Somnis sobre rodes

Esquerra, dreta, esquerra i pam. Un, dos, tres, quatre i volta. Quietes. Silenci, nervis, petites vacil·lacions, música: Va, som-hi, noies! I tot seguit, cinc minuts per demostrar la feina de tot un any. Caps enlaire, mirada amunt, braços estirats, esquena dura, sentimeeeent! I més ràpid, més encara! Que la pista és gran i hem d'omplir-la. Si us plau, que no caigui, per favor ara no puc relliscar! La part nova, que bonica. Més expressió! I els guants! El moment dels guants! Ai que no surt; ara ja està. Compte que no pot tocar terra! Conserveu les línies! Molt bé. Ja s'acaba, un últim esforç. Més sentiment. Ohh, les blanques ja van blanques! Un, dos, tres, quatre, cinc i fora. Silenci. I de cop, veus familiars del públic que ens aclamen.

I llavors, un somriure s'apodera del rostre i un sentiment d'alleugiment recorre tot el cos. Mentre el cor batega amb força i em falta l'aire per respirar. I en sortir de la pista i saber que allò ja està i que ha quedat bé, i que ens n'hem sortit, i que hem pogut, i que hem crescut, i que ha agradat, en saber això, es desferma l'emoció i som les persones més felices del món. I ho som perquè hem aconseguit allò pel qual havíem treballat. I ho som perquè som un equip, una pinya, un tot, un puzzle complert. Perquè som guanyadores sense copa, som triumfadores orgulloses d'haver pogut compartir amb el món el que som, el que signifiquem, i el que valem.

I amb els ulls encara humits no puc sinó pensar en tu, en l'orgullós que hauries estat. Em va semblar veure't entre el públic, amb una mirada de complicitat, i que em picaves l'ullet abans de començar...