El món de la marta

L'essencial és invisible pels ulls

2011-12-02T17:48:00.001+01:00

Suposo que és a còpia d'experiències, quan un acaba descobrint allò que val la pena de veritat. Allò que com va dir un dels petits més grans "és invisible als ulls". Allò que només es pot sentir amb el cor, amb els sentiments, allò lligat estretament amb les emocions.

Suposo que és a còpia que fas anys, que la vida agafa un regust tendre i nostàlgic. De repàs d'allò que has fet, de balanç del temps passat; i de resum d'allò pendent, del que encara queda per fer. Somnis passats i somnis futurs que s'entrellacen en un present inabastable però constant.

Suposo que és amb el pas del temps, que es curen algunes ferides i es cicatritzen les marques de guerra. I que s'obren les esperances i retorna la il·lusió. Sempre amb el raconet dedicat a les coses que se n'han anat, però que com tot allò important, malgrat no poder veure amb el ulls, ho podem veure amb el cor.

Marta. 27 anys.

MIREM ENDAVANT!

2011-05-20T12:44:00.000+02:00

Aquest diumenge, 22 de maig, tindran lloc les eleccions municipals. Aviat doncs, sabrem com quedaran formades les noves corporacions municipals del país. El que està clar, és que més enllà de les xifres i els percentatges, el que significaran els resultats serà la manera d'entendre el poble i marcaran quines són unes prioritats per als propers anys.

Com ja sabeu, jo formo part d'una candidatura, la d’Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa. Una candidatura formada per homes i dones, torregrossins i torregrossines, que fem un pas endavant i que prenem la paraula i la decisió de dedicar part del nostre temps a treballar pel nostre poble.

Ara fa 4 anys ens presentàvem per primera vegada, proporcionant al poble i a la seva gent, una nova opció, una alternativa. Ara, continuem amb aquella essència; l’essència de ser una alternativa real pel nostre poble. Per això mirem endavant. I tenim la voluntat de fer poble, i de construir una Torregrossa millor, el poble que tots i totes nosaltres ens mereixem.

Durant aquests 4 anys, com bé sabeu, hem tingut un representant a la corporació municipal: l’Eusebi, al qual vull agrair públicament tota la feina que ha fet, la dedicació, el seu temps, i el fet que hagi estat a nostra cara visible durant aquest temps. Esperem que a partir de diumenge sigui novament un dels nostres representants a l’Ajuntament.

El nostre grup ens presentem amb un lema molt clar: Mirem endavant!. Aquest és el nostre horitzó. Mirar endavant. I la nostra candidatura està formada per persones que poden aportar aire fresc, idees noves, imaginació i empenta. Som una candidatura jove, que té ganes de participar en el present del poble per garantir-li un millor futur. Som una candidatura de gent valenta: perquè els valents no són els que no tenen por, sinó els que tot i tenir por, tenen el coratge per afrontar-la. I per això, malgrat la feina, el poc temps, els problemes, i les coses que cadascú se sap, estem disposats a dedicar una part del temps a treballar pel poble, a millorar Torregrossa.

Som el Josep Maria, la Marionna, l'Eusebi, el Miquel, el Ramon, la M. Àngels, el Roger, la Betlem, el Josep, el Raul, la Marta i el Josep Maria.

Sabem que les eleccions municipals són les més importants per l'esdevenir del nostre poble. Els ajuntaments són l’administració més propera als ciutadans, i la que, malgrat no tingui competències en segons quins àmbits, ni finançament per fer-hi front, ha de vetllar per les necessitats dels veïns i veïnes del municipi. Aquesta premissa la tenim clara. Per sobre de tot, som persones que ens agrupem per oferir la nostra voluntat de servei.

Som gent que fa política des de la proximitat, des del convenciment, amb vocació de servei, sempre tenint com a finalitat la millora i el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Som gent propera i humil, disposats a donar-ho tot, i amb uns valors republicans per bandera. Som gent honesta. I la nostra missió és ser-hi sempre: En els grans projectes i a les coses de cada dia; en els moments feliços i quan tot es complica; al costat dels que se’n surten i ajudant els que se’n sortiran; liderant reivindicacions nacionals i socials; apostant pel país i la seva gent; apostant per Torregrossa i per la seva gent. Sempre hi som!

El Josep Maria i la Marionna són el tàndem que encapçala la nostra llista, que sempre ha treballat com a grup. Aquesta és la nostra força. Som conscients que només avançarem si sumem, si pensem en positiu, si anem units i si fem de la participació la nostra bandera.

El 22 de maig tenim l'oportunitat de mirar endavant! De fer un nou pas!

Volem construir el present per guanyar el futur!

Somnis sobre rodes

2011-02-23T13:45:00.006+01:00

Esquerra, dreta, esquerra i pam. Un, dos, tres, quatre i volta. Quietes. Silenci, nervis, petites vacil·lacions, música: Va, som-hi, noies! I tot seguit, cinc minuts per demostrar la feina de tot un any. Caps enlaire, mirada amunt, braços estirats, esquena dura, sentimeeeent! I més ràpid, més encara! Que la pista és gran i hem d'omplir-la. Si us plau, que no caigui, per favor ara no puc relliscar! La part nova, que bonica. Més expressió! I els guants! El moment dels guants! Ai que no surt; ara ja està. Compte que no pot tocar terra! Conserveu les línies! Molt bé. Ja s'acaba, un últim esforç. Més sentiment. Ohh, les blanques ja van blanques! Un, dos, tres, quatre, cinc i fora. Silenci. I de cop, veus familiars del públic que ens aclamen.

I llavors, un somriure s'apodera del rostre i un sentiment d'alleugiment recorre tot el cos. Mentre el cor batega amb força i em falta l'aire per respirar. I en sortir de la pista i saber que allò ja està i que ha quedat bé, i que ens n'hem sortit, i que hem pogut, i que hem crescut, i que ha agradat, en saber això, es desferma l'emoció i som les persones més felices del món. I ho som perquè hem aconseguit allò pel qual havíem treballat. I ho som perquè som un equip, una pinya, un tot, un puzzle complert. Perquè som guanyadores sense copa, som triumfadores orgulloses d'haver pogut compartir amb el món el que som, el que signifiquem, i el que valem.

I amb els ulls encara humits no puc sinó pensar en tu, en l'orgullós que hauries estat. Em va semblar veure't entre el públic, amb una mirada de complicitat, i que em picaves l'ullet abans de començar...

Estimats Reis Mags,

2011-01-05T10:12:00.004+01:00

Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la:

Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.

També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.

Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.

I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres reis, sinó de la voluntat del poble.

Us estaré esperant!! Amb la il·lusió i innocència dels infants!

Un any...

2010-12-31T00:27:00.002+01:00

Un any és molt o poc?

És tan llarg i tan curt...

És una lluita permanent.

És un instant, un cop de dits,

un tancar i obrir d’ulls.

I és també una eternitat:

tantes vivències, tants moments.

Un any és tot i no res.

És dolor i tristesa;

és superació i fer el cor fort.

És nostàlgia i records;

és present i aprenentatge.

Un any, és molt o poc?

És massa. Massa temps.

Massa temps sense tu, però amb tu.

Costa escriure...

2010-12-21T17:45:00.004+01:00

Quan costa escriure sobre segons quins temes de l'actualitat perquè ja tothom n'ha escrit... i quan costa escriure sobre temes més personals perquè fan vergonya posar-los a l'abast de la gent... i quan costa redactar quatre ratlles perquè segons quines paraules encara fan mal, o provoquen alguna llàgrima... i quan costa posar sobre paper certes idees perquè ningú més les entendrà... Què queda? Què puc fer? Pensar sense escriure? Escriure sense pensar? Empassar idees, sentiments i sensacions? Copiar, plagiar?

De moment esperaré. Amb el llapis a la butxaca i la llibreta a la bossa.

Autofelicitació.

2010-12-02T15:41:00.006+01:00

Qui dia passa, any empeny! I amb un obrir i tancar d'ulls, tornem a situar-nos en el dia de l'aniversari i anem afegint un nou número al compte particular! I avui 26 tardors després, només espero que em posin el pastís al davant per poder desitjar amb totes les meves forces que el nou any sigui millor que l'anterior, perquè si la vida continua posant-me a prova com ho ha fet aquest últim any, jo ja no jugo més, paro el tren i baixo!

Vull tancar els ulls, bufar les espelmes, i en obrir-los veure'us a tots al meu costat. Jo prometo posar els peus a terra per caminar, seguir pas a pas cap endavant, correr si fa falta, i aturar-me a descansar quan sigui precís. Prometo lluitar per cada somni i treballar per cada objectiu. Em comprometo a escoltar i ajudar; dedicar el meu temps a la gent que m'estimo; i somriure davant de cada dificultat. A canvi, només et demano que la sort que m'ha girat l'esquena retorni com una brisa suau i m'agafi de la mà per continuar caminant.

I així, un any més enllà, des de la distància poder mirar enrere i veure que els motius per somriure guanyen als motius per plorar. I descobrir que, malgrat tot, somiar, desitjar, estimar, lluitar, somriure i viure val la pena!

Tornarem!

2010-12-01T22:07:00.000+01:00

Hi ha cançons que sorprenen perquè precisament diuen allò que sents, que penses, que voldries dir però no saps ben bé com...

Amb el permís del Jordi, un bon amic, que m'ha fet partícep de la cançó, us la deixo perquè la gaudiu....

Quan has tocat el cel
i sents a prop l'infern
camines sense fe, sense destí,
sense saviesa.

Fugint del que no entens,
fugint d'aquest present,
pensar en aquells anhels
és l'única forma que tens de continuar.

Tornarem a ser grans, hi tornarem,
quan sortim d'aquesta tempesta
que amaguem rere rostre indiferent.
Però cou i ens fa sentir que hi tornarem.

Trencar aquest desencert
comença en un mateix.
Tornem a les arrels,
als somnis que ens van veure néixer.

És temps de ser valents,
és temps de ser conscients
que cal cor i cervell,
i no volem perdre ningú
en aquest camí.

Tornarem a ser grans...

Rere els núvols hi ha un sol tan gran
que mai ningú no es pot amagar.
Rere els dubtes hi ha la veritat,
creu-me, tenim futur.

Tornarem a ser grans...

Butlletí d'ERC a Torregrossa. Feina feta. Nou camí.

2010-11-25T22:33:00.005+01:00

https://docs.google.com/leaf?id=0B6_B_KIyZQ4jNTJmYzlhMTItYTBjMi00OGQ1LWE5ZDYtNDJjYTQ1OGY2MDk4&hl=en&authkey=COms7bEK

Gent valenta al Palau

2010-11-24T14:05:00.000+01:00

Més i millor formació

2010-11-20T22:22:00.004+01:00

Els i les joves som els que més directament hem patit i estem patint la crisi. Avui, tenim un atur del 40% entre jovent de 16 a 29 anys... És cert, que una bona colla són estudiants, però la xifra és encandalosament elevada. I per tant, se'ns fa evident un problema si no som capaços d’aconseguir la inserció laboral dels i les joves: correm el risc d’abocar-los a l'exclusió social.

Partim d'una premissa molt clara: més treball vol dir més i millor formació. Per una banda, formació pels que no van perdre el rol d'estudiar, però que s'han d'anar reciclant i mantenint al dia en uns moments com els actuals. Necessitem batxillerats nocturns, postgraus, màsters, i formació professional que permeti compatibilitzar treball i formació. Els que van abandonar els estudis perquè es van incorporar al mercat laboral quan hi havia una gran demanda de mà d'obra, han de tenir l'oportunitat de retornar al camí de la formació com a garantia d’una major i millor qualificació professional. D'altra banda, formació específica pels que han perdut el tren de la formació reglada i han de poder reenganxar-se a la societat. I en aquesta línia, és fonamental la valorització de la Formació Professional o cursos prelaborals, i l'adequació d'aquesta formació a les necessitats del territori. Així mateix, pel que fa a la formació universitària, aquesta ha d'anar lligada a la investigació, a la recerca i a la innovació. D'aquesta manera, es reté el talent i es crea el valor afegit. (I avui no parlaré de beques, que és la mare dels ous!!)

De fet, precisament el que és necessari és un canvi en el model de producció. No podem continuar en el model basat en els baixos costos. Necessitem que el nostre model es basi en el coneixement, en la potenciació de la recerca i la innovació i de productes i serveis amb valor afegit. I per tant, s'ha d'afavorir l’emprenedoria i s'ha de facilitar més la tramitació administrativa per fer-ho possible, aixi com els instruments de finançament.

Per tant, la formació és la base. Ara bé, necessitem retornar als valors de l'esforç. Estic a favor d'una societat on el mèrit de l’esforç sigui reconegut sempre, tant en la formació com en el treball. Per una banda, no pot ser que el PSC posi l’accent prioritari de les seves polítiques de joventut en els nini (que són la minoria dels joves). Anem a l'arrel del problema. Facilitem l'accés a tots els joves al món formatiu perquè es reenganxin en el tren del coneixement i del progrés. D'altra banda, tampoc entenc el model de CiU basat en la precarització dels joves amb contractes en pràctiques, que només tenen un sentit puntual.

Si volem ser un país modern, ambiciós i capdavanter, necessitem formació a l'abast de tothom; formació de qualitat; adequada a les necessitats i garantia d'un major nombre d'oportunitats per al jovent.

Si parlem de greuges comparatius, parlem de beques...

2010-11-15T18:19:00.004+01:00

Avui que és dia de parlar de greuges comparatius. Avui que és ben real aquella dia que diu que les veritats ofenen (sinó no s'entendrien les reaccions vistes des d'Andalusia). Avui que ens diuen que hauríem de vigilar amb segons quines coses diem. Avui que ja veiem qui fa por en aquestes eleccions. Avui que segons qui diu que ens hauríem d'engollir les veritats dites.

Doncs avui mateix, parlem d'un nou greuge. El de les beques i els i les estudiants catalans.

I és que Catalunya pateix un greuge comparatiu respecte els altres territoris de l’estat, perquè la comunitat estudiantil catalana tot i ser el 16% d’estudiants de l’estat, només percep el 9% de les beques. De fet, el ministeri de torn de Madrid no atén ni a criteris de població, ni proporcionalitat, ni cost de la vida a l’hora d’adjudicar les beques i castiga any rere any als estudiants catalans.

Per això, més que mai, és imprescindible i necessari tenir la gestió dels recursos, augmentar la dotació econòmica i ampliar l’oferta de beques i ajuts econòmics als cursos de doctorats, postgraus i màsters, sobretot en moments actuals en que cal apostar per la formació superior del jovent del nostre país. Hem de garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació superior i que cap persona que ho desitgi es quedi sense la possibilitat de realitzar formació superior.

Avui que parlem de greuges comparatius, parlem de beques. I ja poden enfadar-se des de la resta de l'estat....

I tu, ets valenta?

2010-11-14T00:27:00.004+01:00

Conec molts valents. Encara conec més valentes. Surto al carrer i en veig uns quants. Passejo pel poble i me n'adono que som molts. A la ciutat, la cosa és multiplica: al metro, al bus, a la cafeteria, a la feina, al teatre, a l'eix comercial. I quan obro la tele, n'apareixen per tot arreu. Gent valenta és aquella que lluita per ser feliç. És aquella que lluita per tirar endavant. És aquella que reclama per allò que creu que no és just. És gent que va saltant tots els murs que se li posen per davant. Conec valentes de l'institut. Conec valentes de la universitat. Conec valentes de quan faig patinatge. I conec valentes i valents entre les amistats. Conec una professora valenta; i una mestra valenta; i una química valenta; i conec una entrenadora valenta; i una infermera valenta. Conec una mare valenta. I una germana valenta. Conec un venedor valent i una cambrera valenta. Conec periodistes valents. També conec un estudiant valent. I per suposat molts pagesos valents. Conec un historiador valent. I uns quants polítics valents. Conec herois quotidians i em fan enveja. I entenc que la virtut d'aquest país nostre és la suma de tots els valents i valentes que el formen. Però això sóc optimista. Perquè els valents i les valentes són les que se'n surten. Els porucs i les porugues són les que cauen.

Avui, un grup de jovent valent ens hem reunit per deixar clar que volem desafiar el destí, anar contracorrent. Som inconformistes i volem més. Més llibertat; més democràcia. Volem decidir i volem ser decisius. Volem construir el nostre món. Tenim la valentia per afrontar qualsevol dificultat. Només ens cal que la gent valenta descobreixi que ho és; i que la gent poruga, s'ompli de coratge.

Tret de sortida!

2010-11-12T01:00:00.003+01:00

Tot camí comença amb un primer pas. I avui hem trepitjat terreny de campanya. La oficial. La que només dura 15 dies. És com un compte enrere. Un primer missatge: la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya som gent valenta. Gent treballadora. Gent honesta. Com tu.

Som somiadors, però toquem de peus a terra. Som perseverants però no ens manca rauxa! Sabem que volem i com arribar-hi!

Tenim 15 dies per desafiar el destí. Per capgirar les enquestes. Per convèncer i vèncer. No tenim cap por. No ens lliga res. Som gent valenta.

I tu?

Compromisos clars abans de començar!

2010-11-09T23:47:00.006+01:00

Som a les portes de la campanya electoral. Queden pocs dies perquè arribin les eleccions del 28 de novembre, tot i que són els dies més intesos. El ritme d'aquestes jornades és frenètic per aquelles persones que participem activament en la campanya. I un cop posem la primera marxa, la cosa no fa sinó accelerar.

Fins avui ja s'han dit moltes coses, s'han presentat persones i candidatures, s'han llançat propostes i s'han desevetllat lemes electorals de tot tipus. Ara toca la recta final. I ara toca també deixar les coses clares.

Esquerra Republicana de Catalunya, formació de la qual sóc candidata per Lleida, va presentar fa pocs dies al Teatre Grec de Barcelona els compromisos que ha fixat com a condicionants per a formar part d'un nou Govern. Aquests compromisos han sortit de les enquestes que Esquerra ha fet des del gener a través de la campanya Catalunya Decideix i que ha consultat unes 72.000 persones. Els compromisos són:

- La celebració d’una consulta per via de referèndum sobre el futur de Catalunya.

- El Concert Econòmic quan s’acabi el model de finançament vigent.

- La creació d'un sistema financer públic català per suplir les dificultats de crèdits a empreses, autònoms i famílies.

- Garantir els recursos necessaris per aplicar la Llei de la dependència.

- Establir un règim de preus justos per als productors que potenciï la producció agrària i ramadera i en faciliti la comercialització.

- La reforma de l’estructura del Govern per reduir els alts càrrecs i fer una administració més eficient i transparent.

Deixem clar per endavant què volem i què prioritzem. Ho expliquem en forma de compromisos. Són les nostres condicions. Durant aquests dies anirem desgranant propostes. Tenim clar quin model de país volem. És clar que el volem independent i lliure! Però també el defensem equilibrat, cohesionat, en català, amb un estat del benestar fort, amb polítiques socials que garanteixin l'accés als serveis per part de la ciutadania,...

De moment, i per endavant, els nostres compromisos sobre la taula.

Gent valenta

2010-10-20T16:40:00.000+02:00

Política activa amb els joves i no només per als joves

2010-10-13T23:15:00.009+02:00

Participar vol dir prendre part. Però és molt més que això. Perquè afavoreix, entre d’altres, l’esperit crític, l’adquisició de coneixement, l’arrelament al territori i la transformació social. I a més, la participació és un enfortiment de la democràcia. A nivell juvenil, les dades ens diuen que les taxes d’associacionisme juvenil es mantenen al voltant d’un terç de la població entre 15 i 29 anys, és a dir, un de cada tres joves, formen part d’alguna associació, sigui cultural, esportiva, política, del lleure...

És evident, que són molts els i les joves que dediquen part del seu temps a formar part d’un col·lectiu. Però encara són pocs. Les motivacions que fan que el jovent participin, participem, són diverses, però possiblement responen a la satisfacció de les necessitats com sentir-se últil, o estar amb persones que pensen igual o amb qui es comparteixen idees.

Deia que encara són pocs els joves que participen activament. Perquè està demostrat que aquelles persones que ho fan adquireixen una formació i uns valors que equival a una experiència vital riquíssima, a la vegada que ajuden a construir un país millor.

La qüestió és doncs, com fer que el jovent participi més. Crec que la recepta màgica no existeix. Ara bé, parteixo de la base que la solució, si és que se’n pot dir solució, parteix de la transversalitat, ja que és una tasca col·lectiva. L’administració, tant a nivell nacional, com a nivell local, ha d’apostar fermament per fomentar la participació; les escoles, instituts i universitats també han de ser actius en aquesta missió; l’educació familiar no es pot deixar de banda, i és evident que forjar les persones amb els valors de l’associacionisme, el voluntariat i la participació és forjar persones més preparades per afrontar el futur.

D’entre aquest àmbits d’actuació, si una cosa està clara és que l’actuació de la Secretaria de Joventut del Govern català, liderada per les JERC, en matèria de polítiques de joventut a Catalunya ha estat pivotant entre dos grans objectius: la participació i l’emancipació juvenil.

Precisament en aquest àmbit de les polítiques públiques de joventut crec fermament que els consells locals de joventut són les eines claus per a la participació juvenil. Ja que només des d’una participació activa i decidia del jovent en els debats socials i polítics es poden elaborar polítiques de joventut adequades als interessos o necessitats del jovent. Per tant, una de les claus és que les administracions (ajuntaments i Generalitat) prenguin els consells de joventut o les plataformes unitàries com a interlocutores directes per al desenvolupament de les polítiques públiques. Perquè els consells de joventut? Perquè els consells de joventut són l’eina més propera del jovent per a transformar el seu entorn més immediat. I a la vegada, els consells són les eines per fomentar l’associacionisme juvenil i la participació democràtica.

De fet, ja s’està fent, només cal mirar els consells locals que s’han creat a Catalunya aquests últims anys, però el que cal és aprofundir-hi i seguir per aquest camí. Perquè el que necessitem és una política activa amb els joves i no només per als joves.

Exemples de bones pràctiques que ens demostren que el camí és bo són els plans locals que s’han desenvolupat arreu del territori lleidatà i del Pirineu; uns plans que han comptat amb la participació juvenil de centenars de joves de les nostres comarques i que han definit les necessitats juvenils a nivell local. O bé, la gran quantitat de locals de joves i hotels d’entitats que s’han construït per donar resposta a les aspiracions que el jovent té. Els joves han passat de reunir-se al caixer automàtic o a la parada de bus, a tenir un espai on trobar-se i fer activitats. La demarcació de Lleida ha multiplicat per 3 els espais joves i ara ja n’hi ha 130. Tenir un local, també ajuda a la participació i a la cohesió. O també s’ha aprovat el nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya, que ha comptat amb la participació de milers de joves i que estableix les línies bàsiques de les polítiques de Joventut de Catalunya per als propers 10 anys. I finalment, què dir de la Llei de polítiques de Joventut, la primera llei de joventut, que malgrat els pals a les rodes que ha rebut d’alguns ja és una realitat.

Totes aquestes són eines que ens han d’ajudar a desenvolupar i millorar la vida dels joves. Són eines que s’han basat en la participació i han escoltat la veu del jovent per a poder-se realitzar. Aquestes eines han de permetre avançar cap a l’emancipació juvenil i la construcció del model de societat que volem. Així que, malgrat tot, tinguem sempre present que s’està fent feina. Que s’està fent bé. I que està a les nostres mans continuar per aquest camí. Només cal baixar al carrer i participar!

La Diada de la cruïlla

2010-09-15T11:51:00.004+02:00

La Diada Nacional de Catalunya és, aquest any, més important que mai. És el primer Onze de Setembre després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, després de la resposta massiva del poble català en la manifestació del 10 de juliol i de la constatació de la impossibilitat d’establir un marc de relacions amb l’Estat espanyol. És també la primera Diada després de les diferents onades de consultes sobiranistes que s’han desenvolupat arreu del Principat i que han evidenciat un moviment imparable envers el nostre dret a decidir. És la festa nacional que arriba després de les recents retallades en infraestructures i les retallades socials i que tindrà lloc tot just dos mesos i mig abans de les eleccions al Parlament.

És en aquest context que l'independentisme es mostra com l’única proposta viable de futur per al nostre país. Tant l'autonomisme com el federalisme s'han mostrat inservibles o inviables per tal de gestionar la relació amb un Estat que no vol res més que el manteniment dels Països Catalans com una font de recursos econòmics sense reconèixer en cap cas la seva identitat pròpia ni el seu dret a decidir.

Les properes eleccions suposaran una clara tria entre dos camins. D’una banda els immobilistes i partidaris de què res canviï i a l’altre costat l’aposta clara i decidida per passar pàgina d’una vegada per totes a l’autonomisme. Cal dir alt i clar que l’única força política que ha situat el dret a decidir i la convocatòria d'un referèndum sobre el futur de Catalunya com a objectiu per la propera legislatura ha estat Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb les JERC.

No podem passar per alt que aquest 11 també arriba en un moment especialment complicat per al jovent. La crisi, tal com hem vingut denunciant, passa factura especialment als i les més joves, amb unes taxes d'atur insostenibles. A diferència d’altres, nosaltres tenim clar que és precisament la dependència política i econòmica un dels principals obstacles per poder fer front a la crisi actual amb totes les eines possibles.

Per tot això, aquest 11 de setembre ens sobren els motius per reclamar la independència de la nostra nació, per poder construir un futur pel jovent, per garantir els nostres drets i per trencar les cadenes que ens empresonen. És en aquesta línia que les JERC fem una crida al jovent lleidatà a sortir al carrer aquest 11 de setembre i a participar a la manifestació unitària que tindrà lloc a Lleida. Fem sentir la nostra veu per avançar cap a la Independència i la Justícia Social.

El moment de tornar a casa...

2010-08-25T15:50:00.006+02:00

El tòpic diu que la vida dóna moltes voltes. Però és ben cert. A vegades ens pensem que ho tenim tot controlat i ben lligat i en un instant ens trobem descol·locats davant de la immensitat el món. Tot el que ens semblava etern, s'esfuma; mentre que allò que havíem rebutjat incansablement ara ho anhelem. Les prioritats d'una vida canvien d'ordre com si juguéssin a la borsa i el camí a recórrer, en lloc de ser una marató a peu pla, es converteix en una cursa d'obstacles sense fi.

Les experiències viscudes poden ser més o menys bones, però de ben segur que de totes en podem aprendre, i que totes ens faran més forts. I a vegades sense saber ben bé perquè tenim la certesa que hem de fer alguna cosa. No perquè estigués previst, ni perquè algú ens ho mana, sinó que una veu interior ens guia. No crec que sigui intuïció femenina, però saps que ha arribat el moment de tancar una porta i obrir una finestra.

I d'això es deu tractar la vida. A anar fent passos, seguint el que ens dicten les emocions i sensacions, i després veure si el resultat és el que ens espereràvem o no. Potser no hi ha camí bo, i resulta que tots són possibles i només es tracta de portar el calçat i la motxilla adequats. Així doncs, ens anirem preparant per quan arribi el moment de tornar a casa...

Malalties per mancança d'aire,
nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.

Començar en un altre lloc
on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
d'amagar-me i observar la gent.

Passa el temps i el vi de la nostàlgia
que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.

I el mateix que em va portar
a anar-me'n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba el meu dia perquè:

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.

Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s'esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure'm l'enyorança mirava allà.

I tot i que el mes entrant
pensaré ja en fotre el camp,
ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè...

Content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content
vull retrobar-me amb la meva gent,
i veure'ls iguals però diferents.

La millor eina pel jovent dels Països Catalans!

2010-03-29T13:42:00.009+02:00

Dissabte a Igualada les JERC vam aprovar per unanimitat el programa electoral per aquestes eleccions al Parlament, que se celebraran a la tardor. Després d'un procés de participació de les sectorials, de redacció de les propostes, de la presentació d'esmenes i del debat, les JERC hem aconseguit un document realista però alhora ambiciós. Tenim un programa que abarca tots els temes que afecten als joves més directament com en matèria d'ocupació i treball, formació i educació, amb especial èmfasi amb les polítiques universitàries; d'habitatge o de salut; però també generem discurs en polítiques mediambientals i de defensa del territori, en aspectes culturals, tradicionals i de llengua catalana o en les polítiques per una societat igualitària amb les mateixes oportunitats per a tothom. A tall d'exemple (més endavant ja parlarem de les propostes concretes) el programa inclou la convoctòria d'un referèndum vinculant d'autodeterminació, l'impuls de la participaicó juvenil a través dels consells locals de joventut, o fixar l'edat legal per votar als 16 anys.

I no només les propostes ens avalen com una bona eina per a la propera legislatura. També la feina feina durant aquests tres anys i mig de govern. La Secretaria de Joventut, encapçalada per les JERC, amb la figura de l'Eugeni Villabí, ha liderat les polítiques de Joventut a Catalunya. S'ha treballat per afavorir l'emancipació juvenil amb la creació d'una Xarxa Nacinal d'Emancipació Juvenil que coordina tots els serveis públics adreçats a facilitar l'emancipació del jovent de tot el territori; s'ha impulsat l'Acord de Mesures per a l'Ocupació Juvenil a Catalunya adreçat a reduir la precarietat, la temporalitat i la sinistralitat laboral de la gent jove. També s'ha tirat endavant el nou Pla Nacional de Joventut, en el qual han participat fins a 10.000 joves a través d'un procés de consulta i del web http://www.volemdecidir.cat/; s'ha consolidat la Xarxa d'habitatge Jove a través de l'ampliació del programa Borsa Jove a totes les demarcacions; s'ha aprovat la Llei de polítiques de Joventut que regularà les competències en matèria de joventut per primer cop en 30 anys d'autogovern i que permet fer un gran salt qualitatiu; s'ha creat Jove.cat per recollir i facilitar tota la informació necessària per a joves; o s'ha fomentat la participació juvenil a través de l'increment dels recursos, entre d'altres.

També des del Parlament s'ha fet notar l'emprempta de les JERC. La Llei de Consultes per Via de Referèndum és un gran pas com a país, que ens dota d'una eina democràtica i útil per decidir, i en la tramitació d'aquesta llei, el Diputat de les JERC, Pere Aragonès, hi ha tingut molt a dir. Com ho ha fet en tants altres temes que afectaven als joves o a les llibertats nacionals de Catalunya.

De ben segur els mesos que queden fins a les properes eleccions, seran un camí dur, però les JERC hem demostrat que sabem que volem i que sabem com fer-ho. Explicarem tota la feina feta i explicarem què és el que farem. Totes les propostes recollides al programa electoral milloraran la vida dels i les joves del nostre país; ajudaran a l'emancipació juvenil, defensant el territori i cohesionant la societat.

Durant la conferència nacional, celebrada a Igualada, també hem ratificat els candidats de les JERC a les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament. Tinc la sort, el repte i la responsabilitat de poder formar part de la candidatura a la circumscripció de Lleida. Una tasca que m'il·lusiona i em motiva, perquè estic convençuda que les JERC som l'eina més útil pel jovent dels Països Catalans!!

Em costa imaginar-te absent per sempre

2010-01-13T18:38:00.003+01:00

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Doncs això!

2009-12-23T16:02:00.002+01:00

No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu

2009-12-12T01:18:00.005+01:00

Arenys de Munt quedarà gravat a les nostres memòries com l'inici d'un procés que aquest cap de setmana esclatarà en forma de democràcia, reivindicació i festa. Sens dubte el 13D (i el 28F i el 25A) seran els punt d'inflexió del nostre pas com a col·lectiu cap a la llibertat. En el pitjor dels casos ens trobarem amb menys participació de la prevista i amb el silenci mediàtic còmplice de tots aquells que han intentat tallar les nostres ales. Però només que una persona dipositi la papereta del sí dins d'una urna, serà una persona que s'ha manifestat democràticament i pacíficament a favor del dret d'autodeterminació de Catalunya. Sense armes, sense il·legalitat, sense coacció ni violència. Es parlarà amb la força de les urnes, amb la voluntat de voler ser. I és que en el millor dels casos, no serà una sola persona la que dipositi la papereta, sinó que en seran centenars de milers, i això ja són figues d'un altre paner! Això és la voluntat d'un poble!

Jo sóc de les persones que diumenge 13 no podré votar, perquè al meu poble no hi ha convocada la consulta. I em sap greu, molt greu, no poder votar. Per això animo als que sí que poden, per a què hi vagin. Que esdevinguin protagonistes d'una fita històrica d'aquest país. I que en un futur quan als llibres d'història s'expliqui l'inici del procés d'independència del nostre país, puguin dir: jo hi vaig ser; jo vaig votar; jo vaig participar-hi.

Podríem parlar dels motius del sí. Podriem enumerar les raons per convèncer al màxim de gent de perquè cal el vot afirmatiu. Però, perdoneu el meu agosarament, però jo encara no he trobat cap persona que pugui manifestar-se en contra del que diu la pregunta que 700.000 persones aquest diumenge estan cridades a respondre: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”.

Diumenge, com mai, jove, gran, avi, immigrant, de dretes, d'esquerres, de centre, treballador, universitari, jubilat, ric, pobre, siguis qui siguis, fes-te teva la frase de Vicenç Andrés Estellé, i

baixa al carrer i participa, perquè no podran res contra un poble, unit, alegre i combatiu!!

Arenys. Catalunya. La Diada. La consulta i la Independència!

2009-09-10T10:06:00.008+02:00

La Diada Nacional d'enguany ve marcada clarament pel debat del dret a decidir i les consultes populars en favor de la independència del nostre poble. Malauradament també ha pres protagonisme un cop més, l'espanya més rància i antidemocràtica amb les seves declaracions, prohicions, i provocacions.

Arenys de Munt, tal i com el seu alcalde ha dit aquest matí, serà la capital de Catalunya durant un dia, el diumenge 13. O si més no, moltes mirades, algunes amb els ulls ben oberts, altres més aviat de reüll com qui no vol la cosa, estaran posades en aquesta població del Maresme.

El que havia de ser com una anècdota local, (sense voluntat de treure-li importància), ha acabat sent un afer nacional amb tots els ets i uts. La resposta desproporcionada de la justícia i les declaracions de la caverna espanyola provocaran l'efecte contrari del que segurament volien. Com més ens prohibeixin donar suport, més en donarem; com més prohibeixin fer preguntes, més preguntarem. Oi doncs!? no és aquesta la base de la democràcia?

I com si no fos prou surrealista la cosa, a sobre, al moment que anul·len el suport de l'Ajuntament a la consulta, donen tot el permís a una organització feixista, que hauria d'haver estat il·legalitzada fa anys i anys, perquè es manifesti amb tota la impunitat pels carrers d'Arenys. Aquesta és la seva democràcia. El món al revés!

Conclusions: El que els fa por no és la consulta sinó la resposta. Sempre trobaran excuses per tallar-nos les ales, siguin o no democràtiques, tinguin o no la raó. Per això, no hem d'abandonar mai la nostra lluita. Fa només uns anys, era impensable que un poble fes una consulta sobre la independència de Catalunya. Ara, segurament viurem uns mesos amb un seguit de consultes arreu del territori, la majoria de les quals, diran clarament que sí que estem a favor que Catalunya sigui un país lliure. És l'inici. No ens podran parar!

Podran prohibir que una consulta local es faci en dependències municipals, però no poden prohibir-nos el dret a expressar que volem decidir el nostre futur, que volem proclamar als quatre vents la independència dels Països Catalans i exclamar Adéu Espanya!

Notícia d'avui, 31 de juliol, a la Mañana

2009-07-31T14:15:00.002+02:00

En aquest poble no hi ha d'haver ni vencedors ni vençuts. No podem ser complíces del que es va fer anys enrere. Hem de treure els dos monuments i fer un salt endavant.

Ens mullem! Fora els monuments! Superem el passat!

2009-05-22T12:48:00.002+02:00

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha presentat una proposta de moció al Ple municipal per tal de què s'iniciin els tràmits per a la retirada del monument feixista que encara ara resta plantat a l'inici de la zona enjardinada del poble.

Preciaments aquest dies es compelix el 30è aniversari dels Ajuntaments democràtics. I doncs, més de 30 anys després de la dicatdura, tenim un símbol que ens la recorda, el monument de la vergonya.

Mireu, perquè n'estigueu al corrent, el que vam proposar va ser una moció on es concretaven tres actuacions concretes:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Atès que es commemoren els trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i amb la voluntat de contribuir a la convivència del nostre poble, des del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, i fent referència als símbols dels jardins municipals de la nostra vila que recorden la guerra civil espanyola, presentem la següent proposta al proper ple ordinari, pel seu debat i aprovació si s’escau

El Grup Municipal d’Esquerra-AM proposa al Ple de l’ajuntament de Torregrossa els següents

ACORDS:

1. Que l’Ajuntament estableixi un calendari per retirar els símbols que recorden la guerra civil espanyola, siguin del tipus que siguin, dels nostres jardins municipals.

2. Que es traslladin els símbols al cementiri municipal, com a lloc per a la memòria històrica i se’n tregui la simbologia.

3. Que l’Ajuntament sol·liciti els ajuts econòmics pertinents a les Administracions supramunicipals perquè aquests treballs no repercuteixin al pressupost municipal.

Abans que ens tireu la cavalleria per sobre, faig uns aclariments que crec que són necessaris i justos. La voluntat del nostre grup és acabar amb aquells símbols que representen una dictadura feixista, que va fer tan mal al nostre país i a la nostra gent. És evident que els dos monuments no representen el mateix, però cal tenir present com es van desenvolupar els fets: quan va arribar el moment de retirar el monument que literalment descriu "Caídos por Dios y por la Patria. Presentes", el govern municipal d'aleshores va tenir la brillant idea de fer-ne un altre, a l'altra banda dels jardins municipals, de mida similar, per tal de recordar aquelles persones que van morir a la guerra civil. Molt bé, ens sobra un monument i en fem un altre! Deia doncs, que no són el mateix, però considero que els monuments actuals no fan sinó representar cadascun un bàndol diferent, no fan sinó dividir en dos i perpetuar en les pedres aquesta divisió.

Per això, el més adequat, al nostre entendre, és retira-los els dos, i superar aquesta pàgina de la història.

El fet de portar-los al cemintiri és per seguir les recomanacions que fan els experts en memòria històrica. I és que encara que no ens agradi, els símbols representen una part de la nostra història, i si no volem oblidar qui som i d'on venir, hem de recordar aquelles etapes viscudes, per aprendre'n. Això sí, seria recomanable que s'en treiés aquella simbologia (plaques o inscripcions) que pot ferir sensibilitats.

I finalment demanem que des de l'equip de govern es busqui els ajuts econòmics pertinents, perquè la retirada dels monuments no suposi cap despesa extraordinària pels torregrossins i torregrossines. Ja prous anys hem aguantat haver de veure el monument de davant la biblioteca cada dia!

Crec que és del tot necessari encetar aquest debat, o si més no, socialitzar-lo! A Torregrossa no hi ha d'haver tabús ni pors. La gran majoria de la gent que viu al municipi no va viure la guerra civil. I molts dels i les joves del poble no vam ni tan sols viure el franquisme. Per això, ha arribat el moment d'afrontar aquesta realitat. He viscut 24 anys tenint vergonya d'un trosset del meu poble i no en vull viure ni un més.

Del que crec i el que no crec...

2009-04-27T16:52:00.004+02:00

A voltes s'arriba a situacions inevitables, sense saber ben bé com, o seguint una estratègia molt ben marcada. Sigui com sigui, hi ha un moment en què s'arriba a un punt de no retorn. I llavors, només queda mirar endavant i continuar caminant. No estic contenta d'allà on hem arribat. Però tampoc critico la direcció presa. Escric sense saber moltes coses i sense ser tampoc objectiva. Però, a vegades, no fa falta ni una cosa ni l'altra. Em saben greu les demagògies i ràbies dipositades en les webs des de fa temps. No crec en salvapàtries de la muntanya que volen ser herois. Tampoc crec en monocolors i discursos únics.

Crec en la democràcia interna, en els canals oficials i els debats constructius. No crec en l'ús del mitjans de comunicació per les lluites internes ni en manifestos virtuals apareguts per art de màgia al voltant de silencis en els fòrums reals. Ni tot és blanc, ni tot és negre, però cada cosa al seu temps.

Continuo apostant pel treball incansable, per les crítiques constructives, i el respecte a les institucions. Pel seny en moments de seny i la rauxa en moments de rauxa. M'agradaria el rigor en les notícies i la reflexió en les anàlisis. No vull un partit amb fuites però molt menys un partit dividit. Militar en un partit no és ser soci de la penya de l'espardenya de Matafaluga de la Plana. Els circs m'agraden, però dins de les carpes! Igual que els espectacles! I les receptes màgiques no existeixen, sinó, algú ja les hauria trobat!

Ni crec en les competicions de puristes, ni en qui és més d'això i més d'allò. I no m'agrades les disjuntives, sinó les conjuntives.

Crec en la gran feina que s'està fent des de molt àmbits i no crec ni en cadires ni en poltrones. Crec en el coratge i en la intel·ligència i no gens en les desqualificacions barates i els tòpics banals.

Respecto totes les decisions, encara que no les comparteixi, perquè tots i totes tenim un mateix objectiu. El temps ens acabarà donant la raó. I per això, mentrestant, seguiré al peu del canó.

Crec en Esquerra Republicana de Catalunya, perquè ha estat i és el partit més important de la història contemporània del nostre país. Crec en ERC perquè és el partit que representa els meus ideals. I crec en ERC perquè és i serà l'eina més útil per aconseguir la llibertat.

I tot recomença de nou...

2009-01-09T18:22:00.002+01:00

Reconec que em feia vergonya saber que tenia un bloc abandonat per la xarxa. He de reconèixer també que, igual que els nens abandonen les joguines velles quan els arriben les noves, jo vaig traslladar el meu temps d'inernauta cap al "Feisbuc", cosa que va patir aquesta pàgina.
Però després d'un llarg parèntesi (3 mesos i mig) toca posar-se al dia i tornar a la feina! Toca reemprendre les accions que van quedar a mitges. I per això crec que és el moment de recuperar aquella antiga rutina d'escriure sobre la meva manera de veure les coses, o sobre alguna de les coses que veig.
Amb l'arribada del nou any, ho tinc fàcil, és allò dels propòsits d'any nou. Tot i que no hi crec gaire en aquestes coses. Sempre queden guardats en un calaix, oblidats i perduts, i només s'intenten recuperar 365 dies més tard.
Però encara falten uns dies perquè em posi mans a la feina! De moment, toca època de canvis i trasllats! I no m'adelanto. O com diu aquell: "però això serà després". Així que aquesta és la primera pedra del "Món de la Marta 2.0", que ben aviat podreu anar seguint amb més freqüència i més canvis! Us ho asseguro.

Units per tenir més peles

2008-09-22T17:35:00.001+02:00

Nova temporada del Polònia, i sembla que han tornat amb les piles recarregades! Us deixo gaudir del nou Doraemon i dels "nens de la terra" que ara són els "polítics catalans".

Un sentiment, una bandera!

2008-09-09T18:43:00.003+02:00

El dia onze a primera hora, o si ets d'aquells que dorm fins tard, el dia 10 a la nit, pots sortir al balcó i penjar una estelada de manera que quan surti el sol tothom ho pugui veure. Et prometo que no et prendrà gaire temps, i tampoc fa cap mena de mal. Només necessites una bandera i un balcó o finestra. Clar que tens moltes opcions, lligar-ho amb un cordill, posar-hi alguna cosa que pesi perquè no se l'emporti el vent, enganxar-la amb pinces d'estendre la roba. Tot s'hi val. Fins i tot pots triar el color, groc o blau. Tu mateixa!

Si em preguntes perquè, et diré que enguany es compleix el centenari de la creació de l’estelada de la mà de Vicenç Albert Ballester, com a senyal d’una lluita per una Catalunya lliure. I siguem francs, vull dir sincers, això de celebrar efemèrides sempre cau bé! Però també pots penjar-la perquè n'estàs fins als collons o ets una d'aquelles que s'autoanomena catalana emprenyada! De motius no te'n falten, la situació política que arrosseguem des de fa anys, i que s’ha accentuat els últims mesos amb el tema del finançament, ens indica que només hi ha una solució per resoldre els dèficits del país, i no és cap altra que la recuperació de la plena sobirania per Catalunya i la consecució d’un estat propi. Però potser dit així sona massa gros això. I per tant, pots optar per penjar-la per fotre al veí de sota, o a la veïna de davant de casa. També pots contribuir a animar la diada, i com que preveuen que serà un dia plujós i gris, decideixes penjar l'estelada per donar color.

I si no, saps que et dic, pots penjar-la sense explicacions, sense excuses ni arguments. Simplement perquè tu vols i punt. Perquè sí!

L'Empordà.... i més

2008-09-01T18:56:00.018+02:00

Nascut entre Blanes i Cadaqués

molt tocat per la tramuntana
d´una sola cosa pots estar segur 
quan més vell més tocat de l´ala....



Ja sabeu, la mítica cançó de Sopa de Cabra: l'Empordà.  Doncs
precisament aquest ha estat el meu destí de vacances.
Avui, 1 de setembre aparentment tot segueix igual: encara
fa calor, els nens no han començat a l'escola,
no tenim finançament... però el fet de reprendre la quotidianitat
 en molts àmbits (sinó mireu la TV, avui ja ens hem despertat amb
el Cuní), ens anuncia que ja són pocs els que estan de vacances,
aviat s'acabaran les festes majors d'estiu, vindrà la fresqueta
i ens haurem de posar jaqueta, i en un tancar i obrir d'ulls reviurem
les escenes dels nens plorant en el seu primer dia d'escola...

Si més no, per aquells nostàlgics que tenen la depressió post-vacances,
(dono gràcies al destí per ser una enamoradissa de la meva feina)
sempre ens quedaran els records (i les fotografies!!). Així que aquí
va la crònica fotogràfica de l'últim més. Això si, no hi va faltar el parèntesis
obligat per anar a collir peres! (què seria un estiu sense anar al tros.
..!?)






En fi, ja coneixem una nova part del nostre petit país.

Cadaquès:

Cotlliure (cat nord):

Prats de Motlló:

Carcassona:

Roses:




Camprodon:



Figueres:

Volem el Museu Sencer!

2008-07-24T19:54:00.008+02:00

Dimecres va tenir lloc la Manifestació organitzada per la Plataforma Cïvica per la Unitat del Museu de Lleida, en la qual ens vam aplegar més de 500 persones.
Algú podria estar temptat de pensar que això és cosa de l'església, però que voleu que us digui, a mi més em dóna la sensació que no es tracta ben bé d'un afer eclèsiàtic, sinó que els bens del Museu ja s'han convertit en patrimoni de tot el país i per tant, aquest afer és més aviat un assumpte nacional.

Les obres d'art que reclama el bisbat de Barbastre -Montsé són part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la memòria històrica. I ara, paguem les conseqüències de quan l'església i l'estat van tenir la brillant idea de segregar les parròquies de la Franja. Precisament aquests obres es disputa són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres de la Franja eren part de Catalunya.

Però clar, què hi farem! l'Estat ha mantingut la dèria d'aniquilar la personalitat nacional catalana des de sempre, i en aquest cas ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l'Església espanyola i en algun que altre bisbe de les diòcesis catalanes.
Per això vaig sortir dimecres als carrers de Lleida:
- per defensar la unitat del patromoni comú català
- per dir No als que volen apropiar-se de les obres del Museu de LLeida
- per plantar cara als manipuladors d'Aragó que ens tracten de lladres
- i per deixar clar que la nostra identitat no es trosseja

"Salvar la unitat del Museu de Lleida no és cap caprici patrimonialista, és salvar la memòria històrica de Catalunya"

Acampada Jove 08, reivindicació, festa, lluita, música i aigua!

2008-07-20T12:30:00.000+02:00

Digueu-me supersitciosa, però la tretzena edició ha estat la primera en què s'ha hagut de suspendre algun concert per culpa del mal temps.

Això és d'aquelles coses que no es poden controlar i que toquen una mica els nassos, als organitzadors i al públic en general.

Però, així és la vida, i el bo de tot plegat és que mentre l'Acampada es va poder desenvolupar amb normalitat, tot va sortir bé, organitzativament parlant, i en el mateix transcurs de les activitats culturals i musicals programades.

Espero retobar-vos l'any vinent a l'Acampada Jove 09!

A 48 hores!

2008-07-08T12:26:00.007+02:00

Ja sóc a Sant Celoni!!, vila del Vallès Oriental, situada als peus del Montseny, que aquest cap de setmana acull l'Acampada Jove. Ja fa més d'una setmana que el poble s'està transformant per rebre el festival de les JERC. Com veieu a la foto l'escenari ja pren forma i la resta s'acaba d'enllestir perquè dijous a les 12 del migdia pugui començar l'Acampada!!

Aquí us deixo unes quantes fotos del muntatge per anar fent boca...
Ens veiem a Sant Celoni!

No hi falteu!

el pèl i els quartos!

2008-06-19T12:56:00.006+02:00

Que el Zapatero incompleixi una promesa, ja no és notícia. Malauradament per nosaltres, ens hem acostumat a què no faci efectiu els seus compromisos. Clar que per la majoria de la ciutadania, això no deu tenir importància, sinó no s'entendria el suport que va rebre a Catalunya en les passades eleccions generals. El cas és però, que no podem permetre deixar passar per alt els seus mals costums, i ara toca denunciar el que no és res més que una nova falta de respecte pel poble català, per no dir-ne directament una presa de pèl. Ara ja fa més de dos mesos que ZP va comprometre's a publicar les tan reclamades balances fiscals. Precisament quan estava redactant aquestes línies el presidente anunciava en una compareixença que per motius tècnics, no serà fins al 15 de juliol quan es publiquin. Vaja, no serà que en ple procés de negociació d'un nou model de finançament, el govern de l'estat retarda la publicació de les balances per tal d'impedir que se sàpiga la magnitud de la tragèdia?

Doncs miri, d'estudis ja se n'han fet. I són prou dramàtics. Segons la Fundació Irla, Catalunya va tenir l'any 2005 un dèficit fiscal de 18.595 milions d'euros. Perquè ens entenguem, això significa que cada català paga 2.262 euros a l'estat que no ens són retornats. Però aquí no acaba la cosa, si la tendència d'augment del dèficit fiscal català continua mantenint-se, ens podem trobar que aquest any puguem patir un espoli de 23.000 milions d'euros. Per això, veient aquestes dades, i perdoni'm l'agosarament, diria que la cosa no va de problemes tècnics, sinó d'intentar amagar la injustícia que pateix el nostre país, una situació fiscal injustificable que ens escanya dia a dia i ens mata com a país.

I de promesa en promesa, ara hem d'esperar un mes més per vés a saber amb quina altra excusa de mal pagador ens sortirà el Zapatero. Doncs que quedi clar, que no tinc més ganes que em fotin el pèl i els quartos. El president que tenen a l'estat i que patim els catalans ens enganya reiteradament. Primer va ser l'estatut, després el traspàs de rodalies i de l'aeroport, entre d'altres qüestions, i ara li toca a les balances. Espanya roba i menteix els catalans. I nosaltres tenim dues opcions: deixar-nos enganyar o plantar cara. Tu decideixes!

ARA MATEIX

2008-06-12T17:23:00.003+02:00

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, el més gran poeta del poble català
Ara mateix, sense dubte, la seva millor poesia

Ja és aquí l'Acampada Jove 08!

2008-06-06T21:18:00.002+02:00

Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) han presentat aquest matí a la seva Seu Nacional l’Acampada Jove 2008. L’Acampada Jove és el primer festival políticojuvenil dels Països Catalans en nombre de participants –40.000 de mitjana durant els darrers anys—, l’organitzen les JERC i enguany arriba a la 13a edició. L’Acampada Jove tindrà lloc el 10, 11 i 12 de juliol a Sant Celoni i entre els grups principals hi ha Soziedad Alkoholika, La Gossa Sorda, Els

Pets, Betagarri o Banda Bassotti.

Dijous el Festour visitarà l’Acampada i es donarà l’oportunitat a grups nous de música en català per fer sentir la seva veu entre el jovent independentista dels Països Catalans. El cartell de dijous compta amb grups com Vall Folk Ska, Kontra-Band, Dr. Calypso, Kayo Malayo i Betagarri. Divendres tocarà Sota Zero, la Kinki Beat, Strombers, Banda Bassotti i the Toasters. La nit del divendres es completarà amb la Festa Flàixbac amb Carles Pérez. Finalment, dissabte l’Acampada oferirà Sva-ters, Els Pets, Revolta 21, Soziedad Alkoholika i la Gossa Sorda, que tancarà l’Acampada Jove 2008.
L’Acampada compta amb cinc espais clarament diferenciats: l’Espai Independència, on hi tenen lloc els concerts de la nit; l’Espai Cultura, amb debats, xerrades i activitats diverses que diferencien aquest festival per la implicació política que conté; l’Espai Socialisme és on cada any s’hi apleguen els acampats; l’Espai Llibertat és la vila de Sant Celoni, un municipi còmplice del festival i de l’ambient de festa i compromís i, finalment, l’Espai Natura és una zona de tranquil·litat per passar bones estones al peu del Montseny.
Els abonaments ja són a la venda. A la pàgina de les JERC-Ponent pots consultar els punts de venta del territori lleidatà.

Viu la independència!

Les millors patinadores del món!

2008-06-06T20:27:00.003+02:00

Aquestes són les "meves nenes". Algunes de les nenes del Club Esportiu Patí Torregrossa a les quals entreno i que van arribar a la final del campionat d'aquest any. Que voleu que us digui, són les meves nenes, ja fa temps que les conec, els hi tinc molt carinyo, i encara que em facin enfadar i perdre la paciència, són les millors del món. Potser no pugen totes al pòdium, però per mi són totes unes campiones!

L'estaca-txiki

2008-05-30T18:07:00.001+02:00

Polònia... el programa que Catalunya es mereix...

Dissabte de selecció...

2008-05-27T00:06:00.009+02:00

Dissabte es va disputar el Catalunya-Argentina, (0-1) pels despitats.
Aquí us deixo unes quantes imatges de la tarda.
Com veureu el Camp Nou no estava ple, i això entristeix una mica, perquè hauria hagut d'estar a rebentar, amb les entrades exhaurides i amb un crit unànim i fort en favor de les seleccions catalanes. Però tampoc hem de perdre de vista que al Camp Nou hi caben més de 100.000 persones, i això és molt...

Sigui com sigui, els que hi vam ser vam cridar com sempre, vam omplir el camp d'estelades i pancartes i vam gaudir en una nova ocasió de la nostra selecció.

Potser no vam guanyar, però vam jugar contra Argentina, una de les potències mundials en futbol, i això, segur ja va fotre a uns quants! Només espero i desitjo que la gent no perdi l'esperança i cada nou partit tingui una resposta massiva per reclamar el dret que tenim de competir oficialment sota el nom i la bandera de Catalunya.

Estic segura que ben aviat ho veurem. S'han anat fent passos de gegant en altres esports, i poc a poc i a pas valent, aconseguirem que les disciplines majoritàries siguin també reconegudes. Mentrestant, seguirem partit a partit, animant la nostra selecció, jugui amb qui jugui. Després, seguirem els partits oficials i les competicions on vagi! I quan per fi, puguem participar al mundial o l'Eurocopa, voldrà dir que tot s'ha normalitzat.

Una nació! Una selecció!

Per ella. Per la seva lluita. Pel Sàhara.

2008-05-21T18:29:00.006+02:00

El dia de Sant Jordi, passejant pel carrer Major de Lleida a la caça d'algun llibre no mediàtic per poder regalar, em vaig topar amb l'Antònia (Antonieta) i la Ceci. Feia molt temps que no les veia. Tot i que som família i vivim al mateix poble, ja se sap, la vida porta per camins diferents, i a vegades costa trobar-te amb la gent que tens més aprop. No obstant, sempre és grat trobar-te persones que fa temps que no veus i sobretot, quan menys ho esperes.

Precisament, al voltant d'aquella data havia tingut notícies de l'Antònia (la senyoreta Antonieta, que deia jo, durant la meva etapa escolar).
Jo ja sabia que feia temps que dedicava bona part del seu temps i la seva feina a treballar pel Sàhara. Des que un estiu va acollir una nena sahrauí, la lluita no ha cessat ni un moment.

Gràcies al seu comentari que va deixar en aquest bloc vaig poder descobrir les seves pàgines a internet. Una meravella, de veritat. El Sàhara, trenta anys d'exili, trenta anys de d'ocupació, és un recull d'experiències, opinions i reflexions sobre la solidaritat amb els sahrauís.

Però en té més, notícies del Sàhara i Sàhara Ponent.

Per això, des d'aquí li agraeixo públicament el fet que em concedís el premi DARDO
(La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”)
i la felicito sincerament per la seva feinada per l'alliberament del poble sahrauí i sobretot per donar a conèixer al món les seves experiències amb la Lab, i tot el seu saber sobre el Sàhara.

Quan et concedeixen el premi DARDO diuen que has de donar el premi als blocs que creguis oportú. No se si es pot fer, en cas que sigui que si, jo li tornaria a donar a ella, sense cap mena de dubte!

TV3 - Polònia - Franco i la compra de vots a Eurovisió

2008-05-19T15:01:00.002+02:00

Entrem en una setmana eurovisiva i què millor que un gag del Polònia que toca el tema! Jo m'he fet un fart de riure; espero que vosaltres també gaudiu de les confessions del "generalísimo".
Tot i que ara, el programa Polònia em fa molta gràcia i trobo que és un programa genial, sempre, després dels gags, em queda aquell punt d'amargor de saber que ni la Dictadura franquista va ser de riure, ni els polítics d'ara haurien posar tan fàcil als guionistes fer un programa d'aquestes característiques...

passadís de 90 minuts!

2008-05-08T20:16:00.005+02:00

.... la imatge que està donant avui el FC Barcelona , d'uns institució que té més d'un segle, és una imatge d'expedient disciplinari! Però que collons s'han cregut aquests jugadors! Què collons s'han cregut que són! per tractar d'aquets manera el Barça... Els socis i seguidors del Barça no es mereixen això. No s'ho mereixen de cap de les maneres. No es pot venir al Bernabeu a contribuir a la festa del Real Madrid. No es pot contribuir així a què el teu etern rival se't pixi a la cara. No és tolerable! Això no pot ser! Aquests senyors es guanyen molt bé la vida. Aquests senyors cobren molts diners. I és un problema d'actitud! És un problema de ganes! És un problema d'orgull, de posar la cara, de lluitar! Què s'han cregut que són per tractar així el barcelonisme! No pot ser!!
Ja n'hi ha prou!!...

Aquestes eren les paraules del Joan Maria Pou, el locutor de Rac1 mentre estava retransmetent el partit. Sí senyor. Vas reproduir per les ones el que molts seguidors i seguidores pensaven. Però per molt que diguem, no hi ha paraules per expressar el sentiment d'humiliació que molts culés tenim a dins, després , no ja del passadís, sinó del partit.

Però com que els colors blaugranes es porten dins del cor, faré veure que aquestes dues temporades no han existit. Esborraré de la memòria el partit del 4-1. Recordaré els millors moments de l'etapa Rijkaard i Ronaldinho. I a còpia dels dies em tornaré a il·lusionar. Amb Guardiola i nous fitxatges ens ho tornarem a creure, i acabaré per tornar a pronunciar la coneguda frase: "Aquest any sí"

-... sinó... sempre ens quedarà París!...-

Si el món es mou...

2008-05-05T14:22:00.010+02:00

...com puc estar aturat? Diuen Els Pets.
De fet, podríem dir que el món fins i tot es mou massa ràpid en segons quins moments. La vida porta un ritme frenètic, i podem optar o bé per seguir-la de prop o bé per reduir la nostra marxa i anar fent, com deia aquell. Les persones inquietes sovint planten cara i aconsegueixen un bon ritme. Altres, més pacients, caminen tranquilament sense presses, seguint allò de "a poc a poc i bona lletra". No sabria dir quina és millor opció. Suposo que, com en tot, l'equilibri acaba sent una bona solució, però tampoc està tan clar. El que si que és una obvietat és que quan deixes una cosa aparcada amb l'excusa de ja ho faré després, allò té la gran possibilitat de quedar-se per fer.

Durant aquestes últimes setmanes ho he viscut en primera persona. Després d'un inici d'any a un ritme frenètic per qüestions laborals, que pogut descobrir la calma d'arribar aviat a casa, de poder asseure'm al sofà i mirar la tele, de tenir 10 minuts per esmorzar mentre miro el Cuní,..., i que voleu que us digui, també m'ha agradat l'experiència!
No obstant, i com que en el fons és cosa de caràcters, crec que sóc una mica al·lèrgica a la tranquilitat i m'agrada anar contrarellotge i no perdre'm ni un instant d'aquest viatge que és la vida.

En poc més d'un mes he vist com el govern del meu país s'ha vist obligat a fer un transvassament per portar aigua a Barcelona, he vist la mala gestió del Conseller Baltasar quan va encetar la problemàtica de la sequera, he vist com les coses no canvien i la justícia deixa de ser justa en el cas del Franki, el noi de Terrassa, he vist com el Barça llençava una lliga i perdia l'opció de la Champions, he vist com al país Basc continua la croada contra l'esquerra abertzale, he vist com per Sant Jordi el llibre més venut era un escrit en castellà, i com a can Esquerra (com a tots els altres partits) continua la cursa interna per véncer al congrés del juny.
I moltes coses més, o i tant!
Ara però, ja estic cansada de mirar tant! I torno a tenir ganes de fer, de participar!
La bona vida per mi, no és aquella en la que faig d'aspectadora, sinó aquella en la que jo sóc protagonista!

Miro
i cada persona al meu davant
porta
un secret amagat.

Sento
i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.

La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.

Parlo
i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.

Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.

Si el món es mou,
com puc estar aturat.

La llegenda de Sant Jordi

2008-04-22T18:05:00.012+02:00

Llegenda i imatges extretes del portal educatiu edu365.cat.

Diu la llegenda de Sant Jordi que fa molt i molt de temps hi havia un drac monstruós, amb les urpes llargues i l’alè de foc. Aquest drac feia fugir al poble, matava la gent amb el seu alè i s’empassava les persones vives .

Els ciutadans, sense cap solució, varen decidir donar-li dos ovelles cada dia per apaivagar la seva fam. Quan s’acabaren els bens, li donaren vaques, bous i tots els animals que tenien, fins que es quedaren sense.

El rei convocà una reunió,on van decidir que farien un sorteig li donarien al drac una persona cada dia, perquè se la menges.

Un dia, per mala sort, li va tocar a la filla del rei, i ell tot plorós va dir:

- Perdoneu a la meva filla i ,a canvi, us donaré tot el meu or , el meu argent i la meitat del meu regne, però us ho demano per favor, deixeu la meva filla.

El poble li va negar, i el rei va demanar vuit dies per a plorar la seva filla. Arribat el dia el rei la va vestir i la va deixar davant de la cova, a prop del drac.

Però de sobte, quan el drac ja obria la seva gran boca per menjar-se d’una queixalada la princesa,
va aparèixer, cavalcant sobre un cavall blanc i amb la seva llança i el seu escut daurat el cavaller Sant Jordi, per salvar la princesa de les urpes d’aquell enorme drac.

Aquell cavaller va alçar la seva llarga llança i d’un cop, el drac va caure a terra desplomat, amb la llança clavada al vell mig del cor.

De cop, de la sang del drac que li regalimava cos avall en va sortir un roser, amb unes roses que brillaven amb la esplendor del sol, i de sobte, el cavaller Sant Jordi en va collir una, la més bonica de totes, va anar a la princesa i li va donar en senyal d’amor.

El rei li va demanar que es cases amb la seva filla i que li donaria tot el seu or i la meitat del regne.

Però el cavaller va marxar sobre el seu cavall blanc sense dir res.

Des d’aquell dia la gent del poble va viure tranquil·la.

Per això el dia de Sant Jordi els homes regalen una flor a la persona que més estimen. Les dones, diu la tradició, han de regalar un llibre.

Les llegendes no cal que siguin certes, només cal que siguin boniques.

Jo em faig la tradició a la meva manera i regalo un llibre i una rosa a aquells que més m'estimo! Qüestió d'igualtat!

màgia per a tothom!

2008-03-19T20:26:00.003+01:00

Bones vacances a aquells que en podeu fer! Bona Pasqua a aquells que la celebreu! Bona festa als companys i amics del Pla que aneu a passar fred a la Serra, al Monamour! Bona ressaca als que anireu a Salou com cada any en busca dels primers guiris de la temporada! Bon profit als peques que us atipareu de xocolata de la mona! Bons dies per aquells que currareu tots aquests dies! Bones cues als que us passareu hores a la carretera en algun peatge!

i que sempre, i per tothom, hi hagi màgia...

intentaré portar-vos-en un pessic!

...caure per tornar-se a aixecar...

2008-03-18T10:46:00.005+01:00

Una xifra: 27.511
Una altra xifra: 0
Un color: el vermell
Una imatge: decepció
Una paraula: derrota
Un missatge: la reflexió

Que les coses no han anat bé, en som tots i totes conscients. Que hi ha diverses causes, és just reconeixer-ho. Per això ara es tracta d'escoltar i analitzar perquè la gent no ha renovat la confiança en Esquerra. (bipolarització, abstenció, mala estratègia, desil·lusió, govern de desgast, pactes incompresos, desacreditació mediàtica...)

Comença un nou cicle: tres diputats a Madrid, cursa interna per la direcció d'Esquerra, negociacions per un sistema de finançament, la resolució del Constitucional envers l'Estatut...

Passaran coses, moltes coses. El ritme no s'atura, i l'evolució d'Esquerra tampoc. Quan una persona cau a terra, té dos opcions, quedar-se allà perquè la trepitgin, o aixecar-se i caminar de nou. Els nens petits aprenen a caminar a base de caigudes (ara no feu la interpretació simple i entengueu que estic comparant ERC amb un nen petit), és la matèfora de la vida: seguir sempre endavant o deixar-ho córrer.

Com diria aquell, dels errors se n'apren. En cap llibreria venen "el manual per construir la majoria social i aconseguir la independència de Catalunya sense que l'esquerra independentista extraparlamentària et tracti de botiflers, la dreta (i esquerra) espanyola et titlli de separatista i et criminalitzi, la societat t'acusi de totes les desestabilitzacions del govern, els militants de tota la vida critiquin per criticar i la dreta nacionalista catalana copiï el discurs nacional sense creure-se'l i es ven a Madrid sempre que en té l'oportunitat".

Mentre tinguem la suficient dignitat i responsabilitat per rectificar i seguir avançant no ens ha de fer por res. Ni tan sols un revés electoral. Hi ha 300.000 catalans que han fet confiança a Esquerra, a tots ells els devem l'esforç i el treball per poder tornar a ser la força que lideri les reivindicacions dels Països Catalans.

Parentèsis enmig de la campanya

2008-03-05T23:30:00.004+01:00

Desconnectar sempre va bé. Fins i tot diria que de tan en tan és necessari. Dissabte passat el concert de Gossos em va servir per oblidar per uns instants la realitat en la que cada dia visc immersa des de fa unes setmanes: la campanya electoral.

Com dirien aquells, una estona de cel!

Per tot un patriota!

2008-03-05T23:22:00.003+01:00

Felicitats Ventura! L'altre dia vam celebrar l'aniversari del Ventura. Tot un personatge de les Borges! Des d'aquí només vull fer-li un petit homenatge. Encoratjar-lo a escriure encara moltes de les cartulines que acostuma a fer, i desitjar-li que conservi encara molt temps més el tarannà valent, desacomplexat i lliure que el caracteritza.

A Lleida, tu decideixes: ERC o PP?

2008-02-26T16:27:00.006+01:00

TU DECIDEIXES

2008-02-17T22:08:00.006+01:00

A mesura que passen els dies i no actualitzo el bloc, cada cop és fa més difícil tornar-hi a escriure. Un dia és perquè no hi ha temps, l'altre dia és perquè ja ho faré demà, una altra volta penses sobre què escriure i no acabes de trobar el tema adequat.. i sense gairebé donar-te'n compte, ja ha passat un mes i la cosa no ha variat.
Puc posar com a excusa que la feina aquests dies m'absorbeix 24 hores al dia, i que prioritzant les accions el bloc passa a un segon terme. Però no m'agraden les excuses! I per això intentaré que el Món de Marta vagi variant més sovint...
Admeto però que sóc una malalta de la feina que faig, i tot i que podria parlar de les festes de carnaval dels pobles del voltant, o de què el Barça ha retallat punts als Madrid, o bé de la nova sèrie de Tv3 zoo, de moment us deixaré un dels cartells que hem creat des de les JERC i que espero que vegeu penjats per les parets dels vostres municipis.

La cursa electoral comença aquesta setmana ja (bé de fet, la oficial, perquè la campanya ja fa dies que està en marxa) i encara que Madrid ens pugui semblar lluny, que puguem pensar que les eleccions Generals no són les nostres o creure que el nostre vot no serveix de res perquè si no guanya Rajoy, guanyarà Zapatero i "tanto monta, monta tanto", animo al jovent i la gent en general a fer sentir la seva veu en forma de vots el 9 de març. Perquè Madrid queda lluny però encara hem de passar per allà per decidir-ho tot, i les eleccions generals no són les nostres però el seu resultat ens afecta directament i en patim les conseqüències, i servirà de molt si el 9 de març Catalunya té el màxim de representants d'esquerres i independentistes per defensar a Madrid el que volem: un estat propi.

Bloc Debat Ponent, l'espai de formació de les JERC-Ponent

2008-01-19T12:53:00.000+01:00

Ja fa uns quants dies que des de la Secretaria de Formació de les JERC-Ponent, es va tirar endavant la proposta de crear un bloc de debat i formació per tal de tractar diversos temes des de la reflexió i els intercanvis d'opinions. El bloc, avui ja és una realitat, i tot i que està en una fase inicial, crec que només tindrà sentit i serà plenament operatiu si hi participa força gent, aportant debat, aportant idees, i establint discussions (en el sentit positiu del terme), per tal d'entre tots aprendre una mica més.

Des d'aquí doncs, us animo a què visiteu la nostra pàgina http://debatponent.blogspot.com i participeu comentant els articles, proposant temes de debat, i fent una mica més gran la xarxa virtual independentista.

Resum JERC-Ponent 2006-07

2008-01-08T00:26:00.001+01:00

Res, que girant la vista enrere a vegades se'ns fa un somriure tímid recordant els millors moments tots i totes junts! A seguir per bon camí i sense deixar mai de treballar.
Ara és demà. Caminem cap a la llibertat!

Estimats reis mags...

2008-01-05T15:33:00.000+01:00

Per aquest 2 mil 8 només us demano quatre coses, que suposo que no tindreu problema per portar-me. A més, tenint en compte, que he estat "bona nena" (amb moments de tot, és clar!), espero que un any més sigueu generosos...

Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, si pot ser amb un regust de martini, millor! Per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.

I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres reis, sinó de la voluntat del poble.

Només em queda desitjar-vos un bon viatge.

I us estaré esperant!! Amb la il·lusió i innocència dels infants!

DE QUI SÓN LES ULLERES?

2007-12-31T15:43:00.000+01:00

Deuen ser del Charles...

NAZIO BAT, SELEKZIO BAT (II)

2007-12-31T14:24:00.000+01:00

El diumenge 30, Dia de Mallorca, ens vam despertar a Bilbo amb la ressaca futbolera, reivindicativa, festiva i alcohòlica. Encara amb l'experiència a flor de pell ens quedava acabar de fer turisme per la ciutat i encarar el camí de retorn a casa.

Aquí teniu més fotografies!

A la recepció de l'hotel esperant els dormilegues, passant comptes després de dos dies sense miraments! (que car que és ser català!), i decidint on anàvem a dinar...

I al final, abans que la càmera de fer fotos es morís, l'última imatge on quedem immortalitzats els jerquis ponentins, un de figuerenc i els col·legues que es van unir a nosaltres!

Companys i companyes, ha estat genial!!!

Ara només em queda dir: Urte berri on!

NAZIO BAT, SELEKZIO BAT! (I)

2007-12-30T22:20:00.000+01:00

Recent arribats de Bilbo, del partit entre Euskal Herria i Catalunya, no tinc paraules per tal d'explicar tot el viscut. Així que us deixo algunes fotografies il·lustratives d'una de les millors experiències que he viscut.Com ha dit el Bojan "tinc la pell de gallina"!!Diguem-ne que el cap de setmana va començar al cotxe, (senyors mossos, com podeu veure, els cinturons ben lligats!)direcció Euskadi, i llançant estelades per la finestra! Si algú de vosaltres va veure una estelada que volava per l'autopista, sapigueu que era meva!!!
Després, ja comencem amb el menjar (i beure). Primer a les àrees de l'autopista, i després al Bocatta (que com tothom sap, és un restaurant típic basc!). Clar que a quarts de 5 de la tarda poca cosa queda oberta!
I després..... cap a la mani!!!!

Després d'un bon tram a peu, i de quedar-nos afònics cantant en català i euskera, directe cap a SantMamès per veure el partit de futbol. Clar que en el fons, vaig estar pendent de tot menys del partit. Això sí, el gol del Bojan el vam poder gaudir de ben aprop! Igual que l'onada que recorreia tota la Catedral, la crema de banderes espanyoles, els crits d'In.de.pen.den.zi.a amb accent basc, o el Pepo fent de les seves amb un preservatiu...

Com deia aquell, tot plegat us ho diré amb dos paraules: im-pressionant!

I al final de la nit, el "metroak" i cap al Centre de la ciutat per veure Betagarri i fer txacolís! Clar que les fotos de la festa les deixarem per un altre dia... Tot i que el folguereta en té una de bona... (una servidora estava darrera la càmera en aquells moments. De quina una em vaig salvar!!).

La foto és en si mateixa borrosa perquè és un reflex del que hom veia en aquell moment....

Fins aquí la primera part! La resta vindrà en un altre post! ......
Mentrestant, sempre quedarà la imatge del pepo: http://www.youtube.com/watch?v=sxLYZ3l_tdE

Altre cop Nadal!

2007-12-28T13:03:00.000+01:00

NADALA INGRATA. (una de les millors nadales dels últims temps!)

A Betlem en un portal

Jesús neix a una banqueta

i per Via Digital

en directe ho retransmeten.

Al bell mig de l'erol,

Sant Josep d'això en té idea,

li munta un bressol

que ha comprat en el Ikea.

En Jesús dorm abrigat

amb una tovallola

que té un gran estampat

on hi posa Coca-cola.

La Maria, com hi ha món,

unes mantes compraria

però ha fos la Visa Electron

allà a la perfumeria.

El messies ha nascut,

el Nadal a tots conforta

i el Producte Interior Brut

creix i això és el que importa.

Els pastors van arribant

en potents 4x4

i li duen a l'infant

jocs de guerra i de combatre.

Ha nascut el fill de Déu

el carrer tot s'engalana

i per cada llum encès

al món un nen mor de gana.

Menja neules el botxí,

pau als homes i a la terra

que demà de bon matí

ja continuarà la guerra.

N'ha marxat el caganer,

en aquest joc ell no hi entra

no fos que el fessin pagar

fins i tot per anar de ventre.

El messies ha nascut,

el Nadal a tots conforta

i el Producte Interior Brut

creix i això és el que importa.

L'enquesta musical

2007-12-23T21:31:00.000+01:00

El Folguereta m'ha avisat de la roda que hi ha pels fotologs i blocs, a través de la qual s'escull un grup de música i s'han de respondre tot un seguit de preguntes amb només els títols de les seves cançons. Després és passa el "marron" a 4 persones més perquè segueixin el test.

La veritat és que és prou bona idea! Així que: a l'atac!!

Grup/Cantant escollit: evidentment, Els Pets

1. Ets home o dona? Jo vull ser rei

2. Descriu-te: Massa jove per fer-me gran

3. Què senten les persones per tu? Una fiblada a la pell

4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental? S'ha acabat

5. Descriu la teva actual relació: Fàcil

6. On voldries ser ara? Calafell

7. Com es la teva vida? Estúpidament feliç

8. Que demanaries si tinguessis només un desig? Una estona de cel

9. Una frase sabia: La vida és bonica (però complicada)

S'ha de reconèixer que els Pets ho posen fàcil, perquè són uns poetes de la vida quotidiana.. potser per això són el meu grup preferit, perquè saben explicar cada cosa de la manera més fàcil i a la vegada més adequada.

Bé, el cas és que no li dic a ningú en concret que ho faci, sinó que ho deixo obert a tothom que ho vulgui fer, perquè és una bona manera de conèixer nous grups, noves cançons, i nous blocs!

Nou equip!

2007-12-18T14:19:00.001+01:00

Moltes gràcies als que em vau animar des d'un principi!

Moltes gràcies als que em vau convèncer!

Moltes gràcies als que em vau recolzar!

Moltes gràcies als que em vau votar!

Moltes gràcies als que vau venir al congrés!

Moltes gràcies a la resta de la nova executiva per la feina prèvia!

Moltes gràcies als companys i companyes de les JERC que feu que cada dia estiguem una mica més a prop del nostre objectiu!

Com deia aquell "no és tan important la meta com el camí". La meta la tindrem sempre present per tal d'arribar-hi, però fins llavors, espero que el viatge ens serveixi per crèixer plegats, aprendre i enriquir-nos com a persones.

Per això vull la independència.cat

2007-12-12T11:11:00.001+01:00

El repetidor alacantí. Del que sembla i del que és.

2007-12-10T20:58:00.000+01:00

Tinc especial devoció pel Conseller de Cultura de la Generalitat, des que va ser professor meu a la universitat. Tot i fer-nos classes a les 9 del matí dels dilluns, una hora poc atractiva per assistir en massa, va aconseguir que l’aula sempre estigués plena de gent.
Perquè sóc testimoni que és un gran professor, i les veus més crítiques del país l’avalen com un gran professional em fa ràbia que ara se li doni la culpa del tancament del repetidor de la Carrasqueta, a Alacant. Precisament ell és qui ha portat les negociacions perquè el tancament no es produís, i pel que ha passat avui pot semblar que no se n’hagi sortit, però cal saber ben bé les coses i no tirar pel dret, com moltes vegades estem acostumats.
Les emissions de TV3 al País Valencià es produïen sota l’al·legalitat, en tant que no hi havia una legislació que regís l’emissió d’una televisió fora dels límits del seu àmbit d’actuació. Per tant, per aquesta falta de normativa, TV3 en teoria només podia emetre en el marc del Principat. Ara bé, gràcies als repetidors d’Acció Cultural el senyal arribava fins als límits d’Alacant.
El govern del PP de València, decideix posar fi a aquesta emissió, perquè la seva filosofia no va en aquesta línia i ho empren per via judicial, denunciant aquesta falta de legalitat, i li donen la raó. I el jutge decideix que el govern valencià pot tancar els repetidors. Evidentment el que fan Camps i companyia, emparats per la resolució, és tancar-lo.

I mentrestant què? Des de Catalunya s’ha estat mirant sense dir ni piu? Doncs no. Des del primer moment, el Conseller Tresserras va engegar les negociacions perquè el tancament no es fes efectiu, i es pogués arribar a un acord amb el govern valencià. Les negociacions estan en un punt avançat, pel que fa a la possibilitat de la reciprocitat entre Tv3 al País valencià i Canal 9 al Principat. Una reciprocitat que tindrà lloc gràcies a la TDT. Però perquè això es doni primer s’ha de produir l’apagada analògica total i la implementació a tot el territori dels aparells de TDT. Per tant, estem davant d’un impàs d’un anys i mig – dos anys perquè sigui efectiva l’emissió recíproca.
Com que el govern valencià no destaca pel seu catalanisme, ni per la seva devoció pels Països Catalans, no li interessa dir que ha arribar a un acord amb el govern català, més que res perquè no és rendible electoralment. Però en canvi, fer ús de la sentencià que li dóna permís per tancar el repetidor és una arma electoral que li aporta poder i vots. I això és el que han fet.
Aquesta és la situació desitjable? És evident que no! Només faltaria! Però la penyora a pagar perquè TV3 es pugui veure de forma legal i independentment dels governs que hi hagi tan al Principat com a València és haver de passar una temporada sense emissions.
Torno a repetir, que m’hagués agradat que aquesta acció no hagués tingut lloc, i lamento profundament que la bona gent d’Alacant es quedi sense una de les millors ofertes televisives que tenien fins ara, però es veu que en política ni tot és blanc ni tot és negre.

Mentre uns denunciaven que s’ha d’arrancar la crosta nacionalista de TV3 altres intentaven salvar les emissions. Però com sempre només veiem allò que volem veure.
I ara anònim, dóna les gràcies a qui realment se les mereix, que no és altre que el PP al País Valencià. Ell és qui ha fet efectiu el tancament. O és que potser hi ha anat el Carod a tancar-lo? Va home va, prou de simplificacions cavernícoles i demagògia barata, que la gent no és tonta.

El que seré quan sigui gran...

2007-12-06T11:19:00.000+01:00

He estrenat els 23 anys malalta. Igual és un símptoma que l'any que vindrà no serà del tot bo. O vés a saber, igual significa que anirem de pitjor a millor. Ja ho veurem. El que és pràcticament inevitable quan es compleixen anys és fer una mica de valoració dels últims mesos, i més en perspectiva, de tota la vida. Vint-i-tres anys ja és cosa seriosa. De fet, per a molta gent són massa anys. Sinó penseu en els anys de govern de CiU a la Generalitat. Clar que per altres són massa poc: si fos pel Chávez estaria al capdavant de Veneçuela, no 23 anys, sinó de forma vitalícia. Com deia aquell, tot és relatiu, així que depèn de com es miri. Les coses canvien, i amb 23 anys, poden canviar molt. De fet, i no és per posar-me melodramàtica, però quan miro enrere sempre em sembla que "cualquier tiempo fue mejor...". Clar que després surt la dosi optimista que em fa tocar de peus a terra dient que això és la sensació que tenim perquè no sabem què és el que vindrà.
Més important que la meta és el camí que fem, per això el dia a dia és el que realment importa. I als meus 23 anys hi ha dies que faig de tot menys el que hauria de fer, o potser millor dit, faig moltes coses però sempre em deixo de fer les que són importants. Em descuido de trucar algunes de les meves millors amigues per veure com estan. Em descuido de contestar aquell correu d'aquell antic company d'universitat que fa dies em va preguntar com m'anava la vida. M'oblido, sense voler, de fer una abraçada a la mare abans de marxar, o de fer-li en arribar altre cop a casa. Fins i tot hi ha dies que que vaig tan capficada que no saludo la gent del carrer en marxar cap a treballar, o que no tinc ni temps de posar-me les cançons que m'agraden abans d'anar a dormir. Sigui com sigui, la cosa és que comencem a complir més anys... i vénen les responsabilitats, i les decisions, i l'estrés...
Però com que en el fons un és allò que se sent, continuo tenint molt clar que això de fer-se gran encara em queda lluny. I mentrestant, a gaudir del dia a dia, sense oblidar les petites coses, a somriure sempre, encara que sigui davant del pastís quan comptes una espelma de més, i a continuar pensant sobre el que seré quan sigui gran!

Som una Nació i diem PROU! L'1-D tothom a Barcelona

2007-11-22T19:35:00.000+01:00

Manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir

Som una Nació i diem PROU!

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l'Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:- És l'hora que s'acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d'infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l'espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d'uns serveis i unes xarxes públiques d'ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.- La definició d'aquest model de xarxa d'infraestructures ha de ser autocentrat. S'ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d'usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s'ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l'Eix Mediterrani, el TAV. No s'han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d'un terç dels peatges de tot l'Estat.- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d'estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d'un sistema centralitzat al servei d'un únic aeroport de primera, Barajas.- El model de mobilitat i la xarxa viària i d'infraestructures que reivindiquem ha d'estar al servei i a l'interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d'equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l'obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d'una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s'agilitin els mecanismes d'informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:

Exigim el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat de Catalunya.

Exigim la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat Espanyol.

Exigim que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els nostres impostos.

Absurditats de la justícia

2007-11-22T11:17:00.000+01:00

Pensava que mai podria estar d'acord amb un jutge de l'Audiència Nacional, però mira, ves per on, ara coincideixo en una afirmació que va fer durant el judici pels dos acusats de cremar una foto del rei, en la que va remarcar que la situació que es va donar durant el judici era "absurda". Absurda però, gràcies a la situació que ell mateix va provocar!
No us penseu pas que m'ha posseit algun esperit monarquicoespanyolistajudicial, i ara em dedico a defensar l'Audiència, sinó més bé al contrari.
És un fet bastant lamentable el que es va donar a dimarts passat mentre es jutjava al Jaume Roua i l'Enric Stern. Ells, acusats d'injúries a la corona per cremar fotografies dels reis a Girona durant la visita dels monarques a la ciutat catalana, van respondre les preguntes del fiscal i de l'advocat en català. Fins aquí tot correcte. El jutge però, que no té ni idea de català (ni tan sols a la intimitat) va creure innecessària la presència d'un traductor i va alegar que uns nois com ells, amb la seva edat, ja haurien de conèixer perfectament el castellà.
LLàstima, però, que encara no han entès que no és qüestió de saber o no saber el castellà, sinó de poder-se expressar en la nostra llengua, de poder escollir en quin idioma es vol declarar. Pensava que anaven dient que el català també és un idioma oficial dins de l'estat plurinacional espanyol..
Bé, la situació va ratllar l'absurditat, tenint en compte les declaracions dels nois en català mentre el jutge no entenia ni una paraula del que s'estava explicant. I la situació és més que lamentable si tenim en compte que el jutge va dictar sentència sense haver-se enterat de la missa.
Així doncs, perquè serveixen els judicis? És només una parafernàlia de la justícia? Si els jutges ja tenen pensades les penes abans d'escoltar els acusats i els advocats, ens podem estalviar els tràmits, no? I, qui jutjarà l'Audiència per haver negat un dret fonamental als acusats i per celebrar un judici sense garanties?

Tot plegat, un exemple més de la merda de país en el qual ens fan viure.

Des d'aquí un recolzament als dos acusats, i un reconeixement per no deixar-se trepitjar.

Una cançó sempre va bé!

2007-11-15T00:06:00.000+01:00

Una setmana sense actualitzar ja em comença a fer vergonya... Hi ha tantes coses sobre les que escriure... Tantes notícies, tants temes que comentar, tantes històries, anècdotes, vivències... Però ho deixaré per un altre dia. Aquesta nit, escoltant música mentre estava fent una mica de feina m'ha sortit el Llach. El mestre. Què gran! I sense voler, fruit de la casualitat, m'he fixat en una cançó en la qual no havia parat atenció abans. "Dona'm la mà". Aquí us l'escric per tots i totes vosaltres. Per submergir-se uns minuts en el món llachinià i gaudir-ne. Evidentment, lletra de Miquel Martí i Pol, l'altre mestre!

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà,
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que han de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
que s'exalta el vell desig d'un món millor.

Sobre rodes...

2007-11-06T18:30:00.000+01:00

Durant el Pont de Tots Sants mentre a casa nostra estavem celebrant la Castanyada, entre panellets i moscatell, se succeien simultàniament dos esdeveniments prou importants a escala internacional i de la qual Catalunya n'era protagonista. Per una banda, els nois de la Selecció Catalana d'Hoquei es proclamaven subcampions de la copa Amèrica. Sí ja ho sé, no va poder ser. Sí ja ho sé, és la Copa Amèrica. Però crec que és una escletxa de llum per arribar no molt tard al ple reconeixement. No es va guanyar, però es va fer un paper més que digne, i el més important, els jugadors representaven Catalunya. L'equip formava abans dels partits amb l'himne dels Segadors de fons, i l'entrenador, el gran Camps, donava les instruccions en català als temps morts. No es tracta d'acontentar-nos amb partits de costellada ja, allò anava de veres, i vam estar a l'alçada de l'ocasió.

Però a l'altra punt de món, concretament, a Austràlia, conqueríem també dos títols mundials. Parlo de la mateixa Federació Catalana de Patinatge, però en aquest cas de la disciplina de patinatge artístic. Per quarta vegada consecutiva, les patinadores del Club Olot pujaven al caixó més alt del podi. Es posaven el públic a la butxaca amb un espectacular xou, i demostraven una vegada més que són les millors del món amb diferència. També el Club de Sant Celoni va procalmar-se campió mundial de la categoria dels grups petits, i d'aquesta manera arrodonia el resultat català.

A vegades, quan es guanya moltes vegades, dóna la sensació que la victòria és una cosa fàcil. Fins i tot, arriba a convertir-se una cosa obligada. Però ni de bon tros té res de senzill fer cada any el camí des del principi. Pensar les idees, l'esforç dels entrenaments, hores i hores de treball, de tornar-hi que no ha estat res, i la cursa fins al títol mundial: superar el provincial, el català, l'espanyol, l'europeu, i finalment arribar a la fase final. I tot això, en un esport que es troba a anys llum de la repercussió social, econòmica i de reconeixement del futbol.

Tant els jugadors d'hoquei des de Recife, com els clubs catalans des d'Austràlia, van situar Catalunya com a referent dins el Patinatge mundial. Tan uns com els altres es mereixen la més gran felicitació per la feina, i sobretot el suport unànim de la societat catalana, l'admiració d'una modesta patinadora, i mil gràcies per fer-nos feliços. Ànims!!

NOU BLOC!

2007-10-30T16:48:00.000+01:00

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha obert un nou bloc per tal d'informar als internautes de les accions que emprén i de les preguntes i mocions que presenta a l'Ajuntament, a més a més, de mostrar les opinions sobre els temes importants que afecten el poble. De moment, és un bloc modest, però amb tot el necessari per començar a caminar en l'infinit món de la xarxa. Així que ja ho sabeu, si esteu interessats en tenir una altra visió de la realitat torregrossina el web http://erctorregrossa.blogspot.com/ és una eina que teniu al vostre abast.

Hi sou benvinguts i benvingudes!

Ja n'hi ha prou! Volem els papers segrestats a Salamanca

2007-10-23T16:36:00.001+02:00

Diumenge passat, dia 21, vaig tenir el privilegi de ser una de les 12.000 persones que vam omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per reclamar el retorn dels Papers catalans que encara es troben segrestats a Salamanca. Va ser tot un acte marcat per l'emotivitat, present en el record de les víctimes del franquisme personificades en Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antic. Va ser un acte marcat també per la ràbia que se'ns encenia en veure els vídeos de la història dels papers i totes les injustícies que s'han comès, totes les mentides que ens han fet creure, i les desqualificacions que hem hagut de sentir com a poble per tan sols voler recuperar el que és nostre. Va ser un acte amb força. Un força espontània que venia de les grades en forma de consignes i crits en favor de la independència i Catalunya. I se'ns dubte va ser un acte de dignitat per reclamar amb la cara ben alta, sense pors, sense manies, sense renúncies, que tornin els papers, i que es faci justícia després de 70 anys.

La tarda va ser un cúmul de moments, i costa d'entendre com va anar sense haver-hi estat. De tot plegat però, crec que se'n pot extreure una bona conclusió. Hem de tornar a felicitar-nos pel bé que funcionen les mobilitzacions de la societat civil. La comissió de la dignitat ha aconseguit mobilitzar la gent, que ja n'està farta i que com deia el lema, ja en té prou. A escala més petita, enmig del Sant Jordi, vaig reviure l'essència de la manifestació "Som una nació" del 18 de febrer del 2006. I allò em va encoratjar, perquè només amb la força i la unitat de tots i totes podrem aconseguir allò que ens proposem.

Josep Lluis Carod-Rovira respon a TVE "Tengo una pregunta para usted"

2007-10-17T18:15:00.001+02:00

Com a dirigent polític està clar que l'ha cagat algunes vegades i ha encertat el camí en d'altres. Com a líder del partit ha sapigut situar Esquerra com una organització de referència a Catalunya, tot i haver entrepusat alguns cops. Com a català, ahir, davant de tot l'estat, i amb la flor i la nata de l'Espanya profunda davant, va ser clar i contundent.
Crec que va estar realment bé. Sí senyor, aquesta vegada va saber representar molts catalans i catalanes que l'estàvem mirant.

Polònia - El rei d'Espanya crema les seves fotos

2007-10-02T18:33:00.001+02:00

Un altre cop, s'ha de felicitar la gent que fa Polònia.

Ara bé, deixant de banda l'humor intel·ligent que ens regalen cada dijous, vull deixar clar que per sobre de tot defenso la llibertat d'expressió per damunt de les criminalitzacions i sacralitzacions, però això no vol dir que comparteixi l'estratègia de cremar fotografies per tal de protestar, reivindicar o fer-se sentir. Mireu, digueu el que digueu els anòmis que deixeu algun comentari en aquest bloc de tan en tan, no és més antimonàrquic qui crema més fotografies del rei, ni més independentista qui porta l'estelada lligada al coll. Jo no he cremat cap fotografia i em sembla que no en cremaré, però estigueu alerta abans de criticar-me: per res del món recolzo la persecució judicial i mediàtica que estan patint les persones que ho han fet. Perquè com deia, la llibertat d'expressió és un dels drets fonamentals per esdevenir persones lliures. I en aquest cas és injust tot el que està caient a sobre dels i les joves catalans per tal de protestar a través de la crema de fotografies. Igual que són injustes les lleis que blinden al rei, i el situen en una posició privilegiada quan parlem d'injúries, calúmnies, o ultratges. Precisament aquestes desigualtats entre persones, i aquests privilegis d'una família per sobre de la resta, sense oblidar que la corona actual no és altra que l'herència més directa del franquisme, fa que em declari antimonàrquica.

si és cert que som iguals davant la llei... perquè collons jo mai podré ser rei!

SALTEN ESPURNES!

2007-09-26T19:10:00.000+02:00

No em fa cap por dir ben alt que jo també sóc ANTIMONÀRQUICA! i que per mi, i tal com deia aquell, una Corona no és res més que un barret que deixa passar la pluja!

I ja està, ni fa falta justificar-se, ni fa falta donar explicacions! O potser ens van preguntar si el volíem el rei?

HEM FET EL CIM!

2007-09-11T22:32:00.000+02:00

Aquest cap de setmana passat, juntament amb uns companys i companyes "de lluita" hem anat d'excursió al Pedraforca. La veritat, i és que s'ha de ser sincers, jo no estic gaire acostumada a fer viatgets d'aquest tipus: amb motxilla i cantimplora i venga a grimpar per les pedres. No sóc una fanàtica de l'excursionisme ni em tira molt això de pujar i pujar per després tornar a baixar i baixar... Però també cal acceptar les realitats quan es presenten davant dels nassos. I he de reconèixer que en arribar al cim del Pedraforca em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, i evidentment de tot el grup que anàvem, d'haver aconseguit la petita gesta. No puc magnificar gaire sobre el cim fet, ja que molta gent ha pujat la muntanya en qüestió, però és d'aquelles coses que fan sentir bé a un mateix. Arribar a dalt, i veure tot el panorama als teus peus és la millor recompença a l'esforç fet. El paisatge és genial, impressionant. La sensació, difícil d'explicar: calma, pau, i desconexió total de la vida quotidiana. La segona part del dia és l'arribada. Quan tornes arribar al punt de partida i gires els ulls enrere i veus d'on vens, dóna la sensació que ets una mica més gran i important, perquè ja has fet una cosa més que poder explicar. Llavors apareix el cansament, les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
Al cap i a la fi, l'excursió al Pedraforca és ben bé com les diverses metes que apareixen a la vida: fan falta esforç, lluita, constància i coratge per aconseguir fer el cim, i un cop coronat, ja ve la satisfació del premi, d'haver aconseguit un nou repte.

Brindo pel Pedraforca, brindo per la Patum, brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.... I Brindarem tot maleint, la memòria de Felip Quint, I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint...

QUE HIPÒCRITES!

2007-09-07T17:32:00.001+02:00

Dimarts vinent, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. En aquesta ocasió, amb especial èmfasi des de Ponent perquè es compleixen els 300 anys de la caiguda de Lleida davant de les tropes Borbòniques (per ser més exactes l’aniversari serà a l’octubre, però simbòlicament ho commemorem per la Diada). Arreu de viles i ciutats, una de les tradicions més arrelades és fer ofrenes florals en llocs reivindicatius o emblemàtics per recordar tots els nostres avantpassats que van lluitar per defensar les nostres lleis i el nostre país. Si a Lleida aquestes ofrenes es duen a terme a l’edifici del Roser on la història explica que hi ha haver una matança indiscriminada de tots els ciutadans que el 1707 s’hi van refugiar, a Barcelona el punt neuràlgic de trobada és el monument a Rafael de Casanova, Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona que va defensar la ciutat l’11 de setembre de fa 293 anys. Com és ben sabut, associacions, partits, entitats, i totes aquelles persones que ho desitgin, s’acosten al monument del moianès per recordar la seva memòria. És un acte sens dubte simbòlic i emotiu, on no hi falta mai el cant dels segadors. Enguany però, la prèvia de la Diada ha vingut marcada per les declaracions de dos partits polítics que precisament no s’identifiquen gaire ni amb l’11 de setembre, ni amb els sentiments catalans.
Per una banda Albert Rivera, líder de Ciutadans ha confirmat que el seu partit no assistirà a l’ofrena floral a Rafael de Casanova, sota l’argument de “no rendir homenatge a cap mite nacionalista”. I jo, que me n’alegro! I és que només faltaria que un partit que predica el que predica, que es defineix espanyolista i que coincidint amb la Diada vol “desmuntar la mitologia del nacionalisme sobre l’11 de setembre” es presentés com qui no vol la cosa, a retre homenatge a la figura de Casanova quan segurament no saben ni qui va ser.
Tot el contrari que el PP (C?), amb el seu nou flamant president, Daniel Sirera, el qual si que ha anunciat que tornarà a participar a la tradicional ofrena perquè “vol evitar que la Diada sigui només la festa dels nacionalistes”. Tot i que, també ha deixat clar que l’11 de setembre no és pas una diada Nacional, sinó que és la “fiesta de la comunidad y de todos los catalanes”. Doncs no senyor. És indignant banalitzar el que és la festa més important dels catalans i les catalanes, en la qual, per desgràcia, commemorem una derrota que es va prendre totes les lleis i drets que teníem i que va convertir Catalunya en una mera colònia d’Espanya. I és d’hipòcrites assistir a un acte en el qual no es creu, parlar d’uns sentiments que no es tenen i portar una ofrena a una persona que va defensar Catalunya de persones com les que formen part del seu partit. El que és pitjor és que segurament la veritable raó de l’assistència dels peperos és la de provocar la resta d’assistents, i la gent catalana. Després, ja sabrem què vindrà: fer-se les víctimes si algú els xiula o escridassa, clamar al cel perquè a Catalunya no hi ha llibertat i on la gent espanyolista està discriminada... Doncs saps què? Ben bé que s’ho mereixen, però ja m’agradaria que per una vegada a la vida, fóssim més llestos i llestes i els ignoréssim durant la seva ofrena. Amb silenci, com si no hi fossin. El victimisme és el seu aliment, i de ben segur que se n’aprofitaran, i si no, temps al temps, que venen eleccions!

SE US VEU EL LLAUTÓ!!! (PER ENÈSIMA VEGADA)

2007-09-05T18:21:00.000+02:00

La Federació espanyola de futbol ja ha tornat a fer de les seves. Aquest cop vetant el partit que havia de disputar la Selecció Catalana contra els Estats Units el proper 14 d’octubre. De fet, no sorprèn gaire una notícia com aquesta, ja que l’estrany seria que aplaudissin la iniciativa i compressin entrades per venir a animar els jugadors catalans.
Però és clar, veient el previsibles que són, ja directament podien haver dit que no autoritzen el partit perquè no els dóna la gana, en lloc de buscar unes excuses barates que cauen pel seu propi pes i no convencen a ningú. Aquest cop, l’argument que tenen és que el partit s’havia de jugar en calendari oficial (calendari FIFA) i per tant, els partits “de costellada” no hi tenen cabuda. Llàstima que precisament l’any passat es va disputar un Catalunya-Euskadi a principis d’octubre també en que ja llavors era calendari oficial. Sembla que d’un any per l’altre s’obliden ràpidament les coses, i el que per l’any passat era totalment legal, aquest any esdevé un atac a la mare pàtria Espanya.

Bé, sigui com sigui, la societat catalana ja s’hi ha pronunciat. Partits polítics, blogosfera digital, entitats i associacions, articulistes i gent del carrer coincideixen a reclamar que la Federació espanyola rectifiqui. Clar que el que encara no es deuen haver adonat és que com més prohibeixen una cosa, més ganes tenim d’aconseguir-la...

Bon dia Basté!

2007-09-03T18:11:00.000+02:00

Torna el setembre, i amb ell, la normalitat (feina, escola, tasques quotidianes...). Clar que també per alguns arriba el síndrome post-vacacional! Però això ja és problema de mala gestió de les vacances.
El cas és que avui, 3 de setembre, també els mitjans de comunicació han tornat a la “normalitat” i han començat les noves temporades dels programes estrelles de les diverses emissores. La nuestra (perdó, TV3) ha engegat altre cop Els matins del Cuní i la Nit al Dia amb la Terribas i Catalunya Ràdio també ha donat el bon dia a través del Basses.
Però el que més feliç m’ha fet aquest matí ha estat escoltar El Món de Rac1 conduït pel Jordi Basté. Abans que res, he de reconèixer que jo vaig ser una d’aquelles trànsfugues que quan el Basté va deixar de presentar el No ho diguis a ningú i se’n va anar de Catalunya Ràdio cap a Rac1 també vaig fer el canvi d’emissora de referència. En aquest cas, jo no escoltava un programa esportiu nocturn, sinó el Basté! Perquè s’ha de reconèixer que té una manera de fer que el caracteritza. El seu estil peculiar, directe, sense embuts, també irònic és clar! va saber-se guanyar els oients de la franja nocturna, i ara, continuarà, de ben segur, amb la tendència de posar-se els oients del matí a la butxaca. Està clar que els esports (que ha estat fent fins ara) no és el mateix que un magazine matinal, però avui ja s’ha estrenat amb bon peu (almenys l’estona que he pogut escoltar-lo) i segur que se’n sortirà prou bé amb la resta de temes de l’actualitat.
No us penseu que m’ha pagat perquè li faci propaganda! Sinó que ben al contrari, com a aprenent de periodista que sóc, sempre l’he tingut com un professional de referència.

Malgrat tot, com que mai plou al gust de tothom, el que serà pitjor a partir d’ara és no escoltar-lo a les retransmissions del Barça, o bé no gaudir de les seves editorials a l’inici del Tu diràs. Tot i això, l’equip esportiu de Rac1, és una gran plantilla, un equip de Champions, diríem en llenguatge futbolístic. I des del moment que vaig decidir canviar Catalunya Ràdio per Rac1 ja m’han tingut com a oient fidel. Pertanyi al grup que pertanyi, i tingui la ideologia que tingui l’emissora, s’ha de reconèixer que actualment és la millor ràdio que podem trobar a Catalunya, amb els millors professionals i els millors programes ( Minoria Absoluta, Versió Rac1...) De fet, tenint en compte el camí que segueixen les cadenes de la Corporació, me n’alegro del canvi de sintonia que vaig fer! Però no puc sinó lamentar-me per la direcció poc nacional que segueixen tan Catalunya Ràdio com TV3. Siusplau, que vinguin vents millors i que redrecin les veles!!!

ALEGRIA! QUE ÉS FESTA MAJOR!

2007-08-09T17:03:00.000+02:00

Mira si som originals, al meu poble, que celebrem la festa major d'estiu la mateixa setmana que la majoria de poblacions dels Països Catalans! Bé, val més tindre que desitjar, diuen...

Espero que per aquesta vegada em permeteu la llicència de fer publicitat del meu poble, tot i que (com tots) tingui coses de les quals no en puc estar gaire orgullosa. El cas és que aquest dissabte, 11 d'agost, comença la festa! i si una cosa tenen les celebracions és que serveixen per unir i gaudir plegats i plegades d'uns dies diferents, que trenquen amb la rutina laboral del municipi.

Així que, per tots aquells que no tingueu pensat on anar sapigueu que:

Dissabte 11 d'agost a partir de les 12 de la nit:

Concert amb LOS TOREROS MUERTOS (sí, el grup de Pablo Carbonell que va fer-se famós als anys 80), actuació de La Tribu de Santi Arisa i d'un grup d'Ska.

Dimarts 14 d'agost a partir de les 12 de la nit:

Concert amb Los Tremendos (sí els The Companys, però quan fan versions, en lloc de cantar les cançons que surten a Lo Cartanyà) i també actuació de Hotel Cochambre! De fet, diria que una festa major a Torregrossa sense Hotel Cochambre, no s'ha vist mai! I per últim Disco Mòbil i xaranga amb Mai Tokem-B!

Ara que ja teniu una mica més d'informació, només em resta convidar-vos a visitar Torregrossa aquests dies! I desitjar-vos una BONA FESTA MAJOR!

PERDONEU-ME, PERÒ AIXÒ NO ÉS NOTÍCIA!

2007-08-07T13:04:00.000+02:00

Últimament, mirar les notícies fa posar bastant de malhumor. O millor dit, directament fa caure en una depressió. Primer les apagades i les disputes entre les elèctriques per a veure qui té raó! Raó de què? Si de cas, culpa! Després, el caos a l'aeroport que fa que em reafirmi més amb la meva decisió de no fer les vacances al mes d'agost. I per si no n'hi hagués prou, Renfe continua amb la seva tònica habitual i si no són retards, són obres, és el mal temps o fins i tot sabotatges. Mare meva, quin panorama el nostre! A tota aquesta llista ara s'hi afegeixen les pedregades d'ahir a la meva terra, o les riuades més propicies de la tardor que van patir poblacions del Maresme.
De totes maneres, una cosa és ben certa, si les notícies són dolentes no és pas culpa del mitjà que les explica. Al cap i a la fi, una cadena de televisió, una ràdio o un diari (sigui digital o analògic) el que fa es transmetre el que ha passat segons el seu punt de vista. Una altra cosa és però decidir el que s'explica i el que s'omet. Ahir la nit, mirant el telenoticíes vespre de TV3, amb el Pellicé de showman, vam haver d'aguantar la vergonya de veure que tot el País estava capgirat (llum, trens, aeroport..), però vaig haver d'empassar-me la impotència quan, després de totes les misèries dels catalans, i com a cinquena notícia, "la nostra" explicava que la família reial de vacances a Mallorca, s'havia fet una foto conjunta. En aquell moment ja em va caure el món a terra! Cal una informació com aquesta? És notícia que una família es faci una fotografia mentre està de vacances? Malahuradament ho és per molta gent, però cal ho donin a Tv3? Entenc (que no comparteixo) que hi hagi bona part de la població de Catalunya que babegi quan veu el rei, i més encara quan veu el príncep; com també entenc (que no compareteixo) que hi hagi programes de tele, o bé revistes roses, més conegudes com "del cor" que visquin del safareig, els casposos, i tota la fauna que es fa dir famosa. Però no puc admetre que una televisió pública mostri unes imatges de la família reial fent-se una foto i precisament destacant que fa 30 anys que es fa i que és una tradició i bla bla bla bla bla. Un mitjà de comunicació té els seus propis criteris de noticiabilitat, que si la proximitat, que si el nombre de persones a les que afecta, que si està relacionat amb una persona amb notorietat, ... Hi ha diversos factors, i cadascú escull el que li sembla millor, o va més amb la seva ideologia, que ho faci Antena 3, em fa gràcia, que ho treguin al Corazón Corazón, em sembla bé, però que surti a Tv3, em fa mania!
Si té agun sentit la televisió pública de Catalunya és perquè s'encarregui de mostrar, de fer, de crear tot allò diferent a les altres cadenes privades estatals. Fomentar la cultura, la visió catalana de les coses, les notícies locals que realment ens interessen, promoure la llengua, ser un element d'integració, donar un servei de comunicació a la societat catalana... tot el que vulgueu per esdevenir un motor afegit pel país! Però mai esdevenir un canal més del comandament a distància. Si no és la televisió de referència de Catalunya, d'on ho serà? Podeu estar ben segurs que de Madrid no, ni tan sols de València.

Per tant, perdoneu-me per no ser monàrquica, perdoneu-me per voler ser diferent, però això no és notícia!

Catalana jo? ...Si voldria viure a Villanueva de la Serena!

2007-08-03T16:13:00.000+02:00

Hi he pensat vàries vegades, i sempre arribo a la mateixa conclusió. En el fons, a mi m’agradaria ser d’Extremadura (per no dir Madrid o Toledo). La raó, o més aviat raons, són ben senzilles! Posem el cas que hagués nascut a Villanueva de la Serena (quedi dit que és un poble extremeny agafat a l’atzar, i que tranquil·lament hauria pogut dir Arroyomolinos de la Vera o Robledillo de Trujillo). Doncs això, si el meu poble fos Villanueva de la Serena viuria amb molta més calma. Per començar, tindria un país amb un estat, cosa indispensable per respondre a les preguntes bàsiques “d’on sóc”, “d’on vinc”, sense haver d'entrar en explicacions de l'estil Catalonia is not Spain... D’altra banda, tindria una llengua, (només una!), i no em caldria aprendre d’altres idiomes provincians que un cop et mous pel món ja deixen de tenir ús. A l’escola tindria més temps per estudiar d’altres assignatures, per exemple història o religió, ja que no hauria de destinar hores a una llengua menor. A més, no caldria perdre més temps de la meva vida per reivindicar, per exemple, el català, ni fer campanyes de promoció lingüística, i la Junta de la Comunitat autònoma, podria ben bé, eliminar el departament de política lingüística, talment com la Generalitat Valenciana ha fet!
I ja que ha sortit el tema de l’escola, penseu que vivint al meu estimat poble extremeny tindria un ordinador per mi sola! És més, igual a aquestes alçades ja hi ha més ordinadors que nens i nenes als centres escolars!
Si visqués a Villanueva de la Serena, podria desplaçar-me per la regió i fins a la capital del regne (s’entengui Madrid) a través de carreteres amb òptimes condicions, o a través d’autopistes evidentment sense peatges i amb 12 o 14 carrils que mai a la vida seran capaços d’acumular prou trànsit com perquè es vegi ni tan sols fluïdesa. A més, gaudiria d’inversions en infraestructures que m’arribarien de regal! Com que hi ha comunitats més riques, em pagarien les despeses des de Catalunya, o València! Quin xollo: rebre més diners dels que pagaria! Encara no entenc com és que la gent no va a viure allà!
D’altra banda, és evident que si fos de Villanueva de la Serena ja tindria la papereta solucionada en matèria esportiva. Per damunt de tot, una selecció: la roja! I cantar allò de “rojo es el color, del equipo español, roja será nuestra fiesta, todo al rojo en nuestra apuesta, rojo es el color que tiñe mi corazón”.... i evidentment poder vibrar en cada Mundial o Eurocopa, tenint el pressentiment que ens farem amb el títol, tot i després no passar mai de quarts!
Com més hi penso, més em convenç la idea de deixar de recolzar allò que sempre m’ha semblat més adient, i passar-me a l’oposició. Què distret, fàcil, i còmode que és, posem per cas, donar sempre les culpes de tot als nacionalismes perifèrics que volen trencar amb la “unidad de España”. Que augmenta el preu de la verdura? Culpa del separatismo catalán! Que marxa la llum una hora? Culpa de la concentració de generadors a Barcelona! Que l’autobús arriba tard? Culpa de la kale borroka basca. I anar tirant...

Així doncs, què cony! Catalana jo??? Però si voldria viure a Villanueva de la Serena!
Ara me n’adono: He estat perdent 20 anys de la meva vida; enganyada! Perquè vull la independència dels Països Catalans? Si tot el que demano ja ho tenen a Extremadura! Em sembla que em trasllado!

I ja ha arribat l'agost...

2007-07-31T16:22:00.000+02:00

Com que mig país està de viatge, les empreses estan tancades, la calor sembla que ha arribat amb força, i a més, ja hem entrat al més per excel·lència de les festes i les vacances... faig honor també al descans, i us deixo un regalet dels Pets:

Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L'han vacunat contra l'asfalt
en un poblet de costa

On d'amagat l'espera
darrera de l'església
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d'estrelles.

Un pel suat Cesc s'ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat
la dona va desant rasclets i pales

i mirant com la nena
rebossada d'arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar a buscar
la parelleta.

Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
te un reservat a l'ombra

i quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costat
i li estreny la ma
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.

Que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Només desitjo i espero que aquest mes d'agost serveixi per desintoxicar-nos del conformisme, per curar-nos el vèrtic, per trobar un camí ferm, i per recordar-nos qui som i què volem. I que quan arribi novament el setembre, siguem més valents, més forts i millors per lluitar pels nostres objectius!

Bones vacances!

(però tranquils, no us desampallegareu de mi! continuaré escrivint al bloc! n'hi ha que no marxem mai de vacances...)

Una imatge val més que mil paraules

2007-07-30T17:14:00.000+02:00

Fa uns quants dies, en una entrada en aquest mateix bloc ja vaig parlar de l'espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol. Ara, m'agradaria afegir-hi una imatge que va rodant per internet i que és possible que ja hagueu vist. En tot cas, i per aquells que no hagin tingut la sort de poder-ho veure, aquí teniu aquesta imatge que val molt més que mil paraules:

Aquestes són les diferències entre una metròpoli i una colònia...

ENVEJA SANA

2007-07-25T14:02:00.000+02:00

A vegades la rivalitat entre pobles veïns és inevitable. Ja sigui per motius històrics, per disputes familiars, per embolics administratius, o simplement per una tradició remota que ningú sap explicar. El cas és que el nostre país és ple d’aquestes picabaralles (més de paraula que de fet). Així, és de domini públic entre les ciutats de Sabadell i Terrassa, o bé Reus i Tarragona... i aquí més a la vora tenim Juneda i Borges o bé Bellvís i Poal....
Amb tot, no va per aquí el tema d’aquest escrit, sinó més aviat tot el contrari. El municipi de Bellvís, poble veí de Torregrossa, i pel qual hi tinc una estima especial, celebra aquest proper cap de setmana els seus “Firals”. Dels que vivim per aquí Lleida, qui més qui menys n’haurà sentit a parlar, dels que sou de comarques més allunyades de Ponent, només us diré que és un espectacle digne de veure.
Per començar, els Firals de Bellvís són un viatge al segle XVII, concretament a l’any 1637, quan van entrar les tropes de Felip IV a Catalunya i van començar a fonamentar el que tres anys després seria la guerra dels Segadors.
Els Firals són també la memòria d’una llegenda, basada en la nissaga de la família Bufalà, una casa que tenia títols nobiliaris i propietats, així com també una prerrogativa reial que atorgava el dret d’asil a tota persona que fugia de la justícia i que arribava a tocar l’anella de la seva picaporta, coneguda popularment com l’Anella de Cal Bufalà. En cas de ser jutjades, les persones que havien demanat asil, eren defensades pel mateix senyor Bufalà, emparant-se en la presumpció d’innocència.
Els Firals són la recreació de la història entre el Joan i la Maria i la persecució que pateix el noi per part del Capità Rodrigo. Persones del poble encarnen els protagonistes d’aquell fet i reprodueixen el judici públic i els fets que es van esdevenir fa més de tres segles: des de l’entrada de les tropes de Felip IV, fins a l’escenificació de jocs de malabars amb foc, passant per representacions amb titelles.
Els Firals són també espectacle viu i itinerant. Tots els racons del municipi es transformen per convertir-se en el poble que era al segle XVII, i els trobadors, els jocs de malabars, les parades de productes artesans, les danses populars, i la gastronomia típica són presents pels carrers de Bellvís durant tot el cap de setmana.
I des de fa uns quants anys, els Firals són també l’excusa perfecta per celebrar l’Acampada Vikinga (un nom que trenca amb l’onomàstica firal) però que ajuda a arrodonir la festa amb un concert al Miracle.
Però per sobre de tot, i això crec que és el més important i remarcable, els Firals són una aposta que fa onze anys que ve fent el poble per convertir-se en un referent dins les fires i festes d’aquest tipus i en una cita indispensable de l’estiu. Són la iniciativa popular més encertada per fer poble. Vist des de fora és envejable el que Bellvís viu l’últim cap de setmana de juliol, però també la resta de l’any amb els preparatius i l’organització. L’ambient que es respira és molt difícil de trobar en segons quins llocs, i la participació de la gent, des del més petit encarnant la figura de l’hereu, fins al més vell convertint-se en un dels nobles de la vila, és sens dubte, la clau de l’èxit d’aquesta festa.
Hi tinc amics i amigues a Bellvís, i tots col·laboren d’una manera o altra amb la festa més important del poble. Des d’aquí els vull felicitar per tota la seva feina, per la seva dedicació, i pels esforços per aconseguir organitzar els Firals. Com deia al principi, doncs, més enllà de rivalitats locals, vull fer extensiu la meva enveja sana envers al poble del costat que és capaç de muntar un esdeveniment com aquest, i a la vegada crec que amb aquesta iniciativa es converteix en un bon model a seguir per tots els municipis.
Ens veiem a Bellvís aquest cap de setmana!

“Us esperem l'any que ve, volem que torneu a venir, ens ho passarem ben bé amb el que hem contat aquí. Ens acomiadem de tots vosaltres, en acabar-se la llegenda, en sentireu moltes altres, però cap com aquesta”.

PODRIA....

2007-07-23T17:15:00.000+02:00

Si en aquesta entrada em volgués posar melancòlica podria recordar que aquest mes fa quinze anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, els quals, tot i ser petita, recordo bastant. Podria parlar del que va significar per Barcelona i de retruc per Catalunya, per donar-nos a conèixer com a país i per demostrar un saber fer a un alt nivell. Però també podria parlar de la persecució que va patir molta gent que pel simple fet de ser independentistes actius, eren suposadament un perill per una competició a escala mundial. Podria parlar-ne però no ho faré...
Si, d’altra banda, volgués parlar de política, podria començar per la crisi entre CDC i Unió que hi ha a les terres de Lleida, o podria centrar-me amb el PPC, que ha vist com un dels grans polítics de l’escena catalana ha dimitit en veure’s desautoritzat des de Madrid (sempre Madrid..). Per cert, dos fets que demostren que tots (remarco TOTS) els partits tenen divisions internes, que sincerament trobo patètiques, ja que en principi se suposa que tothom que en forma part està al mateix vaixell. També podria mencionar tot l’afer del Jueves, el seu segrest en plena “democràcia” i en ple S. XXI, i denunciar la inexistent llibertat d’expressió que viu l’estat espanyol, cosa que fa caure la cara de vergonya. Podria parlar de tot això, però tampoc ho faré...
Si em posés en pla literari podria parlar de l’últim llibre del Harry Potter, que ja ha sortit publicat, això si, en anglès, i de tot el rebombori que porta la seva publicació arreu del món. També us podria comunicar que jo ja me l’he comprat, però que no sé si podré afrontar el repte de llegir-me més de 700 pàgines seguides en anglès! Podria referir-me al mag més famós del planeta, però ho deixaré per un altre dia...
Per dissimular podria reproduir la típica conversa de gasolinera que fa: “sembla que avui torna a fer calor eh!” “si, ja ho havien dit a les notícies que pujarien les temperatures”. Podria parlar del temps i de la calor, i els núvols prims, però ara no crec que toqui.
O també podria fer un apunt musical i explicar el concert del Borges Crema, del qual en destaca el retorn dels Nabo de Pavo, o anunciar-vos que a festa major Torregrossa vindran uns que es fan dir Toreros Muertos i que encara que la gent digui que els hi sonen, una servidora, potser per la seva joventut, desconeix la seva existència.
Clar que també en la secció esportiva podria resumir les notícies més importants del cap de setmana i parlar de la pluja aliada del sempre prepotent Alonso, o dels pneumàtics enemics de Pedrosa. Com no, podria fer esment de les 24 hores de futbol sala de Fulleda (un poble per cert, on no hi arriba l’estiu) i explicar com es pot perdre la dignitat esportiva jugant un partit de futbol a les 9 del matí després d’una nit amb uns quants cubates (perdó, combinats) de més.
Com que no vull parlar de tot això, tot i que podria, només us recordaré que diumenge 29 de juliol (aquest diumenge que ve) és el meu sant! I d’entrada aprofitaré per felicitar a les Annes, els Jaumes, els Joaquims, i les Cristines que aquesta setmana també celebren el seu i aquells amics que us heu fet una mica més vells!

Deu haver estat un somni...

2007-07-17T17:12:00.000+02:00

Em sembla que dec haver estat dormint els últims quatre dies de la meva vida. Ja se sap, coses inexplicables de la naturalesa.. Resulta que he somiat que he estat en un festival polític i musical, diferent a la resta d’esdeveniments que durant l’estiu se celebren per la geografia catalana, perquè darrera l’aparador musical engloba un conjunt d’actes i espectacles amb l’objectiu de reivindicar la independència, la justícia i la llibertat del nostre país.
De fet, fins i tot he arribat a somiar que en aquest acte, anomenat Acampada Jove, hi havia 38.000 persones, i la gràcia era que una servidora, juntament amb 500 companys i companyes més, ens passàvem el somni treballant per fer-lo possible. En aquestes meves llargues hores de son, apareixien grups com Obrint Pas en un apoteòsic concert a rebentar de gent i fent vibrar tots els presents, o la Troba Kung-Fú, amb el Joan i el seu acordió com sempre fent ballar a qualsevol que senti la seva música. I com no, també hi apareixia Betagarri, el grup basc imprescindible, que millor versiona l’Estaca de Llach. El Titot fent de Cantimplora, el Pepet i la Marieta, Celtas Cortos i Discípulos de Otília, fins i tot, Ojos de Brujo, eren presents al festival. En total el somni durava tres dies, amb la presència de Puigcercós, Vendrell, Oriol Junqueras, membres de l’Esquerra independentista, agrupacions de cultura popular, castellers, grallers, bastoners, membres d’organitzacions juvenils internacionals... És un dels millors somnis. Recordo festa, rialles, reivindicació, satisfacció de fer la feina ben feta, un sentiment únic, la força de la majoria i les ganes de tornar a viure el mateix somni.

Però tot plegat, deu haver estat un somni, perquè en despertar-me i llegir la premsa (ja ni he gosat escoltar la ràdio o mirar la televisió), l’única cosa que he trobat a les pàgines de cultura dels rotatius és el Summercase o cròniques d’espectacles, que sense ànim d’ofendre, ni de bon tros han reunit tanta gent. De fet, és el que tenen els somnis, que tard o d’hora, en despertar-se, s’acaben i es torna a la realitat.
I aquesta realitat el que ens porta és el mateix que cada any! Un intent descarat de silenciar tot allò que no interessa a l’status quo; un intent d’amagar una evidència palpable cada any a mitjans juliol que ja fa dotze edicions que dura. Però és clar, l’Acampada no interessa. No interessa perquè és cosa de les JERC, no interessa perquè reclama justícia, llibertat, igualtat,... tot allò prohibit per qui controla l’opinió pública. Els mitjans de comunicació nacionals més importants sempre han tingut clar amb qui han d’anar de bracet, i de retruc, a qui han de menysprear. I ves quina cosa, que per casualitat sempre qui rep tots els cops és Esquerra i tot el que l’envolta. No estic demanant un tracte de favor, (que encara sóc jove i tinc els ideals de la parcialitat i l’objectivitat), però sí una mica més de respecte professional, i una mica menys de manipulació.
Per sort, cada cop hi ha més espais lliures de comunicació i vies per comunicar-se sense pautes marcades. Internet ha esdevingut ja la primera eina d’informació i de comunicació de molts joves i la xarxa és tan gran que és molt més difícil controlar allò que s’hi diu. Potser enguany encara ha estat un somni, però amb la nostra força, que no és altra que la del moviment de l’esquerra independentista, amb el nostre treball, que és de dedicació infinita, i amb les nostres idees, que són les bones, l’any que ve tornarà a ser una realitat.

Una estona de cel...

2007-07-06T18:58:00.000+02:00

En aquesta època de l’any, quan el sol ja apreta fort, les mosques són més empipadores que mai i tot està calmat perquè molta gent ja fa vacances, potser toca també desconnectar del món i escriure d’aquelles coses que sempre deixem a segon terme, com si fossin menys importants.
Ai! Que equivocats que estem tots plegats...
En el fons, les petites coses són aquelles que ens acaben donant la felicitat. I per tant, hem d’aprendre a valorar-les i a gaudir-ne. Sobretot a gaudir dels petits moments. De fet, això és el que explica la cançó dels Pets “Una estona de cel”, que ja s’ha convertit en la meva preferida, no perquè sigui la millor, ni molt menys! (i és que els senyors de Constantí tenen un reguitzell de cançons per triar abans que aquesta) Però si que és especial perquè em recorda uns moments de la meva vida molt bons. I ara clar, tots us pensareu que tinc un amant per aquests móns de Déu, com explica la cançó! Doncs no!!! És molt més simple i molt més profund alhora. La cançó ve associada als petits moments especials que compartia ja fa un quant temps amb una persona també especial. De fet, és necessari tan poc per a ser feliç, que a vegades em pregunto com és possible que ens sembli que ho haguem de tenir tot per a viure!! Mireu, us donaré una recepta del que per a mi era una estona de cel: una bona amiga, un bon cafè (amb espuma si us plau!), i una bona conversa, d’aquelles que flueixen soles, i que duren hores i hores. I si voleu hi posarem bona música de fons i una finestra gran al local per tenir bona vista del que passa al voltant. Res més!

La quotidianitat ens proporciona tants bons moments per escollir!! Sols falta adonar-nos-en i agafar-los!!

"Joies" del franquisme que encara perviuen avui

2007-07-03T17:22:00.000+02:00

Ja fa temps vaig rebre un correu electrònic d'aquests en forma de cadena titulat "joyas del franquismo" i avui l'he tornat a rebre (és l'efecte boomerang del món virtual: tot torna). El cas és que el correu en qüestió m'ha tornat a produir la mateixa indignació que al seu moment ja em va provocar. Diria allò de què fa riure per no plorar, però mirat fredament dóna tota la sensació que és una broma i que és impossible que fos veritat en el seu temps, talment com si avui algú ens volgués fer creure que Jiménez Losantos és imparcial en la seva tasca de periodista.

Bé, doncs com podeu anar veient en les

imatges que apareixen en aquesta entrada, les joies a les que es referia el mail eren els consells i les doctrines que es donaven a les dones durant els 40 anys de dictadura i els quals bàsicament feien referència a complaure als respectius marits.

"Sort que els temps han canviat" podríem pensar tots plegats. Ens repetim que "les mentalitats han evolucionat" (tot i que no pas prou com seria necessari) i que "avui en dia seria impensable trobar un anunci com aquest", exclamem cofois. Però en ple segle XXI hi ha coses que no canvien, i avui llegint el diari m'he trobat amb aquesta notícia:

Quant hem avançat? Estem en el mateix punt de partida: la dona sotmesa a l'home, amb la por al cos, culpabilitzant-se d'allò ple qual ha estat víctima.

És molt trist, la veritat. Suposo que és impossible posar-se a la pell d'una dona maltractada, però siusplau, que la por no ens faci deixar de ser persones. Actualment hi ha moltes sortides on agafar-se quan es passa un infern així, que donen l'ajuda i el recolzament necessari.

...Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no, tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...

Torna l'Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

2007-06-27T16:57:00.000+02:00

Queden dues setmanes perquè obri les portes la dotzena edició de l'Acampada Jove, el festival politico-musical organitzat per les JERC. M'estalvio comentar què és l'Acampada, perquè la major part de tots i totes vosaltres ja la coneixereu i perquè la informació (grups, horaris, entrades...) està completament recollida a la pàgina web del festival. El que si que m'agradaria explicar des d'aquí, és tot l'engranatge que fa possible els tres dies d'Acampada i que moltes vegades és desconegut, oblidat i fins i tot, menyspreat. Les JERC, és a dir, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya , són qui organitzen el festival i qui durant els dies que dura en soporta la major part de tasques i feines. Des de la contractació dels grups i conferenciants, el lloguer dels terrenys, el disseny dels espais, la gestió de les barres, la neteja de les zones de concerts, la seguretat dels accessos, fins a la venta d'entrades a les guixetes, les acreditacions, el seguiment dels comptes, la publicitat i comunicació o la producció musical. Totes les petites i grans coses de l'Acampada Jove existeixen i són possibles perquè hi ha algú darrera que en vetlla. No es tracta de tirar-se floretes, o de lloar a companys i companyes, sinó de fer un reconeixement sincer per tots aquells que són conscients que sense l'esforç d'uns quants, l'Acampada Jove no seria possible i per tant, milers de joves no podrien gaudir de tres dies que simbolitzen la Independència i el Socialisme, els objectius principals de les JERC.

Fa anys que hi vaig, i aquest estiu hi tornaré. I estic segura que només per poder tornar a veure la pista d'Atletisme plena de gom a gom, saltant i cridant a l'uníson, ja haurà valgut la pena dedicar-hi esforços. Espero trobar-vos-hi!!

Un any després...

2007-06-18T18:59:00.001+02:00

Avui, dilluns 18 de juny, fa un any del Referèndum pel nou l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un any després, el temps i algunes persones han acabat donant la raó als que, com jo, fa un any, vam dir públicament que NO volíem aquest Estatut. Un any després, i amb dos processos electorals pel mig (Parlament 06 i Municipals 07), el mapa polític pot haver canviat, i els colors de les administracions poden haver variat, però de les grans millores que ens havia de dur el nou estatut no n’hem ni tan sols notat l’olor.
Una servidora, com a jove que no va poder votar l’estatut anterior, havia dipositat moltes esperances en el nou document que ens havia de dibuixar un marc legal el més ampli possible per créixer com a país. Si bé el 30 de setembre del 2005 vaig sentir-me orgullosa de la classe política catalana, ja que les principals forces van mantenir-se unides defensant un objectiu comú, la il·lusió va esvair-se de cop quan al gener, aquell que s’omple la boca parlant de nacionalisme, va vendre tot l’acord a canvi de res. I no m’agrada furgar sempre al passat, perquè el que cal és mirar endavant, però no me n’he pogut estar de recordar i deixar clar que va ser el Mas qui va acordar o més aviat regalar l’acord de l’estatut amb el Zapatero (bon altre! el que havia promès públicament que respectaria l’estatut de Catalunya). Deia que no me n’he pogut estar d’anomenar-ho perquè aquest matí, mentre anava cap a treballar sentia a Rac 1 una entrevista al Duran i Lleida, el qual sense cap mena de vergonya ha explicat que si el Constitucional acaba tombant el que queda d’Estatut, el que haurien de fer tots els polítics catalans és asseure’s, parlar i intentar prendre una posició conjunta. I clar, després d’aquestes declaracions una servidora creu que li estan foten el pèl, no pel que diu, que fins i tot hi puc coincidir, però sí perquè qui ara declara això forma part de la coalició que fa un any i mig va passar de la resta de partits per vendre’s Catalunya al govern de Madrid.
Tornant a l’aniversari que justifica aquesta entrada, i com deia al principi, fins i tot l’expresident Pasqual Maragall va declarar que “tan d’esforç per a la reforma de l’Estatut no havia valgut la pena” i que “va ser un error” projectar-la en comptes de reformar la Constitució. Com sempre però, les notes discordants callen quan és el moment, i a toro passat tothom és valent. El temps posa les persones i les coses al seu lloc. És el que penso i el que vull creure. Fa un any deia NO clarament i ara continuo dient que mateix. Si el Tribunal Constitucional tomba el poc que queda, la societat ha de fer-se sentir com ho vam fer el 18 de febrer de l’any passat, i juntament amb les plataformes, associacions i partits defensar Catalunya tots a la una. Si el Tribunal ho deixa tal i com està, no em cansaré de repetir que no n’hi ha prou, que abans de començar-se a desplegar ja ha quedat petit, i que cal anar molt més lluny si volem una societat més justa, amb un estat del benestar com cal i amb la plena capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

T'estan robant 2.704 euros!

2007-06-15T13:37:00.000+02:00

Aquesta setmana m'ha arribat un correu informant de l'existència de la web de l'Observatori del Finançament de Catalunya http://www.ofc.cat/ que té la intenció d'informar sobre el desplegament de l'Estatut en matèria de finançament, d'analitzar el resultat obtingut en el procés de negociació, i sobretot, de divulgar les balances fiscals. Per cert, unes balances que fa anys que se'ns amaguen per tal que no siguem conscients del que ens roba l'Estat.

Sobre les balances, l'Observatori difon unes dades de l'economista Jordi Pons que ha fet una estimació de les xifres que correspondrien al 2005 a partir de les dades de FUNCAS. Doncs la conclusió és esfereïdora: el dèficit fiscal de Catalunya del 2005 assolia els 19.177 milions d'euros, és a dir, 2.704€ per habitant i el 10,5% del PIB de Catalunya.

El diccionari és ben clar en definir què és el dèficit fiscal: la situació econòmica en què un poble, una comunitat, una regió, una nació o un conjunt de ciutadans paga més impostos del que rep posteriorment en concepte de contrapartides, ja sigui en infraestructures, serveis, inversions, subvencions, transferències, etc.

Ja està tot dit doncs; cada català paga 2.704 euros a l'estat sense veure's compensat d'altra manera que amb els insults i crítiques de diversos ciutadans espanyols que tenen el valor d'acusar-nos d'insolidaris quan pronunciem les paraules espoli fiscal.

Sens dubte aquesta pàgina ens aclareix uns quants dubtes en matèria financera i treu a la llum unes xifres escandaloses. Però més enllà de xifres sobre un paper, cal que tots els habitants de Catalunya siguem conscients del què passa veritablement. Ja no serveix el discurs de què som la comunitat autònoma més rica i que hem d'ajudar les altres, perquè des de fa temps, Catalunya perd pistonada, deixa de rebre inversions i les anomenades zones més desfavorides de l'Estat ens passen la mà per la cara. Molts dels nostres diners se'n van cap a algun altre lloc i no retornen de cap manera. La pregunta és fàcil: vols que això continui sent així? Jo dic clarament que no.

Si per sentiment no ets independentista, fes-te'n pels diners que et roben!

LA RESSACA ELECTORAL

2007-06-15T11:29:00.000+02:00

Després de massa dies de no actualitzar el bloc, faig un repàs ràpid de com han quedat les coses al meu municipi. Fins al 27 de maig el ple estava format per 6 regidors de CiU i 5 del PSC. Per tant, un plenari completament divit amb majoria absoluta dels convergents. Per aquestes comicis, es presentaven quatre llistes: repetien CiU, PSC i PP (que no havia obtingut representacó fa quatre anys) i començava un projecte nou: Esquerra Republicana de Catalunya, per tal d'esdevenir l'alternativa que el poble necessita.
El 27 de maig, la gent va parlar i els resultats van donar 6 regidors al PSC, 4 a CiU i 1 a Esquerra, (el PP es va quedar altre cop sense representació). Aquest nou panorama té moltes lectures possibles, però jo em quedo amb la voluntat de canvi que ha viscut el municipi, i el suport que el grup d'Esquerra ha rebut de part dels veïns veïnes del poble.
Em sento molt orgullosa d'haver format part d'un nou projecte que tenia, i continua tenint com a principal objectiu millorar el poble, i fer-hi indispensables la convivència, el respecte i la participació.
A partir de demà dissabte tindrem un regidor d'Esquerra dins de l'Ajuntament, cosa que en tots esl anys després de la transició no s'havia vist mai. Un regidor que per sobre de tot defensarà amb coherència i treball allò que venim dient des del primer dia.
D'altra banda, no puc evitar fer un comentari respecte a la majoria absoluta obtinguda pel PSC, i que ha capgirat el color que fins ara hi havia al poble. Els qui em coneixeu m'haureu sentit dir en vàries ocasions que les majories absolutes mai m'han agradat perquè cauen en la temptació de convertir-se en governs més propers a les dictadures. Només espero des d'aquí, i sincerament, que aquest no sigui el futur per a Torregrossa, que tothom pugui com a mínim fer sentir la seva veu, i que tothom sigui escoltat.

"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres"

Diari de campanya 2

2007-05-22T23:49:00.000+02:00

Aquesta nit el grup d'Esquerra hem dut a terme el nostre míting electoral de campanya. La cosa ha anat força bé, de fet, estic especialment satisfeta tant de la resposta de la gent, com de la nostra actuació. Ja sap, en aquests casos, els nervis poden jugar males passades, i la por escènica és normal que tregui el cap. Malgrat tot, i com ja us he dit hem fet allò que havíem de fer: explicar els nostres projectes clarament, sense embuts ni mitges veritats, i al mateix temps donar-nos més a conèixer.
Ens ha acompanyat el Carmel Mòdol, Diputat al Parlament, i també aprofito per donar-li les gràcies des d'aquí.
Per aquells que no hagueu pogut venir i que encara no heu vist el programa us en faig cinc cèntims: El nostre grup es presenta a les properes eleccions com l'alternativa, com una opció amb compromís ferm pel poble, i sobretot amb la il·lusió d'iniciciar un projecte de tots i per a tots. El nostre lema és: IL·LUSIONA'T, L'ALTERNATIVA PER TORREGROSSA, tota una definició del nostre objectiu i del que som i volem ser.
Les nostres propostes giren al voltant de tres idees clau per aconseguir el màxim benestar per a les persones i les solucions per les mancances actuals. Creiem prioritari atendre les necessitats bàsiques que té la gent gran del municipim i per això volem reconvertir l'edifici multifuncional en un local de serveis diversos per aquest col·lectiu. Entenem també que el jovent no és només el futur sinó que és també el present i per això cal dotar aquest conjunt de població amb el màxim d'equipaments, com pot ser un poliesportiu amb totes les condicions, o bé un local del jovent. Finalment, Torregrossa necessita una empenta per crèixer i esdevenir punt de referència del nostre entorn. Aquest impuls el pot aconseguir a través de la creació d'un polígon industrial, amb tots els equipaments necessaris perquè les empreses s'hi puguin instal·lar.
Aquestes tres idees estructuren el nostre discurs, el qual es complementa amb moltes altres propostes que recull el programa.
Ara, la feina pre-electoral està feta, però la cursa només acaba de començar. Fins aquí hem disputat un assalt, però queda molt combat.
Esperem comptar amb la teva ajuda aquest diumenge! I sobretot, a partir del dia 28!

El futur és nostre! El present també!

Torregrossa: diari de campanya 1

2007-05-17T18:43:00.000+02:00

Començar de zero és molt complicat, i més encara en segons quins contextos. A Torregrossa, el meu poble, en aquestes eleccions es presenta una nova candidatura. Per primera vegada en 28 anys els torregrossins i torregrossines podran optar a votar Esquerra Republicana de Catalunya en unes eleccions municipals. Però més enllà de les sigles o del nom del partit, al que per cert em sento orgullosa de representar, les persones que el formen són el més important.

Nosaltres som un grup de gent heterogènia, diferents i diversos, cadascú amb les seves particularitats, però amb l'objectiu comú d'intentar treballar pel poble. I ara direu, això és el que diuen tots i totes. I segurament tindreu raó. Però hi ha una diferència. Torregrossa des de sempre ha arrossegat un frontisme exagerat que més enllà de fer avançar el poble l'ha perjudicat i molt. Torregrossa sempre ha estat dividida en dos pols, sense cap altra opció. El nostre grup vol acabar amb això. Ens presentem com l'alternativa, a deixar de jugar un partit de tennis i obrir les portes d'una vegada. Apel·lem a la participació de tothom per millorar Torregrossa, a la il·lusió per demostrar que hi ha moltes coses a fer des del consens i la paraula, a les ganes de posar Torregrossa al lloc que es mereix entre els municipis de la zona.

Com deia al principi, començar des de zero és complicat, i més al meu poble, però malgrat tot, sempre val la pena començar. I intentar-ho, i insistir. I aquí estem.

Otros Ciudadanos de Segunda según www.Aixotoca.com

2007-04-12T14:06:00.001+02:00

Aquesta és una bona rèplica al "famós" documental de Telemadrid on es denuncia que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya!

Sempre la mateixa història

2007-03-21T14:09:00.000+01:00

Hi ha una màxima universal que diu “divideix i guanyaràs”. I per desgràcia els catalans i catalanes hem pogut comprovar vàries vegades al llarg de la història que la dita és ben certa.
El moviment anomenat de l’Esquerra Independentista ha estat i continua estant fragmentat per motius purament estratègics, metodològics i rutinaris, no pas per l’objectiu final.
Les diverses organitzacions polítiques, les associacions culturals, els col·lectius independents, els casals o les assemblees que s’engloben dins del gran marc de l’esquerra independentista tenen, cadascun, una filosofia diferent; la seva pròpia forma de fer (i només faltaria!), però a la vegada contribueixen a afeblir el moviment. El debiliten, no per la seva existència, ja que com més entitats hi hagi en aquesta lluita més gran es farà la taca d’oli i més a prop de la majoria social s’estarà, però sí amb les discrepàncies entre les mateixes organitzacions, els atacs i les lluites contra els quals pensen el mateix.
Cal tenir present i ben clar que l’enemic està en front nostre, no entre nosaltres. És per això que personalment sempre he cregut en una altra dita popular, i que lliga totalment amb la primera: “La unió fa la força”. Si tots i totes lluitem per un mateix objectiu perquè ho hem de fer per camins diferents i posant-nos, a més a més, pals a les rodes a nosaltres mateixos? Potser perquè som més idealistes no volem renunciar ni a un trosset de la nostra manera de fer; potser perquè som humans creiem que tenim la raó i no volem abandonar cap punt ni coma del nostre credo. Però només aconseguirem arribar al nostre horitzó si hi ha un cop de mà, i no una traveta. Volem uns Països Catalans socialistes i lliures? Només entre tots i amb tots és possible.

Xarranques i nenes

2007-03-08T18:16:00.000+01:00

El títol d'aquesta entrada és també el nom d'un documental que ahir vaig tenir l'ocasió de veure. La xarranca (n'hi ha que l'anomenen palet, jo en deia escaleta) és aquell joc on es dibuixen uns requadres a terra i després s'ha de llençar una pedreta i anar saltant quadre per quadre amb la missió d'arribar a l'últim el qual s'anomena cel. Recordo haver-hi jugat vàries vegades quan era més petita. El que no sabia és que és un entreteniment internacional i que a gairebé tots els països es juga (evidentment que amb alguna que altra variació).

El documental "Xarranques i nenes", agafa aquest joc com a fil conductor per anar d'un país a un altre i mostrar el testimoni de nenes d'entre 7 i 14 anys que han estat maltractades o que són discriminades i explotades laboralment.

És una pel·lícula dura, tot s'ha de dir, però a la vegada tan plena d'esperança que fa encongir el cor. Les nenes expliquen sense vergonya la seva vida, el que pensen, el que somien, el que els han fet, el que els tocarà fer, el que han patit, el que voldrien. Ho expliquen amb aquells ulls i somriures infantils que enamoren, però amb aquella sinceritat i innocència que colpeix.

Surten els temes de l'explotació laboral, l'explotació sexual, l'ablació, els maltractaments... Uns problemes globals vistos des de la particularitat. Uns abusos que existeixen i que perduren al nostre voltant i que cal denunciar i intentar superar.

Malgrat tot, i com deia abans, el documental és capaç de trasmetre esperança a través de les visions de les nenes mateixes, que amb la seva curta edat tenen molt clar el que volen de la seva vida, el que faran perquè ningú altre visqui el que elles han patit. Saben que, com el joc de la xarranca, la vida posa entrebancs, i cal anar passet a passet, i aixecar-se i tornar-ho a intentar si es cau, i fent equilibris, per tal d'arribar finalment al cel, la llibertat i la felicitat.

Altre cop a pel català

2007-02-22T14:04:00.000+01:00

Apareixien aquesta setmana les declaracions del PP de Lleida per les quals demanaven una ciutat bilingüe. Ja hi tornem a ser. La batalla de sempre quan menys te l'esperes. Exactament el que reivindicaven és que s'estableixi indistintament l'ús del català i castellà en l'expressió oral dels regidors, en totes les comunicacions que emet el consistori, així com les publicacions, senyalitzacions turístiques i pàgines web.

Arriba un punt, que a una servidora se li acaba la paciència al parlar dels temes lingüístics. Ja no és només aquesta proposta descabellada del PP lleidatà, sinó el voler sempre atacar amb el plan del victimisme un dels trets indentitaris més importants, com és la llengua. Però és que la gent encara té algun dubte de quina és la llengua en perill a Catalunya? És realment la gent de fora del país tan curta com per pensar que a Catalunya es persegueix el castella? I la gent que es fa dir catalana, es creu la cançó del romancer del bilingüisme?

Són moltes les qüestions que afecten la llengua. Des de les lleis, les normatives i tot el relacionat amb la legislatura fins a la pròpia actitud dels catalanoparlants davant de les diferents situacions que presenta el dia a dia. El que cal que quedi clar, és que la llengua catalana sempre rebrà actacs. Per totes bandes. I només hi ha una manera que pugui surtir-se'n una mica ben parada. I està a les nostres mans: parlar-la, reinvidicar-la, ensenyar-la, utilitzar-la, exigir-la, cuidar-la.

Els altres, ja s'encarregaran de destruir-la.

"...sóc d'un país que camina un pas endavant i dos enrera..."

Manifestacions

2007-02-14T17:17:00.000+01:00

El dia 15 de Febrer es compleixen quatre anys de les manifestacions multitudinàries d’arreu del món com a mostra del rebuig a la guerra de l’Iraq que el govern de George Bush estava a punt d’iniciar. Als Països Catalans més de dos milions de persones van sortir al carrer per fer sentir la seva veu (recordareu la manifestació de Barcelona amb un milió de persones). Recordo que jo vaig sumar-me a la protesta que va fer-se a Lleida. Ens vam aplegar 25.000 persones. Comparat amb les grans ciutats, pot semblar poca cosa, però la intensitat, les idees i les ganes eren les mateixes.
Ara, mirat en perspectiva, els més pessimistes diran que allò no va servir de res. És evident que la guerra es va produir i que encara avui continua. Cada dia ens aixequem amb notícies sobre Iraq i no són precisament bones. És evident que el senyor Bush , junt amb els seus còmplices com Blair o Aznar van tirar endavant una guerra mentre el món els clamava pau.
Malgrat tot, el dia 15 de febrer de 2003 alguna cosa va canviar al món. Mig planeta va cridar un mateix missatge, i mig planeta va fer ús d’un dels drets més fonamentals que tenim els ciutadans com és el de manifestar-nos. I el que està clar, és que mai hem de perdre les ganes de sortir al carrer i fer-nos sentir; de reivindicar i reclamar el que és just; de cridar ben fort allò que volem. Hi haurà vegades que no ens faran cas, d’altres cops ens en sortirem. Però sempre tindrem l’orgull de poder dir que s’ha intentat. Quedar-se de braços plegats a casa i criticar-ho tot és molt fàcil i còmode. Però no és tracta d’això.
Llavors era la guerra, després va venir el Som una Nació, ara segurament en vindran d’altres, i més endavant hi tornarem. Sense perdre l’esperança i sense torçar-nos.

Com deia Vicent Andrés Estellés: “baixa al carrer i participa; no podran res davant d’un poble unit alegre i combatiu”

Crec en la política, i no estic boja

2007-01-30T10:20:00.000+01:00

Els joves i la política normalment són com l’oli i el vinagre, no acaben de lligar. El tòpic diu (i la realitat confirma) que el jovent no se sent gens atret per la política perquè la consideren quelcom distant i fins i tot inútil pels seus problemes. Davant d’aquesta anàlisi jo dec ser l’excepció que confirma tota regla, perquè sóc jove i m’encanta la política. De fet, precisament l’altre dia em van preguntar perquè estava ficada en política; i ara des d’aquest espai m’agradaria fer extensiva la resposta i desestigmatitzar tots aquells i aquelles joves que un dia van optar per seguir un camí proper als afers polítics que ens envolten.

Ras i curt, per a mi, la política és el vehicle per poder canviar les coses. Sempre he cregut que el món és pot canviar, (digueu-me il·lusa) i que tot pot esdevenir millor i més just. La clau radica en intentar-ho i lluitar per aconseguir allò que es vol. El problema dels nostres dies, és que amb la lluita personal no n’hi ha prou. Una generació enrere, quan els nostres pares i mares s’obrien el camí cap a la vida, només els calia esforçar-se per arribar a les seves metes i aconseguir un bon nivell de vida. Els discurs era ben senzill: “si estudies aconseguiràs una bona feina, i amb un bon sou podràs comprar-te una casa i permetre’t els luxes d’una família mitjana normal, el cotxe, les vacances...” Actualment, el discurs ha quedat obsolet. No n’hi ha prou amb estudiar i esforçar-hi per veure’s recompensat. La generació precarietat inunda els carrers i l’habitatge és impossible per la major part dels mortals, les feines van lligades a contractes escombraria, i a sobre els i les joves estan mal vistes per bona part de la societat. Davant d’aquest panorama serveix de poc la lluita personal, perquè el problema és col·lectiu.

Aquí és on entra en joc la vida política. Encara que hi hagi un cert desencís general, jo em nego a pensar que no s’hi pot fer res. Ens agradi o no, la política organitza i gestiona la vida de les persones, per tant, no hem de fer-li front ni passar d’ella, sinó que ens cal participar. Jo em declaro públicament amiga de la política i interessada en canviar el món i en millorar les condicions del jovent. I tu?

Un somni individual és només un somni; però un somni col·lectiu esdevé, sense dubte, una realitat.

Canvi de Calendari

2006-12-31T16:15:00.000+01:00

La cosa era previsible, i potser massa reiterada aquests dies per la xarxa, però no podia deixar passar l'oportunitat de desitjar-vos a tots i totes un bon any 2007.

Ara toca dir allò de què el millor d'aquest any sigui el pitjor del que ve, i tots aquests tòpics! Però a mi, el que més m'agrada és un de ben simple:
"Sigueu feliços!!" O si més no, que tingueu un bon camí cap a la felicitat! així de senzill, i axí de difícil.

...passen els dies, passen els mesos, passen els anys... i sempre és la mateixa història...

Recordo que...

2006-12-25T00:18:00.000+01:00

Nadal és sinònim de moltes coses, algunes més bones, altres més criticables: llums al carrers, dinars familiars, consumisme i regals, solidaritat i esperit nadalenc, el tió o el pare noel, l’anunci de Freixenet, i tots els de perfums, les gales televisives i els programes de recull de l’any, els lots de les empreses i les postals de felicitació..., però també és diada de memòria i de record.

Un record que se’n va fins l’any 1933, quan el mateix dia de Nadal, va morir el president de la Generalitat Francesc Macià.

Conegut popularment com l’AVI, el president era estimat per la majoria de catalans, però sobretot per la gent de les terres de ponent que el feien seu, i la seva presència causava sempre un enorme entusiasme.

A finals de l’any 1933 va ser operat d’urgència i el seu estat era greu. El 24 de desembre, la malaltia de l’avi es va agreujar i el van haver d’operar de nou. Abans de l’operació el metge li digué: No tingui por, només seran cinc minuts. I ell, va contestar: Por? No n’he tinguda mai!

L’endemà, dia de Nadal, a les 11 del matí, moria el president. L’enterrament de Macià va ser un acte multitudinari, una enorme gentada, vinguda de tot Catalunya, es va aplegar al llarg del recorregut de la comitiva mortuòria. Mai Barcelona havia vist un acte com aquell.

Però el destí també va fer que el dia de Nadal es morís un altre català il·lustre. L’any 1948, en plena dictadura, el filòleg català Pompeu Fabra va morir. La censura espanyola va prohibir informar de la seva mort a l’exili i tampoc va ser admesa cap esquela en cap diari.

...han passat molt anys, i moltes coses han canviat; cal mirar endavant, però mai oblidar el passat... Com va dir l'Avi: "Nosaltres som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser"