divendres, 6 de juliol del 2007

Una estona de cel...


En aquesta època de l’any, quan el sol ja apreta fort, les mosques són més empipadores que mai i tot està calmat perquè molta gent ja fa vacances, potser toca també desconnectar del món i escriure d’aquelles coses que sempre deixem a segon terme, com si fossin menys importants.
Ai! Que equivocats que estem tots plegats...
En el fons, les petites coses són aquelles que ens acaben donant la felicitat. I per tant, hem d’aprendre a valorar-les i a gaudir-ne. Sobretot a gaudir dels petits moments. De fet, això és el que explica la cançó dels Pets “Una estona de cel”, que ja s’ha convertit en la meva preferida, no perquè sigui la millor, ni molt menys! (i és que els senyors de Constantí tenen un reguitzell de cançons per triar abans que aquesta) Però si que és especial perquè em recorda uns moments de la meva vida molt bons. I ara clar, tots us pensareu que tinc un amant per aquests móns de Déu, com explica la cançó! Doncs no!!! És molt més simple i molt més profund alhora. La cançó ve associada als petits moments especials que compartia ja fa un quant temps amb una persona també especial. De fet, és necessari tan poc per a ser feliç, que a vegades em pregunto com és possible que ens sembli que ho haguem de tenir tot per a viure!! Mireu, us donaré una recepta del que per a mi era una estona de cel: una bona amiga, un bon cafè (amb espuma si us plau!), i una bona conversa, d’aquelles que flueixen soles, i que duren hores i hores. I si voleu hi posarem bona música de fons i una finestra gran al local per tenir bona vista del que passa al voltant. Res més!

La quotidianitat ens proporciona tants bons moments per escollir!! Sols falta adonar-nos-en i agafar-los!!

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Jefa!

Coincidències de la vida... fa uns instants estava jo amb la guitarra entonant la cançó que dóna títol al teu post...

La veritat és que m'ha fet gràcia que moments després de recolzar-la sobre la taula on hi tinc l'ordinador vagi a parar al teu bloc, i allà, amb encert, trobi que has escollit la mateixa cançó que jo...

Jo no diré que aquesta sigui la millor cançó dels pets, perquè com tu dius els xics de Constantí tenen un reguitzell de cançons on triar i remenar; i la veritat és que el bo d'en Gavaldà (i d’en Reig!) m'ha sabut conquerir amb cada una de les peces que ha compost, transmetent la tendresa característica que radien Els Pets, i esdevenint com ho han fet, un nexe entre el desenvolupament de la meva vida i la del grup musical.

Bé, com que saps que els Pets són el meu grup preferit, i per tant em podria allargar molt més.... però vaja veient la parrafada que he enxufat només amb una petita excusa no m’allargaré més.... Només el que ja t’he dit, que m’ha fet gràcia veure com el que jo tocava ho escrivies tu a l’ordinador!

Un petó i xerrem aviat!

Anònim ha dit...

Tu si que ets un sol cuca...

Anònim ha dit...

Porque alguien que quiere o es peridosita escribe no escribe en castellano...

¿Prefires que te lea menos gente, prefires despertar menos curiosidad, que la mayoria de la gente pase de pagina al ver tu columna o noticia...?


Seguro que escribes bien... porque no lo entiendo...

Anònim ha dit...

Sincerament.... no és molt difícil entendre el català si saps castellà, per tant... tu mateix/a. Penso que la persona que té aquest blog té uns ideals, i tant tu (anònim 2), com jo, com qui sigui els hi hem de respectar.Saps per què??? Perquè estem amb una democràcia on hi ha LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ (o almenys això es diu).
Visca la llibertat d'expressió, i sobretot... visca la nostra llengua: el català!!!

folguereta ha dit...

te has preguntado nunca, pq los periodistas castellanos no escriben en inglès, para que los lea o entinda mas gente?

Low ha dit...

Eh però... de veritat us cau be el Gavaldà? no trobeu que és com un follet escanyolit i repel·lent amb veu de barrufet?