollida a la pàgina web del festival. El que si que m'agradaria explicar des d'aquí, és tot l'engranatge que fa possible els tres dies d'Acampada i que moltes vegades és desconegut, oblidat i fins i tot, menyspreat. Les JERC, és a dir, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya , són qui organitzen el festival i qui durant els dies que dura en soporta la major part de tasques i feines. Des de la contractació dels grups i conferenciants, el lloguer dels terrenys, el disseny dels espais, la gestió de les barres, la neteja de les zones de concerts, la seguretat dels accessos, fins a la venta d'entrades a les guixetes, les acreditacions, el seguiment dels comptes, la publicitat i comunicació o la producció musical. Totes les petites i grans coses de l'Acampada Jove existeixen i són possibles perquè hi ha algú darrera que en vetlla. No es tracta de tirar-se floretes, o de lloar a companys i companyes, sinó de fer un reconeixement sincer per tots aquells que són conscients que sense l'esforç d'uns quants, l'Acampada Jove no seria possible i per tant, milers de joves no podrien gaudir de tres dies que simbolitzen la Independència i el Socialisme, els objectius principals de les JERC.

Fa anys que hi vaig, i aquest estiu hi tornaré. I estic segura que només per poder tornar a veure la pista d'Atletisme plena de gom a gom, saltant i cridant a l'uníson, ja haurà valgut la pena dedicar-hi esforços. Espero trobar-vos-hi!!

Un any després...

Avui, dilluns 18 de juny, fa un any del Referèndum pel nou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un any després, el temps i algunes persones han acabat donant la raó als que, com jo, fa un any, vam dir públicament que NO volíem aquest Estatut. Un any després, i amb dos processos electorals pel mig (Parlament 06 i Municipals 07), el mapa polític pot haver canviat, i els colors de les administracions poden haver variat, però de les grans millores que ens havia de dur el nou estatut no n’hem ni tan sols notat l’olor.
Una servidora, com a jove que no va poder votar l’estatut anterior, havia dipositat moltes esperances en el nou document que ens havia de dibuixar un marc legal el més ampli possible per créixer com a país. Si bé el 30 de setembre del 2005 vaig sentir-me orgullosa de la classe política catalana, ja que les principals forces van mantenir-se unides defensant un objectiu comú, la il·lusió va esvair-se de cop quan al gener, aquell que s’omple la boca parlant de nacionalisme, va vendre tot l’acord a canvi de res. I no m’agrada furgar sempre al passat, perquè el que cal és mirar endavant, però no me n’he pogut estar de recordar i deixar clar que va ser el Mas qui va acordar o més aviat regalar l’acord de l’estatut amb el Zapatero (bon altre! el que havia promès públicament que respectaria l’estatut de Catalunya). Deia que no me n’he pogut estar d’anomenar-ho perquè aquest matí, mentre anava cap a treballar sentia a Rac 1 una entrevista al Duran i Lleida, el qual sense cap mena de vergonya ha explicat que si el Constitucional acaba tombant el que queda d’Estatut, el que haurien de fer tots els polítics catalans és asseure’s, parlar i intentar prendre una posició conjunta. I clar, després d’aquestes declaracions una servidora creu que li estan foten el pèl, no pel que diu, que fins i tot hi puc coincidir, però sí perquè qui ara declara això forma part de la coalició que fa un any i mig va passar de la resta de partits per vendre’s Catalunya al govern de Madrid.
Tornant a l’aniversari que justifica aquesta entrada, i com deia al principi, fins i tot l’expresident Pasqual Maragall va declarar que “tan d’esforç per a la reforma de l’Estatut no havia valgut la pena” i que “va ser un error” projectar-la en comptes de reformar la Constitució. Com sempre però, les notes discordants callen quan és el moment, i a toro passat tothom és valent. El temps posa les persones i les coses al seu lloc. És el que penso i el que vull creure. Fa un any deia NO clarament i ara continuo dient que mateix. Si el Tribunal Constitucional tomba el poc que queda, la societat ha de fer-se sentir com ho vam fer el 18 de febrer de l’any passat, i juntament amb les plataformes, associacions i partits defensar Catalunya tots a la una. Si el Tribunal ho deixa tal i com està, no em cansaré de repetir que no n’hi ha prou, que abans de començar-se a desplegar ja ha quedat petit, i que cal anar molt més lluny si volem una societat més justa, amb un estat del benestar com cal i amb la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

T'estan robant 2.704 euros!

Aquesta setmana m'ha arribat un correu informant de l'existència de la web de l'Observatori del Finançament de Catalunya http://www.ofc.cat/ que té la intenció d'informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament, d'analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació, i sobretot, de divulgar les balances fiscals. Per cert, unes balances que fa anys que se'ns amaguen per tal que no siguem conscients del que ens roba l'Estat.

Sobre les balances, l'Observatori difon unes dades de l'economista Jordi Pons que ha fet una estimació de les xifres que correspondrien al 2005 a partir de les dades de FUNCAS. Doncs la conclusió és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya.

El diccionari és ben clar en definir què és el dèficit fiscal: la situació econòmica en què un poble, una comunitat, una regió, una nació o un conjunt de ciutadans paga més impostos del que rep posteriorment en concepte de contrapartides, ja sigui en infraestructures, serveis, inversions, subvencions, transferències, etc.

Ja està tot dit doncs; cada català paga 2.704 euros a l'estat sense veure's compensat d'altra manera que amb els insults i crítiques de diversos ciutadans espanyols que tenen el valor d'acusar-nos d'insolidaris quan pronunciem les paraules espoli fiscal.

Sens dubte aquesta pàgina ens aclareix uns quants dubtes en matèria financera i treu a la llum unes xifres escandaloses. Però més enllà de xifres sobre un paper, cal que tots els habitants de Catalunya siguem conscients del què passa veritablement. Ja no serveix el discurs de què som la comunitat autònoma més rica i que hem d'ajudar les altres, perquè des de fa temps, Catalunya perd pistonada, deixa de rebre inversions i les anomenades zones més desfavorides de l'Estat ens passen la mà per la cara. Molts dels nostres diners se'n van cap a algun altre lloc i no retornen de cap manera. La pregunta és fàcil: vols que això continui sent així? Jo dic clarament que no.

Si per sentiment no ets independentista, fes-te'n pels diners que et roben!

LA RESSACA ELECTORAL

Després de massa dies de no actualitzar el bloc, faig un repàs ràpid de com han quedat les coses al meu municipi. Fins al 27 de maig el ple estava format per 6 regidors de CiU i 5 del PSC. Per tant, un plenari completament divit amb majoria absoluta dels convergents. Per aquestes comicis, es presentaven quatre llistes: repetien CiU, PSC i PP (que no havia obtingut representacó fa quatre anys) i començava un projecte nou: Esquerra Republicana de Catalunya, per tal d'esdevenir l'alternativa que el poble necessita.
El 27 de maig, la gent va parlar i els resultats van donar 6 regidors al PSC, 4 a CiU i 1 a Esquerra, (el PP es va quedar altre cop sense representació). Aquest nou panorama té moltes lectures possibles, però jo em quedo amb la voluntat de canvi que ha viscut el municipi, i el suport que el grup d'Esquerra ha rebut de part dels veïns veïnes del poble.
Em sento molt orgullosa d'haver format part d'un nou projecte que tenia, i continua tenint com a principal objectiu millorar el poble, i fer-hi indispensables la convivència, el respecte i la participació.
A partir de demà dissabte tindrem un regidor d'Esquerra dins de l'Ajuntament, cosa que en tots esl anys després de la transició no s'havia vist mai. Un regidor que per sobre de tot defensarà amb coherència i treball allò que venim dient des del primer dia.
D'altra banda, no puc evitar fer un comentari respecte a la majoria absoluta obtinguda pel PSC, i que ha capgirat el color que fins ara hi havia al poble. Els qui em coneixeu m'haureu sentit dir en vàries ocasions que les majories absolutes mai m'han agradat perquè cauen en la temptació de convertir-se en governs més propers a les dictadures. Només espero des d'aquí, i sincerament, que aquest no sigui el futur per a Torregrossa, que tothom pugui com a mínim fer sentir la seva veu, i que tothom sigui escoltat.

"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres"