El dia 15 de Febrer es compleixen quatre anys de les manifestacions multitudinàries d’arreu del món com a mostra del rebuig a la guerra de l’Iraq que el govern de George Bush estava a punt d’iniciar. Als Països Catalans més de dos milions de persones van sortir al carrer per fer sentir la seva veu (recordareu la manifestació de Barcelona amb un milió de persones). Recordo que jo vaig sumar-me a la protesta que va fer-se a Lleida. Ens vam aplegar 25.000 persones. Comparat amb les grans ciutats, pot semblar poca cosa, però la intensitat, les idees i les ganes eren les mateixes.
Ara, mirat en perspectiva, els més pessimistes diran que allò no va servir de res. És evident que la guerra es va produir i que encara avui continua. Cada dia ens aixequem amb notícies sobre Iraq i no són precisament bones. És evident que el senyor Bush , junt amb els seus còmplices com Blair o Aznar van tirar endavant una guerra mentre el món els clamava pau.
Malgrat tot, el dia 15 de febrer de 2003 alguna cosa va canviar al món. Mig planeta va cridar un mateix missatge, i mig planeta va fer ús d’un dels drets més fonamentals que tenim els ciutadans com és el de manifestar-nos. I el que està clar, és que mai hem de perdre les ganes de sortir al carrer i fer-nos sentir; de reivindicar i reclamar el que és just; de cridar ben fort allò que volem. Hi haurà vegades que no ens faran cas, d’altres cops ens en sortirem. Però sempre tindrem l’orgull de poder dir que s’ha intentat. Quedar-se de braços plegats a casa i criticar-ho tot és molt fàcil i còmode. Però no és tracta d’això.
Llavors era la guerra, després va venir el Som una Nació, ara segurament en vindran d’altres, i més endavant hi tornarem. Sense perdre l’esperança i sense torçar-nos.
Com deia Vicent Andrés Estellés: “baixa al carrer i participa; no podran res davant d’un poble unit alegre i combatiu”
7 comentaris:
I jo que em pensava que la frase era del grup "Obrint pas". Ja està bé, una altra cosa que ser :)
Es molt bunic surtir a posar campartes i fer el ninot pel carrer, pero de vegades no sempre funciona. La guerra de l'iraq potser va ser injusta i sense fonaments, pero en aquell moment les autoritats es van deixar endur per la primera potencia mundial i van decidir apoyar les seves decisions que en aquell moment van semblar les mes encertades. Sempre es millor escoltar una conversa d'un executiu que escoltar les penes d'un poble arrosegat pels medis peridistics en que a la televisió només posen basura i penes de la gent.
En aquell moment l'aznar potser no la va encertar pero va seguir el camí que li va semblar més encertat. Els liders no poden seguir sempre la opinio del poble perque llavors el pais es converteix en un cau de putes, maricons i drogadictes com holanda i molts altres.
Recolzar (no apoyar)una guerra no pot ser mai el camí més encertat; ho digui el Bush, l'Aznar o el Sant pare! Potser el descrèdit que actualment viu la política rau en el fet que els polítics viuen en una bombolla i no escolten el que la gent els demana.
I recroda que "Democràcia" literalment significa "el govern del poble".
El poder del poble, de quin poble d'aquest poble espanyol que vivim que la majoria pegue a les dones, veu telebasura i es fot de gana per no moures del sofa ni a buscar una birra? not tanquis a catalunya, mira al teu voltant, la gran majoria de gent d'aquest pais no sap el que vol ni el que necessita perque viuen inmersos en les seves propies cabories. Els governants s'escolleixen en democràcia, pero el que no pot fer es fer un referendum per cada decisió responsable que pren, aixo es com les empreses privades que al final haurien de ser referencies per a tot, si fossis un alt directiu i haguessis de pendre decisions, les pendries, i no t'en niries empleat per empleat a preguntarlos-hi que en pensen d'aquesta decisió, perque la majoria d'ells se'ls in fotrie tres pitos perque per desgracia l'unic que volen es cobrar a fi de més. Qui té la formació necessaria per pendre la decisió es l'alt directiu, perque té els contactes, els coneixements i la claretat suficient per pendrel's, en política igual, podrà preguntar al poble, pero al final la decisió serà la que ell cregui més encertada per tots, que per alguna cosa el van elegir.
Recolzar una guerra vist desde un punt de vista hippie potse et sembla una barbaritat, pero aixo es perque no has patit mai gana, ni has hagut de viure en dictadures, de vegades les guerres i les revolucions son necessaries per canviar el món.
Jordi quina vida més trista que portes voltat de gent que pega a les dones, que es fot de gana per no moure's del sofà i creient que totes les decisions importants es fan en referèndum (cada mes se'n fa un). És cert que hi ha fets que no haurien de passar i passen, però no exageris per autoconvencer-te que no ets una trista ovella submisa de la societat que va seguint un "cabron" amb un ramat equivocat.
la vida dels demés no implica la meva, pero només cal obrir la tele per veure en quin pais vivim. Pel que fa el tema del cabró, no et deixis endur per les primeres vistes, el bush te molta gent darrera i potser no va actuar correctament, pero m'agradaria que quan vagis a comprarte roba, llogar una peli o comprarte un cotxe pensesis una mica i reflexionesis sobre si aixo se t'hauria sigut donat si haguessis naixut en un pais no occidental. Cert es que no es pot imposar mai un país sobera sobre un altre, pero en moments de guerra la gent prent decisions i s'acompanyen dels seus, mentre que els cobards traixen als seus i s'ajunten amb l'enemig. Les decisions presses unilateralment no són correctes des d'un punt de vista Europeu, pero si no fos pels americans m'agradaria veure en quin món viuries i de quines llibertats disfrutaries.
Quan un es manifesta ha de tenir molt clar contra que es manifesta i de quin cantó s'està, perque fer demagogia barata es facilissim en una societat acostumada a les influencies mediatiques i la falta de visions de futur.
Que tens alguna cosa en contra dels maricons?
Publica un comentari a l'entrada