El moment de tornar a casa...

El tòpic diu que la vida dóna moltes voltes. Però és ben cert. A vegades ens pensem que ho tenim tot controlat i ben lligat i en un instant ens trobem descol·locats davant de la immensitat el món. Tot el que ens semblava etern, s'esfuma; mentre que allò que havíem rebutjat incansablement ara ho anhelem. Les prioritats d'una vida canvien d'ordre com si juguéssin a la borsa i el camí a recórrer, en lloc de ser una marató a peu pla, es converteix en una cursa d'obstacles sense fi.

Les experiències viscudes poden ser més o menys bones, però de ben segur que de totes en podem aprendre, i que totes ens faran més forts. I a vegades sense saber ben bé perquè tenim la certesa que hem de fer alguna cosa. No perquè estigués previst, ni perquè algú ens ho mana, sinó que una veu interior ens guia. No crec que sigui intuïció femenina, però saps que ha arribat el moment de tancar una porta i obrir una finestra.

I d'això es deu tractar la vida. A anar fent passos, seguint el que ens dicten les emocions i sensacions, i després veure si el resultat és el que ens espereràvem o no. Potser no hi ha camí bo, i resulta que tots són possibles i només es tracta de portar el calçat i la motxilla adequats. Així doncs, ens anirem preparant per quan arribi el moment de tornar a casa...




Malalties per mancança d'aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.

Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d'amagar-me i observar la gent.

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me'n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè:

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.

Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s'esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure'm l'enyorança mirava allà.

I tot i que el mes entrant
pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè...

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.